Hui m’he descobert una altra piga a la cara. No passe molt de temps
davant l’espill però crec que aquesta és nova. Ha emergit al costat de la templa esquerra i la seua forma recorda l’illa
de Menorca. La meua dermatòloga em va dir que això són lentígens solars. Lentigen té la mateixa arrel llatina
que llentilla. També em va dir que la pell té memòria i que molts lentígens són
resultat d’abusos solars del passat. En aquesta vida tot passa factura. Em va
dir que em posara protector solar cada dia per tal d’aturar-ne l’eixida. La
meua amiga Mònica em va dir d’unes
taques paregudes que tinc al revés de la
mà que eren “floretes de cementeri”. Espere que aquestes de la cara siguen
almenys floretes de marge de bancal. Si la pell té memòria i la fa servir per a
açò, jo diria més aviat que el que té la pell és rancúnia. No m’agradaria que la
meua cara, d’ací uns anys recordara un plat de llentilles. Si l’he de tenir
plena de taques multiformes m’agradaria més alguna cosa que recordara, posem
per cas, el mapa de la Polinèsia. Així el miraria cada matí i pensaria en una
fugida que segurament no faré mai. Tal com feia Al Pacino en "Carlito’s way" amb
aquell cartell d’una platja paradisíaca. I si això de la memòria dèrmica fóra
veritat, no es podria fer servir per emmagatzemar temaris d’oposicions?divendres, 8 de març del 2013
Polinèsia per la cara
Hui m’he descobert una altra piga a la cara. No passe molt de temps
davant l’espill però crec que aquesta és nova. Ha emergit al costat de la templa esquerra i la seua forma recorda l’illa
de Menorca. La meua dermatòloga em va dir que això són lentígens solars. Lentigen té la mateixa arrel llatina
que llentilla. També em va dir que la pell té memòria i que molts lentígens són
resultat d’abusos solars del passat. En aquesta vida tot passa factura. Em va
dir que em posara protector solar cada dia per tal d’aturar-ne l’eixida. La
meua amiga Mònica em va dir d’unes
taques paregudes que tinc al revés de la
mà que eren “floretes de cementeri”. Espere que aquestes de la cara siguen
almenys floretes de marge de bancal. Si la pell té memòria i la fa servir per a
açò, jo diria més aviat que el que té la pell és rancúnia. No m’agradaria que la
meua cara, d’ací uns anys recordara un plat de llentilles. Si l’he de tenir
plena de taques multiformes m’agradaria més alguna cosa que recordara, posem
per cas, el mapa de la Polinèsia. Així el miraria cada matí i pensaria en una
fugida que segurament no faré mai. Tal com feia Al Pacino en "Carlito’s way" amb
aquell cartell d’una platja paradisíaca. I si això de la memòria dèrmica fóra
veritat, no es podria fer servir per emmagatzemar temaris d’oposicions?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aiii, pigues, pigues... M'ha agradat això de "floretes de cementiri o cementeri". Jo també en tinc una. Però mentre no es faça gran...
ResponEliminaDe malalties, o xacres, què en podem dir? Jo ara tinc l'àcid úric un poc alt i el metge em dóna un llistat d'aliments de què m'he de privar (no absolutament, per sort). I la majoria són saníssims!!!! Espàrrecs, llentilles (sí, lenticulars), espinacs, tomata!!!
Fruits secs, mel, sardines, anxoves, llet sensera, formatges curats...
En fi. Resulta, paradoxes de la vida, que tinc una espècie de "gota", sí, la malaltia dels monarques.
A mi, precisament a mi, m'havia de passar.
Com es diria això? El caramull d'un republicà?
El súmmum, Júlia, el súmmum; amb tres emes, per si no n'hi ha prou. En el seu cas es tracta d'un doble caramull, el del republicà i el de la gota que fa vessar el got. Estic segur que la vida té un guionista, i no és dels bons. Algun semiòtic esgarriat, ha de ser.
Elimina