Matar un Rusiñol

Aquest és Santiago Rusiñol. Pintor, escriptor i paradigma del modernisme català. A banda d’això, cal dir que "rusiñol" és la manera com un parlant de català oriental pronuncia el mot "rossinyol", una vegada que hem passat el mot pel filtre ortogràfic castellanitzant. Açò no és cap misteri, tot i que puga resultar curiós per a qui ha nascut després dels anys huitanta i ha crescut en contacte amb textos en català normatiu. El fet no ha de sobtar-nos més que cognoms com Farré (Ferrer) Pallisé (Pellicer), Savaté (Sabater), Caballé (Cavaller) o Sulé (Soler), per dir-ne uns quants. Ben mirat , no sé com alguns valencians encara tenen valor de dir que la reforma ortogràfica de Fabra (Pompeu, no Carlos ni Alberto) afavoreix la varietat oriental per damunt de l’occidental. Però el mot "rusiñol", a banda de tot açò , amagava un misteri que se’m va revelar dissabte, quan prenia l’ombra a la platja i arribà un grup de joves parlant una llengua estranya. Jo vaig parar orelles de conill, per tal d’identificar-la, però nones. Tot i que de tant en tant reconeixia algun mot d’origen llatí no acabava de traure'n l’aigua clara. Ni portugués, ni italià, ni tampoc romanés. Sonava com " Rusiñol"; molt més oriental. I en eixe moment vaig vore la llum. Tots parlaven rus, però la més jove del grup ho feia adornant-lo amb frases i expressions castellanes, fent una barreja que no era ni figa ni raïm. No parlava, ni més ni menys, que l’espanglish de l’altra banda del mur. Sí, senyor. Algun dia podré dir que quan va nàixer el Rusiñol, jo era al seu costat, prenent l’ombra i la suau brisa envellutada del llevant espanyol.