En House s'ho faria millor

En Gregori fent l'anunci de "Trau la llengua"

Acabe de llegir una notícia al Vilaweb sobre un nou greuge lingüístic. Una d’eixes agressions que mai no apareixen en la televisió quan qui la perpetra és un parlant de la llengua “oficial” i no d’una d’eixes llengüetes “cooficials” que es parlen per les aldees irreductibles de la península. M’estalviaré els detalls, puix l’agressió és de manual: un borinot carregat de mala bava que qualifica de mal educada una persona que, estant a sa casa, parla  la seua llengua(la de la persona) i no la d’ell (la del borinot). El borinot, com prescriu el procediment habitual, li recorda que som a Espanya, qüestió controvertida, si més no, i que ha de parlar espanyol, axioma encara més discutible, quan som milions de persones les que vivim a Espanya i  que ens expressem habitualment en una llengua diferent de l’espanyol.  Com dic, res de particular. Sembla que ací no hi ha més cera que la que crema; o acceptes amb resignació la supremacia d’una llengua i una cultura, amb les humiliacions quotidianes que açò comporta, o ,si no t’agrada, t’independitzes, tenint en compte que no pots fer-ho perquè va en contra de la constitució. O siga: “o faixa, o faixa”. Els fets han ocorregut en un hospital, entre un metge i una pacient (qüestió, com vorem, també discutible) i  el que té de  ressenyable és la carta de disculpa que el director adreça a la perjudicada. Hem de suposar que algú que és director d’un hospital havia d’haver tingut prou sensibilitat o ,si voleu, intel·ligència,  com per a  escriure aquesta disculpa en valencià. Però pot ser que això siga massa suposar. Evidentment la carta ha estat escrita en castellà. Fer-ho en una altra llengua hauria suposat abandonar la posició de supremacia cultural. Donar peixet. Només faltaria això, que tot un director d’hospital haguera d’escriure en valencià, eixa llengua de llauradors (sí, per ací encara hi ha qui ho pensa). També és probable que el senyor director no conega la llengua d’Ausiàs March, la qual cosa no milloraria molt la situació. A la carta no li sobra res: es parla dels pacients com a “clients”, molt en la línia de les noves tendències de considerar la sanitat com un negoci. I ,per a acabar-ho d’adobar, el senyor director afirma que en eixe hospital sempre s’ha atés els pacients (ara sí) de manera igualitària, independentment de la llengua en què s’expressen. El senyor director, ¿vol dir que a l’hospital no consideren que parlar valencià siga una malaltia infecciosa i que els pacients que en parlen no han de ser aïllats ni rebre un tractament especial? Quina bona gent. Els bese els peus per una actitud tan magnànima. Després d’aquest rosari d’encerts no deixa de sorprendre que la perjudicada, segons la notícia, s’hi haja declarat  “reconfortada per la carta”. Jo haguera tornat a urgències, això sí, amb un intèrpret.

On t'envien quan t'envien... a escampar la boira.

Oritia, nua i en plena tramuntanada. Rubens.

És molt probable que, de totes les expressions que hem comentat i comentarem en aquesta secció, la de hui  siga una de les més amables amb el seu destinatari. Enviar a escampar la boira, entranyable expressió amb què acomiadàvem el segon episodi d' "On t'envien quan t'envien..." i que tantes voltes he fet servir en acabar alguna que altra classe en secundària, és una manera suau, tova, d'enviar. De fet, és tan poc danyosa  que inclús de vegades ens hi autoenviem. Per posar un exemple, quan diem: "Hala, isquem una estona a escampar la boira, que portem tot el dia tancats a casa", ho estem fent. Això no obstant, no ens hem d'enganyar. Aquesta és una expressió que pot fer, en moltes situacions, de succedani d'una altra de més grossa, l'ús de la qual considerem inadequat. El grau de malvolença de l'emissor quedarà a l'albir del receptor, segons el to, el context i la pròpia perspicàcia, que sovint l'emissor pressuposa escassa. Per tant, tindrem eixos dos sentits: l'amical, amb el qual enviem a passejar i gaudir d'un moment d'esplai; i l'irat velat, amb el qual pretenem desfer-nos d'algú sense massa contundència o indiquem que ja n'hem tingut prou, ambiguament i sense alçar la veu. O siga, una perla d'expressió.
Escampar la boira és aclarir-la, desfer-la, esbandir-la... que és el que hem de suposar que passa quan caminem a  través seu. Dic que ho suposem, per que si la boirada és espessa, per molt que anem i tornem, hi continuarem envolupats. Hi ha molts tipus de boira, però només en comentaré uns pocs: m'agraden els noms que la boira pren dels llocs on es disposa: la boira encelada, que és una boira enlairada i fina; i la boira terrera, que crec que no cal explicar on apareix. I també hi ha boira pixanera o ploranera, que és la que sol esdevenir pluja fina. L'origen de la paraula també és molt bonic. La boira deu el seu nom a una divinitat grega: Bòreas, que és la personificació del vent del nord. De la mateixa paraula ve boreal, mot que tots tenim associat a les famoses aurores de l'Àrtic. La boira té un inconvenient o un avantatge molt clar, i és, precisament, que ens furta la claredat. Per culpa seua veiem les coses emboirades i, massa sovint, fins i tot se'ns emboira el pensament.

On t'envien quan t'envien... a pastar fang.

La fanga i la forca.

Sens dubte, una de les expressions més reeixides d'entre les que fem servir per engegar algú de manera expeditiva és enviar-lo a pastar fang. Pastar fang pot semblar d'antuvi una activitat poc profitosa, i això és un desig intrínsec que, com ja  comentàrem al primer lliurament d' "On t'envien quan t'envien ...", comparteixen moltes d'aquestes expressions. Trobe, almenys en el meu cas, que ,de manera inconscient,  relacionem el verb pastar amb l'elaboració del pa i , en eixe sentit, pastar fang se'ns revela una acció pròpia d'un dement o, també, part d'algun joc infantil de fer menjarets, que també es pot dir: jugar a coudinar, fer coucuinetes o fer coudinetes. És a dir, que pastar fang semblaria cosa de gent menuda, de poc trellat o per acabar de coure. Una bona mostra és l'adjectiu pastafanguer, sinònim de maldestre, sapastre o potiner. Cal dir també, que aquesta expressió també disposa d'una versió reduïda o de butxaca, com és enviar a pastar, sense especificar què, la qual cosa multiplica les possibilitats d' interpretació.

A banda d'aquestes consideracions personals, el nom d'aquest bloc ens impel·leix a rastrejar usos i etimologies diverses, i així , després de consultar les fonts habituals, hem trobat que pastar és un verb creat a partir del mot pasta, i que la pasta és principalment una mescla d'aigua i algun altre material polvoritzat o mòlt. Açò pot ser la pasta del pa o la dels macarrons,  però també cal dir que són pasta: la de les botifarres, la de les olives, que es premsa per a fer l'oli, o  d'altres pastes que no ens mengem, com ara: la pasta de dents o l'engrut, del qual també en podem dir pastetes. Per altra banda existeix l'accepció de pasta com a matèria que compon o que motiva una cosa: així diem que algú està fet de molt bona pasta, quan volem destacar les seues qualitats humanes (no hem d'oblidar que Déu pastà de fang el primer home, ni que quan algú s'assembla molt a son pare diem que és pastat a ell). També, i amb un sentit paregut, podem dir que algú, amb tot el que ha viscut, té pasta per a escriure una novel·la. Per últim, tenim la "pasta gansa", però això ja són figues d'un altre paner.

Pel que fa al fang, hi hagué una època en què pastar-ne tenia molt de sentit. Pastant fang es feien els atobons o tovots amb els quals  construïen les seues cases els ibers i sembla que també molts musulmans i, fins i tot, molts dels moriscos que vivien a les terres de l'interior del país fins que els obligaren a marxar al segle XVII. En algun llibre d'història he llegit que els cristians que repoblaren aquests indrets després de l'expulsió dels moriscos, decebuts amb el que havien trobat, demanaven fusters i mestres de cases per tal de reconstruir els habitatges a l'estil cristià, ja que molts dels anteriors habitants vivien en "gourbis" fets de palla i fang.

Un gourbi a Algèria, als anys 60.

Quant a l'etimologia de fang, és ben curiosa.  Les fonts consultades coincideixen que ve de fani , paraula  gòtica. Gòtica, en aquest cas, no vol dir "pàl·lida i vestida de dol", sinó paraula heretada dels "gots", que per molt que coste de creure, no vol dir "vasos" sinó "germànics". Aquesta paraula (fani) significava "pantà" i la g  final per a fer fang li ve de la influència de fanga i fangar, que al seu torn vénen del llatí vanga, que vol dir "pala" i que - agarreu-vos fort - a canvi de prestar la seua g, perquè fani faça fang, li demana a fani la f  perque vanga faça fanga. És a dir, que una mà llava l'altra i  les dos, la cara. D'aquesta manera, al temps que evitem dir-li fani al fang, ja que Fani sembla més adient com a nom propi de xicona discotequera dels huitanta, trobem que, per mútua influència dins el camp semàntic de l'agricultura, fangar acaba sent un verb que significa  "remoure la terra per preparar-la per al seu conreu",  mentre que la  fanga serà la ferramenta que emprem per fangar, això és, una espècie de forca però més sòlida, ja que la forca sol ser per a la palla. Per tant, expressions com agafar o deixar la fanga, tenen el mateix sentit que agafar o deixar l'aladre o l'arada: són expressions metonímiques per referir-nos a mamprendre o abandonar la feina del camp.

Bé. Al remat he acabat enfangant-me més del compte, espere que no hageu acabat més enredats que al principi. Fins al següent episodi, podeu anar a escampar la boira.

A pagar-ho, pebrereta.

Una tomaquera de balcó clandestina.

Darrerament llegir la premsa s'ha convertit en un tast de desficacis que competeixen entre ells en diferents categories:al més estult, al més absurd, al més car, al més inútil, al més injust, al més fatxa... Si poguérem distanciar-nos-en prou com per a no sentir-ne personalment les conseqüències, alguns d'ells farien riure i tot. El problema és que la imbecilitat humana en xicotetes dosis pot ser matèria de comèdia, però quan la cosa aplega massa lluny el resultat sol ser dramàtic. Ho experimente personalment molts dies en veure el programa d'el Gran Wyoming. Fa temps que les bromes, que no han perdut gens d'enginy, no em fan ni gota gràcia. La culpa no és dels guionistes, és de la sobredosi d'estultícia i mala bava que patim.  De vegades no cal que l'estirabot siga de magnituds històriques ni estatals. De fet, sovint, la realitat sobre les persones i les societats se'ns revela en petits detalls quotidians, actes en aparença insignificants. Hui apareix una notícia a la informació de comarques del Levante en què ens conten que Inspecció de Treball obrirà expedient a uns jubilats de Xeraco que estaven treballant, sembla que fent llenya, al camp d'un d'ells. Segons pareix, tot se solucionarà amb una sanció però la inspectora que va cursar la denúncia va dir  als pobres diables que podrien, fins i tot, perdre la seua pensió. La cosa és com per a asclar-se el cap amb una maça. És que ens hem begut l'enteniment? ¿Com pot ser que no hi haja ningú capaç de posar trellat en una situació tan absurda? Ni sanció, ni res. ¿No hi ha ningú per damunt d'aquesta espantavelles, ni que siga al seu costat, que la puga reconduir a l'exòtic país del seny? ¿Cal donar arguments per demostrar la ridiculesa del fet? ¿És que la raó no serveix de fre quan la llei atempta contra drets i valors que estan per damunt d'ella? Sembla que no. Trobe que ja no tenim d'on agarrar-nos. Estem expòsits, com els bastards d'abans. Tot un país de bastards expòsits.O millor dit: de bastards i expòsits.

Jo, per si un cas , ja he llevat les tomaqueres que tenia sembrades en un cossiol del balcó de casa, no siga que vinga un inspector deprimit  que no pot agafar la baixa perquè li retallarien el sou i no podria pagar la hipoteca i acabe pagant jo els plats trencats de tots.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 7 de gener.

Foto d'arxiu de l'albereda de l'Astènia Primaveral.

Quan el 7 de gener del 1962 el doctor Llopis i Bort va ser nomenat president de l'associació de veïns de la  urbanització on ell i la seua família passaven els dies d'esplai, ningú no podia imaginar el carés que temps a venir prendria l'acompliment de les obligacions d'un tal càrrec. Durant la reunió en què se li atorgà l'honor de vetlar per la bona marxa dels interessos del veïnat, Llopis va anunciar amb trompetes i tabals la primera d'un seguit de mesures encaminades a subratllar l'exclusivitat, distinció i singularitat d'aquell indret i dels seus habitants. Amb aquest propòsit va declarar: "Hem de fugir de la inèrcia i la mediocritat, així doncs, he pensat que els nostres carrers no tindran els noms ordinaris que solen tindre a les altres urbanitzacions, on la gent viu en carrers tan vulgars com ara: carrer de les Roses, els Clavells, els Lliris o les Gardènies; ni com aquelles altres en què es designen amb noms de ciutats o d'escriptors. Els nostres carrers tindran noms de malalties". La proposta era un desficaci  tan inusual que va ser acollida primerament amb un suau plugim d'aplaudiments. Però de cop i volta i inesperadament aquell ploviteig esdevingué un ruixat clamorós que desembocà en la unànime aprovació i el consegüent víctor generalitzat.

L'endemà el doctor posà fil a l'agulla i encetà la seua tasca. Començà pels tres carrers que travessaven  de nord a sud la urbanització i els batejà amb els noms ben sonors de carrer de la Dermatitis Seborreica, bulevard Hantington  i avinguda de la Diftèria. Tot seguit, i sempre defugint obvietats com ara el restrenyiment o la grip, disposà d'est a oest el passeig de la Toxoplasmosi, l'avinguda de la Periodontitis Necrosant  i l'albereda de l'Astènia Primaveral, aquesta darrera troballa, que va ser probablement el moment més inspirat del doctor, va ser rebuda amb admiració pel veïnat, i aviat l'albereda fou el lloc habitual de passeig tant de parelles de festejadors com d'enamorats no correspostos. A la cruïlla central de la urbanització va situar la Plaça de l'Escròfula.
Els primers mesos tot eren felicitacions i mostres d'admiració i respecte. El doctor Llopis i Bort va ser entrevistat en un programa de televisió on destacaren la importància de la seua actuació com a exemple de divulgació científica. També s'hi féu esment del fet que tots els veïns estaven rebent la correspondència sense les habituals confusions i maldecaps dels carters de les urbanitzacions amb carrers de noms florals. A la urbanització regnava tal harmonia que ningú va fer cabal de la sobtada calvície del veí del carrer de la Dermatitis Seborreica número 6, que sempre havia lluït una cabellera esponerosa, ja que altres veïns no residents en aquest carrer també clarejaven. De fet, dos mesos més tard,  quan el veí del número 22 de l'avinguda de la Periodontitis Necrosant va quedar totalment esdentegat, la majoria dels veïns pensaren que es tractava d'una malaurada casualitat. I qui sap fins a on podia haver arribat la cosa si un veí encuriosit que un dia tafanejava en una llibreria no haguera parat esment en el segon volum del "Glossari Lèxic Bàsic de Medicina i Automoció", justament aquell que conté els mots d' "escròfula" a "trocla", i mogut per l'afany de coneixement, va descobrir que l'escròfula era el nom obsolet d'una malaltia associada a la tuberculosi, que acabava d'enviar al clot al seu veí de la plaça homònima.
Quan aquest veí va fer córrer la brama, els residents de la urbanització s'afanyaren a convocar una reunió urgent per demanar al president de l'associació de veïns el canvi de nom dels seus carrers, així com de la nova glorieta que estava a punt d'inaugurar-se al parc central i que Llopis i Bort havia projectat com a glorieta de la Pesta Septicèmica. Durant la reunió el doctor es va mostrar tothora escèptic amb les insinuacions dels seus conveïns. Malgrat tot va accedir a canviar el nom a la glorieta. En aquell moment, Llopis, que era home d'interessos múltiples, intentava ampliar els seus coneixements sobre geologia i va tindre una idea  lluminosa. Atés que la glorieta ocuparia l'epicentre de la urbanització el nom més adient seria: "Glorieta de les Ones Sísmiques".
A  hores d'ara ningú no ha tornat a construir als terrenys de la vella urbanització. No obstant això, cada primavera es pot vore algun ferit de Cupido penant entre els enderrocs i les branques en flor dels Cercis siliquastrum.

El "Puntal dels Llops"

Foto  de la pàgina informativa sobre Olocau http://www.olocau.biz 

 

Hui hem anat d’excursió. Al “Puntal dels Llops”. Hem mirat des d’una talaia ibera resplendent de sol, al terme d’Olocau, al Camp de Túria. Des d’allí es pot vore una important porció del país, del meu. Es pot vore una important porció del país que promet desert, a la llunyania. Serralades i grans turons pelats, despoblats de vida. I també n’hem vist alguns altres, pocs, que encara verdegen, que demanen socors i comprensió. Després hem tornat a casa i hem vist que Telefònica ha contractat un tal Rato com a conseller. Hem tingut noves visions de deserts i ens hem posat a demanar socors i comprensió. També era mentida que els incendis estigueren controlats. Ací encara queda molt per cremar. I llops, molts llops...

Una efemèride improbable per al dia de hui, 1 de gener.

La constel·lació d'Horologium

El dia 31 de desembre del 2003 a les dotze de la nit, Felip Romanet es trobava assegut al sofà del menjador de sa casa al carrer de la Picaora de Castellonet de la Conquesta, mirant el televisor i engolint els dotze grans de raïm que la tradició prescriu per a eixe moment. Així que se n'empassà l'últim, s'alçà, anà a la cuina i va marcar el dia trenta-u de desembre amb un retolador fluorescent. Va quedar-se mirant tot el calendari, que era d'eixos que disposen tots els mesos de l'any en un full únic, i li paregué relacionar amb algun ordre conegut  la disposició dels dies que durant eixe any havia marcat en color fluorescent per tal de registrar aquelles jornades en què no havia escoltat cap imbecil·litat. Però en eixe moment li paregué més urgent traure el cava del congelador per brindar per l'any nou. Quan obrí la porta, la llum que isqué de l'interior de l'electrodomèstic  amerà el cos de Felip i el va descompondre en diminutes partícules que immediatament s'esvaïren en l'aire, absorbides per elles mateixes, com si es replegaren cap el seu endins, talment ho fan les banyes dels caragols.

Passats uns dies, el veïnat, en trobar a faltar Romanet en la seua acostumada visita diària al forn i al casinet, donà part a la policia, tot tement un desenllaç fatal. La policia, però, no va trobar Felip. Quan aconseguiren entrar al seu domicili el televisor continuava amb la xerrameca de costum, la nevera estava oberta i en un racó fosc de la cuina, el calendari ,amb uns quants dies tenyits de fluorescent, talment un grup d'estels nocturns, mostrava  els punts més lluents de la Constel·lació del Rellotge.