Pel rastre es troba el pollastre
Abocador verbal, llatzeret d'idees en quarantena, guaret de ments i salmorra de mots.
dijous, 6 d’abril del 2023
Déu meu! Morirem tots!
divendres, 19 de febrer del 2021
La proporció de l'hòstia
En aquests dies d’intercanvi de mastegots al carrer i de frívoles legitimitats
lligades a la direcció del flux hostiador, potser convé recordar que afirmar,
amb una diferència de pocs segons, que
la violència no soluciona res i que és un problema que els mossos d’esquadra s'enfronten als
manifestants sense pilotes de goma resulta, si més no, paradoxal. Si les
pilotes de goma no han de solucionar res, val més que no en disparen.
Un altre detall important és la diferència entre una resposta “proporcional”
i una altra de “proporcionada”. Les relacions de proporcionalitat es basen en
relacions matemàtiques d’acord amb l’augment o la minva d’una quantitat, mentre
que les respostes proporcionades són respostes adequades. I ací rau el
problema, ja que la idea d’adequació és força subjectiva, perquè depén de
factors morals o culturals. Un exemple:
si li tallem els collons a un violador, la resposta davant el greuge pot ser
considerada proporcional. En canvi, no en tots els ambients ni en tots els
països es considerarà una resposta proporcionada.
Evidentment, les notícies són peces d’un gènere efímer, que sovint es
redacta a corre-cuita i sense una revisió acurada. A més, ja sabem que el
llenguatge és un viarany envitricollat ple de clots i de paranys, però tampoc podem
caure en tots i, en acabant, queixar-nos perquè no aprovem el C2.
dissabte, 30 de gener del 2021
El càndid decandit
Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i
l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del
llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de
vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la
pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a
còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri
que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.
Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no
es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi
veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules
més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot
arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el
seu idioma on el que està estudiant.
Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort
en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent
l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye,
les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la
paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.
“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims
en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se,
defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir,
marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells
que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva
del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor
brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc,
migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense
malícia.
Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una
llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a
trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut
amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire,
ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del
blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I
recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni
un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha
llengües més importants que altres
pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.
dissabte, 21 d’abril del 2018
Ninja i arrastre
A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo.
Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven.
Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.
Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.
divendres, 13 d’abril del 2018
Great Expectations (Para, bola!)
dilluns, 3 d’octubre del 2016
Una certa fortor de gorg dogmàtic
De vegades, un péntol d'aquesta "no matèria densa" (concepte que concentra un nivell de paradoxa quasi insuportable) queda enganxat en alguna aresta que sobresurt de la realitat física i es fa visible durant una brevíssima estona si, qui està observant, no cal dir-ho, té un ull ben entrenat. Aquest dissabte al matí vaig veure un exemplar magnífic d'un prejudici tan ben ancorat entre les potes d'una taula de "railite" que cap raonament lògic era capaç de fer-lo fluir. Va ser a la terrassa d'un local entranyable de Benicalap, on de vegades esmorze en un ambient d'una moderada "saudade". Això que uns altres anomenarien un bar de "güelos". La conversa que es desenvolupà al meu costat fou un compendi admirable de classisme, intolerància, homofòbia, servilisme llepó d'arrel "caciquil", xovinisme pseudovalencianista, autocomplaença panxacontenta i autobombo fatu.
dimecres, 23 de març del 2016
Cosmopolita
1.adj. i m. i f. Que considera tot el món com a pàtria seua, que viu tan prompte en un país com en un altre, que es comú en tot el món.
Si mire enrere no acabe de veure clar què va ocórrer abans; no sé ben bé si la gent començà primer a utilitzar la paraula “cosmopolita” amb “Rin tin tin” o si , al contrari, començaren a confondre “Rin tin tin” amb “retintín”. Confondre un usuari habitual de línies aèries low cost amb un cosmopolita és una cosa, però confondre una paraula tan suggeridora com “retintín” amb el nom d’un gos, per molt heroic que siga l’animalet, és una mostra de dispèpsia cultural. Un rot lingüístic, en podríem dir.
No sé, tal vegada és que no sóc tan jove com pense i comence a confondre les coses... ¿o deuen ser les coses, que s’estan tornant més confuses? No ho sé. En fi, que tingueu una bona Pasqua. Encara recorde quan, en comptes de conills, en menjàvem mones. De Pasqua, els conills, vull dir... amb un ou bullit al mig, les mones.