divendres, 28 de desembre del 2012

On t'envien quan t'envien ... a fer guitzes.

Inaugurem hui una nova etiqueta/secció de continguts imprescindibles per a la vida moderna, entre la faramalla habitual i característica d'aquest bloc. Es tracta d'un apartat dedicat a la recerca de formes autòctones i enriquidores de "desfer-se aïradament ("iradament", segons el DIEC)" d'algú que fa nosa, o que  directament emprenya. Cal recordar que el verb "aïrar", com marca la dièresi, deriva del mot "ira", i no del mot "aire", tot i que enviar "a prendre l'aire"(o "a prendre vent") siga també una manera aïrada/irada d'espantar mosques impertinents, borinots, torracollons i altres espècimens enutjosos.Crec que és una eina útil per a l'època que ens ha tocat viure, bé siga per obrir-nos camí  en la procel·losa selva quotidiana amb autenticitat i riquesa expressiva, o bé per saber, sense por d'enganyar-nos, quan estem de més en un lloc. No cal dir que es tracta d'una secció oberta a les col·laboracions, ja que, n'estic segur, una necessitat tan bàsica i generalitzada com enviar a algú a fer guitzes( expressió amb que obrim la secció) ha d'haver donat una collita molt més abundosa que no ens pensem.
Doncs bé, anem per feina. Tot i que no la més freqüent, crec que "enviar a fer guitzes" algú és una de les formes genuïnes de "desfer-se'n aïradament", si més no al País Valencià, i que malauradament ha caigut en desús, substituïdes les guitzes per les punyetes o pel clàssic " a fer la mà" tan nostrat i que analitzarem en una altra ocasió. L'etimologia de la paraula "guitza", talment la paraula "punyeta",  sembla que no està molt clara, però sí el seu significat principal: "Acció d’alçar i llançar violentament endarrere una o ambdues potes posteriors un cavall, un ase, un mul, etc." D'açò també se'n diu "donar, pegar o tirar coces". Per tant si ens envien a fer guitzes, hi ha la possibilitat que ens estiguen enviant a pegar coces, que a primer cop d'ull sembla una activitat bastant poc profitosa, com ho són la majoria d'aquelles que ens envien a fer quan se'ns volen llevar del davant.
Una guitza, però, pot tindre també un altre significat, que és el que interpretem en la lletra de la  Jota vella  de Moixent, popularitzada per Pepe Gimeno "el Botifarra" i que podeu escoltar més avall. El fragment que ens interessa diu: 

                                                          "Pepiqueta guapeta
                                                          fa botifarres.
                                                          A pesseta la guitza,
                                                          totes cucaes."

D'on podem deduir, malgrat la mancança de referències als principals diccionaris de la llengua, que una guitza és també una mena de rast/rastellera, enfilall o reguitzell, paraula aquesta última amb la qual sembla compartir ètim, i  que parlant de botifarres(doblement, en aquest cas) justificaria plenament aquest significat. Vist açò ,¿podríem deduir que qui ens envia a fer guitzes ens envia a pastar o enfilar botifarres? Sembla dubtós. La interpretació més acceptada és que la guitza és, com la punyeta, un nom genèric d'origen tèrbol que fem servir per designar alguna cosa molesta o de poca utilitat. I, com ens expliquen al bloc "La parla d'Oliva", ambdues paraules són intercanviables en moltes expressions com ara: Fer la guitza/punyeta, enviar a la guitza/punyeta o a fer guitzes/punyetes o ser una punyeta/guitza, amb el sentit de ser alguna cosa un inconvenient o també un fer la mà, en llenguatge més que planer.

 Bé, com a primer lliurament, crec que ja ho tenim bé. Ànims, que segur que tindreu moltes i bones ocasions de posar en pràctica totes aquestes expressions més aviat del que imagineu. Bona sort. Us deixe amb el Botifarra i la seua guitza de a pesseta.



dimarts, 11 de desembre del 2012

Una efemèride improbable per al dia de hui, 11 de desembre

El misteriós cavaller que oblidà el tabac a casa.
L'11 de desembre de 1985, Richard Blimp es trobava a Madrid. Blimp és un prestigiós fotògraf nord-americà i en aquell moment s'encarregava de la foto-fixa en el rodatge d'un documental sobre els materials combustibles utilitzats en els autos de fe de la inquisició espanyola. A causa del mal oratge, eixe dia, el rodatge havia estat suspés i Richard aprofità per aplegar-se al Museu del Prado. Interessat per la pintura espanyola del segle XVI, s'aturà davant del retrat de "El cavaller de la mà al pit" d'el Greco. En la seua guia de butxaca d' "El Renaixement espanyol en cinc mil paraules" va llegir:
" Retrat de personatge desconegut, amb vestit negre de coll i punys d’encaix que llueix penjoll i espasa, detall que destaca la seva condició de cavaller. Una de les obres mestres del Renaixement espanyol i una de les més divulgades de la producció d’El Greco." Blimp estava escodrinyant el pom de l'espasa del cavaller quan li paregué percebre algun moviment al quadre. "Els gintònics d'anit", pensà. I continuà llegint: "Pintada durant els primers anys de l’artista a Toledo, El cavaller amb la mà al pit es distingeix per l’expressivitat de la mirada que el personatge manté fixa en l’espectador i pel naturalisme en el gest de la mà." Alçà els ulls i va vore com la mà, efectivament i amb total naturalitat, es palpava el pit. Tornà a la guia: "Hi ha interpretacions molt diverses al voltant del personatge i del significat del gest; n’hi ha alguns que afirmen que simbolitza diferents estats, com ara penediment o un jurament." Va recular una mica per guanyar perspectiva i va vore com aquell gentilhome del quadre es ficava la mà davall el gipó com si estiguera buscant alguna cosa. Tot seguit, el cavaller, sense variar la  mirada fixa i amb un punt interrogatiu, es dugué el dit índex i el del mig als llavis, i li demanà de fumar. Richard Blimp tingué un considerable ensurt i va apressar-se fins a la taula on seia el guarda de la sala, que en aquell moment rematava la lectura de De Vita Beata de Sèneca, i li va dir que el cavaller de la mà al pit acabava de demanar-li tabac.
El guarda tancà el llibre, alenà profundament i deixà escapar l'aire pels narius. Després li explicà que li sabia molt greu i que podia fer molt poc al respecte, però que si finalment decidia donar-li un cigarret al cavaller, recordara que la terrassa de la cafeteria era l'únic lloc on es permetia fumar.

dimarts, 4 de desembre del 2012

La badada de la garsa

El portet de Catarroja.
Al migdia d'ahir, eixia jo d'un establiment del centre comercial d'Alfafar, on havia anat per firar-me uns articles a preus irrisoris, quan vaig veure una garsa blanca que sobrevolava les naus comercials amb tanta parsimònia que obligava a contemplar-la. Un petit grup l'observàvem i quan arribà on estàvem, la garsa grallà. La gent va riure. No sé per què, la veritat. Estic segur que ningú no va entendre el que digué. En canvi tots semblaren molt sorpresos quan jo els vaig dir: "No patiu, em diu a mi" i em vaig encaminar cap al meu cotxe.
"Vaig a fer l'aperitiu a Ca Baina, te'n véns?", això m'havia dit. I cap allà que vaig fer. Les garses no són difícils d'entendre si realment t'interessa el que diuen i pares bé l'orella, és clar. Això sí, les de l'Albufera sempre parlen valencià apitxat de l'Horta Sud, són totalment monolingües. Això i el fet que sempre diuen coses inesperades les fa incomprensibles per a la majoria dels castellanoparlants, puix ja sabem que l'apitxat de l'Horta Sud junt amb el Hachijō-ben, que és un dialecte del japonés ple d'arcaismes que parlen a les illes al sud de Tòquio, són les dues llengües més difícils per a ells. A més, Ca Baina no és tampoc un lloc conegut de tothom.
Quan vaig aplegar al Portet de Catarroja la garsa ja feia una estona que estava esperant-me. Des del capdamunt d'un puntal de l'embarcador va resseguir el meu recorregut parsimoniós des de l'aparcament fins al seu davant. En arribar-hi va dir: "El teu caminar és tan parsimoniós que obliga a contemplar-lo".
- No em toques els collons, agró- Li responguí jo.
- Jo no sóc un agró, sóc una garsa blanca. Els de la capital sempre esteu igual: vos passeu la vida parlant castellà, estudieu valencià quatre dies i després veniu ací a dir-nos el que som i com hem de parlar.
- Jo no sóc de la capital.. sóc de l'horta del Grau... voreta riu.... I una miqueta de la Fonteta, altra mica de Malilla i altra de Montolivet.
- Tu ja no saps ni què eres, moniato. Moniato i catalaniste.
- Va, deixem-ho córrer. No comencem amb la cantarella de sempre o acabarem com Camot. Anem a fer l'aperitiu. Què vols, agró? Quintet i tramussos?
- Jo el que vull ho tinc ací fora però tu sí que estàs ben fotut, que no saps que Ca Baina tanca els dilluns?
- I per a què dius de vindre, carallot. Que tu no ho sabies?
-¿ Però tu et penses que amb la caboteta que m'ha donat Déu jo puc recordar-me ni del que he desdejunat este matí? No fotem, home. Portes de fumar? Doncs, hala, tira davant meu i anem a assentar-nos a l'embarcador i enraonarem un ratet.
- No es diu "assentar-se", agró. Cal dir "seure". I de "ratet" no vull ni parlar-ne.
-Toca't els collons!
Vaig traure tabac i paper i vaig començar a treballar-me un parell de cigarrets. Les garses blanques tenen dits prims i ungles llargues però tot i que poden restar dretes amb una pota encara no han aprés a fer-se els cigarrets sols amb l'altra. I volant, em va dir, és molt complicat i et poden llevar punts del carnet.

El meu compare, el "Garsa". 
- Però què fas, artiste? Tabac rònec?
- Contra! Agró, estàs fent-te normatiu. Rònec i tot? Que t'has apuntat a la Carles Salvador?
- Però ma que eres bleda. Sembla que acabes d'eixir de l'ouet. Què et pensaves, que no en sabíem , d'arcaismes, les garses? Quina gent la del "Cap i Casal"...-va dir amb sornegueria- Xe, per l'amor de Déu. Calla, calla, que no vull ni sentir-te i fes el favor d'adobar-me el cigarret amb aquesta pedreta negra que em vaig trobar l'altre dia a el Perellonet. Açò és mel!


I això férem: fumar, enraonar i badar mirant les barques, els arrossars i , més  lluny: cap a la Serra de Corbera i el Montdúber, que el dia era ben clar.

-Garsa-li vaig dir mirant l'aigua- ¿Tu creus que és menester que l'Albufera tinga més merda que el pal d'un galliner?
- Home, això és com aquell… què vols que et diga? Diuen que a les anguiles els agrada la merda, potser no estarien tan ufanes si l’aigua estiguera neta. Però vés tu a saber… no n’entenc jo, d’ecologisme.
-No sé, garsa, no sé. No em lleve de damunt com un cert pensament funest. Crec que al final anirà tot a fer la mà.
- Ja ho pots ben dir.
-Collons, garsa, com aprofites les classes.
I continuàrem badant, badant, fins que es féu hora de dinar.



dissabte, 1 de desembre del 2012

Si els del morro fi són llepafils, qui té boca de pobre és un "llepacordes"?




El "bou escorxat" de Rembrandt.
Quan el Rei vingué a València
lo primer que féu,
fon menjar-se un plat de tripes
però sense lleu.
A la fonda La Sarieta
se n'anà a sopar,
li tragueren calamars en tinta,
sang en ceba i gambà torrà.
Després vingueren els seus amics
i els tragueren fesols bullits.
El vi del frare els va agradar
i s'acabaren tot el barral.
Fragment d'un poema  aparegut en el setmanari La Traca del 23 d'agost de 1913

Ja fa temps que venia rumiant  escriure una entradeta del bloc dedicada al món de la víscera. Em sembla un treball amb una utililitat doble: d'una banda esbrinem alguns dubtes terminològics i d'una altra ampliem els recursos lèxics per si un cas hem de tornar al "tander", atesa l'època de vaques magres que travessem i que, segons es pot albirar, encara s'allargarà. Aquest és , a més a més, un tema ric de connotacions i al voltant del qual s'han fabricat bona cosa de refranys, locucions i cultura popular diversa.
Molta gent veu la cuina de vísceres o d'entranyes com una cuina bàrbara: una espècie de romanalla d'una altra època. No diré jo que no ho siga: vísceres i entranyes són, efectivament, la carn que consumeix o que consumia  qui no podia comprar-ne de millor qual·litat. I com sabeu, ser pobre no té glamour; és inelegant i bàrbar. I vivim temps de glamour. Agonitzants, però glamourosos. Alguns encara hem tingut la sort de ser pobres en algun moment, o de ser uns gormands temeraris, i hem tastat alguns dels plats elaborats amb eixes parts vergonyoses dels animals que tanta aprensió provoquen a alguns i que altres consideren una mena de delicatessen popular amb unes notes de nostàlgia de la cuina de casa.
Les vísceres tenen els seus noms concrets, per descomptat, però quan no volem filar massa prim ens hi solem referir amb noms col·lectius i ,amb eixe sentit, fem servir tanda, coradafreixura que són noms el significat dels quals pot abraçar totes les vísceres d'un animal (de vegades també els emprem per a les persones).
Si consultem l'Alcover-Moll, trobem que en el cas de tanda estaríem parlant de les entranyes d'un "animal de llana", açò és: budells, lleu i fetge, que haurien d'anar acompanyats del cap i els peus de l'animal per tal de conformar una autèntica tanda. La immensa majoria dels parlants d'una llengua sol anar a la carnisseria sense consultar abans el diccionari. És per això que podem trobar usos de tanda referint-se al porc: cansalada, morro, orella i mans; o al bou o la vedella. Com demostren aquestes dues receptes d'arròs amb tanda:
Això sí, l'ús d'aquest mot sembla circumscrit al País Valencià i a alguna comarca del sud de Tarragona. De fet, la paraula no apareix al DIEC ni a l'Enciclopèdia Catalana , supose que per considerar-la massa "localista".
Una "coraeta" de corder com les de ma mare.
La paraula tanda té uns altres significats en català, per exemple: si aneu a cal carnisser a comprar tanda, hi haureu de demanar-ne dues vegades: la primera, quan hi arribeu i demaneu als parroquians qui és l'últim,  ja que demanar torn és també demanar tanda; i la segona, al carnisser. També pot ser que conegueu algú que mai no dóna tanda, no perquè es negue a dir que l'últim és ell , sinó perquè, precisament, parla més que fetge en brases i no deixa intervindre ningú.

Pel que fa a la corada, paraula derivada de cor, la tendència al diminutiu l'ha convertit en coradella o coradeta( també "coraeta" en valencià col·loquial) i ,segons el DCVB, "és el conjunt de vísceres d'un animal (cor, fetge i pulmons), especialment dels de llana i cabriu". En el cas de la corada, els òrgans externs com ara cap, mans, morro, orella... queden exclosos a diferència del cas de la tanda. Jo recorde les "coraetes" de ma mare: a base de lleu i fetge fregits amb alls. El lleu (liviano en castellà) és el pulmó fet a trossos (que encara no ho havíem dit) i la mateixa paraula  també pot ser un adjectiu que significa, és clar, "de poc pes o lleuger". D'ací naixen també verbs com alleujar o alleugerir o el substantiu lleugeresa, que és la impressió que fa la carn del lleu quan la mossegues, obviament per la buidor interior dels pulmons. També recorde una dita de ma mare: "Estar més content que un gat amb un lleu". Sembla que hem trobat el lleu molt adient per tal de retratar qualitats humanes. Així que algú està més inflat que un lleu amb ceba quan demostra que està molt pagat o orgullós d'una cosa. O  algú que és molt exigent o molt melindrós és capaç de trobar ossos en el lleu. Però què voleu: si son pare és lleu i sa mare freixura ¿com ha de ser la criatura?... . I tot i que siguen figues d'un altre paner, lleu és també una de les mostres més conegudes de la poesia trobadoresca: la "Cançoneta lleu i plana" de Guillem de Berguedà(S. XII), que demostra que el cor no és l'única víscera que podem relacionar amb la poesia.
Segons diu el diccionari de la RAE, la paraula corada també existeix en el castellà d'Astúries i d'Espanya Oriental. Si amb "Espanya Oriental" la RAE no vol designar les noves generacions d'espanyols asiàtics, supose que  deu referir-se al castellà que parlem per aquestes contrades. De fet crec que fins i tot a La Manxa  també s'utilitza el mateix mot pronunciàt "corá". El cor, quan parlem d'amor és com gerreta d'olives, allà anem i allà tornem. Com tots sabem tenim bon o mal cor segons el signe dels nostres sentiments, inclús podem tindre bon cor i millor coradella o, si som més aviat mollets de caràcter, podem ser de cor tendre i coradella aigualida. Això no obstant, tenim el cor agre si tenim mal geni o mala bava. I quan no tenim prou ànim per enfrontar-nos a una situació adversa no tenim cor per plantar-li cara, però si ens en fem l'ànim, fem el cor fort.
Ací teniu un enllaç on podeu trobar més informació sobre la coradella i altres "menjars de pobre".
http://www.suheca.com/?p=523
Altre mot per referir-se a un grup més o menys divers d'entranyes és freixura, que per bé que s'empra amb eixe sentit de  conjunt de vísceres menjívoles, preferentment significa pulmó o lleu ( el bofe, en castellà). La freixura (que deriva de "frigere", o sia, fregir) són "las asaduras" del castellà. Si la fregim o la torrem, no fa al cas,que cada u faça la seua. Allò més important és evitar que ningú ens faça traure per la boca ni la freixura, ni el lleu, ni el fetge. Prou que ho sabien els llatins quan deixaven anar el seu festina lente, que vol dir "afanya't a poc a poc".
La pressa i l'excés d'afany ens menen a una altra víscera: la melsa. Tradicionalment una bona melsa és el millor preventiu de l'estrés. Som melsuts o tenim melsa quan som massa calms, tranquil.lots o inclús una miqueta carallots. Per tant no cal que ens afanyem a posarli "tx" a la patxorra ni als patxorruts, puix tenir patxorra és cosa de castellans.
Vora aquestes lletres teniu una il·lustració per si voleu palpar-vos la melsa. Els noms dels òrgans estan en anglés. Aquesta gent anomena la melsa spleen, que ve del grec. No debades, qui té una malaltia de la melsa no és un melsut, ni un melsètic, sinó un esplenètic. Si en la vostra inspecció no us heu palpat la melsa no us espanteu, és  d'allò més natural, encara que potser que no en tingueu, la qual cosa us convertiria en asplènics. No sé si fóra més greu que la trobàreu, ja que si la palpeu per davall de la part esquerra del costellam probablement patiríeu esplenomegàlia o megalosplènia, que són dues paraules rutilants que volen dir que el volum de la vostra melsa és el doble del normal i alguna cosa no carbura bé. Convé recordar que tot i que de cop i volta hem passat a parlar d'anatomia humana i medicina , els humans també ens mengem la melsa d'alguns animals. Un exemple:
http://ca.recetasquecocinar.com/melsa_de_xai/
Ignore si una dieta rica en melsa pot ser recomanable com a ansiolític però cal tindre en compte que "el que és bo per al fetge , és dolent per a la melsa". És a dir, que totes les coses tenen algun inconvenient.
El liver, com haureu deduït, és el fetge i no el lleu, encara que etimològicament semble emparentat amb el segon . Dins el fetge tenim el fel o la fel, que és masculí o femení depenent del barri. El fel, per fi, no es menja. No perquè ens faça ois sinó perquè amarga. S'ha de llevar abans de posar el fetge al foc. Cal recordar que anomenem fel tant al líquid amarg o bilis, com a la bufeta que el conté.A canvi de no ser menjat, el fel, que és amarg però agraït, ens ha proporcionat un bon grapat d'expressions. Des de la més òbvia "amarg com la/el fel" fins a d'altres més elaborades com ara: "Qui menja fel , no pot escopir mel". També diem dels malànimes i els malintencionats que tenen mal/a fel, i dels innocents que no tenen fel. Enric Valor fa servir una expressió sinònima que m'agrada molt per a expressar la ingenuïtat: "ser un colomí sense fel". Colomí i , a més, sense fel.  Hom pot imaginar una candidesa més gran?
 L'últim mot amb significat col·lectiu de què parlarem és budellam. El comente perquè tinc una estima especial per les paraules que acaben amb el sufix -am, amb el significat de "quantitat considerable" o "conjunt de coses de la mateixa espècie" com ara clavegueram, aviram, moblam, brancam... i sobretot pitram i mamellam, que trobe especialment evocadores. Però tornem a les tripes, que és el significat estricte del budellam o budellada, el conjunt dels intestins.També ens els mengem, sí. Però ,sobretot abans de  substituir-los en molts casos per uns altres d'artificials, eren  utilitzats per a farcir-los de carn picada i fer els embotits. Altrament, i canviant a la víscera de mar, jo recorde haver menjat a Altea un plat anomenat "budellets" que eren, si no m'enganye, budells d'abadejo arrebossats i fregits.
Bé, crec que de moment ja ho tenim bé. Ens deixem per a una altra ocasió menges que no són exactament vísceres, però que en són veïnes ben avingudes com ara la lleterola, els entrevins o entrevills, la sang amb ceba, el sangatxo, o preparats com el figatell, que tan s'assembla en forma i contingut a la germànica frikadelle i que alguns consideren l'antecedent de l'hamburguesa. Tampoc hem parlat dels menuts, amb què tan bones sopes fem, i que són principalment les vísceres de les aus malgrat que el mot també s'ha generalitzat. I per acabar, dues paraules noves que he descobert mentre redactava: butza, altra paraula que segons la viquipèdia "és un terme culinari utilitzat per al·ludir a les entranyes (vísceres, secrets, freixures) d'un animal sacrificat, així com a altres parts tradicionalment considerades despulles: morro, careta, orelles, llengua, mans, sang, etc. També s'aplica aquest mateix nom a l'establiment on es venen." I  mocada, que només de sentir el nom ja fa respecte, que segons el DCVB és el "budellam, conjunt de la ventresca, especialment del porc." Us deixe un parell d'enllaços per si amb la "coraeta" us heu quedat amb fam i voleu tota la tanda.

http://www.cuinacatalanaioccitana.cat/receptes.php?id=37
http://www.vila-real.info/vilapedia/index.php?title=Triperia_i_menuts