dimarts, 31 de juliol del 2012

Històries d'aturats narrades en primera persona

Torne ara del SEPE. Si algú pensa que això és una veu per a espantar els gats, he d'aclarir-li que no , que és el Servicio Público de Empleo Estatal. Sembla que és així des del 2003( i jo dient-li INEM, que ignorant que sóc). Del SEPE i del CAISS (Centro de Atención y Información de la Seguridad Social). És bo que tots anem dominant la terminologia per guanyar temps, que és, precisament, el que d'ara endavant ens sobrarà.
Al SEPE m'he assabentat que encara podré cobrar alguns mesos que puc recuperar d'una prestació que se'm va concedir a l'estiu de 2010, que era de huit mesos (240 dies) i de la qual només n'he consumit dos i mig ( 75 dies) durant els últims dos anys. Això sí, quan es complisquen els 180 dies d'atur se m'aplicarà el descompte corresponent a un atur de llarga durada. "Però només me'n queden 165 de prestació. No puc arribar als 180." -He contestat jo-."Quan arribe als 180 comptabilitzats des del primer dia dels 240 que li concediren en aquell moment". -Han contestat ells-.
O siga, que si us concedeixen una prestació de més de sis mesos, encara que els consumiu en sis anys i només cobreu la prestació un mes a l'any, quan arribe el dia 180 de la prestació, per molt que hageu treballat 66 mesos dels últims sis anys i cobrat 6 mesos de prestació , sereu considerats com aturats de llarga durada i us aplicaran el descompte per a castigar-vos per ganduls, quan en el meu cas és la mateixa administració la que m'acomiada i em torna a contractar passat l'estiu per tal d'estalviar-se la meua nòmina durant les vacances, cosa que fa uns anys era causa de sanció per part de la inspecció de treball.
També he hagut de demanar un paperet que em permet eixir a l'estranger durant quinze dies en un any. Però he de tenir en compte que si n'acumule més de quinze fora del país (no del meu, de l'altre més gran), se'm podrà suspendre la prestació per considerar que he canviat de domicili. Aquest permís és necessari perquè et concedisquen un "Certificado sustitutorio de la tarjeta sanitaria europea", ja que si estàs desocupat no tens dret a renovar aquesta targeta encara que tingues una pila d'anys cotitzats a la Seguretat Social.
O siga que els mesos de cobrar prestació són acumulables a l'hora de fer-ne el recompte per aplicar el descompte per aturat de llarga durada, però els anys cotitzats a la Seguretat Social no són acumulables a l'hora de concedir-me la targeta sanitària europea. Ara entenc allò que el temps és relatiu. Quanta raó tenia Einsenstein. O eixe feia pel·lícules? 
Ací us deixe una cançó que parla d'esperes de llarga durada, perquè mateu el temps.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Sobre esmorzars i proletaris

"Una taula ben parada". Foto d'en Cerdà. La mà que no deixa de vista l'entrepà és meua.



Hui hem quedat el meu compare en Cerdà i jo per fer un esmorzar d'amics. Quedar per esmorzar- i dic esmorzar en el sentit que té per ací de fer un àpat entre les 9 i les 11 del matí i no de dinar a la una, com s'entén al món dels negocis- és tota una altra cosa que quedar per fer unes copes, a sopar o a dinar. Aquestes  últimes són cites obertes a la parellla o, si parlem d'un dinar, aptes per als fills. Als esmorzars només van els amics. L'esmorzar, sobretot quan no és un esmorzar de dia de treball, és una cita per a l'esplai, el bon menjar, el bon beure i la bona conversa de sobretaula, de caire íntim i amical, lluny dels convencionalismes socials d'altres cites. 

Hem anat a la Pascuala. No hi havíem estat mai , tot i que ja fa temps que n'havíem sentit parlar. La Pascuala és popular. De quan popular volia dir "del poble". La cridòria i el tragí omplin tot l'espai lliure que deixen els clients i les taules i cadires de "railite". Entrar-hi és submergir-se en una remor confusa de converses múltiples i imatges del passat. Les velles neveres, les prestatgeries reblides de botelles de "Soberano" i alguna cosa que sura en l'ambient i que et retorna a un escenari senzill i oposat al disseny, la coentor i la petulància d'alguns locals no massa llunyans. L'ambient és cabanyaler, malgrat que les cambreres, fent ús d'uns modals elegantíssims, sempre parlen en castellà. Hem travessat el local deixant a banda i banda taules i converses encetades com si fossen les bardisses d'un laberint i una cambrera ens ha fet seure en un una taula d'un menjador interior i més ampli. Quan ens hem assegut, damunt la taula ens esperaven dos platerets: l'un d'olives i variants i l'altre de cacau "del terreno". En eixe moment he sabut que no havíem errat.
L'esmorzar, no cal dir-ho, a cor què vols. Amb un barralet de vi i "llimonà" i ,en acabant, un "cremaet" ("quemadito", com ha dit la cambrera en perfecte cristià) de "Soberano", que és "cosa de hombres". Així hem assolit un estat suficient de clarividència per a solucionar, no aquesta crisi, sinó les que puguen anar sorgint als infinits racons de l'univers durant alguns segles. Hem eixit a fer un cigarret vora la via del tramvia, que passa per la porta, i he trobat a terra un ninotet de plàstic que havia sigut aplanat brutalment pel vehicle. El ninotet està vestit amb una granota blava i porta un casc i una caixa de ferramentes de color groc. Està alçant el braç esquerre, no se sap si per saludar, per avisar d'algun perill o perquè vol consultar algun dubte. No se sap ben bé a què podia dedicar-se abans de l'accident perquè està esclafat del tot i la caixa de ferramentes es confon amb la seua carn de plàstic. Podria ser un miner , un mecànic, un llanterner o un electricista. És, siga com siga, un proletari. Un proletari esclafat pel pes del tramvia. El tramvia, ja ho sabeu, no pensa i no se'n pot eixir mai del camí. Podia haver aixafat un soldadet, una Barbie, un Kent... però ha aixafat un proletari de plàstic. Tot mentre en Cerdà i jo esmorzàvem, tot gaudint de l'ambient popular (de quan popular volia dir "del poble") de la bodega dels germans Boix, i solucionàvem els problemes del món. Potser no significa res, però ja coneixeu la meua afició a buscar símbols i senyals.

El proletari esclafat.El volum a l'entrecuix no  és priapisme,
encara que sone igual, és la caixa de la ferramenta esclafada.


divendres, 20 de juliol del 2012

El racó dels malentesos lingüístics

 

  

Ambigüitat feble


-M'han dit que l'Antoni i la Marisa ho han deixat, no?
-Sí. Vaig fer un café amb ells la setmana passada. Per separat, és clar.
- I com s'ho han pres?
- Ell, molt tocat i ella, a soles... molt fort.
- Doncs abans els agradava més el te.


 

Cirurgia

La diferència entre un cirurgià estètic i un cirurgià estàtic és que al segon mai no  li tremola el pols.

 

Melons enclítics

Salvoret va nàixer a l'horta de València i allà va aprendre a parlar valencià. Acostumava per tant a fer servir la forma reforçada d'alguns pronoms darrere del verb, com tots els seus veïns. Deia per tant "deixa-me-ló" o "compreu-me-ló", posant l'accent a la darrera síl·laba, em comptes de "deixa-me'l" o compreu-me'l", com mana la normativa.
Quan tenia vint anys va fer-se novieta i un dia que ella es quedà a soles a casa el convidà a sopar. Ella el va rebre amb un vestit transparent per baix del qual Salvoret creia endivinar negrors incitadores. Quan ja acabaven el plat de pollastre rostit, ella, va posar-se dreta i, generosament va oferir: "Voro, vols menjar meló?"
En Salvoret se'n feia creus de la proposició i com que ja feia estona que hi pensava, no va mirar pèl, o millor dit, en va mirar massa, i s'abraonà damunt la xicona, que va quedar una mica astorada de tanta fogositat. Controlat l'incendi, Salvoret entrà a la cuina a fer un glop d'aigua. Curiosament no es va sorprendre gens de veure unes tallades de meló preparades en un plat per a les postres.

 Maduixes marines o el perill del vocalisme àton

(un valencià en un restaurant de Barcelona)

CAMBRER

Què vol prendre?

CLIENT

Alguna cosa lleugera... una amanida, per exemple.

CAMBRER

En tenim César, de fruits de la mar, d'enciam o ,una novetat: de medusa i algues.

CLIENT

Doncs traga-me'n una d'enciam, per favor. Les maduixes millor per a les postres. Quina barbaritat! Maduixes a l'ensalada...



Hi és, I am

La tercera volta que la Tània es presentà a les oposicions per a professora de secundària de llengua anglesa estava molt nerviosa. Hi contribuí el fet que perdés el tren que tenia previst d'agafar. Arribà amb el temps tan just que quan pujava l'escala fins al primer pis va sentir com una funcionària ja havia començat a cridar els opositors.Quan sentí el seu nom per primera vegada el pantaix no la va deixar contestar. La funcionària va repetir: " Tània Peris", "No?", Hi és o no?".
-Yes!- contestà la Tània des de l'escala.


dijous, 12 de juliol del 2012

Nens salvatges i altres bèsties

Ahir férem vesprada de cinema. En fem sempre que podem i el programa del cine D'or promet. Aquest cine és l'últim de sala única que queda a la ciutat de València. Resisteix miraculosament. Crec que eixa és una de les raons per les quals hi anem: per poder contar algun dia als néts que segurament no tindrem mai, que hi hagué un temps en què, primer: la gent anava al cinema, i segon: abans d'eixir de casa, miraven la cartellera o el diari per triar-ne una pel·lícula  i no és plantaven davant les múltiples opcions del multicine d'un multicentre multicomercial i s'ho jugaven al pito-pito. També els contaríem l'ambient campal del local i com molta gent s'hi emporta el berenar o el sopar de cabasset, en perjudici de les endèmiques roses,o borles, o bufes, o crispetes, o fins i tot "palomites", que he sentit dir a algú. I com, de tant en tant, convé fer un crit o un enèrgic ssshhhhht, perquè un excés de casolanisme no et permet seguir els diàlegs.
Aquests són alguns motius, però n'hi ha d'altres: el programa és doble i la sessió contínua, és a dir, té l'avantatge que hi pots entrar vora les cinc de la vesprada i eixir cap a les dotze, amb el cap com un bombo però refrigerat a l'estiu o calentet a l'hivern. Podeu preguntar a qualsevol jubilat dels que gaudeixen de la programació alhora que pesen figues. A més, l'entrada val 3 euros- 2,50 el dia de l'espectador- i et fan descompte amb carnet jove, de pensionista, d'estudiant, d'estudiant pensionista i de pensionista jove.
El programa d'ahir no ens va decebre. Una de les pel·lis era "Els nens salvatges". Ai! Perdó. Volia dir "Los niños salvajes", per a entendre'ns. Supose que heu sentit parlar-ne. Va sobre l'educació, el sistema educatiu, els adolescents, la malcriança, la marginació... aquestes coses de la vida moderna. La pel·lícula em va agradar, però m'hauria agradat més si m'haguessen deixat veure-la sencera. O escoltar-la, si som exactes. I aquesta volta el problema no foren les diverses espècies d'espectador rosegador.Us en faré cinc cèntims: he estat cercant informació sobre l'estrena de la pel·lícula per internet. Sé que s'estrenà el dia 25 de maig, però ignore si a València ha fet el recorregut habitual o ha passat directament al circuit  que en diuen de reestrena. Tampoc no he trobat informació sobre si ha sigut projectada en versió original en alguna de les sales especialitzades de la ciutat. Insistisc en aquest punt perquè m'interessava veure la versió original  ja que havia llegit algun comentari sobre la càrrega sociolingüística de les llengües i les seues diferents variants que fan servir els personatges. En la V.O. uns personatges parlen en castellà, altres en català barceloní , altres en català de xarnego... tot depenent de la situació i de la persona a qui s'adrecen. En fi , coses que passen als llocs on hi ha dues o més llengües en contacte i que només interessen a lingüistes de calbot i mig i mestres de llengua mig aturats, mig de vacances.


El D'Or, llarg i estret com la Quaresma, amb les seues inimitables butaques de color taronja.

Supose que estareu més o menys farts de sentir parlar d'una cosa que en diuen normalització lingüística. Si n'esteu farts, hi ha un alt percentatge de probabilitats que la vostra primera llengua siga el castellà. Eixa sensació de fartera la solen tindre els parlants de llengües normalitzades. Crec que la normalització comença per fer coses anormals com si fossen normals i per fer veure als normals que la seua anormalitat és la normalitat dels altres. En posarem un exemple: dilluns passat vaig veure una pel·lícula argentina en la 2 de TVE en què Federico Luppi feia d'un vell camperol de la Patagònia, El Viento es deia. Bé, en alguns moments de la història us assegure que tenia molts problemes per a entendre què deien. Apujava el volum ara i adés, però la cosa no millorava gaire. Crec que si haguessen doblat la pel·lícula al català/valencià no hauria tingut eixe problema.
Ara em direu: tu estàs fava tio, per què han de doblar una pel·li argentina al català si el que parlen és argentí i per tant castellà, que ací l'entenem tots i és una de les llengües oficials d'aquest tros del món. I hi estic d'acord. Tan d'acord que jo em feia la mateixa pregunta ahir mentre veia "Els nens salvatges" doblada en castellà.
És tan anormal doblar en valencià/català una pel·lícula argentina per al públic valencià com doblar en castellà, per al mateix públic, una pel·lícula en català. A que sona estrany? Doncs d'eixa estranya i excitant sensació  jo en dic normalització lingüística.

               Nens salvatges i sense doblar, un autèntic perill.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Sessió Inaugural


Sant Adrià Fortescue. Patró del bloc i cosí dAnna Bolena
 
Hui, dilluns 9 de juliol de 2012, dia de sant Adrià Fortescue, s'inaugura aquest bloc. El cel està clar i la temperatura a l'exterior és de 28 graus. Encara no sabem quina serà la funció d'aquest invent però sense dubte tindrà relació amb la llengua i la cultura d'aquest estrany país. Esperem que siga punt de cruïlla de diferents parers  i espai d'intercanvi d'idees, si és que en tenim més d'una. Convidem doncs a la participació activa i constructiva. El nom que li hem posat: "Pel rastre es troba el pollastre", vol ser alegoria engrescadora de l'esperit encuriosit i de la recerca dels grans enigmes amagats de la vida quotidiana i de l'absurd nostre de cada dia. Ací posarem unes fotos il·lustratives d'aquesta primera sessió, que altres denominen post i que inauguren la secció gràfica alhora que ens serveixen de pràctica.




Aquest és un pollastre capó de El Prat. I les seues parts.