divendres, 23 de novembre del 2012

"Esto con Franco no pasaba"

"Açò no passava quan Pere el Gran manava"
Ha tornat a passar. D'una pila d'anys ençà que no ho havia tornat a sentir més que fent broma, en reunions d'amics.Perquè si alguna cosa ensenyen els anys és a triar bé les amistats. Però hui ha tornat a passar, i no era broma. Jo estava desdejunant en un bar d'eixos de "güelos" que a mi m'agraden tant i que ara els porten xinesos. El que faig normalment és fer com que mire la tele i pare l'orella a vore què diu la gent. Perquè de fa un temps cap ací  m'ha agafat per interessar-me per la vida de la gent; sobretot per la de la que no és famosa. Total, que  en això estava quan arriba un tio mandrango i ho amolla. Anava parlant amb els seu "compinxe". Perquè aquesta gent, si m'ho permeteu,  jo crec que no pot tindre amics. Diu el moniato dels collons: "Esto con Franco no pasaba, eh?". Jo, que darrerament, a banda d'interessar-me per la vida de la gent també m'ha pegat la volada de no prejutjar ningú, he pensat: "Hòstia, no és massa matí per a tanta barbaritat?" I he girat el cap, amb l'esperança vana que el comentari fóra sarcàstic. I efectivament, l'esperança era vana i el comentari no era sarcàstic. I què volíeu que fera? ¿Que m'alçara i li diguera: "a vosté el que li passa és que és un malparit i on millor estaria és donant de menjar als cucs amb el seu amic el general"? Doncs no ho he fet, però promet que en una altra vida, si tinc temps d'anar a Taekwondo, ho faré.  També em podríeu dir: "Si no anares a desdejunar als bars i a parar l'orelleta com una portera a vore què diu la gent no sentiries el que no vols sentir". I damunt tindríeu raó. El cas és que m'he quedat escoltant com el fardatxo modorro aquest  es queixava d'algú que hui divendres de bon matí ja anava borratxo. He pensat que, per segona vegada des que havia entrat al bar, el fardatxo s'enyorava: primer, de don Paco i segon, de la botella de Soberano, que "es cosa de hombres". Després, el tabalot ho ha acabat d'adobar dient: "En este país hay mucho mangante viviendo de los cuatrocientos euros". Ací sí que he estat d'un pel d'alçar-me i de donar-li la meua targeta, després de presentar-me com un "mangante" que intentarà cobrar els quatre-cents euros a partir del mes de febrer si la Conselleria d'Educació, el Servef o Maria Santíssima no posen remei i l'estat espanyol té a bé considerar que sóc mereixedor d'aquest subsidi. Però, ja ho sabeu, tampoc ho he fet. Sóc un cagueta.
El que sí que he fet és quedar-me pensant una bona estona en tot el que passava i no passava amb Franco i,quan he volgut dir-li a cap de suro que el que havia passat amb Franco era millor que no tornara a passar i que el que no havia passat ja era hora que passara, resulta que ja se n'havia anat. Potser tot ha estat un somieg. La típica fantasia de qui no anà de xiquet a classes de Taekwondo.
Al remat, quan m'he aixecat per pagar-li al  bon mandarí, he pensat en com estava ja de trillada la frase en qüestió i en la millor manera de substituir-la. Posats a triar una època daurada del nostre país i no del país veí, he pensat que estaria bé dir: "Açò amb Alfons el Magnànim no passava", però queda una miqueta llarg, no?. Potser quedarà millor amb Pere el Gran. "Açò no passava amb Pere el Gran" crec que és la fórmula perfecta. A més, d'això fa tant de temps que  ningú no es recorda ja ni de qui era i ,per tant, a ningú no se li quedarà travessat el mos de croissant a la gola quan un altre ho amolle en qualsevol bar de "güelos". D'eixos que tant m'agraden a mi.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 19 de novembre


Tetrabrick de vi "El Diego", guanyador de la "Marraixa de Plàstic" al millor disseny d'envasos.

El 19 de novembre de 1964 es van concedir per primera vegada els guardons del Certamen Internacional de Vins de Marraixa, Vila de Vinaròs. Aquest certamen va ser creat pel viticultor Bernat Mallol i, malgrat no tindre gens de ressò als mitjans de comunicació, gaudeix de gran prestigi entre els degustadors amants dels vins de taula i de la casa. El senyor Mallol obrí la cerimònia de lliurament de premis de l'edició d'enguany amb un discurs en què va lamentar l'abandonament per part d'alguns cellers de la clàssica marraixa. Tot i que, va dir, "Cal adaptar-se als canvis i a les noves exigències dels mercats, i per bé que els nostàlgics trobem a faltar la marraixa, no hem d'oblidar que altres envasos com el tetrabric o el bidó de propilé també ens fan un gran servei." No debades, en aquesta edició s'estrenava un nou guardó en una modalitat fins ara inèdita com és el disseny d'envasos. El premi "Marraixa de Plàstic" va ser atorgat al vi "El Diego", pel seu disseny d'un envàs tipus tetrabrick il·lustrat amb la imatge de Maradona. Mallol, citant el conegut refrany "El vi fa sang i l'aigua fang" va animar al consum del vi de taula i de la casa sempre sense "llimonà", ja que, manifestà," és una porta oberta a noves experiències no sols gustatives, sinó vitals." Els altres guardons es repartiren de la següent manera: la "Medalla de Quincalla" al millor vi picat va ser per a un vi negre servit en un bar de menús del polígon industrial del Forn d'Alcedo; i la "Insígnia de Llanderola"  al millor vi aigualit fou de nou per a la "Bodegueta del Pinxo" el propietari de la qual,  tot citant Paracels, va dir que "El verí està en la dosi" i  va jurar per Posidó que feia la mescla amb aigua de l'aixeta. El colofó per a una vetllada de tèrbol endemà on el vi escaldat va córrer sense aturador el va posar un guardó esperat per tots els assistents com va ser el lliurament de l'honorífica "Barrica d'Eucaliptus" al millor vi envellit en bóta de conglomerat a la desapareguda "Bodega Ivars". Bernat Mallol, visiblement emocionat, va cloure l'acte  amb unes paraules d'agraïment per a la ciutat de Vinaròs, ciutat que novament va acollir el certamen i amb la qual Mallol no està unit per cap lligam familiar ni afectiu però el nom de la qual li va semblar idoni per al concurs, ja que segons ell: "Combina a la perfecció les paraules vi  i arròs i si ho diu un alemany sona com vinarros."

dissabte, 10 de novembre del 2012

País, paisatge i paisanatge de "els Serrans"

Un bosc al capvespre pintat per David Kaspar Friedrich. Al mig,dos pixapins embadalits.

L'expressió "paisatge i paisanatge" és, ben mirada, tota una troballa lexicosemàntica. Resumeix en tres mots tots els elements constitutius d'un indret habitat. El país i la gent que hi viu. Dic país en el sentit que Josep Pla parlava de l'Empordà o alguns occitans del sud de França parlen del Pays d'Oc. Faig aquest aclariment perquè encara hi ha qui pensa que un país és una entitat políticament independent que participa als Jocs Olímpics. Doncs no, tradicionalment  molta gent  ha considerat la seua comarca com el seu país, és a dir, aquell lloc geogràfic on ells i els seus veïns desenvolupen la seua activitat quotidiana i on han establit les seues relacions fonamentals. És per això que hi ha països i països. Si tenim un país sense paisanatge el que tenim no és un país, és un paisatge.
Aquest travallengua que acabe d'empescar-me ve al cas de les declaracions recollides en una notícia publicada a la premsa d'ahir arran d'una  excursió del ,més il·lustre que il·lustrat, president de la Diputació de València, N'Alfons Rus. El senyor Rus va visitar  el parc temàtic per a piròmans que s'inaugurà a la comarca  de els Serrans aquest estiu i va parlar amb els alcaldes de les poblacions beneficiàries. Supose que el motiu de la visita va ser comprovar l'estat en què ha quedat la zona per tal de veure si l'any que ve encara hi haurà prou matèria combustible o, contràriament,  hauran de traslladar el parc a un altra comarca perquè a els Serrans només resten tions i cendra. Això suposaria un important estalvi en la contractació de patrulles forestals. Les declaracions publicades a què al·ludia adés són d'allò més xocant. Segons el diari Levante l'alcalde de Xulilla, D. Enrique Silvestre (copie literalment) dijo estar "cansado de los pinos", y recordó que en estos municipios los que viven son personas "que se van" porque aquí se encuentran con "una situación difícil y complicada". "Pido que se escuche mi voz y que se auxilie a los que están aquí todavía para que salgan adelante". La veritat és que a un primer cop d'ull i fora de context la frase "estic cansat dels pins" és més atribuïble a un piròman que no a algú que acaba de ser víctima d'un incendi que ha arrasat el terme del seu municipi. Sorprén encara més, si s'admet la gracieta, quan la perla ve d'algú que es diu de cognom Silvestre. Però no ens deixem furgar pel dimoni. La intenció del senyor batlle semblava, volem pensar, orientada a defensar la situació dels veïns de la vila que representa i que són, a diferència dels pins , els que voten en les eleccions. Sembla un acte de lògica humanitària. Ara bé, o el redactor de la notícia ha fet un treball potiner de veres o l'alcalde hauria d'haver matisat una miqueta més. No sabem si està cansat dels pins perquè se'ls dóna més importància que a les oliveres, a les garroferes i els ametllers i ,per tant,considera que les ajudes per a aquells que han perdut els seus camps haurien de prioritzar-se sobre aquelles destinades a la repoblació del bosc o si, amb les seues paraules, el que vol és remarcar la precarització de les condicions de vida de l'entorn rural en general i del poble de Xulilla en particular, tot al marge de l'incendi. Si el motiu del fastig que li produeixen els pins al senyor batlle és el primer, no hi ha cap problema, hi estic amb ell: cal rescatar primer les persones, tal i com està fent el seu partit des del govern de l'estat. Si el motiu és el segon, aquest és un tema que no té res a veure amb l'incendi i al que cal buscar solucions ben al marge, i jo no acabaria d'entendre per què els pins han d'acabar pagant la festa. La situació al món rural no és que siga difícil i complicada ara, és que ho ha estat durant l'últim segle, i potser faré curt. Estic d'acord que hem de combatre el despoblament del camp i l'absurd amoltonament (de moltó, no de muntó) a les ciutats. ¿Però s'ha de fer açò a costes de la repoblació forestal? Si algú ho entén que m'ho explique.Si algú, a banda dels llauradors del poble, tenia un mitjà de vida directa o indirectament relacionat amb el paisatge calcinat, ¿no deu estar interessat en la recuperació de l'entorn?
Tinguem una miqueta de trellat. Sóc conscient que la gent de ciutat, aquells que a la Catalunya rural en diuen precisament "pixapins", no tenim la mateixa relació amb el medi natural que la gent que hi troba el seu mitjà de vida. El que per a mi és un objecte de contemplació i meravella per a ells és el seu lloc de treball i la manera de guanyar-se la pataqueta. Crec que els alcaldes de Pedralba i Gestalgar apunten la solució més interessant: la recuperació de pràctiques antigues i l'augment de l'activitat humana als boscos. Crec que, com sempre, la solució es troba al terme mitjà. El bosc no ha de ser sols un lloc per a ser conservat i contemplat. El paisatge ha de mantindre una estreta relació amb el paisanatge. L'un sense l'altre no tenen futur. No  hi podem  sacrificar  un per a salvar l'altre. Un país sense paisatge és una d'eixes naus perdudes en l'espai que no té contacte ni amb la Terra, ni amb la terra.Un paisatge sense paisanatge no és un país, és un d'eixos quadres del paisatgisme romàntic. Un d'eixos quadres en els quals, ni tan sols els seus autors, romanticots que eren i  adoradors de boscos ombrívols i ruïnes cobertes d'heura, no se'n podien estar d'incloure algun ninotet fent feina o mirant les vistes d'esquena a l'espectador. Segurament, per tal que un paisatge existisca calga conrear-lo i contemplar-lo alhora, calga la pinzellada imprescindible del paisatge humà.

dimarts, 6 de novembre del 2012

"El veïns de dalt"

La capella de sant Abdó i sant Senén situada al Puig de Sacreu a Santa Pau i que el bisbat de Girona intentà apalancar-se fa un parell d'anys, gràcies a una pietosa llei del PP.
Acabe de llegir un llibret de Llorenç Millo que es diu "Els veïns de dalt". Millo era una persona d'interessos múltiples, una mena de julivert de la cultura popular. Era advocat i s'especialitzà en Dret Alimentari però va escriure sobre temes molt diversos relacionats amb la cultura i la llengua dels valencians. És un referent indefugible quan parlem de gastronomia valenciana, però també  quan parlem per exemple, de pilota. O siga, que fou, sobretot, un home interessat pels usos i costums dels valencians. Va morir el 1998 en un transatlàntic, prop de l'illa de Tasmània, quan viatjava amb la intenció d'escriure un llibre de les seues impressions sobre la cuina dels diferents racons del món.
En dic llibret, d'"Els veïns de dalt", pel seu format i les seues escasses 125 planes amb il·lustracions i tot, i no perquè el text no vinga carregat de saviesa popular com és costum en les obres de Millo. He llegit una edició del 1987, d'edicions del bullent. No cal dir que aquest exemplar és descatalogat, o exhaurit, o qualsevulla que siga la paraula que usem per dir que només podreu trobar-lo en alguna biblioteca o llibreria de vell. Una llàstima, perquè jo el trobe d'allò més entretingut. Si algú tinguera els nassos de reeditar-lo el recomanaria fins i tot com a lectura del primer cicle d'ESO. La cara que farien els alumnes quan els recomanara un llibre sobre vides de sants seria una imatge per a arxivar. Perquè d'això tracta els veïns de dalt, de vides de sants. Hagiografia, que se'n diu. Hagio i grafia són paraules gregues que volen dir "sant" i "escriure" respectivament , així que no cal explicar més. Millo narra les vides d'alguns dels màrtirs que poblen els nostres altars, però fa servir un to planer i humorístic i un llenguatge amb abundants expressions col·loquials i dites populars, un estil molt allunyat de l'enaltiment dels beats i beates, que van desfilant per l'opuscle com  persones del poble , que parlen i actuen com podria fer-ho qualsevol mortal fins que els arriba el moment de la conversió, que sol ser retratat per l'autor com un acte extravagant, tal i com, si més no, degué resultar als ulls dels coetanis d'aquests personatges. És aquest to de naturalitat el que m'ha seduït. Millo parla dels diversos tipus d'anacoretes: els estilites, els dendrites, els  cenobites o els acemetes com si foren companys de partida de truc. No debades ho adverteix al pròleg avisant el lector que els protagonistes dels relats parlen com la gent del poble, perquè ningú se senta agreujat, perquè al cap i a la fi, aquestes coses passaren fa molts anys i ningú sap si són veritat o no.
Al llibre es dedica un dels capítols a sant Nin i sant Non, que és el nom pel qual es coneixen també els sants Abdó i Senén, més coneguts encara per les nostres terres com els Benisants de la Pedra. Ells eren els qui vigilaven les collites abans que arribara sant Isidre provinent de Castella. Això explica l'existència de les nombroses ermites dedicades a ells. Per ací en tenim a l'Alcora, Atzeneta del Maestrat, Aielo de Malferit, Beneixama, Sueca... i supose que moltes altres .Aquests germans perses han estat retirats del santoral cristià per una causa sorprenent: la manca de proves sobre la seua existència real. Però l'esglèsia catòlica és tan generosa que permet la celebració de la seua diada en aquells llocs on té tradició. Certament aquestes són coses velles i no sabem si són veritat o no. Així que aneu alerta i mireu bé quin sant adoreu.