El càndid decandit

 

Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.  

Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el seu idioma on el que està estudiant.

Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye, les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.

“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se, defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir, marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc, migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense malícia.

Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard  “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire, ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha  llengües més importants que altres pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.

Envisca Europa!

Europhobia i Euphorbia són dues paraules massa semblants com per a deixar passar l'oportunitat de relacionar-les. Les euforbiàcies són un gènere ampli de plantes entre  les quals està l'Euphorbia Characias, que popularment és coneguda com Lletera visquera. Com indica el seu nom, la Lletera conté un líquid viscós i blanquinós, el visc, que el DCVB descriu perfectament : "Matèria apegalosa que s'extreu de la dita planta i que s'usa per a untar vímens, joncs, etc., i caçar-hi els ocells que s'hi enganxen; per ext., qualsevol altra substància glutinosa que serveix per al mateix fi." Els innocents pardalets queden enganxats al parany per les seues potetes i solen acabar fregits en la paella del paranyer, per bé que molts dels caçadors adduïsquen un interés purament ornitològic i que aquestes pràctiques hagen estat prohibides per les nostres contrades. A ningú no li estranyaria que els pardalets hagueren pogut desenvolupar una mena de fòbia al parany. En canvi, l'Europhobia sembla sorprendre a molta gent. Deu tractar-se d'una nova classe de parany més sofisticat. Ja veurem qui pot fugir de la paella. Ja fa temps que se sent esclafir l'oli brusent.

Escaires, cartabons i viceversa.

Quan expliques a classe les normes d'accentuació del català, o que el pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb "v" i no amb "b", mai no falta un espavilat que observe que les normes del català són com les del castellà però al revés. Si alguna vegada tens l'oportunitat de comentar que en català, per tal de conjurar la mala sort no toquem fusta sinó ferro o que aquells que tenen molta experiència no són gossos sinó gats vells, la cosa comença a tenyir-se de desconfiança. Llavors, quan remarques que no s'ha de dir "al fi i al cap" sinó "al cap i a la fi" i que les coses de vegades "no tenen cap ni peus" en comptes de "ni pies ni cabeza", l'esclat d'escepticisme està assegurat. Alguns pensen que ens hem inventat una llengua girant del revés el castellà com si fóra un mitjó. Hui he fet una descoberta interessant al respecte: si parlem de dibuix tècnic, el que en castellà és una "escuadra" en català és un cartabó i d'allò que en castellà se'n diu cartabó en català en diem escaire ("escuadra" en castellà), o siga, viceversa. Més viceversa, per si no en teníem prou. Quan ho conte a classe, aquells que pensen que viuen al costat dret del mitjó no s'ho podran creure. Quina mala bava la nostra, per a inventar-nos idiomes. Per cert,  l'escaire és el que té la forma d'un triangle rectangle (el de dalt) i l'isòsceles és el cartabó. En llengua vicevèrsica, és clar.

L'oli, d'Oliva i la sardina, de Sardenya

Quan vaig llegir, ja no recorde on, que l’ètim del nom de l’illa de Sardenya era el mot llatí Sardinia, l’associació d’idees  amb el peix blau, saborós, fresc i en llanda, fou tan ràpida com inevitable. Quan una etimologia ens sembla escaient no hauríem de molestar-nos a escarbar-hi més. Això és  un principi fonamental per al benestar interior, com el bífidus actiu, i no sols aplicable, evidentment, a la recerca etimològica, sinó a qualque altra faceta de la vida. Quan una explicació ens satisfà, xe , quina necessitat d’anar esbrinant-ne els ets i els uts. Quina mania d’anar cercant les veritats essencials quan solen resultar tan decebedores. Si u pensa que el valencià , per posar un exemple recent, ve de l’iber i és feliç amb eixa creença, ja són ganes de fer la guitza les de tots aquells erudits que s’entesten a demostrar el contrari. Que potser la seua explicació ens farà més feliços? Quina dèria amb el rigor i quin crim execrable en contra de la imaginació i la conveniència. És per tot açò que en el “Rastre del pollastre” hem volgut crear aquesta secció d’etimologies imaginades que ja encetàrem amb l’apunt sobre els “boixos nois”; per tal d’elucubrar sobre tot allò que és fonamentalment mentida però que ens deixa tan satisfets quan ho considerem veritat de la bona; quan fem un esforç d’imaginació per explicar-nos allò inexplicable o fem  servir el “ això ja se sap”, per estalviar-nos explicacions que demostren que no, que no se sap.

Tornant al principi d’aquesta reflexió, en descobrir Sardinia, la meua imaginació es va poblar de vaixells romans navegant pel mediterrani amb  les xarxes curulles de sardines i pescadors que feien parada i fonda a l’illa en qüestió, de tornada d’un dia de feina, on trobaven tavernes on l’aiguamel corria a doll. Emperò, com dic, mai no estem conformes amb el que ens evoca la imaginació i vaig continuar burxant en la Sardinia fins que vaig pescar una altra teoria que diu que el nom de l’illa deriva del nom d’un antic poble, els Sherden (sards), que n'eren un dels coneguts com a pobles de la mar, que no vol dir que vivien al fons de la mar dins d'una pinya , sinó que eren un grup de pobles que entre el segle XV i el XII abans de Crist anaven rodant pel mediterrani buscant un lloc on raure. Sembla que els Sherden, que per a uns eren hàbils mariners i per a uns altres pirates i mercenaris, característica que comparteixen amb els  polítics, decidiren que una illa, que no sabem com es deia abans i que quedava al sud de Còrsega, on corria l'aire i hi havia bones vistes, era un bon lloc per establir-se. Així que allà que es quedaren, li afegiren un sufix al seu nom i la batejaren com a Sardinia.

No sé quina història us agrada més, la dels pescadors del Santurtzi mediterrani o la dels pirates roders. El cas és que ens queda el dubte de si la sardina pren el seu nom de l’illa, l’illa de la sardina o ni una cosa ni l’altra. I encara més,  removent i espigolant he trobat que els Sherden també són coneguts com Shardana i ja estic amb l’enrònia de dedicar una etimologia imaginada als balls folclòrics.

Boixos nois: els bojos del picamà

De xiquet recorde haver especulat  amb mon pare, que era culé, sobre el significat de boixos nois.  La definició d'un boig com algú “que ha perdut la raó o que experimenta intensament un sentiment o una passió” s’adiu molt bé amb el nom d’un grup de seguidors fanàtics d’un equip de futbol. Eixa explicació,  junt a l’analfabetisme dominant d’aquella època de la immensa majoria dels valencians pel que fa a la seua llengua em va fer oblidar el dubte durant molts anys. Si hi afegim que a València s’apitxa de manera compulsiva i que “molta Chent diu Chàtiva”, no resulta estrany que pensàrem que un boix fóra un boig.

Un carrer d'el Boixar

Amb el temps jo vaig aprendre a escriure en català sense gaire faltes d’ortografia i també ocorregué un fet significatiu: vaig anar a passar un cap de setmana a el Boixar, al Baix Maestrat. Vaig descobrir que el poble agafava el seu nom d’un arbust que abundava per la contornada i que es deia precisament boix. La seua fusta s’emprava antigament per fabricar diferents estris domèstics, com ara els boixets, amb els quals es feia la “punta de boixets”  que en castellà és “encaje de bolillos”. Existeix inclús un refrany que diu: “Molts boixets i poca punta”, i que és una altra manera de dir d’algú o d’alguna cosa que “és més el soroll que les nous”. Espigolant i removent vaig trobar una altra accepció de boix; un boix pot ser també un picamà, una maça o mà de morter per a picar, triturar, matxucar... això que en castellà en diem majar. Correlativament, en castellà, un picamà és un majadero.

Des d’eixe dia cada vegada que sent el nom dels ultres del Barça se’m fa viva una escena. Un parell d’individus joves seuen al menjador d’una casa de Barcelona un dissabte de vesprada. Beuen cervesa i fumen molt mentre esperen el moment per eixir cap al Camp Nou. Un d’ells diu. “Escolta, hauríem d’anar buscant un nom per a la colla, no?”, “Tu saps com es diu “majadero” en català?”. “Ni puta idea, noi, espera’t que ho miro al diccionari de la meva germana”. “Fotre!, se’n diu boix” . “Hosti, tu, boix... doncs m’agrada. Què et sembla els boixos nois?”.