Sobre agermanaments germànics, manies i germanies.
 |
| Un exemple d'agermanament perifericoboscà |
És cert que, quan viatge per plaer, la mirada se'm torna molt més amable. El blau és més blau, el negre s'allibera de les habituals connotacions i el verd, sobretot el verd, agafa un munt de tonalitats suggeridores i, a més, refresca com no ho fa en unes altres circumstàncies.
Deu ser per això que tot em sembla verd, refrescant i suggeridor cada vegada que vinc a Centropa. Centropa és un topònim de fabricació casolana que vaig agafar d'un film de Lars von Trier. En la pel·licula, Centropa era el nom d'una companyia ferroviària, però jo fa anys que el faig sevir per referir-me al conjunt de les que ja formen un bon grapat de destinacions de vacances, quasi sempre d'estiu, que hem passat en ciutats d'Àustria i d'Alemanya, amb alguna breu incursió pels Països Baixos.
Centropa és verda, això és cert. En té la climatologia a favor. I, com sol dir un amic, les plantes i els arbres, al nord, creixen per castic. Però jo no vull parlar dels boscos, ara. El paisatge forestal el deixarem per a una altra ocasió. Ara, vull parlar de les ciutats.
Trobe que la percepció del verd omnipresent en moltes de les ciutats de Centropa no és tan sols una conseqüència d'una climatologia i un medi que hi juguen a favor. Em sembla evident que unes altres circumstàncies juguen un paper almenys igual d'important que la innegable incidència del clima i la geografia.
No ho sé, potser el "centropencs" són més nostàlgics que nosaltres. És comprensible. Eixos hiverns llargs que passen tancats a casa amb la calefacció encesa, a recer de les inclemències meteorològiques i sumits en grises malenconies, segurament els han inoculat un desig inconscient de retorn al passat, de recuperació d'un medi més natural, on els seus avantpassats passaven els hiverns tancats a casa a la vora de la llar de foc, a recer de les inclemències meteorològiques, sumits en grises malenconies i mirant el bosc de la finestra estant. Deu ser per això que infesten les seues urbs de parcs i jardins fins al punt de fer-te oblidar que vius en un lloc civilitzat, industrialitzat, motor de progrés humà i econòmic i peça fonamental de l'estat del benestar. Com si amb eixa amable convivència amb el verd intentaren d'esborrar del teu cap la certesa que, al capdavall, vius a la gran ciutat. I potser eixa és una altra clau per resoldre el misteri, les grans ciutats.
Si sumem la població de les cinc ciutats més grans d'Alemanya, tenint en compte les seues àrees metropolitanes en un intent d'ajustar-nos més bé a la realitat de les grans concentracions urbanes, trobem que entre Berlín, Hamburg, Munic, Frankfurt i Stuttgart sumen entre quinze i setze milions d'habitants. Una xifra, si fa no fa, equivalent a la que sumen Madrid, Barcelona, València i Sevilla amb les seues àrees metropolitanes. És a dir, les cinc conurbacions més grans d'Alemanya sumen ben bé la mateixa població que les quatre més grans d'Espanya. Una dada ben significativa si tenim en compte que Alemanya té una població de 83 milions i mig d'habitants i Espanya, de 48 milions i mig. I encara resulta més interessant si pensem que Alemanya té una extensió de 357.587 km² i Espanya de 505.990 km². Açò dona una densitat poblacional de 233,72 hab./Km² en el cas d'Alemanya i de 96,04 hab/km² en el d'Espanya.
Aquestes dades expliquen més coses que no sembla. I la primera de totes és, precisament, que demostren clarament com ens enganyen les dades estadístiques. Si, per exemple, analitzem les dades concretes de Leipzig (616.000 habitants) i València (840.000 habitants) i les respectives superfícies que ocupen (134 km² València i 298 km² Leipzig) el bonic resultat final és que a València tenim tres vegades més habitants per Km² que a Leipzig (6000 a l'una i 2000 a l'altra). I és que, amb una població que supera en 35 milions d'habitants la població espanyola, açò és un 72% més, i amb una superfície quasi un 30% menor, algú podria pensar que a Alemanya la gent viu amuntegada en ciutats superpoblades, amb carrers, carreteres, transports i serveis col·lapsats. Però eixa sensació és molt més real en les ciutats espanyoles que no en les alemanyes. I la raó és més que clara: a Espanya, com ja sabem, vivim concentrats en quatre punts. El 90% de la població vivim en el 30% de la superfície. A la resta de l'estat, en eixa sinècdoque territorial que pretén englobar "la España vaciada", corre el vent i anem a fer turisme rural de tant en tant.
 |
| Bosc i ciutat fent-se costat. |
I per què, ho hem fet així, per aquests verals? Que potser no tenim la nostàlgia atàvica dels centropencs? Que potser hem oblidat el nostre vincle amb la terra, amb el verd, amb l'horta, amb eixe paisatge que mai no ens cansem de glossar en festes patronals i llibrets de falla i que se suposa que ha estat pal de paller de la nostra economia i pedra angular en la formació de la nostra identitat? Doncs, potser. O almenys, tenim una idea del progrés una mica distorsionada. Em ve al cap ara mateix una frase que ja em cridava l'atenció de jove i que he sentit en més d'una ocasió quan, viatjant amb autobús, passàvem al costat d'una zona urbanitzada de feia poc de temps: "Que bonic ha quedat tot açò... Abans, açò, era tot horta." Sí, definitivament, una idea, si no distorsionada del progrés, almenys bastant rància i susceptible d'actualització. I un sentit de l'estètica, basat en la passió pel formigó i l'amuntegament d'habitatges, realment abstracte i futurista, si ho mire des d'una perspectiva generosa i amable, ja que, ara mateix, encara estic de viatge.
Així i tot, no pense que el gust estètic dels nostres ciutadans mitjans, ni la seua idea de com haurien d'haver-se adaptat les grans ciutats al progrés industrial hagen estat determinants en el creixement i l'organització de l'espai urbà. I al respecte d'açò, hi ha un fet cabdal que no podem ignorar. A Centropa, la industrialització arriba un segle abans que a casa nostra. A Espanya, a més, arriba en una època un tant delicada, en què governava un senyor baixet que havia dirigit un colp d'estat militar i que construïa molts pantans. Ara hi ha gent que manté que en aquella època es vivia molt bé. Però clar, com que la gent mai no en té prou, entre la dècada dels cinquanta i la dels setanta es produeix el famós èxode rural, un desplaçament demogràfic que concentra la major part de la població al voltant dels nuclis industrialitzats a Madrid, Catalunya i el País Basc. I, un poc més tard, amb l'ajuda del creixement del turisme, també al País Valencià i altres punts d'això que anomenen llevant i que no és ni un vent ni un equip de futbol.
Com ja hem dit abans, la gent abandona els pobles no perquè busquen vides dignes -ja que els cacics de les zones rurals espanyoles sempre s'han caracteritzat per donar excel·lents condicions de vida als seus jornalers i, molt especialment, durant el govern d'aquest senyor baixet que comentàvem- sinó per pur afany de lucre i per una irreprimible tendència al luxe i la frivolitat. És per això que el creixement urbà s'ha de fer a corre-cuita, perquè no hi ha prou hotels de luxe a les ciutats per acollir les famílies que venen del medi rural i alguns es posen a viure davall dels ponts. No perquè no tinguen on caure morts, sinó perquè els agrada la festa que s'està muntant a la gran ciutat i no s'ho volen perdre. D'aquesta manera, un fenomen que a Alemanya dura prop d'un segle i que es produeix de manera progressiva i relativament raonable, per les nostre latituds es produeix en dos o tres dècades. Açò comporta, com podem deduir-ne, una escassa planificació urbana, la construcció d'habitatges barats amb el màxim aprofitament de l'espai i, ateses les circumstàncies, no sols oblidant la presència del verd als carrers, també arrassant espais d'horta amb els seus camps i els seus habitatges tradicionals que amb tanta gràcia glossem en les festes patronals. No puc oblidar, quan parle d'aquest tema, com es mirava ma mare l'actual avinguda de França de València i el voltants de l'hemisfèric alhora que deia: "No soc capaç de dir on era ma casa..."
I on vull arribar amb tot aquest romanç? Doncs ni jo ho sé massa bé. Només sé que quan passege pels afores d'algunes ciutats de Centropa em pregunte com seria la meua ciutat si haguera tingut un desenvolupament progressiu i raonable. Si haguera crescut amb un pla urbanístic mínimament respectuós amb l'entorn i amb l'herència cultural i paisatgística de l'horta. Si no hauria estat possible, si no germanitzar, almenys agermanar horta i ciutat d'una manera natural i amable. Em pregunte, fins i tot, si jo no viuria en una versió reformada d'una casa de llaurador amb una figuera a la porta de casa i un pi plantat per mon pare al corral de darrere. I sí, potser soc un sentimental i no comprenc l'autèntica filosofia del luxe, i l'encís d'una certa frivolitat. I el progrés, sobretot el progrés, que collons! Que açò abans era tot horta i mira ara, ja no t'has de torcar el fang de les espardenyes cada vegada que plou.
 |
| Fleixos, aurons, grafits, vies i ponts. |
