dijous, 28 de maig del 2015

Silvester és talòs



Les crítiques  de les “pel·liculetes” sobre la guerra del Vietnam de les antigues cartelleres Turia (sense accent) solien acabar insinuant una pregunta sorneguera: ¿Com pogueren perdre la guerra els americans amb el Rambo i tota la seua colla de patriotes de gimnàs?

En aquests dies de ressaca electoral comence a tindre un sentiment semblant en acostar-me a qualsevol mitjà de comunicació: ¿Com ha pogut aquest país arribar a aquest punt d’estultícia, podridura i avarícia amb tots aquests visionaris que, per comptes d’analitzar fets i raons, es dediquen al vaticini com si foren meteoròlegs de la tempesta política? Potser hi hem arribat precisament perquè ens agrada més especular sobre les possibilitats que assumir la realitat.

I que prompte ens desinflem en aquest país! Som un foc d’encenalls. Bona part de l’eufòria de diumenge a la nit i de tot el jorn de dilluns ja és desconfiança, recel. Alguns comencen a recordar que les polítiques socials costen diners i que el calaix que deixa el PP està buit, que no hi haurà manera de fer front a tanta despesa. També hi ha qui critica les negociacions dels partits de l’esquerra, on veu una lluita pel poder que recorda les maneres de fer política que durant molt de temps han criticat els partits que ara les protagonitzen. Articles que podien acabar amb un "Tots els polítics són iguals" i que sentencien de manera prematura tal  com ho faria qualsevol tronxo del bar del cantó.
Fins i tot, aquells que no s'hi veuen més enllà de la punta del nas es queixen que la plaça de l’Ajuntament vessava diumenge a la nit de banderes quadribarrades. Però, ¿a qui deuen pensar que hem estat votant tots aquests anys aquells que ells anomenen catalanistes, a Espanya 2000?

Jo aconsellaria, en general, que no ens hi afanyem més del compte, que ja tindrem temps de desenganyar-nos. Sempre arriba, el desengany, més tard o més d’hora, més gran o més petit. Però una cosa sí que us dic: ja m’agradaria que els votants de la dreta d’aquest país tingueren ni que fóra la quarta part de capacitat d’autocrítica que tenim els de l’esquerra. Seria ben saludable.

dijous, 21 de maig del 2015

Tafaner de casino



Açò és el Casino Recreativo y Cultural del Port de Sagunt de dins estant. Deu fer vora dos anys que el vaig descobrir.  En aquell moment, el dissabte al matí hi anàvem a fer el café una colla ben selecta: un parell de taules de jubilats de xamelo diari; els seus corresponents tafaners, que de vegades feien com si llegiren el diari o conversaven; algun despistat vestit amb xandall que solia eixir al jardí a fer-se un cigarret davall l’eucaliptus i un servidor. No cal dir que em vaig enamorar del lloc al minut u. Qui em coneix bé ja sap que tinc tirada als llocs que en algun moment  han caigut del carro del progrés. Indrets rancis, en el sentit del vi.
Un poc de temps després de la meua descoberta, s’hi va produir un canvi important. Un dissabte al matí vaig trobar-me que el taulell del bar havia estat traslladat al jardí del casino. Vaig celebrar la novetat. S’acostava l’estiu i el jardí també és molt del meu grat; té un escenari i tot, per al ball amb orquestra dels dies de festa assenyalada. En canvi, el motiu del trasllat era ben bé un altre: hi havia goteres al teulat de l’edifici i calia fer-ne una reforma.
D’aleshores ençà el casino ha travessat un congost de dificultats. Però els jugadors de xamelo i els seus tafaners de partida són gent de costums inalterables i arrels fondes i han plantat cara a l’adversitat fins i tot quan, mesos més tard, les ventades gelades de l’hivern feien voleiar l’envelat que instal·laren prop de la barra perquè no hagueren de suspendre la temporada de xamelo indoor. Jo els he contemplat admirat en els temps difícils, a tots ells, sempre que la meua propensió al cadarn i al mal de gola m’ho han permés. És clar que durant aquest període també hi ha hagut temps per al dubte i el desànim. Alguns expressaven el seu escepticisme vers la reforma davant d’un suposat desacord entre l’ajuntament i l’antiga foneria d’acer, que durant dècades ocupà bona part de la població com a mà d’obra i que encara conserva moltes propietats al Port de Sagunt. Ningú sabia del cert qui era en aquest moment el propietari, cosa que tampoc interferia, per fortuna, el natural desenvolupament de les partides que anaven disputant-se.
Dissabte passat vaig tornar al casino després d’un temps d’absència durant el qual he democratitzat la meua fidelitat cafetera amb un estil potser vel·leïtosament contemporani, si se’m permet la redundància. Mai no hi havia vist tanta gent. En un costat del jardí, poc amunt o avall on va raure aquell envelat provisional, havien estés una tela que feia de tauler per a unes peces d’escacs d’un metre d’alçada. Un estol de xiquets s’afanyaven a córrer d’un cantó a l’altre sense un propòsit clar. A l’interior de l’edifici vaig descobrir tota una estança plena de taulers d’escacs disposats amb els seus respectius rellotges cronòmetre per a la celebració d’un campionat com cal. Al menjador del bar, davant els finestrals hi havia parada una taula llarga amb estovalles de paper i plats de plàstic amb creïlles fregides de bossa, olives i cacau “del terreno”. A l’instant entrà tota la xicalla que s’arraïmà a l’entorn de la taula com un eixam. Durant uns minuts em sentí inclús intimidat. Em paregué que feia nosa, que no hi pintava res. Tot seguit vaig parar esment en la reforma: era perfecta. Tan sols han reparat les goteres i han repintat les parets i el sostre. No han mogut ni un taulell de l’arrimador. Tot està com abans, una miqueta més net, si voleu. Confie que molt prompte hi podré tornar a retrobar-me amb la rancior i el repòs de les coses que han caigut del carro de la modernor.