Aquest estiu m’ha
pegat per córrer. Feia temps que volia fer algun tipus d’exercici; una mica per
perdre panxa i una altra mica per comprovar allò que diuen quan deixes de fumar:
que quan fas esport sembla que hages tornat a l’adolescència o que t’hagen
implantat un tercer pulmó. El proper gener farà, si no vaig errat, una dotzena
d’anys que no fume quotidianament. Crec que ja era l’hora de comprovar-ho.
Vaig començar fa
mes i mig amb 10 minutets, per allò de no caure redó d’un batistot en el primer
intent, i ara ja córrec mitja horeta. Tota seguida, no pare ni a fumar. No sé
si he tornat a l’adolescència perquè , de coneixement, en tinc paregut però
estic més garrit i apol·lini.
Podem dir que he
esdevingut un corredor de marjal durant els dies de la canícula valenciana. De
mosquits, també me n’he papat algun.
 |
| Murakami, recuperant, a la marjal d'Almenara. |
Ahir a la nit vaig
escoltar per casualitat un programa a ràdio 3 on parlaven de la moda de córrer
i de l’èxit massiu de les maratons populars. El presentador relacionava el
fenomen amb un llibre de Murakami (”De què parlo quan parlo de córrer”). Jo
no sé què dir, no l’he llegit i les meues incursions esportives tampoc no obeeixen a cap tendència frívola
conscient. En fi, que no sabia que córrer s’estilara més que abans si no que l'impuls de fer-ho m’ha agafat en el lloc
i en el moment adients. Tot plegat em va recordar una altra anècdota esportiva.
Quan era menut, per una estranya associació d’idees, vaig acabar fent-me de la
Reial Societat. Fou unes quantes temporades abans que guanyara les lligues el 81
i el 82. Jo era de la Real abans del 79 però quan els donostiarres guanyaren la lliga tothom m’acusava
de pujar-me al carro del guanyador. Supose que ara, quan algú em veja traent el
lleu per la boca pels camins dels entorns de la marjal pensarà que sóc un lector recent de
Murakami, seduït per la promesa poètica de l’esforç físic. Al programa feren
algunes comparacions sorprenents, com ara relacionar els efectes de córrer una
marató als d’un viatge d’àcid, o les conegudes afirmacions sobre les
substàncies que el cos segrega quan corre i que creen una mena d’addicció a l’exercici
físic.
Hui he eixit a
córrer per primera vegada a València. He anat enjornet, al llit del Túria. He vist
alguns individus amb roba esportiva i aspecte jonqui. Puc jurar-vos que alguns d’ells
corrien i no fugien de ningú. M’ha vingut al cap el programa d’ahir a la nit:
les addiccions, els viatges... i una frase d'un personatge de “Dins el darrer
blau” de Carme Riera, que he llegit fa poc: “Qui corre no ho fa per cosa bona i Déu sap si no
fuig d’alguna malifeta”. El dia era núvol i quan he enfilat el llit del riu en
direcció a la desembocadura uns cúmuls grisos m’amenaçaven premonitòriament. Ajudeu-me, no vull acabar com els corredors
del Túria.
