Quan ixes de
l’estació de trens de Mainz, si mires al davant, una de les primeres coses que trobes és el cartell d’un restaurant espanyol que es diu “Besitos”. Crec que és aconsellable interpretar-ho com una mena de benvinguda i no anar-hi més enllà. Per tal de consumir
versions lliures de la paella i les tapes no cal anar tan lluny. He tingut la
sort de visitar Mainz i viure-hi alguns dies en diverses ocasions i mai no he
gosat ni tan sols fer una cervesa al “Besitos”. Per tant, la meua opinió es basa
absolutament en el prejudici , la qual cosa no em dissuadeix d’expressar-la. A
més ¿algú em pot explicar quina necessitat té un valencià d’anar a menjar tapes
i paella a la Renània? Exacte. Cap ni una.
Supose que alguns
sabreu que Mainz és una ciutat agermanada amb València i que la seua
universitat, una de les deu més grans d’Alemanya, té amb la nostra algun tipus
d’acord que afavoreix el tràfec d’estudiants, sobretot d’ací cap allà. No sé si
açò ha pogut influir en l’elecció del
nom del restaurant. Supose que no, ja que “Besitos” és una cadena de
restaurants que també existeix en altres ciutats germàniques però no
agermanades. Per altra banda, i ben al marge de tot açò, resulta una casualitat
providencial que jo haguera de trobar un dels barbarismes de la nostra llengua
que més odie com a nom d’una cadena de restaurants precisament en terra goda.
Normalment
sóc flexible i comprensiu amb els barbarismes; les llengües evolucionen:
s’impregnen, s’infecten, s’arrebordoneixen, i de vegades inclús s’enriqueixen a
través del contacte amb unes altres. És, fet i fet, la manera natural que tenen
d’evolucionar. Per posar alguns exemples del meu tarannà permissiu, puc dir que solc mantenir-me
immutable i sense dir ni pruna davant de barbarismes quotidians i tan
fascinadors com ara “maera”, “mejillons”, “boquerons” i fins i tot, “merluça”.
Encara més: vaig assistir una vegada a l’espectacle colpidor de vore com una
persona davant meu, en una parada
d’embotits del mercat de Russafa, demanava primer una quarta de pernil i
uns segons més tard una altra quarta de “jamón de York”. No és estrany, dic. ¿Quina
persona amb l’enteniment complet pot pensar que el pernil i el jamón de York
naixen d’una única matèria primera? Què collons de pernil dolç? Que potser no
és salat? I quin romanç és eixe de demanar pernil cuit? Que potser quan demane pernil del de
veritat, el demane curat? “Jamón de York” i avant, que ho entén tothom des
d’ací fins al mateix York. Com us he dit i podeu vore, sóc molt tolerant, jo
diria que inclús solidari, amb la barbaritat. Malgrat tot hi ha un
barbarisme que no puc pair. I és precisament “besitos”. Em sap greu si
en feu ús però jo el tinc entravessat. Cada vegada que sent una mare demanant
al seu fill un “besito” per a la iaia o per al germanet alguna cosa s’encén al
meu endins. Darrerament he entés el perquè d’aquest acalorament. Besitos és una
violació brutal del codi i de les normes que el regeixen. Maera, mejillons,
boquerons, merluça o ,fins i tot, melocotons i freses encara conserven una
esborradissa petjada de l’existència d’una llengua diferent de la que
generosament ens nodreix de barbarismes. El magnífic mot “maera” perd
valencianíssimament la “d” intervocàlica; mejillons, boquerons, melocotons i
freses respecten fidelment la formació del plural en català i sempre podem
sonoritzar la “s” intervocàlica de fresa, en singular, en un prodigi de prestidigitació lingüística; i amb la
saborosa “merluça” el canvi del so dental (Z) per alveolar(S) posa el toc
catalanitzador a la recepta. Però i a “besitos”? Per on li fiques mà? És
impossible, no té perdó de Déu. No respecta ni la derivació de “bes” amb eixe
cacofònic diminutiu en “-ito”, ni la formació del plural autòcton, ni la mare
que l’ha esquilat. Un desficaci total.
Feu-me el favor. Si no us fa res no
demaneu més als vostres fills que donen “besitos” a ningú. Si no voleu que
donen petons, almenys que donen besets, que és la manera natural de dir-ho. ¿Per
què eixe afany gratuït per dir les coses malament?. ¿És que som bàrbars que
practiquem el barbarisme voluntàriament inclús desafiant les lleis del costum
propi, de la lògica i de l’economia lingüística? Per l’amor de Déu, doneu
besets. O és que voleu que els vostres
fills siguen uns salvatges?
Se m’acut una
última reflexió sobre el tema: per què deu haver-se produït aquesta
substitució? És que els valencians no sabíem que era un “besito” fins que
arribà un castellà a explicar-nos-ho. Tal vegada, com que som molt apassionats,
només donàvem besos fins que algú ens va dir que besar també podia ser una
mostra d’afecte fratern i ens va mostrar el “besito”. Jo em decante per una
explicació més pragmàtica i és que hem deixat que la coentor ens penetre fins
al moll de l’os.
