dimarts, 25 de setembre del 2012

A la ciutat d'Ignora

Ignora és una ciutat de vora mar. Ignora abans sabia que era poble. Poble de pescadors i camperols: terra de pa, de molins, d'olives i garroferes. Ignora té vistes en dos blaus: de cel i de mar; en un bon grapat de verds: de pins, d'olivera, de garrofer, de canyes, de senill, de figuera... ; i de molts marrons, ocres i grisos. Fins i tot té vistes de "en dies clars es veu Eivissa".
A Ignora hi ha cales i en una cala hi ha un bar. Abans Ignora sabia que eixe bar era un "merendero", però "merendero" ja no s'estila, i ara es diu bar-restaurant.
Un bonic senillar, prop d'Ignora.
En eixe bar-restaurant hi ha taules envernissades fa anys, amb el vernís rosegat pel salitre, que tenen les potes de canya de bambú o, potser, que l'imiten. També hi ha un comú (que és una paraula que tampoc s'estila) de cavallers, sense paper higiènic ni tovalloles, amb el dibuix d'un home que fuma en pipa penjat a la porta. Tenen un altre comú, per a les senyores, amb un dibuix d'una dona amb cabellera curta a la moda dels seixanta, que es pinta els llavis.
Una cambrera jove sudamericana, que no té per què ser simpàtica amb els clients, atén les taules de la terrassa, coberta (la terrassa) amb un canyís de canyes que ni són de bambú ni tampoc l' imiten.
Els clients poden demanar un bon arròs a banda i , en acabant, restar badant i mirant la mar, que  tot el temps és al bar-restaurant, sense que es conega dia que no hi haja acudit.
Els clients poden anar-hi, posem per cas, un vint-i-u de setembre i fer-se compte que l'estiu no acaba, sinó que comença. Si  bé és això el que els clients realment desitgen.
I tot això, i més, Ignora ho sap, perquè Ignora abans era sàvia.

dimarts, 11 de setembre del 2012

L'11-s d'un desocupat

Hui m'ha arribat el calendari laboral de l'ensenyament per al curs que comença. L'han enviat del sindicat. Sempre és d'agrair. Me l'he mirat amb respecte i amb distanciament, perquè encara no sé si serà el meu calendari i, per tant, no vull agafar-li massa confiança. Primer perquè és laboral i jo, de moment, no laburo. I segon perquè és escolar i tampoc no sé si quan labure, ho faré a l'ensenyament o a l'Eurovegas, puix m'ha dit l'escurabutxaques del bar del cantó que  hi donen molt bones condicions. Diuen que la clientela és més agraïda que als instituts i que deixen bones propines.
M'he mirat el dia de hui, 11 de setembre. Al calendari laboral de la federació d'ensenyament de Comissions Obreres del País Valencià l'11 de setembre va vestit de dol. De negre rigorós, que diuen. Rigorós vol dir de negre, negre. O siga, que no portes d'un altre color ni les etiquetes de la roba. Eixe és el color que paradoxalment tenen als calendaris els dies grisos. Els dies grisos són negres perquè no commemorem res. Per tant el negre rigorós de l'11 de setembre no és senyal de dol pels atemptats de les torres bessones, ni per la celebració del "Toro de la Vega". És negre perquè és un dia gris, com se sol dir: no és res. Ni tan sols diumenge, que vesteixen de roig.
 Si algú pensa que açò és una crítica al calendari s'enganya, és una simple descripció. En altres calendaris he vist que  vesteixen de verd o de blau les diades d'altres comunitats autònomes, per si eixe dia has d'anar, posem per cas, a comprar tabac a una altra comunitat i trobes  l'estanc  tancat. Sempre és d'agrair. En aquest calendari en canvi apareixen senyalats amb un cercle el Dia de la Pau, el Carnestoltes, el Dia de la Dona, el Dia contra el racisme i la xenofòbia, de la Salut Laboral i de les Llibertats Nacionals entre d'altres. Supose que ho fan perquè els mestres no obliden programar activitats  per a la sensibilització de l'alumnat, sempre tan donat a la sensibilitat, amb aquestes causes. També és d'agrair.
No obstant això, jo, que a la meua manera d'entendre la història i la cultura em considere un catalanoaragonés de València, he recordat que hui era la diada catalana i he engegat el televisor per veure que feia aquella gent en aquest dia tan assenyalat per a ells i tan reivindicatiu enguany. He d'admetre que això no ho faria mai un 12 d'octubre perquè, entre altres coses, no m'interessen les diades de països amb estat consolidat. Són igualment ridícules, però infinitament més avorrides. A més, a la meua manera d'entendre la història i la cultura, no em considere un espanyol de València. Així que he sintonitzat la TV3 internacional, que és la que Camps ens ha deixat veure als valencians, sempre que tinguem televisió per cable, i m'he posat a torrar pa per al desdejuni.
Poc després seia davant l’ordinador de l’estudi per netejar el correu d'ofertes de treball i des d'allà m'ha paregut sentir una tonadeta ben coneguda. He tornat al menjador i m'he trobat en la pantalla del televisor una desfilada de mossos d'esquadra, amb el vestit de gala i  les espardenyes de vetes, marxant i amb la muixeranga d'Algemesí sonant d'acompanyament. Jo amb la muixeranga m'emocine i tot, i això que sóc poc amic d'himnes i banderes, però reconec que m’identifique amb alguns símbols que considere pròxims, no tant geogràficament com ideològica. Quan ha acabat l'escena i han començat els discursos he tornat als meus "quefers".
Però espereu, que no acaba ací la cosa: en una nova passada rasant pel menjador, em trobe  una dona llegint un fragment de "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster, concretament un passatge en què l'autor cita la crònica de Ramon Muntaner quan compara els territoris de la Corona d'Aragó amb una mata de jonc.
He considerat dues possibilitats: una, que havia sintonitzat teleRibera en comptes de TV3; dues, que jo havia viatjat en el temps i hui no era l'11 de setembre sinó el 9 d'octubre. La primera possibilitat l'he rebutjada en veure el logo de TV3 en la pantalla; i la segona, tot seguit, també, ja que estaven llegint  Fuster, cosa del tot impensable en una celebració del 9 d'octubre.
La cirereta del pastís ha sigut veure la Maria de Medeiros (sí, la nóvia del Bruce Willis en Pulp Fiction) cantant un poema d'Ausiàs March.
Estic segur que tot açò només produirà indiferència en la major part dels valencians:  en alguns, perquè, amb la complicitat dels mitjans de comunicació, mai se n’assabentaran i  en uns altres, perquè fa temps que adoptaren altres símbols i altres cultures com a pròpies. També sé del cert una altra cosa, que entre els que no resten indiferents hi haurà ments tan tèrboles  que veuran en aquests gestos un acte d'annexionisme cultural (exactament els mateixos que encara consideren la muixeranga un himne de catalanistes i  Fuster l’anticrist dels bons valencians) i no el que són en realitat: una mostra de consideració, reconeixement i ,sobretot, germanor. Què hi podem fer? Poca cosa. O Molta. Continuar parlant i escrivint el nostre català i esperar que algun dia, a aquests borratxos se'ls passe la merla i puguen veure amb claredat tot el temps que han perdut entre el deliri, el somni i la ressaca. 

diumenge, 9 de setembre del 2012

Innisfree i la moral barberiana.


Sligo. On W.B.Yeats passà dos anys de la seua infantesa amarant-se de llegendes de donyets del bosc.

Ahir a la nit estava llegint un llibre del tortosí Gerard Vergés, "Alfabet per a adults". És un recull d'assajos tan fins com breus, sobre els temes més diversos, escrits des d'un punt de vista absolutament personal. M'agrada molt. N'hi ha un en què reflexiona sobre la conquesta lingüística d'Irlanda pels anglesos i on  inclou una traducció feta pel seu germà d'un poema de W.B.Yeats, un jove poeta irlandés que qualsevol dia guanyarà el nobel. El poema també m'agrada més que molt. El copie més avall. Confie que al senyor Antoni Vergés no li molestarà.

La música de fons recomanada per a llegir el poema és aquesta:




L'illa del llac d'Inishfree

"M'aixecaré i aniré a Inishfree,
i construiré allí una petita cabana de canyes i d'argila.
Allí tindré quatre solcs de llegums i una arna per a les abelles,
i viuré sol entre el seu brunzit clar.
Allí hi haurà pau, perquè la pau degota lentament,
des de la matinada fins quan canta el grill.
La mitja nit és allí una visió,
una purpúria resplendor el migdia,
i la tarda l'habiten les ales dels ocells.
M'aixecaré ara i hi aniré. Per sempre. Nit i dia
sentiré esmunyir-se les aigües del llac amb un suau so.
Mentre camino sobre l'asfalt gris
sento la remor de l'aigua al fons de la meua ànima."


Ací teniu la versió original, per allò de no privar-vos de la rima, el ritme i la sonoritat:

The lake isle of Innisfree


By William Butler Yeats


I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.
And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.
I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.

No ens embrancarem ara amb reflexions sobre la imatge idíl·lica d'Innisfree o d'Inishfree. Sobre l'Innisfree de Yeats, el de L'home tranquil  de John Ford o el del documental de Jose Luis Guerín. Ni sobre la tendència tan humana a idealitzar els records agradables. Val a dir que Inishfree és, ras i curt, una imatge poètica de la vida senzilla i allunyada de la civilització. Poc importa si el lloc existeix o no, no és més que una quimera com pot ser Shangri-la o El Dorado, però amb els peus a terra i la mà a la gerra. I tota una altra cosa que la Babia castellana, paradís dels badocs, on sí podem anar de  vacances o de cap de setmana.



Babia

Segons diuen els seus biògrafs,W.B. Yeats va escriure aquest poema el 1888. He estat tafanejant i per eixa època devia viure a Londres. Sobta que al 1888, una època en què el món es deixava seduir per la modernitat, el progrés i la vida urbana algú ja es queixara de la grisor de l'asfalt. El pobret Yeats, que va viure la seua joventut  durant  l'època de la reina Victòria hauria de fer un tomb per qualsevol ciutat actual. Crec que no tindria temps ni d'escriure el primer vers, fugiria espaordit al primer cop d'ull. Jo m'imagine amb ell passejant l'avinguda de  Peris i Valero de València, amunt i avall, agafats de bracet. Ell parlant-me del  Regne Unit de l'època victoriana i jo de la València barberiana.
L'època victoriana és una referència sovintejada en literatura, arquitectura etc... però el seu mot solidari per excel·lència és "moral". No podem pronunciar "victoriana" sense que la nostra memòria a llarg termini no ens xiuxiuege internament a cau d'orella recordant-nos: "moral, moral, has de dir moral". Jo respecte la universalitat de l'expressió sense deixar mai de banda la moral barberiana, que tampoc és brosseta de riu i que és també mereixedora d'un estudi minuciós, del qual, sens dubte, se n'encarregarà la història.

Gerard Vergés clou el seu assaig amb la següent afirrmació sobre la substitució lingüística: "El que no admeto- referint-me als idiomes- és que s'hagi d'apostar pel cavall foraster i enviar l'haca de casa a l'escorxador". Una opinió que no hauríem d'oblidar mai en temps de barberisme.



La reina Victòria vestida de fallera.

Rita Barberà vestida de la reina Victòria


Cong

1888 anàlisi