divendres, 31 de maig del 2013

Conills i badocs



S’acaba el curs i l’altre dia feia jo balanç del  pòsit, del solatge que em deixarà. A banda d’amics i anècdotes, que tots els cursos me’n deixen, crec que enguany ha estat un mig curs (només he treballat des del mes de febrer) de trajectes. Quan recorde el meu pas pel Sos Baynat de Castelló, de segur que no podré evitar recordar el trajecte diari més llarg que he fet mai per anar a treballar. He treballat més lluny de casa, sí. Però mai no havia recorregut més de setanta quilòmetres diaris per a anar-hi i uns altres tants de tornada. Això dóna per a molt. Una amena barreja de trajectes i trams del camí fets a peu, amb cotxe o amb tren, plovent, amb vent, amb vent i plovent i cagant-me en tot, amb sol  i per l’ombra. He vist el Ribalta, el parc vull dir, de Castelló, pelat de fullaraca i amb les branques nues, banyat de pluja amb el terra enfangat, envaït pels envelats madaleners, retornant de l’hivern amb un solell blanet i groc i ,ara , al cap, el veig en la seua resplendent esplendor, ple de jubilats que juguen a petanca i em recorden el que ha de ser la plaça de qualsevol nucli poblat.
De tot açò, però, en tinc una parell d’imatges que pense guardar al prestatge dels records que et passen pel davant dels ulls de la memòria l’últim minut de la teua vida. Una  són els badocs de l’estació de Puçol i l’altra els conills de Sagunt. Dit així no sona gens bé, la veritat. Ara m’explique. Un badoc, a banda de ser algú que bada, que resta embadalit o bocabadat, és també una flor de carabassera o de magraner mascle. A Puçol, n’estic segur, deu haver-ne també del primer tipus, inclús esperant a l’andana de l’estació quan aplega el tren. Però jo m’he fixat en el altres. En dos o tres magraners que hi ha pels encontorns de l’estació i que en aquests dies destaquen, quan el sol ho permet, amb un esclat de badocs de color roig llampant i que et recorden no sé ben bé què de la vida i de la civilització que no té res a vore amb el roig dels semàfors. Això em fa sentir bé, dins del meu vagó.
L’altra imatge succeeix poc després; un poc abans d’arribar a Sagunt. A la vora dels rails, a l'estret marge que queda entre el pas del tren i els camps de tarongers, quasi confonent-se amb l’ocre dels cudols que conformen el talús de la via, alguns dies apareixen uns conills. He arribat a comptar-ne fins a huit. Sí, no estic al·lucinant, a eixa hora només porte al cos un café amb llet i unes galetes. Resten palplantats, del tot immòbils en vore passar el "gran cavall de ferro", com diuen els indis de les pel·lis de l’oest. Guaiten el tren i no baden com badocs perquè probablement els seus músculs maxil·lars no els ho permeten. Si no fóra així, no en tinc cap dubte, restarien bocabadats com ho fan els badocs del magraner, preguntant-se on collons va tota eixa gent dins d’eixa caixa, a tota castanya, fent equilibris per damunt d’una via de ferro. No saben res... els conills! Doncs això, un mig curs de badocs i de conills, sense dobles interpretacions. Que quede clar.

dimecres, 22 de maig del 2013

Planeta Gambrinus

Hui, la cambrera romanesa del Gambrinus de Castelló, on eixim a fer el tallat durant el temps d’esplai, m’ha preguntat per què tenim el costum de parlar en valencià. No us amoïneu; no començaré altra volta amb la cantarella de sempre. M’estalviaré també la meua resposta al respecte. M’agradaria observar el fet sense prejudicis i sense donar res per suposat. Hi ha dues coses que criden l’atenció: una és que, per a ella , parlar valencià és un costum, com pot ser-ho, prendre café després de dinar, llegir al llit, passar les vacances al xalet de la sogra o jugar al pàdel els dijous. ¿Algú ha pensat alguna volta que parlar en castellà puga ser un costum? L’altra cosa és encara més dura de pair; quan algú d’ací ( i dic “ací” per prendre una referència espacial no necessàriament cultural ni lingüística) no entén el valencià o se sent estranyat pel seu ús normalitzat, jo solc sentir-me un estranger a casa meua . Però ¿si qui mostra aquesta estranyesa és ja un estranger i et pregunta per què parles la teua llengua a ta casa, com he de sentir-me jo, si l’estranger és ell? La resposta és senzilla: com un extraterrestre. Aquesta xicona ha tingut la gràcia de, amb una simple pregunta, rebaixar l’ús normalitzat d’una llengua a la categoria de “costum” (no sabem si exòtic) i d’elevar la categoria dels seus parlants d’estrangers a sa casa a extraterrestres. I tot pel mòdic preu d’un tallat. Després d’açò, només puc donar les gràcies a tots els que quotidianament feu possible aquesta situació. No sabeu com estalvie en vacances sentint-me al meu país com si estiguera a Plutó.

divendres, 17 de maig del 2013

Doncs això... " A tope".



El mitjà de comunicació més plural i objectiu que conec és la ràdio del cotxe de mon pare. Té la particularitat de canviar d'emissora cada volta que agafes un clot o un bony en la carretera. Això et dóna una perspectiva una mica fragmentada de l'actualitat, cosa que la fa equiparable a la de qualsevol altre mitjà, però sobretot més equànime. Hui, durant el seu periple pel dial, al pas per l'autovia pel terme  de la Vall d'Uixó, que, atès l'estat del seu asfalt, afavoreix molt l'alternança de veus i punts de vista, se li ha concedit veu a la COPE, gràcies a Déu. Hi he pogut escoltar dues notícies. En la primera: "... en la final de copa de esta noche que enfrentará al Real Madrid i al Atlético no habrá silbidos para el himno nacional, ni banderas separatistas. Será la fiesta del fútbol español..." ; la segona, una resposta  del l'homenet wert, que ha vist aprovada la seua  llei de consens després, segons ell, d'haver parlat amb molts "elements" del sistema educatiu (d'això,n'estic completament segur; massa "elements" coneix aquest home). Responia, el ministre, a una qüestió sobre la quantitat d'assignatures amb què es podrà passar de curs: "...con dos assignaturas, siempre que no sean las matemáticas i una de las lenguas; la común o la cooficial...". Modestament, crec que fóra molt bo que el ministre d'Educació sabera que allà on tenim dues llengües oficials, les cooficials són les dues, no només la pròpia del territori. En això consisteix fonamentalment la cooficialitat, en una igualtat en l'estatus jurídic de totes dues llengües que massa sovint alguns obliden. Així és que ja sabeu, si encara teniu ganes de sentir-vos espanyols, aquesta nit teniu la festa del vostre futbol. Jo em reservaré el fervor patriòtic per a demà a la nit, que és el festival d'Eurovisió. Crec que per fi ha arribat el moment d'Andorra. Amunt!

dimarts, 14 de maig del 2013

Declaració final de principis



No m’agrada massa  parlar del treball, però hui hi faré una excepció. Ja fa temps que em plantege un canvi en la meua pedagogia, així és que hui m’hi he decidit. Puge ara dels “xinos” on he comprat dos bolis Bic Cristal de color verd. Hui, quan pujava amb el tren cap a Castelló de la Plana he pensat que ja estava bé de corregir en roig. El roig és agressiu, simbolitza la prohibició; és el color de la sang. En canvi el verd és el color de l’esperança, simbolitza la natura i l’amanida de lletuga(a l’Horta a l’enciam li diem lletuga, i és una paraula correcta i verda, com els meus bolis). He decidit que no vull ferir més la sensibilitat dels meus alumnes amb el color roig; el verd es confon amb el blau fàcilment, agafant la correcció una tonalitat més suggeridora que imperativa. “Gent jove, pa blanet (o mollet, o tou)” diu la dita. I ,n’estic segur, eixa serà la primera crítica que rebré: que sóc massa mollet amb ells, que el joves d’ara el que necessiten és mà dura (fins i tot ells sovint ho diuen) . Doncs us diré algunes coses: primera, que la democràcia m’ha ensenyat que si una cosa la diu molta gent o és mentida o poc li falta; segona que no em demaneu que faça amb els vostres fills en tres hores a la setmana durant un any el que vosaltres no heu sigut capaços de fer en dècada i mitja; tercera, que sí, que no cal que hi busqueu més, que sóc mollet, de bon cor i millor coradella (això ho dic jo) i que no pense canviar ara als 44 anys, entrant a classe com si fóra un sergent, cosa que ,sens dubte acabaria en esquizofrènia paranoide. A més,el sistema perdria un projecte de professor mollet i vosaltres un amic suposadament equilibrat. I dic jo, ¿què collons faig donant-li voltes al nano si pot ser que aquest siga el meu últim any en aquest negoci?

dilluns, 6 de maig del 2013

"Jo també sóc el germà de Cotino": una nova plataforma.

El germà de Cotino, patró,mestre i gurú dels escàpols
Els últims anys ens han crescut com bolets les associacions de damnificats, les plataformes cíviques i  les agrupacions reivindicatives de tots els colors i sabors. No pot ser d'una altra manera quan els ciutadans se senten agredits per algun agent protegit pel sistema i el mateix sistema gira l'esquena al ciutadà o redueix el seu suport a una expressió mínima i frustrant. Els atemptats contra drets fonamentals i antigues i vitals conquistes socials eclipsen sovint altres agressions  menors i que ja existien , fins i tot, quan tots érem rics i famosos. Ara recorde per exemple una carta al director que vaig adreçar fa anys a un diari en què em lamentava de l'assetjament telefònic que solem patir a les nostres cases i amb què ens ofereixen les més diverses gangues en tot tipus de serveis. En aquell moment, la meua carta suggeria que tots els que rebérem aquest tipus de trucades rebutjàrem les ofertes per molt interessants que ens semblaren, ja que es tracta d'un tipus de tècnica de vendes que envaeix el temple sagrat de la llar, que és l'últim refugi del ser humà abans d'anar-se'n al clot, on, hem de suposar, ens deixaran tranquils. El temps ha demostrat que la meua revolució va fracassar. Hui, però, vull tornar-hi. Vull aprofitar l'oportunitat que em dóna aquest bloc i la possibiltat d'adreçar-me als seus milions de seguidors. La nova proposta és la creació d'una plataforma anomenada "Jo també sóc el germà de Cotino". Aquesta plataforma, molt en la línia encetada per la plataforma contra els peatges "Jo no vull pagar " fa del seu lema la seua arma principal, perquè això és el que us proposem que contesteu a eixes telefonades tan insidioses que ens interrompen a taula, al llit, a la becadeta i al comú número u: "Jo també sóc el germà de Cotino". El/la teleoperador/a, que sol ser persona ben informada, ho entendrà de seguida i no insistirà més. Sap qui és el germà de Cotino i sap que qualsevol intent de raonar amb vosaltres serà en va. De fet, aquesta frase té un ventall tan ample de possibilitats que costa d'imaginar-les totes. Jo l'altre dia li la vaig amollar al president de l'escala quan em retreia que no baixe mai a les juntes de veïns. És un mètode molt útil; proveu la pròxima vegada que arribeu tard al treball. Quan el vostres superiors us en demanen explicacions ja sabeu, deixeu anar un "Jo també sóc el germà de Cotino". Això us alliberarà de qualsevol responsabilitat i us estalviarà de donar cap explicació. Som-hi , valents.