Déu meu! Morirem tots!

 

Sembla que hem trobat un nou motiu per a remoure consciències en estat de repòs i publicar notícies sensacionalistes sense cap ni peus. Bé, enhorabona. Llarga vida al gènere.

Ja fa un bon grapat d'anys que convivim amb l'amenaça del canvi climàtic. A més, la consciència del perill d'una guerra nuclear també ha reviscolat ara, amb el sinyó Putin i la seua nostàlgia de la guerra freda i el seu desig de posar-la al foc per fer-la trencar el bull. Durant dècades, vam viure amb l'amenaça que en qualsevol moment, apareixeria la versió real del Dr. Strangelove, premeria un botó roig i tots aniríem a fer guitzes. Però en les últimes dècades, ja ens n'havíem oblidat. Les bombes nuclears continuaven al soterrani i els torcaven la pols cada setmana, però ningú se'n recordava ja. Eren coses de pel·lis d'espies, d'allò del mur i dels comunistes que eren l'hòstia de roïns.

Els efectes narcotitzants de la globalització fins i tot ens van fer creure que tots els terraqüis érem veïns d'una única vila de dimensions planetàries. D'acord, sí. Teníem algun veí torracollons, com ara el grassonet aquell de Corea del Nord, però què hi farem. Que no hi ha gentola en tots el pobles i en tots els barris?

Ara, però, l'amenaça és tota una altra. Algú ha inventat una maquineta que parla i enraona com si tinguera coneixement. De fet, alguns que hem estat de tertúlia amb ella, coincidim que té molt més trellat que un percentatge de la població que no m'atrevisc a alfarrassar, perquè ben segur que el resultat de l'operació sí que em generaria un neguit considerable.

Alguns dels que han contribuït a crear aquest invent i molts dels que n'han finançat el projecte, ara diuen que cal deturar-ho tot. En algun cas, fan escarafalls anunciant l'apocalipsi, la fi de l'aventura humana sobre la terra. Aquelles amenaces de què parlàvem: l'escalfament global, la guerra nuclear... són brosseta de riu comparades amb el perill d'una apocalipsi desfermada per un ens que, a més d'intel·ligent, és artificial.

Podem suportar conviure amb amenaces generades per nosaltres mateixos, per la nostra inconsciència, la nostra vanitat o la nostra estupidesa. Però un final propiciat per una màquina que no naix de les nostres humanes entranyes i que a més té fama d'intel·ligent, això és molt difícil de pair.

La proporció de l'hòstia

 

En aquests dies d’intercanvi de mastegots al carrer i de frívoles legitimitats lligades a la direcció del flux hostiador, potser convé recordar que afirmar, amb una diferència de pocs segons, que la violència no soluciona res i que és un problema que els mossos d’esquadra s'enfronten als manifestants sense pilotes de goma resulta, si més no, paradoxal. Si les pilotes de goma no han de solucionar res, val més que no en disparen.

Un altre detall important és la diferència entre una resposta “proporcional” i una altra de “proporcionada”. Les relacions de proporcionalitat es basen en relacions matemàtiques d’acord amb l’augment o la minva d’una quantitat, mentre que les respostes proporcionades són respostes adequades. I ací rau el problema, ja que la idea d’adequació és força subjectiva, perquè depén de factors morals o culturals. Un exemple: si li tallem els collons a un violador, la resposta davant el greuge pot ser considerada proporcional. En canvi, no en tots els ambients ni en tots els països es considerarà una resposta proporcionada.

Evidentment, les notícies són peces d’un gènere efímer, que sovint es redacta a corre-cuita i sense una revisió acurada. A més, ja sabem que el llenguatge és un viarany envitricollat ple de clots i de paranys, però tampoc podem caure en tots i, en acabant, queixar-nos perquè no aprovem el C2.

El càndid decandit

 

Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.  

Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el seu idioma on el que està estudiant.

Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye, les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.

“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se, defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir, marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc, migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense malícia.

Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard  “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire, ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha  llengües més importants que altres pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.

Ninja i arrastre

Avui he assistit, com a espectador i per primera vegada, a una competició de "tir i arrossegament" ("tir i arrastre" per a qui ho entén). El concurs és paregut al "Ninja Warrior", que també vaig veure ahir a la nit per la tele per primera vegada. Igual que el concurs televisiu, és un concurs de força i la majoria dels participants encara no han fet més que quatre passos i ja saben que no guanyaran. Però l'ambient no és gens comparable: al "tir i arrossegament" encara hi ha algú (tampoc molts, siguem honestos) que hi posa trellat. 

A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo. 

Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven. 

Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.

Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.

Great Expectations (Para, bola!)

S'ajuntaren un comunista que no confiava en la humanitat, un progressista que menyspreava el progrés i un neoliberal solidari. Es coneixien de l'institut i, sense adonar-se'n, en un no res, ja estaven bufats.

A l'endemà, en llevar-se, el comunista menyspreava el progrés, el progressista no confiava en la humanitat i , per a acabar-ho d'adobar, el neoliberal era solidari. Anaren a fer-se el vermut i van veure les notícies en la televisió d'un bar d'un xinés que no feia menjar xinés.

Pogueren comprovar que res no havia canviat.

De vesprada, ja havien tornat als seus vicis.

Una certa fortor de gorg dogmàtic

Trobe que hi ha punts concrets sobre la pell del planeta on rebalsen les opinions fonamentals d'un determinat corrent polític, d'una idiosincràsia o d'una manera de veure el món. No crec que aquesta idea siga un desgavell si observem la nostra capacitat inqüestionable per tal d'ubicar l'epicentre d'un terratrèmol, un volcà o una massa forestal sobre la superfície terrestre; una borrasca a l'atmosfera, o una mola de peixos a la mar. En el nostre cas, el problema de les idees és la seua intangibilitat, qualitat que complica considerablement la seua localització física. Aquesta mena de concentracions es perceben més bé quan les idees són opinions inamovibles. Sembla que la fe cega, la creença sense condicions confereix al grumoll ideològic una densitat que provoca una fortor perceptible a l'olfacte d'algunes persones hipersensibles que són capaces d'advertir pudors desagradables en llocs on la majoria no percebem res. Aleshores, ens trobem davant un gorg de dogmes o un toll d'idees fixes. En aquest cas les creences s'arrapen a qualsevol element de l'entorn com un gat a una paret llisa.
De vegades, un péntol d'aquesta "no matèria densa" (concepte que concentra un nivell de paradoxa quasi insuportable) queda enganxat en alguna aresta que sobresurt de la realitat física i es fa visible durant una brevíssima estona si, qui està observant, no cal dir-ho, té un ull ben entrenat. Aquest dissabte al matí vaig veure un exemplar magnífic d'un prejudici tan ben ancorat entre les potes d'una taula de "railite" que cap raonament lògic era capaç de fer-lo fluir. Va ser a la terrassa d'un local entranyable de Benicalap, on de vegades esmorze en un ambient d'una moderada "saudade". Això que uns altres anomenarien un bar de "güelos". La conversa que es desenvolupà al meu costat fou un compendi admirable de classisme, intolerància, homofòbia, servilisme llepó d'arrel "caciquil", xovinisme pseudovalencianista, autocomplaença panxacontenta i autobombo fatu.

Pense sincerament que algú amb bona vista i millor olfacte hauria d'elaborar un mapa d'aquests punts del planeta. Localitzar-los amb exactitud pot resultar molt útil a l'hora d'explicar determinats fenòmens socials. A més ens estalviaríem tots els escarafalls habituals de certs mitjans de comunicació i una certa part de l'opinió pública que no troba com explicar-se, posem per cas, com els valencians (i no sols els valencians) han pogut (o poden), encara ara, votar com voten.

Cosmopolita

Jo, que sóc més jove que la majoria dels bancals, recorde perfectament quan la gent utilitzava l'adjectiu "cosmopolita" sense "Rin tin tin". No obstant això, no m'estranya gens que algú ho faça hui en dia amb un cert to de mofa. Mireu què diu el DNV sobre l'assumpte:

cosmopolita [kozmopolíta]
1.adj. i m. i f. Que considera tot el món com a pàtria seua, que viu tan prompte en un país com en un altre, que es comú en tot el món.

Atesa la definició, coses com ara la Coca-Cola, el Burger King, els turistes ignorants, la targeta Visa o les samarretes de Messi i Ronaldo serien cosmopolites. Trobe que a cap cosmopolita dels d’abans li agradaria que el relacionaren amb aquestes coses que tan bé s’ajusten a la definició actual.
Si mire enrere no acabe de veure clar què va ocórrer abans; no sé ben bé si la gent començà primer a utilitzar la paraula “cosmopolita” amb “Rin tin tin” o si , al contrari, començaren a confondre “Rin tin tin” amb “retintín”. Confondre un usuari habitual de línies aèries low cost amb un cosmopolita és una cosa, però confondre una paraula tan suggeridora com “retintín” amb el nom d’un gos, per molt heroic que siga l’animalet, és una mostra de dispèpsia cultural. Un rot lingüístic, en podríem dir.
No sé, tal vegada és que no sóc tan jove com pense i comence a confondre les coses... ¿o deuen ser les coses, que s’estan tornant més confuses? No ho sé. En fi, que tingueu una bona Pasqua. Encara recorde quan, en comptes de conills, en menjàvem mones. De Pasqua, els conills, vull dir... amb un ou bullit al mig, les mones.