En els límits de la realitat

                                                     "The general zapped an angel" de Karel Thole

La possible manipulació de la imatge de Calabazón saludant a "esos máquinas" a l'entrada del CECOPI Disco-pub podria obrir una nova línia en la investigació. I no parlem únicament de la investigació del cas de la gestió de la DANA, sinó de la investigació, així, en general. Ja que sembla que s'han trobat indicis que posarien al descobert, no sols l'ús de la intel·ligència artificial en la fabricació de proves falses, sinó també de l'ús d'algun tipus de burrera natural treballada a l'estil artesà.

A més, alguns testimonis, més o menys indirectes, semblen confirmar que el nivell de falsedat hauria assolit unes cotes desconegudes fins ara, i inclús s'especula amb la possibilitat que Calabazón no haguera existit mai i que la persona que veiem als informatius no fora més que un holograma de polític a l'estil "campechano" que Eduardo Zaplón manà que li fabricaren per amenitzar les festes entre col·legues empresaris, emprenedors i altres tipus de benefactors socials. Aquest holograma, segons algunes fonts, era conegut com el Comte Carlos de Mazaplana, però li haurien canviat el nom quan decidiren presentar-lo com a candidat a les eleccions.

Aquesta hipòtesi de la incorporeïtat de Calabazón sembla que, paradoxalment, està agafant cos. Algunes declaracions del cercle més íntim de les periodistes que solen dinar amb Calabazón amb l'excusa d'oferir-los la direcció de tot tipus de mitjans de comunicació, comissions falleres, associacions de veïns i clubs de tennis asseguren que mai arribaren a establir un contacte físic amb Míster Carabassa. Fins i tot, en algun cas, s'hi arriba a afirmar que era freqüent una sensació de lleugeresa i de superficialitat no sols en el físic, sinó en les idees i en les converses. "Era com relacionar-se amb un núvol de fum", arribà a declarar Maricel Albinyana.

Per últim, també es suggereix una possibilitat que capgiraria el cas i la mateixa essència del poble valencià. El prestigiós politòleg, sociòleg i dermatòleg Kike Gard ha desenvolupat una hipòtesi a partir d'aquests inusuals paràmetres de falsedat. Gard aventura que l'abús del principi d'incertesa (és a dir, l'abús de la farsa indecent i descarada) podria haver generat un nou marc entre la realitat física i el món de les idees, de tal manera que tots els valencians estiguérem vivint, com els personatges de Màtrix, en una mena de somni, com deia Calderón. O, més ben dit, en aquest cas, un veritable malson. A més, algun paregut atzarós entre el nom que  Míster Carabassa sembla que té en aquest entorn d'incerta realitat i la paraula malson podria haver generat un bucle del qual els valencians no poden eixir i que fins i tot justificaria alguns resultats electorals que podrein estar repetint-se amb una críptica periodicitat i que serien difícils d'explicar en un marc de patrons físics universals.

Ninja i arrastre

Avui he assistit, com a espectador i per primera vegada, a una competició de "tir i arrossegament" ("tir i arrastre" per a qui ho entén). El concurs és paregut al "Ninja Warrior", que també vaig veure ahir a la nit per la tele per primera vegada. Igual que el concurs televisiu, és un concurs de força i la majoria dels participants encara no han fet més que quatre passos i ja saben que no guanyaran. Però l'ambient no és gens comparable: al "tir i arrossegament" encara hi ha algú (tampoc molts, siguem honestos) que hi posa trellat. 

A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo. 

Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven. 

Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.

Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.

Una certa fortor de gorg dogmàtic

Trobe que hi ha punts concrets sobre la pell del planeta on rebalsen les opinions fonamentals d'un determinat corrent polític, d'una idiosincràsia o d'una manera de veure el món. No crec que aquesta idea siga un desgavell si observem la nostra capacitat inqüestionable per tal d'ubicar l'epicentre d'un terratrèmol, un volcà o una massa forestal sobre la superfície terrestre; una borrasca a l'atmosfera, o una mola de peixos a la mar. En el nostre cas, el problema de les idees és la seua intangibilitat, qualitat que complica considerablement la seua localització física. Aquesta mena de concentracions es perceben més bé quan les idees són opinions inamovibles. Sembla que la fe cega, la creença sense condicions confereix al grumoll ideològic una densitat que provoca una fortor perceptible a l'olfacte d'algunes persones hipersensibles que són capaces d'advertir pudors desagradables en llocs on la majoria no percebem res. Aleshores, ens trobem davant un gorg de dogmes o un toll d'idees fixes. En aquest cas les creences s'arrapen a qualsevol element de l'entorn com un gat a una paret llisa.
De vegades, un péntol d'aquesta "no matèria densa" (concepte que concentra un nivell de paradoxa quasi insuportable) queda enganxat en alguna aresta que sobresurt de la realitat física i es fa visible durant una brevíssima estona si, qui està observant, no cal dir-ho, té un ull ben entrenat. Aquest dissabte al matí vaig veure un exemplar magnífic d'un prejudici tan ben ancorat entre les potes d'una taula de "railite" que cap raonament lògic era capaç de fer-lo fluir. Va ser a la terrassa d'un local entranyable de Benicalap, on de vegades esmorze en un ambient d'una moderada "saudade". Això que uns altres anomenarien un bar de "güelos". La conversa que es desenvolupà al meu costat fou un compendi admirable de classisme, intolerància, homofòbia, servilisme llepó d'arrel "caciquil", xovinisme pseudovalencianista, autocomplaença panxacontenta i autobombo fatu.

Pense sincerament que algú amb bona vista i millor olfacte hauria d'elaborar un mapa d'aquests punts del planeta. Localitzar-los amb exactitud pot resultar molt útil a l'hora d'explicar determinats fenòmens socials. A més ens estalviaríem tots els escarafalls habituals de certs mitjans de comunicació i una certa part de l'opinió pública que no troba com explicar-se, posem per cas, com els valencians (i no sols els valencians) han pogut (o poden), encara ara, votar com voten.

Sirenes de matinada

Sí, també jo les he sentides. I potser no cantaven per a mi. Així i tot, he intentat ignorar-les, i no he pogut. No és senzill, quan sotmeten el silenci de la matinada i et fan alçar-te en l’aire, hostils com punxes a la màrfega, un pam per damunt del matalàs. Unes vegades són sirenes, unes altres, mers clàxons, monòtons, penetrants. Llavors esdevé impossible tornar a cabdellar el fil del somni, i romans allà, entre badalls, respirant l’escalfor indestriable del teu cos i els llençols, maleint, blasmant la idea absurda d’una alarma que no alarma a ningú, que no alça del llit ni al propietari del vehicle on està instal·lada i que reclama a la desesperada un superheroi anònim que salte des del seu balcó, en pijama, com tots els superherois, i acace les ombres d’uns lladres quimèrics.

Ningú no ho fa, però. I continues maleint, primer l’amo del cotxe, a qui imagines dormint plàcidament a quatre o cinc illes de cases d’on anit  pogué aparcar, i tot seguit, el fabricant de l’alarma, que segurament no sabia el conte del pastor i el llop i degué pensar que la durada del cant de les sirenes era més importat que la subtilesa corprenedora de les seues notes.

El raig que no cessa.

Que algú invente un adhesiu que es col•loca dins de la tassa del vàter o dins dels urinaris perquè els mascles pixadors sàpien cap a on han d’apuntar i siga capaç de viure de la seua comercialització és un fet que trobe fascinador. I sobretot em fascina que un ser humà tan sofisticat com per a idear un invent semblant siga capaç de conviure amb d’altres que necessiten que els indiquen cap a on han d’orientar el raig quan canvien l’aigua de les olives.
Segons he pogut veure últimament aquests adhesius han proliferat i hi ha més d’una empresa que els fabrica. N’hi ha molts models diferents, amb il•lustracions adaptables als gustos de la teua clientela: Belén Esteban, Pep Guardiola, Mourinho... N’hi ha que són paisatges núvols on després de la pluja daurada sempre surt el sol, zombis que es revelen darrere d’una porta o dibuixos de caire més simpàtic i naïf, per a un ús casolà que permetrà que els mascles xiconius (per no dir “masclets”) aprenguen a adreçar les seues emanacions en la direcció correcta.
L’última setmana m’he trobat el mateix adhesiu en dos bars diferents. Hi apareix una xicona de pitram prominent i nu. El pixador, inevitablement, orienta el seu raig justet al canaló que separa les dues bufes. No sé si Guardiola o Mourinho han tingut ocasió d’orinar sobre les seues pròpies imatges ni què deuen pensar sobre que altres persones ho facen. Supose que Belén Esteban no deu haver tingut ocasió de fer-ho, ja que no hi deu entrar, dic jo, massa sovint als vàters de cavallers dels bars, ni crec que tinga un d’aquests adhesius apegat a la tassa del vàter de sa casa. Seria un acte d’egocentrisme i autoodi combinat digne d’anàlisi.
Però tornant a la xicona de les canterelles, he de dir que no em sembla bé. L'acte de pixar-se en les mamelles d’una dona a l’excusat d’un bar no fa senyor. És inelegant, poc fi. Inclús, si no fóra perquè sóc infinitament tolerant amb els exercicis sexuals de cada u quan són de mutu acord, jo diria que és poc respectuós.

999

Sembla que el projecte de televisió púnica...perdó, púbica... ai, perdó... pública, ara sí!... la tele del tio Rus, vaja, podria tirar endavant. És bona idea, tal com estan les coses de peludes per al PP es fa difícil encarar una campanya electoral sense un instrument de propaganda tan valuós. En canvi, el sinyó president de la Dipu se'ns despenja dient que el poble reclama un instrument comunicatiu audiovisual que informe sobre les seues festes, les seues cultures (en plural) i les seues tradicions. I en la seua llengua! Molt bé, de colló de mico. Estic delerós de vore el model de llengua que farà servir la tele de Don Alfonso, famós per defensar com ningú les nostres senyes d'identitat i per amenaçar amb rematar als qui usen un model de llengua que ell no considera genuí. No han dit res sobre si el nom de la nova tele serà Canal 9, ja que ja no seria tan nou com tot això, o si serà Nou canal 9, o si serà 999 com diu la lletra del tema "Rehab" d'Amy Winehouse, que també parla d'una rehabilitació complicada. A més, subliminarment i pegant-li la volta seria 666. Però si jo fóra ell, Déu me'n lliure, tiraria pel dret i la batejaria com la Tele Pa Rus. D'aquesta manera conservaríem l'esperit original del joc de paraules de l'antic canal autonòmic amb la referència a una paraula ben genuïna i estimada per tots els valencians. Alhora que defensem la nostra identitat, recordem d'on venim i homenatgem el creador de l'invent. Pa Rus és, per tant, el nom perfecte per a la nostra televisió púbica, o pública, tant se val.

Provincianismes

El linotipista d'"El temps" oblidà un interrogant al final

Un desdejuni al bar i un cel núvol són dues coses que m’agraden. Damunt el taulell, dos diaris encara verges: el Marca i Las Provincias. Em decante pel segon; en els últims temps ja sembla un diari inclús mig normal, pense. ERROR.Trobe un editorial dedicat a criticar unes interpel·lacions fetes a les Corts Valencianes per 66 ajuntaments catalans sobre el tancament de Canal 9 i altres qüestions relacionades amb l’ús deficitari que les institucions valencianes fan de "la lengua", segons Las Provincias,"supuestamente compartida”. No sé qui ho suposa, açò, totes les universitats del món on es poden cursar estudis de romanística ho afirmen. Però supose, ara jo sí,  que això per a un diari amb quaranta anys de tradició anticatalanista significa poc. Ja que sembla que totes aquestes universitats estan comprades per l’or de la burgesia independentista catalana, que és un monstre de llarguíssims tentacles.

L’editorial fa referència al bon veïnatge i ve a dir que aquest afany annexionista dels catalans sobre el territori valencià perjudica la normalitat d’unes relacions amb interessos econòmics comuns, com ara el corredor mediterrani. Arruixa que plou! Jo sempre havia pensat que l’entrebanc per a aquestes relacions era l’anticatalanisme biliar d’un cert sector de la societat valenciana del qual precisament aquest diari ha estat l’estendard (per no dir la senyera, això sí, coronada i amb tres pams de blau) durant dècades i del qual encara no s’ha desmarcat, si és que l’editorial de hui no era una nostàlgica sessió de remember.

Però sóc valent, i tot seguit, lluny de deixar-me dur pel menyspreu sobre un tema tan ranci i que em toca molt el viu, he volgut donar-los peixet i me n’he anat a buscar la columna d’En Ramon Palomar, aquesta mena d’arlequí tastaolletes que solc llegir de tant en tant quan aquest diari em ve dins les mans. Aquest estrany paladí de l’underground conservador valencià en castellà, si em permeteu el doble oxímoron, es dedicava hui a esplaiar-se en l’abjecció més en voga del mes: blasmar Pablo Iglesias;  al qual, si més no, cal reconéixer-li un mèrit: aquest xicot, en dos dies , sense fer cap altra cosa que ser el principal responsable de traure cinc representants per al parlament europeu amb una nova formació política, ha aconseguit esdevenir un sospitós habitual de continu al punt de mira dels mitjans de comunicació, en un país amb un tropell de polítics asseguts al banc dels acusats i amb més de quatre càrrecs que gestionen el seu poder amb  indecència excel·lent.

Després d’açò he tingut una reacció natural i he retirat les meues mans del diari amb un involuntari gest de fàstic. L’he deixat caure damunt la taula, i en acabant, amb molta cura i un mocador de paper l’he arreplegat amb les puntes del polze i de l’índex i l’he tornat damunt el taulell. Espere que el propietari del bar no tinga cap problema amb sanitat. A mi encara em couen les mans. Trobe que el salfumant no és la millor opció per desinfectar-se les mans.

El risc de ser un "pardal risker"

Ja està ací la primavera i, amb la seua arribada, pardals, pardalets i pardalots  busquen el millor lloc per fer niu. Davant de casa ha niat un espècimen de volada curta. Es tracta d’un pardal risker. Aquest pardal deu el seu nom al fet que es comporta com si el món fóra un tauler de Risk: aquell joc de taula basat en la guerra entre imperis en què un mapa del món anava omplint-se de banderetes d’acord amb la sort de cada jugador. El pardal risker, vola d’ací d’allà, normalment dins dels límits d'allò que ell considera el seu país, carregat amb l’ensenya pàtria, i la planta allà on fa niu, siga apartament de platja, xalet de muntanya, barraca de marjal, casa de llabor o, fins i tot, tenda de campanya.

El nostre pardal risker ja ha plantat la seua i malauradament es tracta d’una bandera per la qual no sent gens de simpatia. A ma casa, aquesta bandera sempre ha sigut la bandera dels que guanyaren la guerra i fora de dues dècades de fam i penalitats i probablement més d’una mort prematura, la meua família, a aquest tros de tela, no li deu res. Què voleu? No són símbols, les banderes? Doncs això és el que aquesta simbolitza per a mi. Per molts escuts constitucionals o bouets banyuts que li’n posen al bell mig. Els símbols no sempre transmeten missatges neutres i objectius. Tot no són senyals de stop o de materials inflamables. O potser sí.

Siga com siga, i deixant de banda valoracions massa personals, trobe que mai no he sigut capaç de copsar què pretén comunicar algú que planta una bandera a casa seua. Jo no ho he fet mai. Ni en festes. D’una banda em desplauria molt que algú poguera atribuir-me com a individu els vicis i virtuts d’una col·lectivitat amb la qual , generalment, no hi coincidisc. Per altra,  tampoc no em faria molt de goig trobar el meu balcó encés en flama perquè algú pensa que l’única bandera bona és la que penja del seu .

A mi, tot plegat, em semblen costums un pèl primitius. I no pense sols en el país del meu pardal risker. N’he vistos molts, d’aquests pardals, en altres indrets d’Europa.  D’aquesta Europa “sense fronteres i de les nacionalitats”. Per tot arreu, el pardal risker marca la seua mini parcel·la conquerida amb la seua ensenya  d’identitat nacional. Què vol dir-nos, aquest pardal? Vol prevenir-nos? avisar-nos?  informar-nos?  amenaçar-nos? veure els partits del mundial de futbol amb nosaltres? Per a mi les banderes són cosa de militars i de pirates. Supose que els primers les utilitzaven per no caure al camp de batalla, víctimes del foc o de la fletxa amics; pel que fa als pirates , no he acabat d’entendre mai quin interés podien tindre  que els tripulants dels altres vaixells saberen que eren pirates abans de caure’ls  al damunt.

El viatge d'un corredor de marjal

Aquest estiu m’ha pegat per córrer. Feia temps que volia fer algun tipus d’exercici; una mica per perdre panxa i una altra mica per comprovar allò que diuen quan deixes de fumar: que quan fas esport sembla que hages tornat a l’adolescència o que t’hagen implantat un tercer pulmó. El proper gener farà, si no vaig errat, una dotzena d’anys que no fume quotidianament. Crec que ja era l’hora de comprovar-ho.

Vaig començar fa mes i mig amb 10 minutets, per allò de no caure redó d’un batistot en el primer intent, i ara ja córrec mitja horeta. Tota seguida, no pare ni a fumar. No sé si he tornat a l’adolescència perquè , de coneixement, en tinc paregut però estic més garrit i apol·lini.

Podem dir que he esdevingut un corredor de marjal durant els dies de la canícula valenciana. De mosquits, també me n’he papat algun.

Murakami, recuperant, a la marjal d'Almenara.

Ahir a la nit vaig escoltar per casualitat un programa a ràdio 3 on parlaven de la moda de córrer i de l’èxit massiu de les maratons populars. El presentador relacionava el fenomen amb un llibre de Murakami (”De què parlo quan parlo de córrer”). Jo no sé què dir, no l’he llegit i les meues incursions esportives tampoc no obeeixen a cap tendència frívola conscient. En fi, que no sabia que córrer s’estilara més que abans si no que l'impuls de fer-ho m’ha agafat en el lloc i en el moment adients. Tot plegat em va recordar una altra anècdota esportiva. Quan era menut, per una estranya associació d’idees, vaig acabar fent-me de la Reial Societat. Fou unes quantes temporades abans que guanyara les lligues el 81 i el 82. Jo era de la Real abans del 79 però quan  els donostiarres guanyaren la lliga tothom m’acusava de pujar-me al carro del guanyador. Supose que ara, quan algú em veja traent el lleu per la boca pels camins dels entorns de la marjal pensarà que sóc un lector recent de Murakami, seduït per la promesa poètica de l’esforç físic. Al programa feren algunes comparacions sorprenents, com ara relacionar els efectes de córrer una marató als d’un viatge d’àcid, o les conegudes afirmacions sobre les substàncies que el cos segrega quan corre i que creen una mena d’addicció a l’exercici físic.

Hui he eixit a córrer per primera vegada a València. He anat enjornet, al llit del Túria. He vist alguns individus amb roba esportiva i aspecte jonqui. Puc jurar-vos que alguns d’ells corrien i no fugien de ningú. M’ha vingut al cap el programa d’ahir a la nit: les addiccions, els viatges... i una frase d'un personatge de “Dins el darrer blau” de Carme Riera, que he llegit fa poc: “Qui corre no ho fa per cosa bona i Déu sap si no fuig d’alguna malifeta”. El dia era núvol i quan he enfilat el llit del riu en direcció a la desembocadura uns cúmuls grisos m’amenaçaven premonitòriament.  Ajudeu-me, no vull acabar com els corredors del Túria.