999

Sembla que el projecte de televisió púnica...perdó, púbica... ai, perdó... pública, ara sí!... la tele del tio Rus, vaja, podria tirar endavant. És bona idea, tal com estan les coses de peludes per al PP es fa difícil encarar una campanya electoral sense un instrument de propaganda tan valuós. En canvi, el sinyó president de la Dipu se'ns despenja dient que el poble reclama un instrument comunicatiu audiovisual que informe sobre les seues festes, les seues cultures (en plural) i les seues tradicions. I en la seua llengua! Molt bé, de colló de mico. Estic delerós de vore el model de llengua que farà servir la tele de Don Alfonso, famós per defensar com ningú les nostres senyes d'identitat i per amenaçar amb rematar als qui usen un model de llengua que ell no considera genuí. No han dit res sobre si el nom de la nova tele serà Canal 9, ja que ja no seria tan nou com tot això, o si serà Nou canal 9, o si serà 999 com diu la lletra del tema "Rehab" d'Amy Winehouse, que també parla d'una rehabilitació complicada. A més, subliminarment i pegant-li la volta seria 666. Però si jo fóra ell, Déu me'n lliure, tiraria pel dret i la batejaria com la Tele Pa Rus. D'aquesta manera conservaríem l'esperit original del joc de paraules de l'antic canal autonòmic amb la referència a una paraula ben genuïna i estimada per tots els valencians. Alhora que defensem la nostra identitat, recordem d'on venim i homenatgem el creador de l'invent. Pa Rus és, per tant, el nom perfecte per a la nostra televisió púbica, o pública, tant se val.

Provincianismes

El linotipista d'"El temps" oblidà un interrogant al final

Un desdejuni al bar i un cel núvol són dues coses que m’agraden. Damunt el taulell, dos diaris encara verges: el Marca i Las Provincias. Em decante pel segon; en els últims temps ja sembla un diari inclús mig normal, pense. ERROR.Trobe un editorial dedicat a criticar unes interpel·lacions fetes a les Corts Valencianes per 66 ajuntaments catalans sobre el tancament de Canal 9 i altres qüestions relacionades amb l’ús deficitari que les institucions valencianes fan de "la lengua", segons Las Provincias,"supuestamente compartida”. No sé qui ho suposa, açò, totes les universitats del món on es poden cursar estudis de romanística ho afirmen. Però supose, ara jo sí,  que això per a un diari amb quaranta anys de tradició anticatalanista significa poc. Ja que sembla que totes aquestes universitats estan comprades per l’or de la burgesia independentista catalana, que és un monstre de llarguíssims tentacles.

L’editorial fa referència al bon veïnatge i ve a dir que aquest afany annexionista dels catalans sobre el territori valencià perjudica la normalitat d’unes relacions amb interessos econòmics comuns, com ara el corredor mediterrani. Arruixa que plou! Jo sempre havia pensat que l’entrebanc per a aquestes relacions era l’anticatalanisme biliar d’un cert sector de la societat valenciana del qual precisament aquest diari ha estat l’estendard (per no dir la senyera, això sí, coronada i amb tres pams de blau) durant dècades i del qual encara no s’ha desmarcat, si és que l’editorial de hui no era una nostàlgica sessió de remember.

Però sóc valent, i tot seguit, lluny de deixar-me dur pel menyspreu sobre un tema tan ranci i que em toca molt el viu, he volgut donar-los peixet i me n’he anat a buscar la columna d’En Ramon Palomar, aquesta mena d’arlequí tastaolletes que solc llegir de tant en tant quan aquest diari em ve dins les mans. Aquest estrany paladí de l’underground conservador valencià en castellà, si em permeteu el doble oxímoron, es dedicava hui a esplaiar-se en l’abjecció més en voga del mes: blasmar Pablo Iglesias;  al qual, si més no, cal reconéixer-li un mèrit: aquest xicot, en dos dies , sense fer cap altra cosa que ser el principal responsable de traure cinc representants per al parlament europeu amb una nova formació política, ha aconseguit esdevenir un sospitós habitual de continu al punt de mira dels mitjans de comunicació, en un país amb un tropell de polítics asseguts al banc dels acusats i amb més de quatre càrrecs que gestionen el seu poder amb  indecència excel·lent.

Després d’açò he tingut una reacció natural i he retirat les meues mans del diari amb un involuntari gest de fàstic. L’he deixat caure damunt la taula, i en acabant, amb molta cura i un mocador de paper l’he arreplegat amb les puntes del polze i de l’índex i l’he tornat damunt el taulell. Espere que el propietari del bar no tinga cap problema amb sanitat. A mi encara em couen les mans. Trobe que el salfumant no és la millor opció per desinfectar-se les mans.

Envisca Europa!

Europhobia i Euphorbia són dues paraules massa semblants com per a deixar passar l'oportunitat de relacionar-les. Les euforbiàcies són un gènere ampli de plantes entre  les quals està l'Euphorbia Characias, que popularment és coneguda com Lletera visquera. Com indica el seu nom, la Lletera conté un líquid viscós i blanquinós, el visc, que el DCVB descriu perfectament : "Matèria apegalosa que s'extreu de la dita planta i que s'usa per a untar vímens, joncs, etc., i caçar-hi els ocells que s'hi enganxen; per ext., qualsevol altra substància glutinosa que serveix per al mateix fi." Els innocents pardalets queden enganxats al parany per les seues potetes i solen acabar fregits en la paella del paranyer, per bé que molts dels caçadors adduïsquen un interés purament ornitològic i que aquestes pràctiques hagen estat prohibides per les nostres contrades. A ningú no li estranyaria que els pardalets hagueren pogut desenvolupar una mena de fòbia al parany. En canvi, l'Europhobia sembla sorprendre a molta gent. Deu tractar-se d'una nova classe de parany més sofisticat. Ja veurem qui pot fugir de la paella. Ja fa temps que se sent esclafir l'oli brusent.

Mel odiosa

Doncs deu fer quatre dies que estava jo mirant com s'amagava el sol de l'horabaixa per darrere d'un tossalet de l'Horta Nord, que no sé com es diu i que és a tocar de la Calderona. Des d'on era, veia el campanar de la vila de Puçol a contrallum i pensava que la llum que el sol aboca damunt de la marjal a la posta del mes d'abril és del color de la mel de tarongina. I hui, vaig a la cuina i, en veure els pots de la mel, m’he adonat que no, que aquella llum devia ser més aïnes del color de la mel de l’eucaliptus, que és un arbre d'una poesia difícil i opaca, sense tradició ni ànima folklòrica, ni floretes blanques de dolç perfum embriagador, per bé que exhale eixa aroma profunda, evocadora de patis de col·legi i càmpings de platja curulls d'estiu. Llàstima de cobla paisatgísticocostumista que s'ha perdut. Aquest món no es cansa mai de posar pals a les rodes de la poesia.

LES CRÒNIQUES ESPORTIVES DEL POLLASTRE: LA COPA DEL REI.

Quina enganyifa açò del futbol. Quina experiència agredolça i decebedora. Al remat és com la vida: en Cesc s'enfronta a en Cisco per la Copa de Soberano, que és cosa de hombres, i guanya l'equip del Pepe. Massa semblant a la realitat, per al meu gust. Per això no cal tant de romanç. A més, als Pepers se'ls aparegué la Mare de Déu a última hora, amb la pilotada al pal d'en Neymar, cosa que demostra el madridisme de la Geperudeta. Ara m'explique totes les ofrenes dels fallers. Jo no pense esmerçar més temps en això de la piloteta, ahir en fiu una excepció. Crec que m'estime més dedicar-me a l'art, les drogues o inclús la religió, que proposen una visió alternativa de la realitat. El que pot donar gràcies és sa majestat, si hagueren guanyat la copa els catalans, coneixent el marro, crec que havia hagut menester d'aprendre a beure a gallet de la botija.

Escaires, cartabons i viceversa.

Quan expliques a classe les normes d'accentuació del català, o que el pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb "v" i no amb "b", mai no falta un espavilat que observe que les normes del català són com les del castellà però al revés. Si alguna vegada tens l'oportunitat de comentar que en català, per tal de conjurar la mala sort no toquem fusta sinó ferro o que aquells que tenen molta experiència no són gossos sinó gats vells, la cosa comença a tenyir-se de desconfiança. Llavors, quan remarques que no s'ha de dir "al fi i al cap" sinó "al cap i a la fi" i que les coses de vegades "no tenen cap ni peus" en comptes de "ni pies ni cabeza", l'esclat d'escepticisme està assegurat. Alguns pensen que ens hem inventat una llengua girant del revés el castellà com si fóra un mitjó. Hui he fet una descoberta interessant al respecte: si parlem de dibuix tècnic, el que en castellà és una "escuadra" en català és un cartabó i d'allò que en castellà se'n diu cartabó en català en diem escaire ("escuadra" en castellà), o siga, viceversa. Més viceversa, per si no en teníem prou. Quan ho conte a classe, aquells que pensen que viuen al costat dret del mitjó no s'ho podran creure. Quina mala bava la nostra, per a inventar-nos idiomes. Per cert,  l'escaire és el que té la forma d'un triangle rectangle (el de dalt) i l'isòsceles és el cartabó. En llengua vicevèrsica, és clar.

El risc de ser un "pardal risker"

Ja està ací la primavera i, amb la seua arribada, pardals, pardalets i pardalots  busquen el millor lloc per fer niu. Davant de casa ha niat un espècimen de volada curta. Es tracta d’un pardal risker. Aquest pardal deu el seu nom al fet que es comporta com si el món fóra un tauler de Risk: aquell joc de taula basat en la guerra entre imperis en què un mapa del món anava omplint-se de banderetes d’acord amb la sort de cada jugador. El pardal risker, vola d’ací d’allà, normalment dins dels límits d'allò que ell considera el seu país, carregat amb l’ensenya pàtria, i la planta allà on fa niu, siga apartament de platja, xalet de muntanya, barraca de marjal, casa de llabor o, fins i tot, tenda de campanya.

El nostre pardal risker ja ha plantat la seua i malauradament es tracta d’una bandera per la qual no sent gens de simpatia. A ma casa, aquesta bandera sempre ha sigut la bandera dels que guanyaren la guerra i fora de dues dècades de fam i penalitats i probablement més d’una mort prematura, la meua família, a aquest tros de tela, no li deu res. Què voleu? No són símbols, les banderes? Doncs això és el que aquesta simbolitza per a mi. Per molts escuts constitucionals o bouets banyuts que li’n posen al bell mig. Els símbols no sempre transmeten missatges neutres i objectius. Tot no són senyals de stop o de materials inflamables. O potser sí.

Siga com siga, i deixant de banda valoracions massa personals, trobe que mai no he sigut capaç de copsar què pretén comunicar algú que planta una bandera a casa seua. Jo no ho he fet mai. Ni en festes. D’una banda em desplauria molt que algú poguera atribuir-me com a individu els vicis i virtuts d’una col·lectivitat amb la qual , generalment, no hi coincidisc. Per altra,  tampoc no em faria molt de goig trobar el meu balcó encés en flama perquè algú pensa que l’única bandera bona és la que penja del seu .

A mi, tot plegat, em semblen costums un pèl primitius. I no pense sols en el país del meu pardal risker. N’he vistos molts, d’aquests pardals, en altres indrets d’Europa.  D’aquesta Europa “sense fronteres i de les nacionalitats”. Per tot arreu, el pardal risker marca la seua mini parcel·la conquerida amb la seua ensenya  d’identitat nacional. Què vol dir-nos, aquest pardal? Vol prevenir-nos? avisar-nos?  informar-nos?  amenaçar-nos? veure els partits del mundial de futbol amb nosaltres? Per a mi les banderes són cosa de militars i de pirates. Supose que els primers les utilitzaven per no caure al camp de batalla, víctimes del foc o de la fletxa amics; pel que fa als pirates , no he acabat d’entendre mai quin interés podien tindre  que els tripulants dels altres vaixells saberen que eren pirates abans de caure’ls  al damunt.