dilluns, 29 d’octubre del 2012

Embolica que fa fort

Segons el DCVB, aquesta expressió "es diu al·ludint a una persona que complica les coses amb mentides o que diu molts de disbarats". No esmenarem ara els mestres Alcover i Moll, però l'explicació és una miqueta elemental. També pot ser que l'expressió haja adquirit nous matisos amb el temps. Jo hi afegiria, si  més no, que qui embolica d'aquesta manera té la voluntat de fer passar garsa per perdiu.
Torne ara de ca ma mare. Ma mare és una antiga clienta de la CAM (Caixa d'Astalvis de la Mediterrània). Alguns estareu pensant què faig escrivint açò en comptes d'estar canviant els estalvis de ma mare de banc. No patiu, ja sé que la CAM ha sigut absorbida(o xuclada?) pel Banc de Sabadell i que ningú sap ben bé què passarà ara. Però prou feina tindríem si cada volta que sentim una notícia sobre la solvència de tal o tal altre banc o sobre com són de malparits els seus amos haguérem d'anar canviant estalvis d'ací d'allà. A més, ja fa temps que canviàrem els estalvis de la mare al patró or i enrajolàrem el bany amb els lingots. Tanmateix, com que no en tinguérem prou per fer també la cuina, hem deixat alguns estalvis en metàl·lic al banc (o això pensem).
I ara, per fi, arribe on anava: hem rebut una carta amb les noves condicions del contracte com a client minorista, derivades de la fusió i de les noves normatives, directives i altres "ives".No sé com m'ha pegat per llegir-la però ho he fet (sí, ja sé que hauria de fer-ho sempre) i fixeu-vos quin bonic títol encapçala l'apartat número quatre:

4. Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia.

És senzillament fascinador. Supose que molts de vosaltres ja haureu perdut el gust per la sintaxi, si és que alguna vegada gaudíreu amb ella. Siga com siga, proveu de fer una anàlisi somera. Què? Ja heu trobat  el nucli del sintagma? Perquè açò és un sintagma, amics i amigues. I nominal, per més senyes. No és una oració, no. Que no veieu que no té verb personal? És un senyor sintagma nominal. Un sintagma del tipus de
Rind­fleisch­etikettierungs­über­wachungs­aufgaben­übertragungs­gesetz, que té 63 lletres i és, oficialment, la paraula més llarga en alemany. I que vol dir: "Llei sobre la transferència de les obligacions de vigilància de l'etiquetat de la carn de vaca i la designació del bestiar boví".
Bé, ja podeu alenar. Ara, anem a pams. Aquests dos sintagmes nominals allargassats fins a l'infinit tenen, a més d'això, alguna cosa més en  comú: per una banda, cal llegir-los més d'una vegada per poder capir el significat exacte; i per altra, els dos fan referència a obligacions. Digueu-me malpensat però jo crec que enunciar obligacions d'una manera tan fosca i poc entenedora no pot ser casualitat. I més encara entre dos mons  distants i distints com ho són Alemanya i Espanya. Jo ,malgrat tot, em decante per l'alemany. Més que res perquè a la segona llegida ja saps poc més o menys que estem parlant de bous i vaques, mentre que en el cas del sintagma espanyol, si el traus del seu context, mai no sabries si el que no té l'obligació  d'avaluar el banc és el  consum de drogues o les postures del Kamasutra.
Normalment, segons he pogut deduir de la meua ja no tan curta experiència vital, qui intenta amagar les seues obligacions o les defineix amb ambigüitat, és que té la intenció d'eludir-les. Potser no és el cas i, simplement, he estat víctima d'allò que se'n diu un llenguatge especialitzat. Totes les activitats humanes que es restringeixen a un àrea concreta del coneixement tenen els seus llenguatges específics. Així els filòlegs diem paremiologia en comptes d' "estudi dels refranys" o els metges diuen insuficiència hepàtica en comptes de "fotut del fetge". Tot i això, la majoria dels col·lectius que fan servir llenguatges especialitzats( i que no tenen per què pertànyer a l'àmbit acadèmic: poden ser pescadors de canya, aficionats a la tauromàquia o crítics de rock) quan s'adrecen a un públic no especialitzat fan el que es diu un canvi de registre per tal d'aconseguir que el seu discur siga entés com més i millor siga possible. Sembla, però, que aquesta actitud diguem-ne democratitzadora del coneixement, aquest vessant més didàctic no ha arribat encara a alguns àmbits. Ara mateix se m'acudeixen dos: el món de les finances i el món del dret i la justícia. Cal dir que si es tractara del món del macramé i de la colombofília, amb tots els respectes pels aficionats a aquestes pràctiques, no estaria preocupat. La meua preocupació ve de l'estranya idea que l'economia i la llei són activitats que afecten  totes les persones i que fóra interessant que tothom poguera ser capaç d'entendre els seus rudiments sense necessitat d'un torsimany (veieu? jo seria un bon banquer; he pogut dir "intèrpret" però he escrit "torsimany").

Torne ara a la carta ¿ No hauria sigut més raonable que en lloc de "Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia." hagueren escrit "Casos en què el banc no té l'obligació d'assessorar-lo"? Però clar, això és perillós. Fins i tot podria donar-se el cas que algun client entenguera la carta. A més, no tot el que he dit abans és veritat. Hi ha un altre grup amb un interés especial que el seu llenguatge especialitzat no siga entés per la gent de fora del seu món: eixe món és el de l'hampa.



dissabte, 20 d’octubre del 2012

Lingüística Forense

Jan Svartvik amb un col·lega en un curs sobre llenguatge no verbal
No sé si heu  sentit parlar alguna volta de la Lingüística Forense(LF). Per si un cas us en faig cinc cèntims: la LF és una branca de la lingüística aplicada que naix d'una confluència d'interessos entre la lingüística i el dret, o entre la llengua i la llei, si us agrada més. Quins són eixos interessos comuns? Doncs diversos, però tots estan basats en l'estudi de la comprensió i la producció de textos dins de l'àmbit jurídic. Açò vol dir que la LF estudia com fer més entenedors els textos legals i les seues interpretacions, però també el llenguatge que es fa servir als processos judicials i també aquells textos, siguen transcrits o gravats, que es poden utilitzar com a proves en un judici. Així, la LF pot ser útil al punt, per exemple, de determinar l'autoria d'una nota amenaçant o d'una trucada telefònica, però també s'ocupa de si un acusat és capaç d'entendre correctament o de produir un text concret. Els seus pares són els lingüistes Jan Svartvik, que començà a fer circular el concepte, tot i que ja havia estat utilitzat anteriorment, i Malcolm Coulthard , que ha sigut el seu més gran precursor. Té moltes aplicacions pràctiques (no debades és una branca de la lingüística "aplicada")  però me'n centraré en un parell , que hui m'interessen especialment.
En el seu estudi del llenguatge als processos judicials, la LF considera alguns grups socials, com ara els xiquets, els parlants de llengües estrangeres o algunes minories ètniques i dialectals, com a grups amb un potencial desavantatge en un procés jurídic per raó del seu diferent grau de coneixement de la  llengua vehicular a l'hora d'entendre-la o de produir-hi textos. Poden influir per tant en aquest desavantage l'ús dialectal per qüestions de procedència geogràfica o la inadequació del registre per motius culturals o d'altres.
Per altra banda, l'anàlisi de la producció de textos  utilizats com a proves en judicis intenta demostrar, sobretot, un parell de coses: si l'individu en el moment de la seua declaració tenia la capacitat lingüística de produir els textos que se n'han transcrit o si ,altrament, aquestes transcripcions han estats alterades d'alguna manera pels transcriptors.
A Espanya, la LF encara du bolquers però en altres països hi ha lingüistes forenses que col·laboren sovint en investigacions i processos judicials. Sembla, però, que tot i ser una branca força desconeguda i mancada de representació als departaments de les facultats de dret i filologia de l'estat, hi ha gent que està ben informada del que passa fora o té un instint natural per a la Lingüística Forense. D'altra manera fóra difícil d'explicar una notícia apareguda en la premsa d'ahir sobre el judici del "Caso Cooperación" en què es diu que l'advocat defensor del conseller Rafael Blasco intentarà aconseguir l'anul·lació de les transcripcions de les declaracions del seu representat per haver estat escrites en català normatiu, sent que Blasco va declarar en valencià col·loquial. Diu que açò fa que les  transcripcions puguen tenir un  sentit diferent del que tenien les declaracions inicials.
Pa cagar-se i no torcar-se. Aquesta última, és una expressió del valencià col·loquial que podríem transcriure de diferents maneres; propose uns exemples pràctics il·lustratius dels meus estudis sobre Lingüística Forense:
La transcripció en català normatiu seria "Per a cagar-se i no torcar-se", que crec que no dificulta la comprensió del significat original. En canvi, jo seria partidari de l'entrecomillat de les paraules considerades vulgarismes o barbarismes, és a dir: "Pa" cagar-se i no torcar-se, que trobe que respecta la fonètica original, aspecte important en unes transcripcions d'aquesta importància, i que conserva l'essència popular de l'expressió. En canvi, si posteriorment hem de traduir al castellà perquè els senyors magistrats no arriben a copsar l'ànima d'aquesta críptica llengua que és el català, i més encara el seu parlar dialectal i col·loquial de la Ribera, defugint una traducció literal i matussera que seria: "Para cagarse y no limpiarse", jo proposaria "Pa mear y no echar gota", que en reflecteix el sentit amb més fidelitat.
Potser fóra bona idea que els jutjats valencians pugueren comptar amb la col·laboració, sempre desinteressada, no cal dir-ho, dels centenars de professors interins de llengua que encara esperem plaça per a aquest curs. La Lingüística Forense ho agrairia molt, nosaltres ens enriquiríem (espiritualment) i , entre tots, aconseguiríem que la veritat i la llei resplendiren en aquest temps de foscor amb claror enlluernadora.
Rafael Blasco, que també sap fer coses amb els dits, amb un xic de Castelló que parla castellà

dijous, 18 d’octubre del 2012

Esperanza, por Dios!

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma,] condesa consorte de Murillo y grande de España(segons la Wikipedia) és com els toreros; diu que se’n va però sempre torna. Dic que és com els toreros per no comparar-la amb la botifarra de ceba -que també torna sempre després de dinar- ja que l’espanyolitat d’un torero és inqüestionable, mentre que la d’una botifarra pot ser discutible. A més, cal pensar que una néta dels comtes de Sepúlveda s’ha de semblar més a la gràcia torera d’un “paseíllo”, que a l’agror aigualida d’un reglot d’embotit de la gerra. Dic que cal pensar-ho, potser no és així. Diu la wikipedia que Esperanza és també neboda del poeta Jaime Gil de Biedma. Mireu quines coses tan boniques escrivia l’oncle Jaume (supose que a Aguirre no li farà res que li diguem Jaume, ja que portem 2000 anys formant part del mateix país i compartint cultura, alegries i llengües comunes).
De Vita Beata
En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no pagar cuentas
y  vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.


Príncipe  de  Aquitania, en su torre abolida
Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sordamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.

A mi m’agraden molt, i semblen escrits per a l’ocasió.
Esperanza va dir ahir( ja ho he comentat adés) que Catalunya forma part d’Espanya des de fa dos mil anys. La meua pregunta és aquesta: Què pot haver fallat ací? L’oncle Jaume semblava un home de sensibilitat exquisida i diuen que inclús va flirtejar ideològicament amb el marxisme. Il·lustrat, culte, amant de les arts... Què ha passat? ¿Hauria convidat l’oncle Jaume a Sheldon Adelson a sopar a sa casa per parlar de l’obra de Gerard de Nerval?
Llegim a la wikipedia que la jove Esperanza va realitzar els seus estudis a La Asunción i el Instituto Británico de Madrid (on segurament va aprendre que el cas dels escocesos no és com el dels catalans). Col·legis privats, només faltaria ...
Però ¿No és el cas d’Esperanza un argument suficient per qüestionar l’educació privada? ¿Què deu pensar la pobra mare quan veu  la filla dient eixos desficacis ,amb els diners que li deu haver costat la seua educació? Vull pensar que Esperanza passava les hores de la classe d’Història fent-se algun “peta” darrere del gimnàs de l’institut. No voldria pensar que en eixos col·legis tan prestigiosos li han pogut donar una versió manipulada de la història. Això només ho fan als col·legis públics, on tots els professors són uns radicals comunistes i independentistes.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 17 d'octubre

El 17 d'octubre de 2008, Paula Guisasola va romandre tot el dia a casa seua i no va rebre cap telefonada oferint-li cap oferta o promoció el rebuig de la qual fóra una bogeria. Estranyada per aquest fet telefonà a la companyia amb la qual havia contractat el seu telèfon fix per tal d'assegurar-se que el seu aparell telefònic funcionava correctament. La teleoperadora, amatent, li ho confirmà i aprofità l'avinentesa per assabentar-la fil per randa i punt per agulla del nou pla de descomptes en trucades intergalàctiques en horari intempestiu.
Després, com que tampoc havia rebut cap telefonada al seu telèfon mòbil, féu la mateixa operació amb l'altra companyia on, idènticament, li confirmaren la bona salut de la seua línia i on una teleoperadora porfidiosa li exposà les avantatjoses condicions del nou servei de trucades interpeninsulars en horari taciturn amb un  3,1416 % de descompte si els noms de les penínsules començaven per la mateixa lletra.
Després de sengles estira i arronses, no cal dir que massa llargs, Guisasola es desempallegà de les respectives teleoperadores amb arguments alguns dels quals fins i tot eren veritat. Contemplà els telèfons penjats i muts i pensà que havia estat víctima d'una nova estratègia publicitària: deixar-la tranquil·la.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 16 d'octubre

Mortadel·la de Mickey, de la de tall esbiaixat.
El 16 d'octubre de 1992, Cole Lester féu una descoberta profundament decebedora. A la cansaladeria del veïnat, una senyora que parlava sobre com engreixar-se de la manera més ràpida i saludable possible li confirmà una  idea que Cole portava temps defugint i que contradeia una encastada enrònia personal: la mortadel·la amb la cara de Mickey Mouse que li agradava tant no s'elaborava fent talls longitudinals de gruix mil·limètric del cap d'aquest personatge de Walt Disney.
Eixe mateix dia , Lester es presentà en l'oficina de l'OCEF (oficina del consumidor encés en flama) del seu poble, per tal de tramitar una denúncia per frau contra l'empresa "Fantasies embotides d'ahir i de hui", ja que als envasos del producte no s'especificava clarament de qui era el cap a partir del qual se n'elaboraven les rodanxes.
A hores d'ara no se sap que l'empresa haja fet cap comunicat sobre aquest afer, però cada dia és més complicat trobar aquest producte al mercat legal.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 14 d'octubre

La medalla Charles Stark Draper Prize
El 14 d'octubre de 2002, Felip Romanet va haver d'absentar-se breument del seu domicili al carrer de la Picaora a Castellonet de la Conquesta per tal d'anar a la ferreteria a comprar uns microxips. Romanet feia uns mesos que s'havia jubilat i vivia a soles. Havia passat les últimes setmanes tractant de dissenyar un sistema de localització de mitjons perquè estava avorrit de perdre'n alguna unitat en cada bugada. Tenia tot un calaix de la tauleta de nit ple de mitjons desparellats. Quan tornava a sa casa va veure com un d'eixos Hammers tot terreny engegava el motor  i desapareixia pel cantó de l'avinguda de sant Jaume. Va pensar que serien forasters que havien vingut a remoure camins per les muntanyes. Entrà a casa i va trobar el llum de la seua cambra encés. Algú havia estat escarbant al calaix on guardava els mitjons desparellats i els plànols del sistema de localització havien desaparegut.
Un any després, el senyor Romanet llegia al diari que a un tal Parkinson, inventor del GPS, se li havia atorgat el Draper Prize, una mena de premi Nobel de l'enginyeria. Des d'eixe dia una idea li balla pel cap. Però a Felip no li agrada malpensar de la gent.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 13 d'octubre

El 13 d'octubre de 1989, un any i un dia després d'haver-ho intentat per primera vegada, Josep Mussol va eixir de casa amb la intenció de batre el rècord de Glenmorangie. Hui, 13 d'octubre de 2012, encara no hi ha tornat. Sa mare-ja sabeu com són les mares de patidores- comença a preocupar-se.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 12 d'octubre

El 12 d'octubre (diada de la mare de Déu del Pilar. És estrany dir-se Pilar, és com dir-se columna, biga o cabiró, si es tracta d'un home), doncs això, el 12 d'octubre de 1988, Josep Mussol va tornar a sa casa després d'haver-ne passat fora 16 dies, 12 hores i tres minuts, recorrent els bars, discoteques i afterhours(llegit "afteraguas") de la llavors coneguda com "Ruta del bacalao"(Abadejo's way, en trilingüe). Amb aquesta marca, Mussol aconseguia igualar el còmput de l'escocés John Benjamin Glenmorangie, que havia establit el seu rècord dos anys abans, després d'haver aguantat despert el mateix període de temps per les tavernes, pubs i i discoteques d'Edimburg i la contornada a base de whisky escocés i algun colpet ocasional de bourbon. De fet, Mussol podia haver batut el rècord de l'escocés però hagué d'entrar a sa casa just en el moment en què l'igualava perquè segons ell mateix "Sonava el telèfon de casa i ma mare podia estar preocupada". Dos mesos després d'establir la nova plusmarca mundial, Glenmorangie va morir inesperadament de cirrosi. La marca de Mussol mai ha estat reconeguda per la sospita, mai del tot confirmada, que havia pogut prendre substàncies dopants.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

De la pell de Barrabàs



M'ha enviat aquest article el meu vell amic Claudi, amic de més de mitja vida en qui es fonen i confonen  qualitats que es pretenen contradictòries com són ser empresari, d'esquerres, catalanista i faller. Podeu albirar algunes de les idees que li bullen al cap en el seu bloc sobre les falles, Foc d'encenalls.
Parle d'ell, perquè m'ho estime més que parlar de l'autor de l'article, el periodista Juancho Armas Marcelo, a qui no conec personalment i espere que siga per molts anys.
L'amic Juantxo escriu un article dedicat a glossar les excel·lències d'un nou enfrontament Barça-Madrid, en el qual desplega l'habitual retòrica buida de tots aquells que s'entesten a veure en el futbol una mena de poesia del moviment i en aquests "partits del segle" ,que darrerament es disputen tres o quatre voltes a l'any, algun tipus de batalla final, després de la qual res tornarà a ser igual. També deixa ben a les clares la seua inclinació futbolera amb una hermosa antonomàsia dedicada al Real Madrid: "El blanco por excelencia o la excelencia del blanco" que recorda el famós "Tanto monta, monta tanto" d'Isabel i Fernando, però retocat per a un anunci de detergent.

Però abans de fer tot açò el "sinyó" Armas (tomar?) aprofita per apuntar un detall que val un imperi (el romà) i que convida a reflexionar sobre la història i la catalanitat. Afirma (sembla que sense por de fer el ridícul, perquè si hi ha ironia jo no l'he percebuda, potser sóc una miqueta curt), afirma,o millor suggereix, que els catalans són els responsables de la mort de Jesucrist i que ,després de matar-lo, es jugaren la seua túnica als daus, fent honor al seu conegut amor per la pela. Només li ha faltat dir que a més de catalans, eren jueus. No diu res, tampoc, sobre si el diluvi universal o les set plagues d'Egipte foren causades pels catalans i per la seua negativa a fer un primerenc transvasament de l'Ebre.

L'article no deixa de ser d'un rigor incontrovertible, de fet, la font principal d'informació sembla que és la pel·lícula "La Túnica Sagrada", protagonitzada per Victor Mature, del qual tampoc transcendeix si era català o no.
- Víctor, vés a vore on amaguem la túnica que no la troben els catalans...
Però clar, no estem parlant d'un article acadèmic, en què hem d'argumentar i contrastar informacions perquè resulten versemblants. Ací es tracta d'amollar idees segons com ragen, com si estiguérem de tertúlia al bar amb els amics. És per això que Juantxo aconsegueix eixe to distés d'aquest tipus de reunions i ,com que és gat vell, tria dos temes  clàssics, dels que  no fallen mai: el futbol i l'anticatalanisme. Una aposta segura.

Algunes persones de vocació laïcista, agnòstics o simplement ateus podrien veure en el crim de Jesucrist,  tot i considerar la seua mort un crim execrable, un homicidi més dels incalculables que s'han comés al llarg de la història. I inclús algú podria fins i tot considerar més de quatre o de quaranta guerres, genocidis, represàlies i exterminis programats diversos com a successos més greus. Però tampoc no podem demanar-li a qui ha estat educat en el nacionalcatolicisme que entenga que l'extermini de milers o de milions de persones és un assumpte més gros que l'assassinat d'un individu per molt que diga que és el fill de Déu. Sent aquesta última una qüestió encara per demostrar i l'execució de Jesucrist un fet sense el qual no sabem com li hauria marxat el negoci a l'església catòlica.

He deixat per al final l'aspecte que més m'ha agradat (gràcies, Claudi, per l'article). En Juantxo Armas considera catalans als qui vivien a la Tarraconense durant l'època romana. Bé, què hi puc dir? He llegit llibres d'història en què als musulmans que vivien al lloc que després seria el Regne de València se'ls considerava valencians, i molts haureu sentit dir contestans als alacantins en alguna ocasió. Però no sé si hi estic massa d'acord. ¿Vosaltres consideraríeu un indi mahicà com a un novaiorqués? La meua idea de novaiorqués té més a vore amb les pintes i les pel·lícules de Woody Allen o d'Spike Lee. Un poble o una nació no és tan sols un grup de gent nascuda en un mateix territori. És una suma de factors identitaris com llengua, cultura, història, religió... Tot un seguit d'experiències comunes. No descobriré jo ara la coca de dacsa; sobre aquest tema s'ha escrit i encara s'escriu més inclús del que aconsellaria el sentit comú i les ganes de solucionar les coses per una via pacífica.
Siga com siga, si Juantxo diu que eren catalans, no li faré jo la contra. Però si posem per cas que ho eren, no massa lluny de Tarraco, ben segur que hi havia castellans dient com de roïns i de separatistes són els catalans. D'això ja fa dos mil anys, jo crec que després de tants anys (que no tenen per què ser dos mil, són, de fet, molts menys) de suportar mútues recriminacions i retrets (en el millor dels casos) i davant l'evidència que la situació no millorarà mai, potser és hora de nadar sense carabasses. El temps dirà qui feia de carabassa i qui necessitarà agarrar-se de l'escaleta.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 9 d'octubre

El 9 d'octubre (diada de sant Donís) de 1982, fa hui una trentena d'anys, Pau Guanyavents es llevà del llit després d'una nit d'amor frenètic, amb piuleta, tronaor i tota la mocaorà en pes. Guanyavents pensà en aquell moment que era de totes passades impossible que algú, mai, haguera sentit un amor ni tan sols semblant al que es desfermava al seu endins. Així que, resolt i decidit, es vestí i féu via cap a l'oficina de la societat d'autors del seu poble, on registrà i reservà tots els drets d'aquella manera esbojarrada d'amar que, com tots els enamorats, ell pensava inèdita i mai vista.
Des d'eixe dia viu enamorat, amb els habituals sotracs i trasbalsos que aquest estat comporta, però tranquil; amb la seguretat que dóna saber que ningú podrà estimar com ell estimà sense passar abans per caixa.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Què? Ens fem unes palletes?

He buidat les butxaques d’uns pantalons per fer la bugada i m’he trobat tres fullets de propaganda de compradors d’or. Els he arreplegat caminant pel centre de València. Crec que és una opció que fins ara no  havia valorat com toca. Jo, per no tindre, no tinc d’or ni els queixals de l’àvia, que en glòria estiga. I és ací on vaig errat. No és tractaria de vendre l’or que tinc, sinó de buscar-lo. No sigueu malpensats, no pense fer-me un pispa professional; ni tan sols un assaltador de velles que tornen de missa. Es tracta de tornar als temps de “El tresor de Sierra Madre” i de “La quimera de l’or”.
Alguns especialistes diuen que el patró or no és tampoc un valor segur i que tornar en metall noble els notres estalvis no és prudent. Hi estic d’acord. I com que tampoc no tinc or per vendre'n, me’n vaig a buscar-ne. Ja he localitzat un Kit de colló de mico per internet. M’imagine caminant per l’avinguda de l’Oest (que des d'ara direm avinguda del  Salvatge Oest) amb el garbell a l’esquena i menant un carretó ben carregat de saquets d’arpillera  plens a vessar de palletes(las pepitas en català són palletes) d’or. I després, al saloon, a cremar els quartos, a xamar i a veure les xicones ballar el cancan. Qui necessita Eurovergas? Ara només he de trobar un riu adient, preferiblement a tocar de casa i amb riberes arenoses. Això ja ho tinc més pelut.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 6 d’octubre.


El 6 d’octubre de 2002, fa hui exactament una dècada, Andreu Flabiol va fer un notable descobriment. Andreu, un jove però ja prestigiós compositor de melodies per a telèfons mòbils, es trobava al seu nou estudi al barri més cèntric de la ciutat. Davant de l’ordinador i voltat de folis mig gargotejats, intentava treballar en una nova obra intitulada “Senyal d’avís de bateria baixa. Opus 15”. Havia passat les dues darreres nits en clar escoltant les evolucions per damunt del seu cap dels seus veïns. Ara, a les huit del matí, els obrers tot just havien iniciat el seu treball de restauració de la façana de l’edifici i les seues rascades i martellades viatjaven per l’aire per tal de fondre’s, sobre el cap d’Andreu, amb les maçades i el cant de la radial del taller de xapa i pintura del carreró de darrere. De sobte, entre el deliri insomne i el desfici intel·lectual, el jove Flabiol, d’orella més que fina, cregué identificar una nova incorporació sonora: la veïna de dalt agranava el pis i arrossegava els mobles amb allegro sgraziato.
Va romandre una estona amb el cap entre les mans i els colzes damunt la taula. Una impressió forta el va traure del seu ensopiment. De cop i volta, reconegué, entre la remescla de sorolls, el ritme, la cadència i inclús les notes de la Dansa infernal del rei Kastxei, una admirada peça de L’Ocell de foc d’Ígor Stravinski. De primeres va restar astorat, però quan pogué reaccionar s’afanyà a esbrinar el fet. Tots negaren qualsevol responsabilitat.I coincidiren al declarar que ells no havien sigut, que els sorolls els devia haver fet un altre.