Aquest cap de setmana
he mirat la mar des de la voreta. La mirava i pensava que, a no tants quilòmetres
en línia recta i sense cap obstacle al mig excepte l’aigua salada que els cobreix, hi ha una fossa plena de
cossos morts, ofegats. Tot seguit tombava el cap i veia la gent fent l’aperitiu,
parlant de futbol, de carreres de motos... el típic diumenge de qui no s’ofega. Després vaig fer cap a casa: el dinar, música, lectura, la becadeta... el
típic diumenge de qui no s’ofega i no parla gaire de futbol ni de carreres de
motos. De vesprada, torní a la voreta de la mar. Vaig restar una estona palplantat
mirant l’arribada muda de les ones, que assolien la vora esbravades pel ponent
que hi bufava en contra. No deien res, les ones, les mateixes ones que no sé qui va comparar una
vegada amb versos d’escuma. L’aigua no és un bon transmissor del so i les
queixes dels morts sols les podem escoltar en els nostres malsons.
Hui he llegit al
diari un article d’un escriptor que m’agrada. És valencià, però li diuen
Juanjo. Açò és una cosa que tothom troba natural als nostres dies. Pensava
Juanjo, al meu parer, que els escarafalls que els europeus fem davant la
tragèdia dels immigrants que van desapareixent dia rere dia entre les ones del
Mare Nostrum no són res més que teatre. Una mena de protocol moral davant les
nostres consciències (açò ho dic jo, no Juanjo). Diu que, en aquest cas, la reacció
s’ha vist amplificada per la xifra elevada de víctimes, afirma que si hagueren mort
ordenadament i en petites quantitats, com passa habitualment, no s’haguera
alçat tanta polseguera. I té raó, en Juanjo. Hi ha coses que afebleixen les
veus dels que demanen socors: l’aigua, que no fa de bon transmissor; les minories,
que sempre es queixen que no tenen veu; la pobresa, que ens deixa afònics; el temps,
que, de les veus, tan sols en conserva una eco prim; i
la distància, que és l’oblit, segons diuen els boleros. Sí, deu ser això, i cal pensar que si un dels vaixells de càrrega que ahir diumenge de vesprada resseguien el nostre modest segment d’horitzó se n’haguera
anat al fons de la mar, alguns de nosaltres hauríem deixat de banda el
diari, les carreres, la becadeta i inclús el gin tonic amb pebre negre i
rodanxes de cogombre, per tal de no haver d’avergonyir-nos davant de les
nostres consciències per a tota la vida. Perquè molts de nosaltres som més bons
en la distància curta.