Europhobia i Euphorbia són dues paraules massa
semblants com per a deixar passar l'oportunitat de relacionar-les. Les
euforbiàcies són un gènere ampli de plantes entre les quals està
l'Euphorbia Characias, que popularment és coneguda com Lletera
visquera. Com indica el seu nom, la Lletera conté un líquid viscós i
blanquinós, el visc, que el DCVB descriu perfectament : "Matèria
apegalosa que s'extreu de la dita planta i que s'usa per a untar vímens,
joncs, etc., i caçar-hi els ocells que s'hi enganxen; per ext.,
qualsevol altra substància glutinosa que serveix per al mateix fi." Els
innocents pardalets queden enganxats al parany per les seues potetes i
solen acabar fregits en la paella del paranyer, per bé que molts dels caçadors
adduïsquen un interés purament ornitològic i que aquestes pràctiques
hagen estat prohibides per les nostres contrades. A ningú no li
estranyaria que els pardalets hagueren pogut desenvolupar una mena de fòbia al
parany. En canvi, l'Europhobia sembla sorprendre a molta gent. Deu
tractar-se d'una nova classe de parany més sofisticat. Ja veurem qui pot
fugir de la paella. Ja fa temps que se sent esclafir l'oli brusent.
Abocador verbal, llatzeret d'idees en quarantena, guaret de ments i salmorra de mots.
dilluns, 26 de maig del 2014
divendres, 2 de maig del 2014
Mel odiosa
Doncs deu fer
quatre dies que estava jo mirant com s'amagava el sol de l'horabaixa per
darrere d'un tossalet de l'Horta Nord, que no sé com es diu i que és a tocar de
la Calderona. Des d'on era, veia el campanar de la vila de Puçol a contrallum i
pensava que la llum que el sol aboca damunt de la marjal a la posta del mes
d'abril és del color de la mel de tarongina. I hui, vaig a la cuina i, en veure
els pots de la mel, m’he adonat que no, que aquella llum devia ser més aïnes
del color de la mel de l’eucaliptus, que és un arbre d'una poesia difícil i opaca, sense
tradició ni ànima folklòrica, ni floretes blanques de dolç perfum embriagador, per bé que exhale eixa aroma profunda, evocadora de patis de col·legi i càmpings de platja curulls d'estiu. Llàstima de cobla paisatgísticocostumista que s'ha perdut.
Aquest món no es cansa mai de posar pals a les rodes de la poesia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)