On t'envien quan t'envien ... a fer guitzes.

Inaugurem hui una nova etiqueta/secció de continguts imprescindibles per a la vida moderna, entre la faramalla habitual i característica d'aquest bloc. Es tracta d'un apartat dedicat a la recerca de formes autòctones i enriquidores de "desfer-se aïradament ("iradament", segons el DIEC)" d'algú que fa nosa, o que  directament emprenya. Cal recordar que el verb "aïrar", com marca la dièresi, deriva del mot "ira", i no del mot "aire", tot i que enviar "a prendre l'aire"(o "a prendre vent") siga també una manera aïrada/irada d'espantar mosques impertinents, borinots, torracollons i altres espècimens enutjosos.Crec que és una eina útil per a l'època que ens ha tocat viure, bé siga per obrir-nos camí  en la procel·losa selva quotidiana amb autenticitat i riquesa expressiva, o bé per saber, sense por d'enganyar-nos, quan estem de més en un lloc. No cal dir que es tracta d'una secció oberta a les col·laboracions, ja que, n'estic segur, una necessitat tan bàsica i generalitzada com enviar a algú a fer guitzes( expressió amb que obrim la secció) ha d'haver donat una collita molt més abundosa que no ens pensem.

Doncs bé, anem per feina. Tot i que no la més freqüent, crec que "enviar a fer guitzes" algú és una de les formes genuïnes de "desfer-se'n aïradament", si més no al País Valencià, i que malauradament ha caigut en desús, substituïdes les guitzes per les punyetes o pel clàssic " a fer la mà" tan nostrat i que analitzarem en una altra ocasió. L'etimologia de la paraula "guitza", talment la paraula "punyeta",  sembla que no està molt clara, però sí el seu significat principal: "Acció d’alçar i llançar violentament endarrere una o ambdues potes posteriors un cavall, un ase, un mul, etc." D'açò també se'n diu "donar, pegar o tirar coces". Per tant si ens envien a fer guitzes, hi ha la possibilitat que ens estiguen enviant a pegar coces, que a primer cop d'ull sembla una activitat bastant poc profitosa, com ho són la majoria d'aquelles que ens envien a fer quan se'ns volen llevar del davant.
Una guitza, però, pot tindre també un altre significat, que és el que interpretem en la lletra de la  Jota vella  de Moixent, popularitzada per Pepe Gimeno "el Botifarra" i que podeu escoltar més avall. El fragment que ens interessa diu: 

                                                          "Pepiqueta guapeta
                                                          fa botifarres.
                                                          A pesseta la guitza,
                                                          totes cucaes."

D'on podem deduir, malgrat la mancança de referències als principals diccionaris de la llengua, que una guitza és també una mena de rast/rastellera, enfilall o reguitzell, paraula aquesta última amb la qual sembla compartir ètim, i  que parlant de botifarres(doblement, en aquest cas) justificaria plenament aquest significat. Vist açò ,¿podríem deduir que qui ens envia a fer guitzes ens envia a pastar o enfilar botifarres? Sembla dubtós. La interpretació més acceptada és que la guitza és, com la punyeta, un nom genèric d'origen tèrbol que fem servir per designar alguna cosa molesta o de poca utilitat. I, com ens expliquen al bloc "La parla d'Oliva", ambdues paraules són intercanviables en moltes expressions com ara: Fer la guitza/punyeta, enviar a la guitza/punyeta o a fer guitzes/punyetes o ser una punyeta/guitza, amb el sentit de ser alguna cosa un inconvenient o també un fer la mà, en llenguatge més que planer.

 Bé, com a primer lliurament, crec que ja ho tenim bé. Ànims, que segur que tindreu moltes i bones ocasions de posar en pràctica totes aquestes expressions més aviat del que imagineu. Bona sort. Us deixe amb el Botifarra i la seua guitza de a pesseta.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 11 de desembre

El misteriós cavaller que oblidà el tabac a casa.

L'11 de desembre de 1985, Richard Blimp es trobava a Madrid. Blimp és un prestigiós fotògraf nord-americà i en aquell moment s'encarregava de la foto-fixa en el rodatge d'un documental sobre els materials combustibles utilitzats en els autos de fe de la inquisició espanyola. A causa del mal oratge, eixe dia, el rodatge havia estat suspés i Richard aprofità per aplegar-se al Museu del Prado. Interessat per la pintura espanyola del segle XVI, s'aturà davant del retrat de "El cavaller de la mà al pit" d'el Greco. En la seua guia de butxaca d' "El Renaixement espanyol en cinc mil paraules" va llegir:
" Retrat de personatge desconegut, amb vestit negre de coll i punys d’encaix que llueix penjoll i espasa, detall que destaca la seva condició de cavaller. Una de les obres mestres del Renaixement espanyol i una de les més divulgades de la producció d’El Greco." Blimp estava escodrinyant el pom de l'espasa del cavaller quan li paregué percebre algun moviment al quadre. "Els gintònics d'anit", pensà. I continuà llegint: "Pintada durant els primers anys de l’artista a Toledo, El cavaller amb la mà al pit es distingeix per l’expressivitat de la mirada que el personatge manté fixa en l’espectador i pel naturalisme en el gest de la mà." Alçà els ulls i va vore com la mà, efectivament i amb total naturalitat, es palpava el pit. Tornà a la guia: "Hi ha interpretacions molt diverses al voltant del personatge i del significat del gest; n’hi ha alguns que afirmen que simbolitza diferents estats, com ara penediment o un jurament." Va recular una mica per guanyar perspectiva i va vore com aquell gentilhome del quadre es ficava la mà davall el gipó com si estiguera buscant alguna cosa. Tot seguit, el cavaller, sense variar la  mirada fixa i amb un punt interrogatiu, es dugué el dit índex i el del mig als llavis, i li demanà de fumar. Richard Blimp tingué un considerable ensurt i va apressar-se fins a la taula on seia el guarda de la sala, que en aquell moment rematava la lectura de De Vita Beata de Sèneca, i li va dir que el cavaller de la mà al pit acabava de demanar-li tabac.

El guarda tancà el llibre, alenà profundament i deixà escapar l'aire pels narius. Després li explicà que li sabia molt greu i que podia fer molt poc al respecte, però que si finalment decidia donar-li un cigarret al cavaller, recordara que la terrassa de la cafeteria era l'únic lloc on es permetia fumar.

La badada de la garsa

El portet de Catarroja.

Al migdia d'ahir, eixia jo d'un establiment del centre comercial d'Alfafar, on havia anat per firar-me uns articles a preus irrisoris, quan vaig veure una garsa blanca que sobrevolava les naus comercials amb tanta parsimònia que obligava a contemplar-la. Un petit grup l'observàvem i quan arribà on estàvem, la garsa grallà. La gent va riure. No sé per què, la veritat. Estic segur que ningú no va entendre el que digué. En canvi tots semblaren molt sorpresos quan jo els vaig dir: "No patiu, em diu a mi" i em vaig encaminar cap al meu cotxe.

"Vaig a fer l'aperitiu a Ca Baina, te'n véns?", això m'havia dit. I cap allà que vaig fer. Les garses no són difícils d'entendre si realment t'interessa el que diuen i pares bé l'orella, és clar. Això sí, les de l'Albufera sempre parlen valencià apitxat de l'Horta Sud, són totalment monolingües. Això i el fet que sempre diuen coses inesperades les fa incomprensibles per a la majoria dels castellanoparlants, puix ja sabem que l'apitxat de l'Horta Sud junt amb el Hachijō-ben, que és un dialecte del japonés ple d'arcaismes que parlen a les illes al sud de Tòquio, són les dues llengües més difícils per a ells. A més, Ca Baina no és tampoc un lloc conegut de tothom.

Quan vaig aplegar al Portet de Catarroja la garsa ja feia una estona que estava esperant-me. Des del capdamunt d'un puntal de l'embarcador va resseguir el meu recorregut parsimoniós des de l'aparcament fins al seu davant. En arribar-hi va dir: "El teu caminar és tan parsimoniós que obliga a contemplar-lo".

- No em toques els collons, agró- Li responguí jo.

- Jo no sóc un agró, sóc una garsa blanca. Els de la capital sempre esteu igual: vos passeu la vida parlant castellà, estudieu valencià quatre dies i després veniu ací a dir-nos el que som i com hem de parlar.

- Jo no sóc de la capital.. sóc de l'horta del Grau... voreta riu.... I una miqueta de la Fonteta, altra mica de Malilla i altra de Montolivet.

- Tu ja no saps ni què eres, moniato. Moniato i catalaniste.

- Va, deixem-ho córrer. No comencem amb la cantarella de sempre o acabarem com Camot. Anem a fer l'aperitiu. Què vols, agró? Quintet i tramussos?

- Jo el que vull ho tinc ací fora però tu sí que estàs ben fotut, que no saps que Ca Baina tanca els dilluns?

- I per a què dius de vindre, carallot. Que tu no ho sabies?

-¿ Però tu et penses que amb la caboteta que m'ha donat Déu jo puc recordar-me ni del que he desdejunat este matí? No fotem, home. Portes de fumar? Doncs, hala, tira davant meu i anem a assentar-nos a l'embarcador i enraonarem un ratet.

- No es diu "assentar-se", agró. Cal dir "seure". I de "ratet" no vull ni parlar-ne.

-Toca't els collons!

Vaig traure tabac i paper i vaig començar a treballar-me un parell de cigarrets. Les garses blanques tenen dits prims i ungles llargues però tot i que poden restar dretes amb una pota encara no han aprés a fer-se els cigarrets sols amb l'altra. I volant, em va dir, és molt complicat i et poden llevar punts del carnet.



El meu compare, el "Garsa". 

- Però què fas, artiste? Tabac rònec?

- Contra! Agró, estàs fent-te normatiu. Rònec i tot? Que t'has apuntat a la Carles Salvador?

- Però ma que eres bleda. Sembla que acabes d'eixir de l'ouet. Què et pensaves, que no en sabíem , d'arcaismes, les garses? Quina gent la del "Cap i Casal"...-va dir amb sornegueria- Xe, per l'amor de Déu. Calla, calla, que no vull ni sentir-te i fes el favor d'adobar-me el cigarret amb aquesta pedreta negra que em vaig trobar l'altre dia a el Perellonet. Açò és mel!

I això férem: fumar, enraonar i badar mirant les barques, els arrossars i , més  lluny: cap a la Serra de Corbera i el Montdúber, que el dia era ben clar.

-Garsa-li vaig dir mirant l'aigua- ¿Tu creus que és menester que l'Albufera tinga més merda que el pal d'un galliner?

- Home, això és com aquell… què vols que et diga? Diuen que a les anguiles els agrada la merda, potser no estarien tan ufanes si l’aigua estiguera neta. Però vés tu a saber… no n’entenc jo, d’ecologisme.

-No sé, garsa, no sé. No em lleve de damunt com un cert pensament funest. Crec que al final anirà tot a fer la mà.

- Ja ho pots ben dir.

-Collons, garsa, com aprofites les classes.
I continuàrem badant, badant, fins que es féu hora de dinar.

Si els del morro fi són llepafils, qui té boca de pobre és un "llepacordes"?

El "bou escorxat" de Rembrandt.

Quan el Rei vingué a València
lo primer que féu,
fon menjar-se un plat de tripes
però sense lleu.
A la fonda La Sarieta
se n'anà a sopar,
li tragueren calamars en tinta,
sang en ceba i gambà torrà.
Després vingueren els seus amics
i els tragueren fesols bullits.
El vi del frare els va agradar
i s'acabaren tot el barral.

Fragment d'un poema  aparegut en el setmanari La Traca del 23 d'agost de 1913

Ja fa temps que venia rumiant  escriure una entradeta del bloc dedicada al món de la víscera. Em sembla un treball amb una utililitat doble: d'una banda esbrinem alguns dubtes terminològics i d'una altra ampliem els recursos lèxics per si un cas hem de tornar al "tander", atesa l'època de vaques magres que travessem i que, segons es pot albirar, encara s'allargarà. Aquest és , a més a més, un tema ric de connotacions i al voltant del qual s'han fabricat bona cosa de refranys, locucions i cultura popular diversa.
Molta gent veu la cuina de vísceres o d'entranyes com una cuina bàrbara: una espècie de romanalla d'una altra època. No diré jo que no ho siga: vísceres i entranyes són, efectivament, la carn que consumeix o que consumia  qui no podia comprar-ne de millor qual·litat. I com sabeu, ser pobre no té glamour; és inelegant i bàrbar. I vivim temps de glamour. Agonitzants, però glamourosos. Alguns encara hem tingut la sort de ser pobres en algun moment, o de ser uns gormands temeraris, i hem tastat alguns dels plats elaborats amb eixes parts vergonyoses dels animals que tanta aprensió provoquen a alguns i que altres consideren una mena de delicatessen popular amb unes notes de nostàlgia de la cuina de casa.

Les vísceres tenen els seus noms concrets, per descomptat, però quan no volem filar massa prim ens hi solem referir amb noms col·lectius i ,amb eixe sentit, fem servir tanda, corada o freixura que són noms el significat dels quals pot abraçar totes les vísceres d'un animal (de vegades també els emprem per a les persones).

Si consultem l'Alcover-Moll, trobem que en el cas de tanda estaríem parlant de les entranyes d'un "animal de llana", açò és: budells, lleu i fetge, que haurien d'anar acompanyats del cap i els peus de l'animal per tal de conformar una autèntica tanda. La immensa majoria dels parlants d'una llengua sol anar a la carnisseria sense consultar abans el diccionari. És per això que podem trobar usos de tanda referint-se al porc: cansalada, morro, orella i mans; o al bou o la vedella. Com demostren aquestes dues receptes d'arròs amb tanda:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/59540

http://www.comarcarural.com/valencia/recetario/arroces_secos/arrosambtanda.htm

Això sí, l'ús d'aquest mot sembla circumscrit al País Valencià i a alguna comarca del sud de Tarragona. De fet, la paraula no apareix al DIEC ni a l'Enciclopèdia Catalana , supose que per considerar-la massa "localista".

Una "coraeta" de corder com les de ma mare.

La paraula tanda té uns altres significats en català, per exemple: si aneu a cal carnisser a comprar tanda, hi haureu de demanar-ne dues vegades: la primera, quan hi arribeu i demaneu als parroquians qui és l'últim,  ja que demanar torn és també demanar tanda; i la segona, al carnisser. També pot ser que conegueu algú que mai no dóna tanda, no perquè es negue a dir que l'últim és ell , sinó perquè, precisament, parla més que fetge en brases i no deixa intervindre ningú.


Pel que fa a la corada, paraula derivada de cor, la tendència al diminutiu l'ha convertit en coradella o coradeta( també "coraeta" en valencià col·loquial) i ,segons el DCVB, "és el conjunt de vísceres d'un animal (cor, fetge i pulmons), especialment dels de llana i cabriu". En el cas de la corada, els òrgans externs com ara cap, mans, morro, orella... queden exclosos a diferència del cas de la tanda. Jo recorde les "coraetes" de ma mare: a base de lleu i fetge fregits amb alls. El lleu (liviano en castellà) és el pulmó fet a trossos (que encara no ho havíem dit) i la mateixa paraula  també pot ser un adjectiu que significa, és clar, "de poc pes o lleuger". D'ací naixen també verbs com alleujar o alleugerir o el substantiu lleugeresa, que és la impressió que fa la carn del lleu quan la mossegues, obviament per la buidor interior dels pulmons. També recorde una dita de ma mare: "Estar més content que un gat amb un lleu". Sembla que hem trobat el lleu molt adient per tal de retratar qualitats humanes. Així que algú està més inflat que un lleu amb ceba quan demostra que està molt pagat o orgullós d'una cosa. O  algú que és molt exigent o molt melindrós és capaç de trobar ossos en el lleu. Però què voleu: si son pare és lleu i sa mare freixura ¿com ha de ser la criatura?... . I tot i que siguen figues d'un altre paner, lleu és també una de les mostres més conegudes de la poesia trobadoresca: la "Cançoneta lleu i plana" de Guillem de Berguedà(S. XII), que demostra que el cor no és l'única víscera que podem relacionar amb la poesia.

Segons diu el diccionari de la RAE, la paraula corada també existeix en el castellà d'Astúries i d'Espanya Oriental. Si amb "Espanya Oriental" la RAE no vol designar les noves generacions d'espanyols asiàtics, supose que  deu referir-se al castellà que parlem per aquestes contrades. De fet crec que fins i tot a La Manxa  també s'utilitza el mateix mot pronunciàt "corá". El cor, quan parlem d'amor és com gerreta d'olives, allà anem i allà tornem. Com tots sabem tenim bon o mal cor segons el signe dels nostres sentiments, inclús podem tindre bon cor i millor coradella o, si som més aviat mollets de caràcter, podem ser de cor tendre i coradella aigualida. Això no obstant, tenim el cor agre si tenim mal geni o mala bava. I quan no tenim prou ànim per enfrontar-nos a una situació adversa no tenim cor per plantar-li cara, però si ens en fem l'ànim, fem el cor fort.

Ací teniu un enllaç on podeu trobar més informació sobre la coradella i altres "menjars de pobre".

http://www.suheca.com/?p=523

Altre mot per referir-se a un grup més o menys divers d'entranyes és freixura, que per bé que s'empra amb eixe sentit de  conjunt de vísceres menjívoles, preferentment significa pulmó o lleu ( el bofe, en castellà). La freixura (que deriva de "frigere", o sia, fregir) són "las asaduras" del castellà. Si la fregim o la torrem, no fa al cas,que cada u faça la seua. Allò més important és evitar que ningú ens faça traure per la boca ni la freixura, ni el lleu, ni el fetge. Prou que ho sabien els llatins quan deixaven anar el seu festina lente, que vol dir "afanya't a poc a poc".

La pressa i l'excés d'afany ens menen a una altra víscera: la melsa. Tradicionalment una bona melsa és el millor preventiu de l'estrés. Som melsuts o tenim melsa quan som massa calms, tranquil.lots o inclús una miqueta carallots. Per tant no cal que ens afanyem a posarli "tx" a la patxorra ni als patxorruts, puix tenir patxorra és cosa de castellans.
Vora aquestes lletres teniu una il·lustració per si voleu palpar-vos la melsa. Els noms dels òrgans estan en anglés. Aquesta gent anomena la melsa spleen, que ve del grec. No debades, qui té una malaltia de la melsa no és un melsut, ni un melsètic, sinó un esplenètic. Si en la vostra inspecció no us heu palpat la melsa no us espanteu, és  d'allò més natural, encara que potser que no en tingueu, la qual cosa us convertiria en asplènics. No sé si fóra més greu que la trobàreu, ja que si la palpeu per davall de la part esquerra del costellam probablement patiríeu esplenomegàlia o megalosplènia, que són dues paraules rutilants que volen dir que el volum de la vostra melsa és el doble del normal i alguna cosa no carbura bé. Convé recordar que tot i que de cop i volta hem passat a parlar d'anatomia humana i medicina , els humans també ens mengem la melsa d'alguns animals. Un exemple:
http://ca.recetasquecocinar.com/melsa_de_xai/
Ignore si una dieta rica en melsa pot ser recomanable com a ansiolític però cal tindre en compte que "el que és bo per al fetge , és dolent per a la melsa". És a dir, que totes les coses tenen algun inconvenient.
El liver, com haureu deduït, és el fetge i no el lleu, encara que etimològicament semble emparentat amb el segon . Dins el fetge tenim el fel o la fel, que és masculí o femení depenent del barri. El fel, per fi, no es menja. No perquè ens faça ois sinó perquè amarga. S'ha de llevar abans de posar el fetge al foc. Cal recordar que anomenem fel tant al líquid amarg o bilis, com a la bufeta que el conté.A canvi de no ser menjat, el fel, que és amarg però agraït, ens ha proporcionat un bon grapat d'expressions. Des de la més òbvia "amarg com la/el fel" fins a d'altres més elaborades com ara: "Qui menja fel , no pot escopir mel". També diem dels malànimes i els malintencionats que tenen mal/a fel, i dels innocents que no tenen fel. Enric Valor fa servir una expressió sinònima que m'agrada molt per a expressar la ingenuïtat: "ser un colomí sense fel". Colomí i , a més, sense fel.  Hom pot imaginar una candidesa més gran?
 L'últim mot amb significat col·lectiu de què parlarem és budellam. El comente perquè tinc una estima especial per les paraules que acaben amb el sufix -am, amb el significat de "quantitat considerable" o "conjunt de coses de la mateixa espècie" com ara clavegueram, aviram, moblam, brancam... i sobretot pitram i mamellam, que trobe especialment evocadores. Però tornem a les tripes, que és el significat estricte del budellam o budellada, el conjunt dels intestins.També ens els mengem, sí. Però ,sobretot abans de  substituir-los en molts casos per uns altres d'artificials, eren  utilitzats per a farcir-los de carn picada i fer els embotits. Altrament, i canviant a la víscera de mar, jo recorde haver menjat a Altea un plat anomenat "budellets" que eren, si no m'enganye, budells d'abadejo arrebossats i fregits.
Bé, crec que de moment ja ho tenim bé. Ens deixem per a una altra ocasió menges que no són exactament vísceres, però que en són veïnes ben avingudes com ara la lleterola, els entrevins o entrevills, la sang amb ceba, el sangatxo, o preparats com el figatell, que tan s'assembla en forma i contingut a la germànica frikadelle i que alguns consideren l'antecedent de l'hamburguesa. Tampoc hem parlat dels menuts, amb què tan bones sopes fem, i que són principalment les vísceres de les aus malgrat que el mot també s'ha generalitzat. I per acabar, dues paraules noves que he descobert mentre redactava: butza, altra paraula que segons la viquipèdia "és un terme culinari utilitzat per al·ludir a les entranyes (vísceres, secrets, freixures) d'un animal sacrificat, així com a altres parts tradicionalment considerades despulles: morro, careta, orelles, llengua, mans, sang, etc. També s'aplica aquest mateix nom a l'establiment on es venen." I  mocada, que només de sentir el nom ja fa respecte, que segons el DCVB és el "budellam, conjunt de la ventresca, especialment del porc." Us deixe un parell d'enllaços per si amb la "coraeta" us heu quedat amb fam i voleu tota la tanda.

http://www.cuinacatalanaioccitana.cat/receptes.php?id=37
http://www.vila-real.info/vilapedia/index.php?title=Triperia_i_menuts

"Esto con Franco no pasaba"

"Açò no passava quan Pere el Gran manava"

Ha tornat a passar. D'una pila d'anys ençà que no ho havia tornat a sentir més que fent broma, en reunions d'amics.Perquè si alguna cosa ensenyen els anys és a triar bé les amistats. Però hui ha tornat a passar, i no era broma. Jo estava desdejunant en un bar d'eixos de "güelos" que a mi m'agraden tant i que ara els porten xinesos. El que faig normalment és fer com que mire la tele i pare l'orella a vore què diu la gent. Perquè de fa un temps cap ací  m'ha agafat per interessar-me per la vida de la gent; sobretot per la de la que no és famosa. Total, que  en això estava quan arriba un tio mandrango i ho amolla. Anava parlant amb els seu "compinxe". Perquè aquesta gent, si m'ho permeteu,  jo crec que no pot tindre amics. Diu el moniato dels collons: "Esto con Franco no pasaba, eh?". Jo, que darrerament, a banda d'interessar-me per la vida de la gent també m'ha pegat la volada de no prejutjar ningú, he pensat: "Hòstia, no és massa matí per a tanta barbaritat?" I he girat el cap, amb l'esperança vana que el comentari fóra sarcàstic. I efectivament, l'esperança era vana i el comentari no era sarcàstic. I què volíeu que fera? ¿Que m'alçara i li diguera: "a vosté el que li passa és que és un malparit i on millor estaria és donant de menjar als cucs amb el seu amic el general"? Doncs no ho he fet, però promet que en una altra vida, si tinc temps d'anar a Taekwondo, ho faré.  També em podríeu dir: "Si no anares a desdejunar als bars i a parar l'orelleta com una portera a vore què diu la gent no sentiries el que no vols sentir". I damunt tindríeu raó. El cas és que m'he quedat escoltant com el fardatxo modorro aquest  es queixava d'algú que hui divendres de bon matí ja anava borratxo. He pensat que, per segona vegada des que havia entrat al bar, el fardatxo s'enyorava: primer, de don Paco i segon, de la botella de Soberano, que "es cosa de hombres". Després, el tabalot ho ha acabat d'adobar dient: "En este país hay mucho mangante viviendo de los cuatrocientos euros". Ací sí que he estat d'un pel d'alçar-me i de donar-li la meua targeta, després de presentar-me com un "mangante" que intentarà cobrar els quatre-cents euros a partir del mes de febrer si la Conselleria d'Educació, el Servef o Maria Santíssima no posen remei i l'estat espanyol té a bé considerar que sóc mereixedor d'aquest subsidi. Però, ja ho sabeu, tampoc ho he fet. Sóc un cagueta.

El que sí que he fet és quedar-me pensant una bona estona en tot el que passava i no passava amb Franco i,quan he volgut dir-li a cap de suro que el que havia passat amb Franco era millor que no tornara a passar i que el que no havia passat ja era hora que passara, resulta que ja se n'havia anat. Potser tot ha estat un somieg. La típica fantasia de qui no anà de xiquet a classes de Taekwondo.

Al remat, quan m'he aixecat per pagar-li al  bon mandarí, he pensat en com estava ja de trillada la frase en qüestió i en la millor manera de substituir-la. Posats a triar una època daurada del nostre país i no del país veí, he pensat que estaria bé dir: "Açò amb Alfons el Magnànim no passava", però queda una miqueta llarg, no?. Potser quedarà millor amb Pere el Gran. "Açò no passava amb Pere el Gran" crec que és la fórmula perfecta. A més, d'això fa tant de temps que  ningú no es recorda ja ni de qui era i ,per tant, a ningú no se li quedarà travessat el mos de croissant a la gola quan un altre ho amolle en qualsevol bar de "güelos". D'eixos que tant m'agraden a mi.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 19 de novembre

Tetrabrick de vi "El Diego", guanyador de la "Marraixa de Plàstic" al millor disseny d'envasos.

El 19 de novembre de 1964 es van concedir per primera vegada els guardons del Certamen Internacional de Vins de Marraixa, Vila de Vinaròs. Aquest certamen va ser creat pel viticultor Bernat Mallol i, malgrat no tindre gens de ressò als mitjans de comunicació, gaudeix de gran prestigi entre els degustadors amants dels vins de taula i de la casa. El senyor Mallol obrí la cerimònia de lliurament de premis de l'edició d'enguany amb un discurs en què va lamentar l'abandonament per part d'alguns cellers de la clàssica marraixa. Tot i que, va dir, "Cal adaptar-se als canvis i a les noves exigències dels mercats, i per bé que els nostàlgics trobem a faltar la marraixa, no hem d'oblidar que altres envasos com el tetrabric o el bidó de propilé també ens fan un gran servei." No debades, en aquesta edició s'estrenava un nou guardó en una modalitat fins ara inèdita com és el disseny d'envasos. El premi "Marraixa de Plàstic" va ser atorgat al vi "El Diego", pel seu disseny d'un envàs tipus tetrabrick il·lustrat amb la imatge de Maradona. Mallol, citant el conegut refrany "El vi fa sang i l'aigua fang" va animar al consum del vi de taula i de la casa sempre sense "llimonà", ja que, manifestà," és una porta oberta a noves experiències no sols gustatives, sinó vitals." Els altres guardons es repartiren de la següent manera: la "Medalla de Quincalla" al millor vi picat va ser per a un vi negre servit en un bar de menús del polígon industrial del Forn d'Alcedo; i la "Insígnia de Llanderola"  al millor vi aigualit fou de nou per a la "Bodegueta del Pinxo" el propietari de la qual,  tot citant Paracels, va dir que "El verí està en la dosi" i  va jurar per Posidó que feia la mescla amb aigua de l'aixeta. El colofó per a una vetllada de tèrbol endemà on el vi escaldat va córrer sense aturador el va posar un guardó esperat per tots els assistents com va ser el lliurament de l'honorífica "Barrica d'Eucaliptus" al millor vi envellit en bóta de conglomerat a la desapareguda "Bodega Ivars". Bernat Mallol, visiblement emocionat, va cloure l'acte  amb unes paraules d'agraïment per a la ciutat de Vinaròs, ciutat que novament va acollir el certamen i amb la qual Mallol no està unit per cap lligam familiar ni afectiu però el nom de la qual li va semblar idoni per al concurs, ja que segons ell: "Combina a la perfecció les paraules vi  i arròs i si ho diu un alemany sona com vinarros."

País, paisatge i paisanatge de "els Serrans"

Un bosc al capvespre pintat per David Kaspar Friedrich. Al mig,dos pixapins embadalits.

L'expressió "paisatge i paisanatge" és, ben mirada, tota una troballa lexicosemàntica. Resumeix en tres mots tots els elements constitutius d'un indret habitat. El país i la gent que hi viu. Dic país en el sentit que Josep Pla parlava de l'Empordà o alguns occitans del sud de França parlen del Pays d'Oc. Faig aquest aclariment perquè encara hi ha qui pensa que un país és una entitat políticament independent que participa als Jocs Olímpics. Doncs no, tradicionalment  molta gent  ha considerat la seua comarca com el seu país, és a dir, aquell lloc geogràfic on ells i els seus veïns desenvolupen la seua activitat quotidiana i on han establit les seues relacions fonamentals. És per això que hi ha països i països. Si tenim un país sense paisanatge el que tenim no és un país, és un paisatge.
Aquest travallengua que acabe d'empescar-me ve al cas de les declaracions recollides en una notícia publicada a la premsa d'ahir arran d'una  excursió del ,més il·lustre que il·lustrat, president de la Diputació de València, N'Alfons Rus. El senyor Rus va visitar  el parc temàtic per a piròmans que s'inaugurà a la comarca  de els Serrans aquest estiu i va parlar amb els alcaldes de les poblacions beneficiàries. Supose que el motiu de la visita va ser comprovar l'estat en què ha quedat la zona per tal de veure si l'any que ve encara hi haurà prou matèria combustible o, contràriament,  hauran de traslladar el parc a un altra comarca perquè a els Serrans només resten tions i cendra. Això suposaria un important estalvi en la contractació de patrulles forestals. Les declaracions publicades a què al·ludia adés són d'allò més xocant. Segons el diari Levante l'alcalde de Xulilla, D. Enrique Silvestre (copie literalment) dijo estar "cansado de los pinos", y recordó que en estos municipios los que viven son personas "que se van" porque aquí se encuentran con "una situación difícil y complicada". "Pido que se escuche mi voz y que se auxilie a los que están aquí todavía para que salgan adelante". La veritat és que a un primer cop d'ull i fora de context la frase "estic cansat dels pins" és més atribuïble a un piròman que no a algú que acaba de ser víctima d'un incendi que ha arrasat el terme del seu municipi. Sorprén encara més, si s'admet la gracieta, quan la perla ve d'algú que es diu de cognom Silvestre. Però no ens deixem furgar pel dimoni. La intenció del senyor batlle semblava, volem pensar, orientada a defensar la situació dels veïns de la vila que representa i que són, a diferència dels pins , els que voten en les eleccions. Sembla un acte de lògica humanitària. Ara bé, o el redactor de la notícia ha fet un treball potiner de veres o l'alcalde hauria d'haver matisat una miqueta més. No sabem si està cansat dels pins perquè se'ls dóna més importància que a les oliveres, a les garroferes i els ametllers i ,per tant,considera que les ajudes per a aquells que han perdut els seus camps haurien de prioritzar-se sobre aquelles destinades a la repoblació del bosc o si, amb les seues paraules, el que vol és remarcar la precarització de les condicions de vida de l'entorn rural en general i del poble de Xulilla en particular, tot al marge de l'incendi. Si el motiu del fastig que li produeixen els pins al senyor batlle és el primer, no hi ha cap problema, hi estic amb ell: cal rescatar primer les persones, tal i com està fent el seu partit des del govern de l'estat. Si el motiu és el segon, aquest és un tema que no té res a veure amb l'incendi i al que cal buscar solucions ben al marge, i jo no acabaria d'entendre per què els pins han d'acabar pagant la festa. La situació al món rural no és que siga difícil i complicada ara, és que ho ha estat durant l'últim segle, i potser faré curt. Estic d'acord que hem de combatre el despoblament del camp i l'absurd amoltonament (de moltó, no de muntó) a les ciutats. ¿Però s'ha de fer açò a costes de la repoblació forestal? Si algú ho entén que m'ho explique.Si algú, a banda dels llauradors del poble, tenia un mitjà de vida directa o indirectament relacionat amb el paisatge calcinat, ¿no deu estar interessat en la recuperació de l'entorn?
Tinguem una miqueta de trellat. Sóc conscient que la gent de ciutat, aquells que a la Catalunya rural en diuen precisament "pixapins", no tenim la mateixa relació amb el medi natural que la gent que hi troba el seu mitjà de vida. El que per a mi és un objecte de contemplació i meravella per a ells és el seu lloc de treball i la manera de guanyar-se la pataqueta. Crec que els alcaldes de Pedralba i Gestalgar apunten la solució més interessant: la recuperació de pràctiques antigues i l'augment de l'activitat humana als boscos. Crec que, com sempre, la solució es troba al terme mitjà. El bosc no ha de ser sols un lloc per a ser conservat i contemplat. El paisatge ha de mantindre una estreta relació amb el paisanatge. L'un sense l'altre no tenen futur. No  hi podem  sacrificar  un per a salvar l'altre. Un país sense paisatge és una d'eixes naus perdudes en l'espai que no té contacte ni amb la Terra, ni amb la terra.Un paisatge sense paisanatge no és un país, és un d'eixos quadres del paisatgisme romàntic. Un d'eixos quadres en els quals, ni tan sols els seus autors, romanticots que eren i  adoradors de boscos ombrívols i ruïnes cobertes d'heura, no se'n podien estar d'incloure algun ninotet fent feina o mirant les vistes d'esquena a l'espectador. Segurament, per tal que un paisatge existisca calga conrear-lo i contemplar-lo alhora, calga la pinzellada imprescindible del paisatge humà.

"El veïns de dalt"

La capella de sant Abdó i sant Senén situada al Puig de Sacreu a Santa Pau i que el bisbat de Girona intentà apalancar-se fa un parell d'anys, gràcies a una pietosa llei del PP.

Acabe de llegir un llibret de Llorenç Millo que es diu "Els veïns de dalt". Millo era una persona d'interessos múltiples, una mena de julivert de la cultura popular. Era advocat i s'especialitzà en Dret Alimentari però va escriure sobre temes molt diversos relacionats amb la cultura i la llengua dels valencians. És un referent indefugible quan parlem de gastronomia valenciana, però també  quan parlem per exemple, de pilota. O siga, que fou, sobretot, un home interessat pels usos i costums dels valencians. Va morir el 1998 en un transatlàntic, prop de l'illa de Tasmània, quan viatjava amb la intenció d'escriure un llibre de les seues impressions sobre la cuina dels diferents racons del món.

En dic llibret, d'"Els veïns de dalt", pel seu format i les seues escasses 125 planes amb il·lustracions i tot, i no perquè el text no vinga carregat de saviesa popular com és costum en les obres de Millo. He llegit una edició del 1987, d'edicions del bullent. No cal dir que aquest exemplar és descatalogat, o exhaurit, o qualsevulla que siga la paraula que usem per dir que només podreu trobar-lo en alguna biblioteca o llibreria de vell. Una llàstima, perquè jo el trobe d'allò més entretingut. Si algú tinguera els nassos de reeditar-lo el recomanaria fins i tot com a lectura del primer cicle d'ESO. La cara que farien els alumnes quan els recomanara un llibre sobre vides de sants seria una imatge per a arxivar. Perquè d'això tracta els veïns de dalt, de vides de sants. Hagiografia, que se'n diu. Hagio i grafia són paraules gregues que volen dir "sant" i "escriure" respectivament , així que no cal explicar més. Millo narra les vides d'alguns dels màrtirs que poblen els nostres altars, però fa servir un to planer i humorístic i un llenguatge amb abundants expressions col·loquials i dites populars, un estil molt allunyat de l'enaltiment dels beats i beates, que van desfilant per l'opuscle com  persones del poble , que parlen i actuen com podria fer-ho qualsevol mortal fins que els arriba el moment de la conversió, que sol ser retratat per l'autor com un acte extravagant, tal i com, si més no, degué resultar als ulls dels coetanis d'aquests personatges. És aquest to de naturalitat el que m'ha seduït. Millo parla dels diversos tipus d'anacoretes: els estilites, els dendrites, els  cenobites o els acemetes com si foren companys de partida de truc. No debades ho adverteix al pròleg avisant el lector que els protagonistes dels relats parlen com la gent del poble, perquè ningú se senta agreujat, perquè al cap i a la fi, aquestes coses passaren fa molts anys i ningú sap si són veritat o no.
Al llibre es dedica un dels capítols a sant Nin i sant Non, que és el nom pel qual es coneixen també els sants Abdó i Senén, més coneguts encara per les nostres terres com els Benisants de la Pedra. Ells eren els qui vigilaven les collites abans que arribara sant Isidre provinent de Castella. Això explica l'existència de les nombroses ermites dedicades a ells. Per ací en tenim a l'Alcora, Atzeneta del Maestrat, Aielo de Malferit, Beneixama, Sueca... i supose que moltes altres .Aquests germans perses han estat retirats del santoral cristià per una causa sorprenent: la manca de proves sobre la seua existència real. Però l'esglèsia catòlica és tan generosa que permet la celebració de la seua diada en aquells llocs on té tradició. Certament aquestes són coses velles i no sabem si són veritat o no. Així que aneu alerta i mireu bé quin sant adoreu.

Embolica que fa fort

Segons el DCVB, aquesta expressió "es diu al·ludint a una persona que complica les coses amb mentides o que diu molts de disbarats". No esmenarem ara els mestres Alcover i Moll, però l'explicació és una miqueta elemental. També pot ser que l'expressió haja adquirit nous matisos amb el temps. Jo hi afegiria, si  més no, que qui embolica d'aquesta manera té la voluntat de fer passar garsa per perdiu.

Torne ara de ca ma mare. Ma mare és una antiga clienta de la CAM (Caixa d'Astalvis de la Mediterrània). Alguns estareu pensant què faig escrivint açò en comptes d'estar canviant els estalvis de ma mare de banc. No patiu, ja sé que la CAM ha sigut absorbida(o xuclada?) pel Banc de Sabadell i que ningú sap ben bé què passarà ara. Però prou feina tindríem si cada volta que sentim una notícia sobre la solvència de tal o tal altre banc o sobre com són de malparits els seus amos haguérem d'anar canviant estalvis d'ací d'allà. A més, ja fa temps que canviàrem els estalvis de la mare al patró or i enrajolàrem el bany amb els lingots. Tanmateix, com que no en tinguérem prou per fer també la cuina, hem deixat alguns estalvis en metàl·lic al banc (o això pensem).

I ara, per fi, arribe on anava: hem rebut una carta amb les noves condicions del contracte com a client minorista, derivades de la fusió i de les noves normatives, directives i altres "ives".No sé com m'ha pegat per llegir-la però ho he fet (sí, ja sé que hauria de fer-ho sempre) i fixeu-vos quin bonic títol encapçala l'apartat número quatre:

4. Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia.

És senzillament fascinador. Supose que molts de vosaltres ja haureu perdut el gust per la sintaxi, si és que alguna vegada gaudíreu amb ella. Siga com siga, proveu de fer una anàlisi somera. Què? Ja heu trobat  el nucli del sintagma? Perquè açò és un sintagma, amics i amigues. I nominal, per més senyes. No és una oració, no. Que no veieu que no té verb personal? És un senyor sintagma nominal. Un sintagma del tipus de

Rind­fleisch­etikettierungs­über­wachungs­aufgaben­übertragungs­gesetz, que té 63 lletres i és, oficialment, la paraula més llarga en alemany. I que vol dir: "Llei sobre la transferència de les obligacions de vigilància de l'etiquetat de la carn de vaca i la designació del bestiar boví".

Bé, ja podeu alenar. Ara, anem a pams. Aquests dos sintagmes nominals allargassats fins a l'infinit tenen, a més d'això, alguna cosa més en  comú: per una banda, cal llegir-los més d'una vegada per poder capir el significat exacte; i per altra, els dos fan referència a obligacions. Digueu-me malpensat però jo crec que enunciar obligacions d'una manera tan fosca i poc entenedora no pot ser casualitat. I més encara entre dos mons  distants i distints com ho són Alemanya i Espanya. Jo ,malgrat tot, em decante per l'alemany. Més que res perquè a la segona llegida ja saps poc més o menys que estem parlant de bous i vaques, mentre que en el cas del sintagma espanyol, si el traus del seu context, mai no sabries si el que no té l'obligació  d'avaluar el banc és el  consum de drogues o les postures del Kamasutra.

Normalment, segons he pogut deduir de la meua ja no tan curta experiència vital, qui intenta amagar les seues obligacions o les defineix amb ambigüitat, és que té la intenció d'eludir-les. Potser no és el cas i, simplement, he estat víctima d'allò que se'n diu un llenguatge especialitzat. Totes les activitats humanes que es restringeixen a un àrea concreta del coneixement tenen els seus llenguatges específics. Així els filòlegs diem paremiologia en comptes d' "estudi dels refranys" o els metges diuen insuficiència hepàtica en comptes de "fotut del fetge". Tot i això, la majoria dels col·lectius que fan servir llenguatges especialitzats( i que no tenen per què pertànyer a l'àmbit acadèmic: poden ser pescadors de canya, aficionats a la tauromàquia o crítics de rock) quan s'adrecen a un públic no especialitzat fan el que es diu un canvi de registre per tal d'aconseguir que el seu discur siga entés com més i millor siga possible. Sembla, però, que aquesta actitud diguem-ne democratitzadora del coneixement, aquest vessant més didàctic no ha arribat encara a alguns àmbits. Ara mateix se m'acudeixen dos: el món de les finances i el món del dret i la justícia. Cal dir que si es tractara del món del macramé i de la colombofília, amb tots els respectes pels aficionats a aquestes pràctiques, no estaria preocupat. La meua preocupació ve de l'estranya idea que l'economia i la llei són activitats que afecten  totes les persones i que fóra interessant que tothom poguera ser capaç d'entendre els seus rudiments sense necessitat d'un torsimany (veieu? jo seria un bon banquer; he pogut dir "intèrpret" però he escrit "torsimany").

Torne ara a la carta ¿ No hauria sigut més raonable que en lloc de "Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia." hagueren escrit "Casos en què el banc no té l'obligació d'assessorar-lo"? Però clar, això és perillós. Fins i tot podria donar-se el cas que algun client entenguera la carta. A més, no tot el que he dit abans és veritat. Hi ha un altre grup amb un interés especial que el seu llenguatge especialitzat no siga entés per la gent de fora del seu món: eixe món és el de l'hampa.

Lingüística Forense

Jan Svartvik amb un col·lega en un curs sobre llenguatge no verbal

No sé si heu  sentit parlar alguna volta de la Lingüística Forense(LF). Per si un cas us en faig cinc cèntims: la LF és una branca de la lingüística aplicada que naix d'una confluència d'interessos entre la lingüística i el dret, o entre la llengua i la llei, si us agrada més. Quins són eixos interessos comuns? Doncs diversos, però tots estan basats en l'estudi de la comprensió i la producció de textos dins de l'àmbit jurídic. Açò vol dir que la LF estudia com fer més entenedors els textos legals i les seues interpretacions, però també el llenguatge que es fa servir als processos judicials i també aquells textos, siguen transcrits o gravats, que es poden utilitzar com a proves en un judici. Així, la LF pot ser útil al punt, per exemple, de determinar l'autoria d'una nota amenaçant o d'una trucada telefònica, però també s'ocupa de si un acusat és capaç d'entendre correctament o de produir un text concret. Els seus pares són els lingüistes Jan Svartvik, que començà a fer circular el concepte, tot i que ja havia estat utilitzat anteriorment, i Malcolm Coulthard , que ha sigut el seu més gran precursor. Té moltes aplicacions pràctiques (no debades és una branca de la lingüística "aplicada")  però me'n centraré en un parell , que hui m'interessen especialment.

En el seu estudi del llenguatge als processos judicials, la LF considera alguns grups socials, com ara els xiquets, els parlants de llengües estrangeres o algunes minories ètniques i dialectals, com a grups amb un potencial desavantatge en un procés jurídic per raó del seu diferent grau de coneixement de la  llengua vehicular a l'hora d'entendre-la o de produir-hi textos. Poden influir per tant en aquest desavantage l'ús dialectal per qüestions de procedència geogràfica o la inadequació del registre per motius culturals o d'altres.

Per altra banda, l'anàlisi de la producció de textos  utilizats com a proves en judicis intenta demostrar, sobretot, un parell de coses: si l'individu en el moment de la seua declaració tenia la capacitat lingüística de produir els textos que se n'han transcrit o si ,altrament, aquestes transcripcions han estats alterades d'alguna manera pels transcriptors.

A Espanya, la LF encara du bolquers però en altres països hi ha lingüistes forenses que col·laboren sovint en investigacions i processos judicials. Sembla, però, que tot i ser una branca força desconeguda i mancada de representació als departaments de les facultats de dret i filologia de l'estat, hi ha gent que està ben informada del que passa fora o té un instint natural per a la Lingüística Forense. D'altra manera fóra difícil d'explicar una notícia apareguda en la premsa d'ahir sobre el judici del "Caso Cooperación" en què es diu que l'advocat defensor del conseller Rafael Blasco intentarà aconseguir l'anul·lació de les transcripcions de les declaracions del seu representat per haver estat escrites en català normatiu, sent que Blasco va declarar en valencià col·loquial. Diu que açò fa que les  transcripcions puguen tenir un  sentit diferent del que tenien les declaracions inicials.

Pa cagar-se i no torcar-se. Aquesta última, és una expressió del valencià col·loquial que podríem transcriure de diferents maneres; propose uns exemples pràctics il·lustratius dels meus estudis sobre Lingüística Forense:

La transcripció en català normatiu seria "Per a cagar-se i no torcar-se", que crec que no dificulta la comprensió del significat original. En canvi, jo seria partidari de l'entrecomillat de les paraules considerades vulgarismes o barbarismes, és a dir: "Pa" cagar-se i no torcar-se, que trobe que respecta la fonètica original, aspecte important en unes transcripcions d'aquesta importància, i que conserva l'essència popular de l'expressió. En canvi, si posteriorment hem de traduir al castellà perquè els senyors magistrats no arriben a copsar l'ànima d'aquesta críptica llengua que és el català, i més encara el seu parlar dialectal i col·loquial de la Ribera, defugint una traducció literal i matussera que seria: "Para cagarse y no limpiarse", jo proposaria "Pa mear y no echar gota", que en reflecteix el sentit amb més fidelitat.

Potser fóra bona idea que els jutjats valencians pugueren comptar amb la col·laboració, sempre desinteressada, no cal dir-ho, dels centenars de professors interins de llengua que encara esperem plaça per a aquest curs. La Lingüística Forense ho agrairia molt, nosaltres ens enriquiríem (espiritualment) i , entre tots, aconseguiríem que la veritat i la llei resplendiren en aquest temps de foscor amb claror enlluernadora.

Rafael Blasco, que també sap fer coses amb els dits, amb un xic de Castelló que parla castellà

Esperanza, por Dios!

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma,^] condesa consorte de Murillo y grande de España(segons la Wikipedia) és com els toreros; diu que se’n va però sempre torna. Dic que és com els toreros per no comparar-la amb la botifarra de ceba -que també torna sempre després de dinar- ja que l’espanyolitat d’un torero és inqüestionable, mentre que la d’una botifarra pot ser discutible. A més, cal pensar que una néta dels comtes de Sepúlveda s’ha de semblar més a la gràcia torera d’un “paseíllo”, que a l’agror aigualida d’un reglot d’embotit de la gerra. Dic que cal pensar-ho, potser no és així. Diu la wikipedia que Esperanza és també neboda del poeta Jaime Gil de Biedma. Mireu quines coses tan boniques escrivia l’oncle Jaume (supose que a Aguirre no li farà res que li diguem Jaume, ja que portem 2000 anys formant part del mateix país i compartint cultura, alegries i llengües comunes).

De Vita Beata

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no pagar cuentas
y  vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Príncipe  de  Aquitania, en su torre abolida

Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sordamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.

A mi m’agraden molt, i semblen escrits per a l’ocasió.

Esperanza va dir ahir( ja ho he comentat adés) que Catalunya forma part d’Espanya des de fa dos mil anys. La meua pregunta és aquesta: Què pot haver fallat ací? L’oncle Jaume semblava un home de sensibilitat exquisida i diuen que inclús va flirtejar ideològicament amb el marxisme. Il·lustrat, culte, amant de les arts... Què ha passat? ¿Hauria convidat l’oncle Jaume a Sheldon Adelson a sopar a sa casa per parlar de l’obra de Gerard de Nerval?

Llegim a la wikipedia que la jove Esperanza va realitzar els seus estudis a La Asunción i el Instituto Británico de Madrid (on segurament va aprendre que el cas dels escocesos no és com el dels catalans). Col·legis privats, només faltaria ...

Però ¿No és el cas d’Esperanza un argument suficient per qüestionar l’educació privada? ¿Què deu pensar la pobra mare quan veu  la filla dient eixos desficacis ,amb els diners que li deu haver costat la seua educació? Vull pensar que Esperanza passava les hores de la classe d’Història fent-se algun “peta” darrere del gimnàs de l’institut. No voldria pensar que en eixos col·legis tan prestigiosos li han pogut donar una versió manipulada de la història. Això només ho fan als col·legis públics, on tots els professors són uns radicals comunistes i independentistes.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 17 d'octubre

El 17 d'octubre de 2008, Paula Guisasola va romandre tot el dia a casa seua i no va rebre cap telefonada oferint-li cap oferta o promoció el rebuig de la qual fóra una bogeria. Estranyada per aquest fet telefonà a la companyia amb la qual havia contractat el seu telèfon fix per tal d'assegurar-se que el seu aparell telefònic funcionava correctament. La teleoperadora, amatent, li ho confirmà i aprofità l'avinentesa per assabentar-la fil per randa i punt per agulla del nou pla de descomptes en trucades intergalàctiques en horari intempestiu.

Després, com que tampoc havia rebut cap telefonada al seu telèfon mòbil, féu la mateixa operació amb l'altra companyia on, idènticament, li confirmaren la bona salut de la seua línia i on una teleoperadora porfidiosa li exposà les avantatjoses condicions del nou servei de trucades interpeninsulars en horari taciturn amb un  3,1416 % de descompte si els noms de les penínsules començaven per la mateixa lletra.

Després de sengles estira i arronses, no cal dir que massa llargs, Guisasola es desempallegà de les respectives teleoperadores amb arguments alguns dels quals fins i tot eren veritat. Contemplà els telèfons penjats i muts i pensà que havia estat víctima d'una nova estratègia publicitària: deixar-la tranquil·la.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 16 d'octubre

Mortadel·la de Mickey, de la de tall esbiaixat.

El 16 d'octubre de 1992, Cole Lester féu una descoberta profundament decebedora. A la cansaladeria del veïnat, una senyora que parlava sobre com engreixar-se de la manera més ràpida i saludable possible li confirmà una  idea que Cole portava temps defugint i que contradeia una encastada enrònia personal: la mortadel·la amb la cara de Mickey Mouse que li agradava tant no s'elaborava fent talls longitudinals de gruix mil·limètric del cap d'aquest personatge de Walt Disney.

Eixe mateix dia , Lester es presentà en l'oficina de l'OCEF (oficina del consumidor encés en flama) del seu poble, per tal de tramitar una denúncia per frau contra l'empresa "Fantasies embotides d'ahir i de hui", ja que als envasos del producte no s'especificava clarament de qui era el cap a partir del qual se n'elaboraven les rodanxes.

A hores d'ara no se sap que l'empresa haja fet cap comunicat sobre aquest afer, però cada dia és més complicat trobar aquest producte al mercat legal.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 14 d'octubre

La medalla Charles Stark Draper Prize

El 14 d'octubre de 2002, Felip Romanet va haver d'absentar-se breument del seu domicili al carrer de la Picaora a Castellonet de la Conquesta per tal d'anar a la ferreteria a comprar uns microxips. Romanet feia uns mesos que s'havia jubilat i vivia a soles. Havia passat les últimes setmanes tractant de dissenyar un sistema de localització de mitjons perquè estava avorrit de perdre'n alguna unitat en cada bugada. Tenia tot un calaix de la tauleta de nit ple de mitjons desparellats. Quan tornava a sa casa va veure com un d'eixos Hammers tot terreny engegava el motor  i desapareixia pel cantó de l'avinguda de sant Jaume. Va pensar que serien forasters que havien vingut a remoure camins per les muntanyes. Entrà a casa i va trobar el llum de la seua cambra encés. Algú havia estat escarbant al calaix on guardava els mitjons desparellats i els plànols del sistema de localització havien desaparegut.

Un any després, el senyor Romanet llegia al diari que a un tal Parkinson, inventor del GPS, se li havia atorgat el Draper Prize, una mena de premi Nobel de l'enginyeria. Des d'eixe dia una idea li balla pel cap. Però a Felip no li agrada malpensar de la gent.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 13 d'octubre

El 13 d'octubre de 1989, un any i un dia després d'haver-ho intentat per primera vegada, Josep Mussol va eixir de casa amb la intenció de batre el rècord de Glenmorangie. Hui, 13 d'octubre de 2012, encara no hi ha tornat. Sa mare-ja sabeu com són les mares de patidores- comença a preocupar-se.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 12 d'octubre

El 12 d'octubre (diada de la mare de Déu del Pilar. És estrany dir-se Pilar, és com dir-se columna, biga o cabiró, si es tracta d'un home), doncs això, el 12 d'octubre de 1988, Josep Mussol va tornar a sa casa després d'haver-ne passat fora 16 dies, 12 hores i tres minuts, recorrent els bars, discoteques i afterhours(llegit "afteraguas") de la llavors coneguda com "Ruta del bacalao"(Abadejo's way, en trilingüe). Amb aquesta marca, Mussol aconseguia igualar el còmput de l'escocés John Benjamin Glenmorangie, que havia establit el seu rècord dos anys abans, després d'haver aguantat despert el mateix període de temps per les tavernes, pubs i i discoteques d'Edimburg i la contornada a base de whisky escocés i algun colpet ocasional de bourbon. De fet, Mussol podia haver batut el rècord de l'escocés però hagué d'entrar a sa casa just en el moment en què l'igualava perquè segons ell mateix "Sonava el telèfon de casa i ma mare podia estar preocupada". Dos mesos després d'establir la nova plusmarca mundial, Glenmorangie va morir inesperadament de cirrosi. La marca de Mussol mai ha estat reconeguda per la sospita, mai del tot confirmada, que havia pogut prendre substàncies dopants.

De la pell de Barrabàs

M'ha enviat aquest article el meu vell amic Claudi, amic de més de mitja vida en qui es fonen i confonen  qualitats que es pretenen contradictòries com són ser empresari, d'esquerres, catalanista i faller. Podeu albirar algunes de les idees que li bullen al cap en el seu bloc sobre les falles, Foc d'encenalls.

Parle d'ell, perquè m'ho estime més que parlar de l'autor de l'article, el periodista Juancho Armas Marcelo, a qui no conec personalment i espere que siga per molts anys.

L'amic Juantxo escriu un article dedicat a glossar les excel·lències d'un nou enfrontament Barça-Madrid, en el qual desplega l'habitual retòrica buida de tots aquells que s'entesten a veure en el futbol una mena de poesia del moviment i en aquests "partits del segle" ,que darrerament es disputen tres o quatre voltes a l'any, algun tipus de batalla final, després de la qual res tornarà a ser igual. També deixa ben a les clares la seua inclinació futbolera amb una hermosa antonomàsia dedicada al Real Madrid: "El blanco por excelencia o la excelencia del blanco" que recorda el famós "Tanto monta, monta tanto" d'Isabel i Fernando, però retocat per a un anunci de detergent.



Però abans de fer tot açò el "sinyó" Armas (tomar?) aprofita per apuntar un detall que val un imperi (el romà) i que convida a reflexionar sobre la història i la catalanitat. Afirma (sembla que sense por de fer el ridícul, perquè si hi ha ironia jo no l'he percebuda, potser sóc una miqueta curt), afirma,o millor suggereix, que els catalans són els responsables de la mort de Jesucrist i que ,després de matar-lo, es jugaren la seua túnica als daus, fent honor al seu conegut amor per la pela. Només li ha faltat dir que a més de catalans, eren jueus. No diu res, tampoc, sobre si el diluvi universal o les set plagues d'Egipte foren causades pels catalans i per la seua negativa a fer un primerenc transvasament de l'Ebre.



L'article no deixa de ser d'un rigor incontrovertible, de fet, la font principal d'informació sembla que és la pel·lícula "La Túnica Sagrada", protagonitzada per Victor Mature, del qual tampoc transcendeix si era català o no.

- Víctor, vés a vore on amaguem la túnica que no la troben els catalans...

Però clar, no estem parlant d'un article acadèmic, en què hem d'argumentar i contrastar informacions perquè resulten versemblants. Ací es tracta d'amollar idees segons com ragen, com si estiguérem de tertúlia al bar amb els amics. És per això que Juantxo aconsegueix eixe to distés d'aquest tipus de reunions i ,com que és gat vell, tria dos temes  clàssics, dels que  no fallen mai: el futbol i l'anticatalanisme. Una aposta segura.

Algunes persones de vocació laïcista, agnòstics o simplement ateus podrien veure en el crim de Jesucrist,  tot i considerar la seua mort un crim execrable, un homicidi més dels incalculables que s'han comés al llarg de la història. I inclús algú podria fins i tot considerar més de quatre o de quaranta guerres, genocidis, represàlies i exterminis programats diversos com a successos més greus. Però tampoc no podem demanar-li a qui ha estat educat en el nacionalcatolicisme que entenga que l'extermini de milers o de milions de persones és un assumpte més gros que l'assassinat d'un individu per molt que diga que és el fill de Déu. Sent aquesta última una qüestió encara per demostrar i l'execució de Jesucrist un fet sense el qual no sabem com li hauria marxat el negoci a l'església catòlica.

He deixat per al final l'aspecte que més m'ha agradat (gràcies, Claudi, per l'article). En Juantxo Armas considera catalans als qui vivien a la Tarraconense durant l'època romana. Bé, què hi puc dir? He llegit llibres d'història en què als musulmans que vivien al lloc que després seria el Regne de València se'ls considerava valencians, i molts haureu sentit dir contestans als alacantins en alguna ocasió. Però no sé si hi estic massa d'acord. ¿Vosaltres consideraríeu un indi mahicà com a un novaiorqués? La meua idea de novaiorqués té més a vore amb les pintes i les pel·lícules de Woody Allen o d'Spike Lee. Un poble o una nació no és tan sols un grup de gent nascuda en un mateix territori. És una suma de factors identitaris com llengua, cultura, història, religió... Tot un seguit d'experiències comunes. No descobriré jo ara la coca de dacsa; sobre aquest tema s'ha escrit i encara s'escriu més inclús del que aconsellaria el sentit comú i les ganes de solucionar les coses per una via pacífica.

Siga com siga, si Juantxo diu que eren catalans, no li faré jo la contra. Però si posem per cas que ho eren, no massa lluny de Tarraco, ben segur que hi havia castellans dient com de roïns i de separatistes són els catalans. D'això ja fa dos mil anys, jo crec que després de tants anys (que no tenen per què ser dos mil, són, de fet, molts menys) de suportar mútues recriminacions i retrets (en el millor dels casos) i davant l'evidència que la situació no millorarà mai, potser és hora de nadar sense carabasses. El temps dirà qui feia de carabassa i qui necessitarà agarrar-se de l'escaleta.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 9 d'octubre

El 9 d'octubre (diada de sant Donís) de 1982, fa hui una trentena d'anys, Pau Guanyavents es llevà del llit després d'una nit d'amor frenètic, amb piuleta, tronaor i tota la mocaorà en pes. Guanyavents pensà en aquell moment que era de totes passades impossible que algú, mai, haguera sentit un amor ni tan sols semblant al que es desfermava al seu endins. Així que, resolt i decidit, es vestí i féu via cap a l'oficina de la societat d'autors del seu poble, on registrà i reservà tots els drets d'aquella manera esbojarrada d'amar que, com tots els enamorats, ell pensava inèdita i mai vista.

Des d'eixe dia viu enamorat, amb els habituals sotracs i trasbalsos que aquest estat comporta, però tranquil; amb la seguretat que dóna saber que ningú podrà estimar com ell estimà sense passar abans per caixa.

Què? Ens fem unes palletes?

He buidat les butxaques d’uns pantalons per fer la bugada i m’he trobat tres fullets de propaganda de compradors d’or. Els he arreplegat caminant pel centre de València. Crec que és una opció que fins ara no  havia valorat com toca. Jo, per no tindre, no tinc d’or ni els queixals de l’àvia, que en glòria estiga. I és ací on vaig errat. No és tractaria de vendre l’or que tinc, sinó de buscar-lo. No sigueu malpensats, no pense fer-me un pispa professional; ni tan sols un assaltador de velles que tornen de missa. Es tracta de tornar als temps de “El tresor de Sierra Madre” i de “La quimera de l’or”.

Alguns especialistes diuen que el patró or no és tampoc un valor segur i que tornar en metall noble els notres estalvis no és prudent. Hi estic d’acord. I com que tampoc no tinc or per vendre'n, me’n vaig a buscar-ne. Ja he localitzat un Kit de colló de mico per internet. M’imagine caminant per l’avinguda de l’Oest (que des d'ara direm avinguda del  Salvatge Oest) amb el garbell a l’esquena i menant un carretó ben carregat de saquets d’arpillera  plens a vessar de palletes(las pepitas en català són palletes) d’or. I després, al saloon, a cremar els quartos, a xamar i a veure les xicones ballar el cancan. Qui necessita Eurovergas? Ara només he de trobar un riu adient, preferiblement a tocar de casa i amb riberes arenoses. Això ja ho tinc més pelut.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 6 d’octubre.

El 6 d’octubre de 2002, fa hui exactament una dècada, Andreu Flabiol va fer un notable descobriment. Andreu, un jove però ja prestigiós compositor de melodies per a telèfons mòbils, es trobava al seu nou estudi al barri més cèntric de la ciutat. Davant de l’ordinador i voltat de folis mig gargotejats, intentava treballar en una nova obra intitulada “Senyal d’avís de bateria baixa. Opus 15”. Havia passat les dues darreres nits en clar escoltant les evolucions per damunt del seu cap dels seus veïns. Ara, a les huit del matí, els obrers tot just havien iniciat el seu treball de restauració de la façana de l’edifici i les seues rascades i martellades viatjaven per l’aire per tal de fondre’s, sobre el cap d’Andreu, amb les maçades i el cant de la radial del taller de xapa i pintura del carreró de darrere. De sobte, entre el deliri insomne i el desfici intel·lectual, el jove Flabiol, d’orella més que fina, cregué identificar una nova incorporació sonora: la veïna de dalt agranava el pis i arrossegava els mobles amb allegro sgraziato.

Va romandre una estona amb el cap entre les mans i els colzes damunt la taula. Una impressió forta el va traure del seu ensopiment. De cop i volta, reconegué, entre la remescla de sorolls, el ritme, la cadència i inclús les notes de la Dansa infernal del rei Kastxei, una admirada peça de L’Ocell de foc d’Ígor Stravinski. De primeres va restar astorat, però quan pogué reaccionar s’afanyà a esbrinar el fet. Tots negaren qualsevol responsabilitat.I coincidiren al declarar que ells no havien sigut, que els sorolls els devia haver fet un altre.

A la ciutat d'Ignora

Ignora és una ciutat de vora mar. Ignora abans sabia que era poble. Poble de pescadors i camperols: terra de pa, de molins, d'olives i garroferes. Ignora té vistes en dos blaus: de cel i de mar; en un bon grapat de verds: de pins, d'olivera, de garrofer, de canyes, de senill, de figuera... ; i de molts marrons, ocres i grisos. Fins i tot té vistes de "en dies clars es veu Eivissa".

A Ignora hi ha cales i en una cala hi ha un bar. Abans Ignora sabia que eixe bar era un "merendero", però "merendero" ja no s'estila, i ara es diu bar-restaurant.

Un bonic senillar, prop d'Ignora.

En eixe bar-restaurant hi ha taules envernissades fa anys, amb el vernís rosegat pel salitre, que tenen les potes de canya de bambú o, potser, que l'imiten. També hi ha un comú (que és una paraula que tampoc s'estila) de cavallers, sense paper higiènic ni tovalloles, amb el dibuix d'un home que fuma en pipa penjat a la porta. Tenen un altre comú, per a les senyores, amb un dibuix d'una dona amb cabellera curta a la moda dels seixanta, que es pinta els llavis.

Una cambrera jove sudamericana, que no té per què ser simpàtica amb els clients, atén les taules de la terrassa, coberta (la terrassa) amb un canyís de canyes que ni són de bambú ni tampoc l' imiten.

Els clients poden demanar un bon arròs a banda i , en acabant, restar badant i mirant la mar, que  tot el temps és al bar-restaurant, sense que es conega dia que no hi haja acudit.

Els clients poden anar-hi, posem per cas, un vint-i-u de setembre i fer-se compte que l'estiu no acaba, sinó que comença. Si  bé és això el que els clients realment desitgen.

I tot això, i més, Ignora ho sap, perquè Ignora abans era sàvia.