LES CRÒNIQUES ESPORTIVES DEL POLLASTRE: LA COPA DEL REI.

Quina enganyifa açò del futbol. Quina experiència agredolça i decebedora. Al remat és com la vida: en Cesc s'enfronta a en Cisco per la Copa de Soberano, que és cosa de hombres, i guanya l'equip del Pepe. Massa semblant a la realitat, per al meu gust. Per això no cal tant de romanç. A més, als Pepers se'ls aparegué la Mare de Déu a última hora, amb la pilotada al pal d'en Neymar, cosa que demostra el madridisme de la Geperudeta. Ara m'explique totes les ofrenes dels fallers. Jo no pense esmerçar més temps en això de la piloteta, ahir en fiu una excepció. Crec que m'estime més dedicar-me a l'art, les drogues o inclús la religió, que proposen una visió alternativa de la realitat. El que pot donar gràcies és sa majestat, si hagueren guanyat la copa els catalans, coneixent el marro, crec que havia hagut menester d'aprendre a beure a gallet de la botija.

Escaires, cartabons i viceversa.

Quan expliques a classe les normes d'accentuació del català, o que el pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb "v" i no amb "b", mai no falta un espavilat que observe que les normes del català són com les del castellà però al revés. Si alguna vegada tens l'oportunitat de comentar que en català, per tal de conjurar la mala sort no toquem fusta sinó ferro o que aquells que tenen molta experiència no són gossos sinó gats vells, la cosa comença a tenyir-se de desconfiança. Llavors, quan remarques que no s'ha de dir "al fi i al cap" sinó "al cap i a la fi" i que les coses de vegades "no tenen cap ni peus" en comptes de "ni pies ni cabeza", l'esclat d'escepticisme està assegurat. Alguns pensen que ens hem inventat una llengua girant del revés el castellà com si fóra un mitjó. Hui he fet una descoberta interessant al respecte: si parlem de dibuix tècnic, el que en castellà és una "escuadra" en català és un cartabó i d'allò que en castellà se'n diu cartabó en català en diem escaire ("escuadra" en castellà), o siga, viceversa. Més viceversa, per si no en teníem prou. Quan ho conte a classe, aquells que pensen que viuen al costat dret del mitjó no s'ho podran creure. Quina mala bava la nostra, per a inventar-nos idiomes. Per cert,  l'escaire és el que té la forma d'un triangle rectangle (el de dalt) i l'isòsceles és el cartabó. En llengua vicevèrsica, és clar.

El risc de ser un "pardal risker"

Ja està ací la primavera i, amb la seua arribada, pardals, pardalets i pardalots  busquen el millor lloc per fer niu. Davant de casa ha niat un espècimen de volada curta. Es tracta d’un pardal risker. Aquest pardal deu el seu nom al fet que es comporta com si el món fóra un tauler de Risk: aquell joc de taula basat en la guerra entre imperis en què un mapa del món anava omplint-se de banderetes d’acord amb la sort de cada jugador. El pardal risker, vola d’ací d’allà, normalment dins dels límits d'allò que ell considera el seu país, carregat amb l’ensenya pàtria, i la planta allà on fa niu, siga apartament de platja, xalet de muntanya, barraca de marjal, casa de llabor o, fins i tot, tenda de campanya.

El nostre pardal risker ja ha plantat la seua i malauradament es tracta d’una bandera per la qual no sent gens de simpatia. A ma casa, aquesta bandera sempre ha sigut la bandera dels que guanyaren la guerra i fora de dues dècades de fam i penalitats i probablement més d’una mort prematura, la meua família, a aquest tros de tela, no li deu res. Què voleu? No són símbols, les banderes? Doncs això és el que aquesta simbolitza per a mi. Per molts escuts constitucionals o bouets banyuts que li’n posen al bell mig. Els símbols no sempre transmeten missatges neutres i objectius. Tot no són senyals de stop o de materials inflamables. O potser sí.

Siga com siga, i deixant de banda valoracions massa personals, trobe que mai no he sigut capaç de copsar què pretén comunicar algú que planta una bandera a casa seua. Jo no ho he fet mai. Ni en festes. D’una banda em desplauria molt que algú poguera atribuir-me com a individu els vicis i virtuts d’una col·lectivitat amb la qual , generalment, no hi coincidisc. Per altra,  tampoc no em faria molt de goig trobar el meu balcó encés en flama perquè algú pensa que l’única bandera bona és la que penja del seu .

A mi, tot plegat, em semblen costums un pèl primitius. I no pense sols en el país del meu pardal risker. N’he vistos molts, d’aquests pardals, en altres indrets d’Europa.  D’aquesta Europa “sense fronteres i de les nacionalitats”. Per tot arreu, el pardal risker marca la seua mini parcel·la conquerida amb la seua ensenya  d’identitat nacional. Què vol dir-nos, aquest pardal? Vol prevenir-nos? avisar-nos?  informar-nos?  amenaçar-nos? veure els partits del mundial de futbol amb nosaltres? Per a mi les banderes són cosa de militars i de pirates. Supose que els primers les utilitzaven per no caure al camp de batalla, víctimes del foc o de la fletxa amics; pel que fa als pirates , no he acabat d’entendre mai quin interés podien tindre  que els tripulants dels altres vaixells saberen que eren pirates abans de caure’ls  al damunt.