dimecres, 31 de juliol del 2013

On t'envien quan t'envien... a escampar el poll.

De primeres, cal aclarir que el poll de què parlem i de l'escampamenta del qual se'ns considera instrument és el pediculus humanus, que és aquell que era combatut  amb deler i colònia "cruz verde" per les mares dels qui nasquérem abans dels huitanta. No es tracta, doncs, d'escampar cries de pollastre ni de cap altre tipus d'ocell o au. Com s'explica clar i ras a l'apunt del molt recomanable bloc "La parla d'Oliva" ,que ja hem enllaçat des d'ací en alguna altra ocasió, qui ens envia a escampar el poll vol desempallegar-se de nosaltres amb un to agre i displicent, ja que ens està tractant de pollosos. És per això que em sorprenc quan trobe aquesta expressió dita en primera persona amb el sentit que li donem en castellà a expressions com "ahueco el ala, me largo o me las piro". "Au, escampe el poll", llegia jo fa poc en una novel·la d'un consagrat autor valencià. No sé si el significat literal del referent en aquest cas ha perdut el seu sentit per un procés de lexicalització però sobta el fet que algú, per dir que se'n va d'una manera expeditiva, es considere a si mateix un pollós, amb tot el respecte vers aquells que "porten cria de polls al cap" (pediculus capitis), en altres parts del cos, com ara l'esquena, o enganxats a la roba (pediculus corporis) o fins i tot al brosquil d'avall (poll de pubis o cabra; "ladilla" en castellà). Atesa l'especificitat en la nomenclatura segons les coordenades anatòmiques de la seua ubicació, sembla clar que anar carregat de polls no era tan estrany en un altre temps i la cosa donava per a distingir-ne classes i categories inclús en cossos de bèstia, com el poll de bou (caparra/paparra).
Sabem que més al nord, quan la gent vol desaparéixer o escapolir-se "foten el camp"o "toquen el dos". Encara que també poden "picar de talons". Per ací, fa anys, ens "espolsàvem les espardenyes", que ve a ser igual, i  que segons conta la llegenda negra popular i apòcrifa és el que va fer Sant Vicent Ferrer en abandonar  València, ja que de tan  fart que havia quedat dels valencians, no volia dur-se'n ni la terreta que se li havia enganxat a la sola. Uns situen el mític acte en creuar el riu de la Sénia i uns altres a Portbou; supose que depén del punt de vista sobre l'abast nacional de la font.
Per acabar, cal recordar un verb amb el significat de "fer-se fonedís" o "escapolir-se" com és "fofar", que no recull el DIEC, però sí el DCVB tot i que molt somerament. "Fofar" és marxar, fugir d'un lloc, i jo, quan l'he sentit dir, sempre he interpretat que qui "fofa" , marxa discretament o desapercebudament per a qui es queda. I una altra expressió, que per València substitueix el verb "marxar", poc utilitzat per ací en benefici del verb "anar-se'n": es tracta de "fer marxa", que és una manera de dir molt arrelada i totalment viva.

dimecres, 24 de juliol del 2013

L'oli, d'Oliva i la sardina, de Sardenya



Quan vaig llegir, ja no recorde on, que l’ètim del nom de l’illa de Sardenya era el mot llatí Sardinia, l’associació d’idees  amb el peix blau, saborós, fresc i en llanda, fou tan ràpida com inevitable. Quan una etimologia ens sembla escaient no hauríem de molestar-nos a escarbar-hi més. Això és  un principi fonamental per al benestar interior, com el bífidus actiu, i no sols aplicable, evidentment, a la recerca etimològica, sinó a qualque altra faceta de la vida. Quan una explicació ens satisfà, xe , quina necessitat d’anar esbrinant-ne els ets i els uts. Quina mania d’anar cercant les veritats essencials quan solen resultar tan decebedores. Si u pensa que el valencià , per posar un exemple recent, ve de l’iber i és feliç amb eixa creença, ja són ganes de fer la guitza les de tots aquells erudits que s’entesten a demostrar el contrari. Que potser la seua explicació ens farà més feliços? Quina dèria amb el rigor i quin crim execrable en contra de la imaginació i la conveniència. És per tot açò que en el “Rastre del pollastre” hem volgut crear aquesta secció d’etimologies imaginades que ja encetàrem amb l’apunt sobre els “boixos nois”; per tal d’elucubrar sobre tot allò que és fonamentalment mentida però que ens deixa tan satisfets quan ho considerem veritat de la bona; quan fem un esforç d’imaginació per explicar-nos allò inexplicable o fem  servir el “ això ja se sap”, per estalviar-nos explicacions que demostren que no, que no se sap.
Tornant al principi d’aquesta reflexió, en descobrir Sardinia, la meua imaginació es va poblar de vaixells romans navegant pel mediterrani amb  les xarxes curulles de sardines i pescadors que feien parada i fonda a l’illa en qüestió, de tornada d’un dia de feina, on trobaven tavernes on l’aiguamel corria a doll. Emperò, com dic, mai no estem conformes amb el que ens evoca la imaginació i vaig continuar burxant en la Sardinia fins que vaig pescar una altra teoria que diu que el nom de l’illa deriva del nom d’un antic poble, els Sherden (sards), que n'eren un dels coneguts com a pobles de la mar, que no vol dir que vivien al fons de la mar dins d'una pinya , sinó que eren un grup de pobles que entre el segle XV i el XII abans de Crist anaven rodant pel mediterrani buscant un lloc on raure. Sembla que els Sherden, que per a uns eren hàbils mariners i per a uns altres pirates i mercenaris, característica que comparteixen amb els  polítics, decidiren que una illa, que no sabem com es deia abans i que quedava al sud de Còrsega, on corria l'aire i hi havia bones vistes, era un bon lloc per establir-se. Així que allà que es quedaren, li afegiren un sufix al seu nom i la batejaren com a Sardinia.
No sé quina història us agrada més, la dels pescadors del Santurtzi mediterrani o la dels pirates roders. El cas és que ens queda el dubte de si la sardina pren el seu nom de l’illa, l’illa de la sardina o ni una cosa ni l’altra. I encara més,  removent i espigolant he trobat que els Sherden també són coneguts com Shardana i ja estic amb l’enrònia de dedicar una etimologia imaginada als balls folclòrics.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Matar un Rusiñol

Aquest és Santiago Rusiñol. Pintor, escriptor i paradigma del modernisme català. A banda d’això, cal dir que "rusiñol" és la manera com un parlant de català oriental pronuncia el mot "rossinyol", una vegada que hem passat el mot pel filtre ortogràfic castellanitzant. Açò no és cap misteri, tot i que puga resultar curiós per a qui ha nascut després dels anys huitanta i ha crescut en contacte amb textos en català normatiu. El fet no ha de sobtar-nos més que cognoms com Farré (Ferrer) Pallisé (Pellicer), Savaté (Sabater), Caballé (Cavaller) o Sulé (Soler), per dir-ne uns quants. Ben mirat , no sé com alguns valencians encara tenen valor de dir que la reforma ortogràfica de Fabra (Pompeu, no Carlos ni Alberto) afavoreix la varietat oriental per damunt de l’occidental. Però el mot "rusiñol", a banda de tot açò , amagava un misteri que se’m va revelar dissabte, quan prenia l’ombra a la platja i arribà un grup de joves parlant una llengua estranya. Jo vaig parar orelles de conill, per tal d’identificar-la, però nones. Tot i que de tant en tant reconeixia algun mot d’origen llatí no acabava de traure'n l’aigua clara. Ni portugués, ni italià, ni tampoc romanés. Sonava com " Rusiñol"; molt més oriental. I en eixe moment vaig vore la llum. Tots parlaven rus, però la més jove del grup ho feia adornant-lo amb frases i expressions castellanes, fent una barreja que no era ni figa ni raïm. No parlava, ni més ni menys, que l’espanglish de l’altra banda del mur. Sí, senyor. Algun dia podré dir que quan va nàixer el Rusiñol, jo era al seu costat, prenent l’ombra i la suau brisa envellutada del llevant espanyol.