El 6 d’octubre de 2002, fa hui exactament una dècada, Andreu Flabiol va fer un notable descobriment. Andreu, un jove però ja prestigiós compositor de melodies per a telèfons mòbils, es trobava al seu nou estudi al barri més cèntric de la ciutat. Davant de l’ordinador i voltat de folis mig gargotejats, intentava treballar en una nova obra intitulada “Senyal d’avís de bateria baixa. Opus 15”. Havia passat les dues darreres nits en clar escoltant les evolucions per damunt del seu cap dels seus veïns. Ara, a les huit del matí, els obrers tot just havien iniciat el seu treball de restauració de la façana de l’edifici i les seues rascades i martellades viatjaven per l’aire per tal de fondre’s, sobre el cap d’Andreu, amb les maçades i el cant de la radial del taller de xapa i pintura del carreró de darrere. De sobte, entre el deliri insomne i el desfici intel·lectual, el jove Flabiol, d’orella més que fina, cregué identificar una nova incorporació sonora: la veïna de dalt agranava el pis i arrossegava els mobles amb allegro sgraziato.
Va romandre una estona amb el cap entre les mans i els colzes damunt la taula. Una impressió forta el va traure del seu ensopiment. De cop i volta, reconegué, entre la remescla de sorolls, el ritme, la cadència i inclús les notes de laDansa infernal del rei Kastxei, una admirada peça de L’Ocell de foc d’Ígor Stravinski. De primeres va restar astorat, però quan pogué reaccionar s’afanyà a esbrinar el fet. Tots negaren qualsevol responsabilitat.I coincidiren al declarar que ells no havien sigut, que els sorolls els devia haver fet un altre.
Ignora és una ciutat de vora mar. Ignora abans sabia que era poble. Poble de pescadors i camperols: terra de pa, de molins, d'olives i garroferes. Ignora té vistes en dos blaus: de cel i de mar; en un bon grapat de verds: de pins, d'olivera, de garrofer, de canyes, de senill, de figuera... ; i de molts marrons, ocres i grisos. Fins i tot té vistes de "en dies clars es veu Eivissa".
A Ignora hi ha cales i en una cala hi ha un bar. Abans Ignora sabia que eixe bar era un "merendero", però "merendero" ja no s'estila, i ara es diu bar-restaurant.
Un bonic senillar, prop d'Ignora.
En eixe bar-restaurant hi ha taules envernissades fa anys, amb el vernís rosegat pel salitre, que tenen les potes de canya de bambú o, potser, que l'imiten. També hi ha un comú (que és una paraula que tampoc s'estila) de cavallers, sense paper higiènic ni tovalloles, amb el dibuix d'un home que fuma en pipa penjat a la porta. Tenen un altre comú, per a les senyores, amb un dibuix d'una dona amb cabellera curta a la moda dels seixanta, que es pinta els llavis.
Una cambrera jove sudamericana, que no té per què ser simpàtica amb els clients, atén les taules de la terrassa, coberta (la terrassa) amb un canyís de canyes que ni són de bambú ni tampoc l' imiten.
Els clients poden demanar un bon arròs a banda i , en acabant, restar badant i mirant la mar, que tot el temps és al bar-restaurant, sense que es conega dia que no hi haja acudit.
Els clients poden anar-hi, posem per cas, un vint-i-u de setembre i fer-se compte que l'estiu no acaba, sinó que comença. Si bé és això el que els clients realment desitgen.
I tot això, i més, Ignora ho sap, perquè Ignora abans era sàvia.
Hui m'ha arribat el calendari laboral de l'ensenyament per al curs que comença. L'han enviat del sindicat. Sempre és d'agrair. Me l'he mirat amb respecte i amb distanciament, perquè encara no sé si serà el meu calendari i, per tant, no vull agafar-li massa confiança. Primer perquè és laboral i jo, de moment, no laburo. I segon perquè és escolar i tampoc no sé si quan labure, ho faré a l'ensenyament o a l'Eurovegas, puix m'ha dit l'escurabutxaques del bar del cantó que hi donen molt bones condicions. Diuen que la clientela és més agraïda que als instituts i que deixen bones propines.
M'he mirat el dia de hui, 11 de setembre. Al calendari laboral de la federació d'ensenyament de Comissions Obreres del País Valencià l'11 de setembre va vestit de dol. De negre rigorós, que diuen. Rigorós vol dir de negre, negre. O siga, que no portes d'un altre color ni les etiquetes de la roba. Eixe és el color que paradoxalment tenen als calendaris els dies grisos. Els dies grisos són negres perquè no commemorem res. Per tant el negre rigorós de l'11 de setembre no és senyal de dol pels atemptats de les torres bessones, ni per la celebració del "Toro de la Vega". És negre perquè és un dia gris, com se sol dir: no és res. Ni tan sols diumenge, que vesteixen de roig.
Si algú pensa que açò és una crítica al calendari s'enganya, és una simple descripció. En altres calendaris he vist que vesteixen de verd o de blau les diades d'altres comunitats autònomes, per si eixe dia has d'anar, posem per cas, a comprar tabac a una altra comunitat i trobes l'estanc tancat. Sempre és d'agrair. En aquest calendari en canvi apareixen senyalats amb un cercle el Dia de la Pau, el Carnestoltes, el Dia de la Dona, el Dia contra el racisme i la xenofòbia, de la Salut Laboral i de les Llibertats Nacionals entre d'altres. Supose que ho fan perquè els mestres no obliden programar activitats per a la sensibilització de l'alumnat, sempre tan donat a la sensibilitat, amb aquestes causes. També és d'agrair.
No obstant això, jo, que a la meua manera d'entendre la història i la cultura em considere un catalanoaragonés de València, he recordat que hui era la diada catalana i he engegat el televisor per veure que feia aquella gent en aquest dia tan assenyalat per a ells i tan reivindicatiu enguany. He d'admetre que això no ho faria mai un 12 d'octubre perquè, entre altres coses, no m'interessen les diades de països amb estat consolidat. Són igualment ridícules, però infinitament més avorrides. A més, a la meua manera d'entendre la història i la cultura, no em considere un espanyol de València. Així que he sintonitzat la TV3 internacional, que és la que Camps ens ha deixat veure als valencians, sempre que tinguem televisió per cable, i m'he posat a torrar pa per al desdejuni.
Poc després seia davant l’ordinador de l’estudi per netejar el correu d'ofertes de treball i des d'allà m'ha paregut sentir una tonadeta ben coneguda. He tornat al menjador i m'he trobat en la pantalla del televisor una desfilada de mossos d'esquadra, amb el vestit de gala i les espardenyes de vetes, marxant i amb la muixeranga d'Algemesí sonant d'acompanyament. Jo amb la muixeranga m'emocine i tot, i això que sóc poc amic d'himnes i banderes, però reconec que m’identifique amb alguns símbols que considere pròxims, no tant geogràficament com ideològica. Quan ha acabat l'escena i han començat els discursos he tornat als meus "quefers".
Però espereu, que no acaba ací la cosa: en una nova passada rasant pel menjador, em trobe una dona llegint un fragment de "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster, concretament un passatge en què l'autor cita la crònica de Ramon Muntaner quan compara els territoris de la Corona d'Aragó amb una mata de jonc.
He considerat dues possibilitats: una, que havia sintonitzat teleRibera en comptes de TV3; dues, que jo havia viatjat en el temps i hui no era l'11 de setembre sinó el 9 d'octubre. La primera possibilitat l'he rebutjada en veure el logo de TV3 en la pantalla; i la segona, tot seguit, també, ja que estaven llegint Fuster, cosa del tot impensable en una celebració del 9 d'octubre.
La cirereta del pastís ha sigut veure la Maria de Medeiros (sí, la nóvia del Bruce Willis en Pulp Fiction) cantant un poema d'Ausiàs March.
Estic segur que tot açò només produirà indiferència en la major part dels valencians: en alguns, perquè, amb la complicitat dels mitjans de comunicació, mai se n’assabentaran i en uns altres, perquè fa temps que adoptaren altres símbols i altres cultures com a pròpies. També sé del cert una altra cosa, que entre els que no resten indiferents hi haurà ments tan tèrboles que veuran en aquests gestos un acte d'annexionisme cultural (exactament els mateixos que encara consideren la muixeranga un himne de catalanistes i Fuster l’anticrist dels bons valencians) i no el que són en realitat: una mostra de consideració, reconeixement i ,sobretot, germanor. Què hi podem fer? Poca cosa. O Molta. Continuar parlant i escrivint el nostre català i esperar que algun dia, a aquests borratxos se'ls passe la merla i puguen veure amb claredat tot el temps que han perdut entre el deliri, el somni i la ressaca.
Sligo. On W.B.Yeats passà dos anys de la seua infantesa amarant-se de llegendes de donyets del bosc.
Ahir a la nit estava llegint un llibre del tortosí Gerard Vergés, "Alfabet per a adults". És un recull d'assajos tan fins com breus, sobre els temes més diversos, escrits des d'un punt de vista absolutament personal. M'agrada molt. N'hi ha un en què reflexiona sobre la conquesta lingüística d'Irlanda pels anglesos i on inclou una traducció feta pel seu germà d'un poema de W.B.Yeats, un jove poeta irlandés que qualsevol dia guanyarà el nobel. El poema també m'agrada més que molt. El copie més avall. Confie que al senyor Antoni Vergés no li molestarà.
La música de fons recomanada per a llegir el poema és aquesta:
L'illa del llac d'Inishfree
"M'aixecaré i aniré a Inishfree,
i construiré allí una petita cabana de canyes i d'argila.
Allí tindré quatre solcs de llegums i una arna per a les abelles,
i viuré sol entre el seu brunzit clar.
Allí hi haurà pau, perquè la pau degota lentament,
des de la matinada fins quan canta el grill.
La mitja nit és allí una visió,
una purpúria resplendor el migdia,
i la tarda l'habiten les ales dels ocells.
M'aixecaré ara i hi aniré. Per sempre. Nit i dia
sentiré esmunyir-se les aigües del llac amb un suau so.
Mentre camino sobre l'asfalt gris
sento la remor de l'aigua al fons de la meua ànima."
Ací teniu la versió original, per allò de no privar-vos de la rima, el ritme i la sonoritat:
The lake isle of Innisfree
By William Butler Yeats
I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.
And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.
I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.
No ens embrancarem ara amb reflexions sobre la imatge idíl·lica d'Innisfree o d'Inishfree. Sobre l'Innisfree de Yeats, el de L'home tranquil de John Ford o el del documental de Jose Luis Guerín. Ni sobre la tendència tan humana a idealitzar els records agradables. Val a dir que Inishfree és, ras i curt, una imatge poètica de la vida senzilla i allunyada de la civilització. Poc importa si el lloc existeix o no, no és més que una quimera com pot ser Shangri-la o El Dorado, però amb els peus a terra i la mà a la gerra. I tota una altra cosa que la Babia castellana, paradís dels badocs, on sí podem anar de vacances o de cap de setmana.
Babia
Segons diuen els seus biògrafs,W.B. Yeats va escriure aquest poema el 1888. He estat tafanejant i per eixa època devia viure a Londres. Sobta que al 1888, una època en què el món es deixava seduir per la modernitat, el progrés i la vida urbana algú ja es queixara de la grisor de l'asfalt. El pobret Yeats, que va viure la seua joventut durant l'època de la reina Victòria hauria de fer un tomb per qualsevol ciutat actual. Crec que no tindria temps ni d'escriure el primer vers, fugiria espaordit al primer cop d'ull. Jo m'imagine amb ell passejant l'avinguda de Peris i Valero de València, amunt i avall, agafats de bracet. Ell parlant-me del Regne Unit de l'època victoriana i jo de la València barberiana.
L'època victoriana és una referència sovintejada en literatura, arquitectura etc... però el seu mot solidari per excel·lència és "moral". No podem pronunciar "victoriana" sense que la nostra memòria a llarg termini no ens xiuxiuege internament a cau d'orella recordant-nos: "moral, moral, has de dir moral". Jo respecte la universalitat de l'expressió sense deixar mai de banda la moral barberiana, que tampoc és brosseta de riu i que és també mereixedora d'un estudi minuciós, del qual, sens dubte, se n'encarregarà la història.
Gerard Vergés clou el seu assaig amb la següent afirrmació sobre la substitució lingüística: "El que no admeto- referint-me als idiomes- és que s'hagi d'apostar pel cavall foraster i enviar l'haca de casa a l'escorxador". Una opinió que no hauríem d'oblidar mai en temps de barberisme.
Torne ara del SEPE. Si algú pensa que això és una veu per a espantar els gats, he d'aclarir-li que no , que és el Servicio Público de Empleo Estatal. Sembla que és així des del 2003( i jo dient-li INEM, que ignorant que sóc). Del SEPE i del CAISS (Centro de Atención y Información de la Seguridad Social). És bo que tots anem dominant la terminologia per guanyar temps, que és, precisament, el que d'ara endavant ens sobrarà.
Al SEPE m'he assabentat que encara podré cobrar alguns mesos que puc recuperar d'una prestació que se'm va concedir a l'estiu de 2010, que era de huit mesos (240 dies) i de la qual només n'he consumit dos i mig ( 75 dies) durant els últims dos anys. Això sí, quan es complisquen els 180 dies d'atur se m'aplicarà el descompte corresponent a un atur de llarga durada. "Però només me'n queden 165 de prestació. No puc arribar als 180." -He contestat jo-."Quan arribe als 180 comptabilitzats des del primer dia dels 240 que li concediren en aquell moment". -Han contestat ells-.
O siga, que si us concedeixen una prestació de més de sis mesos, encara que els consumiu en sis anys i només cobreu la prestació un mes a l'any, quan arribe el dia 180 de la prestació, per molt que hageu treballat 66 mesos dels últims sis anys i cobrat 6 mesos de prestació , sereu considerats com aturats de llarga durada i us aplicaran el descompte per a castigar-vos per ganduls, quan en el meu cas és la mateixa administració la que m'acomiada i em torna a contractar passat l'estiu per tal d'estalviar-se la meua nòmina durant les vacances, cosa que fa uns anys era causa de sanció per part de la inspecció de treball.
També he hagut de demanar un paperet que em permet eixir a l'estranger durant quinze dies en un any. Però he de tenir en compte que si n'acumule més de quinze fora del país (no del meu, de l'altre més gran), se'm podrà suspendre la prestació per considerar que he canviat de domicili. Aquest permís és necessari perquè et concedisquen un "Certificado sustitutorio de la tarjeta sanitaria europea", ja que si estàs desocupat no tens dret a renovar aquesta targeta encara que tingues una pila d'anys cotitzats a la Seguretat Social.
O siga que els mesos de cobrar prestació són acumulables a l'hora de fer-ne el recompte per aplicar el descompte per aturat de llarga durada, però els anys cotitzats a la Seguretat Social no són acumulables a l'hora de concedir-me la targeta sanitària europea. Ara entenc allò que el temps és relatiu. Quanta raó tenia Einsenstein. O eixe feia pel·lícules?
Ací us deixe una cançó que parla d'esperes de llarga durada, perquè mateu el temps.
"Una taula ben parada". Foto d'en Cerdà. La mà que no deixa de vista l'entrepà és meua.
Hui hem quedat el meu compare en Cerdà i jo per fer un esmorzar d'amics. Quedar per esmorzar- i dic esmorzar en el sentit que té per ací de fer un àpat entre les 9 i les 11 del matí i no de dinar a la una, com s'entén al món dels negocis- és tota una altra cosa que quedar per fer unes copes, a sopar o a dinar. Aquestes últimes són cites obertes a la parellla o, si parlem d'un dinar, aptes per als fills. Als esmorzars només van els amics. L'esmorzar, sobretot quan no és un esmorzar de dia de treball, és una cita per a l'esplai, el bon menjar, el bon beure i la bona conversa de sobretaula, de caire íntim i amical, lluny dels convencionalismes socials d'altres cites.
Hem anat a la Pascuala. No hi havíem estat mai , tot i que ja fa temps que n'havíem sentit parlar. La Pascuala és popular. De quan popular volia dir "del poble". La cridòria i el tragí omplin tot l'espai lliure que deixen els clients i les taules i cadires de "railite". Entrar-hi és submergir-se en una remor confusa de converses múltiples i imatges del passat. Les velles neveres, les prestatgeries reblides de botelles de "Soberano" i alguna cosa que sura en l'ambient i que et retorna a un escenari senzill i oposat al disseny, la coentor i la petulància d'alguns locals no massa llunyans. L'ambient és cabanyaler, malgrat que les cambreres, fent ús d'uns modals elegantíssims, sempre parlen en castellà. Hem travessat el local deixant a banda i banda taules i converses encetades com si fossen les bardisses d'un laberint i una cambrera ens ha fet seure en un una taula d'un menjador interior i més ampli. Quan ens hem assegut, damunt la taula ens esperaven dos platerets: l'un d'olives i variants i l'altre de cacau "del terreno". En eixe moment he sabut que no havíem errat.
L'esmorzar, no cal dir-ho, a cor què vols. Amb un barralet de vi i "llimonà" i ,en acabant, un "cremaet" ("quemadito", com ha dit la cambrera en perfecte cristià) de "Soberano", que és "cosa de hombres". Així hem assolit un estat suficient de clarividència per a solucionar, no aquesta crisi, sinó les que puguen anar sorgint als infinits racons de l'univers durant alguns segles. Hem eixit a fer un cigarret vora la via del tramvia, que passa per la porta, i he trobat a terra un ninotet de plàstic que havia sigut aplanat brutalment pel vehicle. El ninotet està vestit amb una granota blava i porta un casc i una caixa de ferramentes de color groc. Està alçant el braç esquerre, no se sap si per saludar, per avisar d'algun perill o perquè vol consultar algun dubte. No se sap ben bé a què podia dedicar-se abans de l'accident perquè està esclafat del tot i la caixa de ferramentes es confon amb la seua carn de plàstic. Podria ser un miner , un mecànic, un llanterner o un electricista. És, siga com siga, un proletari. Un proletari esclafat pel pes del tramvia. El tramvia, ja ho sabeu, no pensa i no se'n pot eixir mai del camí. Podia haver aixafat un soldadet, una Barbie, un Kent... però ha aixafat un proletari de plàstic. Tot mentre en Cerdà i jo esmorzàvem, tot gaudint de l'ambient popular (de quan popular volia dir "del poble") de la bodega dels germans Boix, i solucionàvem els problemes del món. Potser no significa res, però ja coneixeu la meua afició a buscar símbols i senyals.
El proletari esclafat.El volum a l'entrecuix no és priapisme,
encara que sone igual, és la caixa de la ferramenta esclafada.
-M'han dit que l'Antoni i la Marisa ho han deixat, no?
-Sí. Vaig fer un café amb ells la setmana passada. Per separat, és clar.
- I com s'ho han pres?
- Ell, molt tocat i ella, a soles... molt fort.
- Doncs abans els agradava més el te.
Cirurgia
La diferència entre un cirurgià estètic i un cirurgià estàtic és que al segon mai no li tremola el pols.
Melons enclítics
Salvoret va nàixer a l'horta de València i allà va aprendre a parlar valencià. Acostumava per tant a fer servir la forma reforçada d'alguns pronoms darrere del verb, com tots els seus veïns. Deia per tant "deixa-me-ló" o "compreu-me-ló", posant l'accent a la darrera síl·laba, em comptes de "deixa-me'l" o compreu-me'l", com mana la normativa.
Quan tenia vint anys va fer-se novieta i un dia que ella es quedà a soles a casa el convidà a sopar. Ella el va rebre amb un vestit transparent per baix del qual Salvoret creia endivinar negrors incitadores. Quan ja acabaven el plat de pollastre rostit, ella, va posar-se dreta i, generosament va oferir: "Voro, vols menjar meló?"
En Salvoret se'n feia creus de la proposició i com que ja feia estona que hi pensava, no va mirar pèl, o millor dit, en va mirar massa, i s'abraonà damunt la xicona, que va quedar una mica astorada de tanta fogositat. Controlat l'incendi, Salvoret entrà a la cuina a fer un glop d'aigua. Curiosament no es va sorprendre gens de veure unes tallades de meló preparades en un plat per a les postres.
Maduixes marines o el perill del vocalisme àton
(un valencià en un restaurant de Barcelona)
CAMBRER
Què vol prendre?
CLIENT
Alguna cosa lleugera... una amanida, per exemple.
CAMBRER
En tenim César, de fruits de la mar, d'enciam o ,una novetat: de medusa i algues.
CLIENT
Doncs traga-me'n una d'enciam, per favor. Les maduixes millor per a les postres. Quina barbaritat! Maduixes a l'ensalada...
Hi és, I am
La tercera volta que la Tània es presentà a les oposicions per a professora de secundària de llengua anglesa estava molt nerviosa. Hi contribuí el fet que perdés el tren que tenia previst d'agafar. Arribà amb el temps tan just que quan pujava l'escala fins al primer pis va sentir com una funcionària ja havia començat a cridar els opositors.Quan sentí el seu nom per primera vegada el pantaix no la va deixar contestar. La funcionària va repetir: " Tània Peris", "No?", Hi és o no?".
