De gallines i multes

 

 "Dos gallines es barallen
per un perol de segó
i l'una li diu a l'altra:
tu t'afanyes més que jo".

Montoro i el nou Conseller d'Hisenda, Vicent Soler, es barallen per no pagar la multa que la Unió Europea ha imposat a Espanya per una manipulació del dèficit realitzada durant els períodes de Zaplana i Camps que amagava vora 1000 milions d'euros a l'any en factures i que, segurament, el personal de la neteja va llençar al fem pensant que eren embolcalls dels esmorzars. A l'hora de pagar multes i de col·locar-nos com el territori d'Europa que més s'allunya dels objectius de convergència europeus, al costat de Grècia i unes regions mineres d'Anglaterra i del sud d'Escòcia, sí que som una "realitat" diferenciada d'Espanya. Segons com, som o no som part d'"una grande, libre y indivisible". Està bé això; que la multa la pague l'Estat, dic. O la Generalitat. M'agrada que haja canviat la llei. Recorde una multa que vaig haver de pagar a Hisenda per una nòmina que conselleria m'havia abonat amb un mes de retard, cosa que fa amb molts interins cada any, i que no inclogueren al meu esborrany de la declaració. No l'esmenàrem i vaig ser jo qui pagà la multa. És bonic pensar que les nostres errades, negligències o tripijocs les pagarà l'administració. Així es pot treballar sense pressió ni por de desviar uns dinerets ací o allà, encara que no siga del tot legal, sense perill d'haver de rascar-se la butxaca. Si la multa l'haguera de pagar el responsable potser seria una mesura dissuasiva, però clar, tal volta fer d'una multa una mesura dissuasiva suposaria un excés de coherència difícil de suportar. Jo me n'alegre, ja us ho dic. Espere poder acollir-me a aquest bon fur europeu. La pròxima multa que m'arribe; siga de trànsit, d'Hisenda o per repartir caramels amb droga a la porta dels col·legis li la pense traslladar a la conselleria, a l'ajuntament, al ministeri, a la comunitat de veïns o a la comissió de la falla, ja m'ho pense.

El "Pseudo Flipp fartó"

El "Saga pedo" (pedo?)ha tornat a la província de València. Aquest ortòpter (orto?) havia desaparegut de la província de les flors, de la llum i de l'amor durant l'últim segle, segons informa hui el diari Levante, el nom del qual indica la posició de l'esmentada província respecte al centre cosmopolita de l'univers.
Quina mania tenim els humans de pensar que les coses que no podem veure no existeixen. L'insecte amb aquest nom de ressonàncies aerofàgiques deu la seua nomenclatura, tal i com aclareixen al diari valensiano més mercantil, a les seues poderoses potes (pes pedis, en llatí) i no a cap activitat intestinal destacable, com podríem pensar els que no estudiàrem llatí quan tocava fer-ho. A mi, l'animalet, em recorda  Flipp, l'amic de Maja i de Willy. Però aquest no té ales, és carnívor i poc després de nàixer pot papar-se un altre insecte de la mateixa grandària que ell. Si Flipp haguera sigut un "Saga pedo", la sèrie de l'abella Maja no hauria passat de curtmetratge gore. El "Pseudo Flipp fartó", que és des d'ara el nom popular d'aquest insecte per decisió meua ja que, diuen, en ser molt escàs el pobret meu no en té, ha sigut trobat prop de Cortes de Pallàs, al llogaret de los Herreros, molt prop d'on van ser registrats els últims exemplars als anys 10 del segle XX. És estrany que a qui ha redactat el  text on es destaca la gran capacitat de camuflatge del Pseudo Flipp no se li haja ocorregut pensar que no haja desaparegut mai, sinó que senzillament ningú no l'havia trobat en tots aquests anys. Hi ha presències tan discretes que podrien considerar-se absències i presències tan evidents que fan desitjar una llarga absència. Així doncs, no sé si donar-li la benvinguda, la bentornada o la bentrobada, al golut del "Saga pedo".

El "toro cerril"

Ahir va morir "Colilo", d'acord amb la notícia apareguda al Levante, banyegat per "un toro cerril" als bous al carrer de les festes de sant Pere. Segons sembla, "Colilo" era una persona popular al Grau de Castelló, no gaire aficionada a jugar-se la pell en aquest tipus de festes de la testosterona. Diuen que estava distret, parlant amb un amic, quan l'enxampà una mort vestida de negre boví. No fa ni dos mesos va morir una altra persona, a Benissa, en una altra testosteronada de carrer. Segurament també devia tindre algun malnom, amb el qual el coneixien els seus amics. Ara, "Colilo" i el benissenc passaran a ser dos sumands de la xifra total de víctimes als festejos taurins, les famílies de les quals no tenen el costum d'organitzar-se en associacions de víctimes perquè sembla que les morts dels seus parents són una possibilitat accidental assumida prèviament per la víctima. Però això no és veritat, la mort no és solament un accident ni als bous al carrer ni als de plaça. La mort, la seua possibilitat, és l'ingredient fonamental d'aquest tipus de festejos i està en la ment tant de qui hi participa activament, arriscant la seua vida, com de qui ho fa passivament, mirant com uns altres l'arrisquen. Perquè, com deia ma mare, si les banyes foren de sucre i els bous de xocolate, jo hauria sigut torero. I, llevat que existira la possibilitat certa de morir enfitat, no vindria ningú a veure com em cruspia l'animal, per més retallades que li fera abans d'endrapar-me'l. Alguns són així, què hem de fer, gaudeixen amb l'amenaça de la desgràcia i el drama dels altres; mentre que uns altres semblen gaudir demostrant que no els importen els efectes de la desgràcia, sense pensar que qui els patirà seran sobretot els seus amics i familiars, als quals no els ha preguntat ningú si volen arriscar-se a perdre un amic o un parent estimat. A més de tot açò, com se sol dir, ningú no els ha obligat a estar on estaven quan perderen la vida. Això sembla que tranquil·litza molt la consciència de les autoritats i de la societat en general. Quasi tant com quan la víctima d'un accident de trànsit circulava a una velocitat excessiva, borratxa o sense el cinturó de seguretat. Tot esdevé, per tant, un acte d'irresponsabilitat individual, d'inconsciència, de menyspreu del perill que en el cas de la tauromàquia alguns exalcen com una heroïcitat de valentia i virilitat excelses.

A "Colilo" el va escometre un "toro cerril". És inevitable plantejar-se en aquests cas si el pes del "cerrilisme" decanta la balança del costat d'un bou que rep aquest nom perquè no ha estat domat i s'ha criat salvatge o del costat de qui fa córrer aquests animals pels carrers d'una població i es diverteix esquivant les seues envestides. Això sense voler valorar les motivacions de qui els tanca en una plaça i els sacrifica en nom de l'art, la cultura i la tradició. "Cerril" és en castellà sinònim de bast, aspre, salvatge. Aquestes qualitats  s'adiuen amb un animal criat lliure, i semblen sinònimes d'alguna sort de noblesa. En canvi, en els humans,  considere que són trets gens desitjables.