Silvester és talòs

Les crítiques  de les “pel·liculetes” sobre la guerra del Vietnam de les antigues cartelleres Turia (sense accent) solien acabar insinuant una pregunta sorneguera: ¿Com pogueren perdre la guerra els americans amb el Rambo i tota la seua colla de patriotes de gimnàs?

En aquests dies de ressaca electoral comence a tindre un sentiment semblant en acostar-me a qualsevol mitjà de comunicació: ¿Com ha pogut aquest país arribar a aquest punt d’estultícia, podridura i avarícia amb tots aquests visionaris que, per comptes d’analitzar fets i raons, es dediquen al vaticini com si foren meteoròlegs de la tempesta política? Potser hi hem arribat precisament perquè ens agrada més especular sobre les possibilitats que assumir la realitat.

I que prompte ens desinflem en aquest país! Som un foc d’encenalls. Bona part de l’eufòria de diumenge a la nit i de tot el jorn de dilluns ja és desconfiança, recel. Alguns comencen a recordar que les polítiques socials costen diners i que el calaix que deixa el PP està buit, que no hi haurà manera de fer front a tanta despesa. També hi ha qui critica les negociacions dels partits de l’esquerra, on veu una lluita pel poder que recorda les maneres de fer política que durant molt de temps han criticat els partits que ara les protagonitzen. Articles que podien acabar amb un "Tots els polítics són iguals" i que sentencien de manera prematura tal  com ho faria qualsevol tronxo del bar del cantó.

Fins i tot, aquells que no s'hi veuen més enllà de la punta del nas es queixen que la plaça de l’Ajuntament vessava diumenge a la nit de banderes quadribarrades. Però, ¿a qui deuen pensar que hem estat votant tots aquests anys aquells que ells anomenen catalanistes, a Espanya 2000?

Jo aconsellaria, en general, que no ens hi afanyem més del compte, que ja tindrem temps de desenganyar-nos. Sempre arriba, el desengany, més tard o més d’hora, més gran o més petit. Però una cosa sí que us dic: ja m’agradaria que els votants de la dreta d’aquest país tingueren ni que fóra la quarta part de capacitat d’autocrítica que tenim els de l’esquerra. Seria ben saludable.