"Esto con Franco no pasaba"

"Açò no passava quan Pere el Gran manava"

Ha tornat a passar. D'una pila d'anys ençà que no ho havia tornat a sentir més que fent broma, en reunions d'amics.Perquè si alguna cosa ensenyen els anys és a triar bé les amistats. Però hui ha tornat a passar, i no era broma. Jo estava desdejunant en un bar d'eixos de "güelos" que a mi m'agraden tant i que ara els porten xinesos. El que faig normalment és fer com que mire la tele i pare l'orella a vore què diu la gent. Perquè de fa un temps cap ací  m'ha agafat per interessar-me per la vida de la gent; sobretot per la de la que no és famosa. Total, que  en això estava quan arriba un tio mandrango i ho amolla. Anava parlant amb els seu "compinxe". Perquè aquesta gent, si m'ho permeteu,  jo crec que no pot tindre amics. Diu el moniato dels collons: "Esto con Franco no pasaba, eh?". Jo, que darrerament, a banda d'interessar-me per la vida de la gent també m'ha pegat la volada de no prejutjar ningú, he pensat: "Hòstia, no és massa matí per a tanta barbaritat?" I he girat el cap, amb l'esperança vana que el comentari fóra sarcàstic. I efectivament, l'esperança era vana i el comentari no era sarcàstic. I què volíeu que fera? ¿Que m'alçara i li diguera: "a vosté el que li passa és que és un malparit i on millor estaria és donant de menjar als cucs amb el seu amic el general"? Doncs no ho he fet, però promet que en una altra vida, si tinc temps d'anar a Taekwondo, ho faré.  També em podríeu dir: "Si no anares a desdejunar als bars i a parar l'orelleta com una portera a vore què diu la gent no sentiries el que no vols sentir". I damunt tindríeu raó. El cas és que m'he quedat escoltant com el fardatxo modorro aquest  es queixava d'algú que hui divendres de bon matí ja anava borratxo. He pensat que, per segona vegada des que havia entrat al bar, el fardatxo s'enyorava: primer, de don Paco i segon, de la botella de Soberano, que "es cosa de hombres". Després, el tabalot ho ha acabat d'adobar dient: "En este país hay mucho mangante viviendo de los cuatrocientos euros". Ací sí que he estat d'un pel d'alçar-me i de donar-li la meua targeta, després de presentar-me com un "mangante" que intentarà cobrar els quatre-cents euros a partir del mes de febrer si la Conselleria d'Educació, el Servef o Maria Santíssima no posen remei i l'estat espanyol té a bé considerar que sóc mereixedor d'aquest subsidi. Però, ja ho sabeu, tampoc ho he fet. Sóc un cagueta.

El que sí que he fet és quedar-me pensant una bona estona en tot el que passava i no passava amb Franco i,quan he volgut dir-li a cap de suro que el que havia passat amb Franco era millor que no tornara a passar i que el que no havia passat ja era hora que passara, resulta que ja se n'havia anat. Potser tot ha estat un somieg. La típica fantasia de qui no anà de xiquet a classes de Taekwondo.

Al remat, quan m'he aixecat per pagar-li al  bon mandarí, he pensat en com estava ja de trillada la frase en qüestió i en la millor manera de substituir-la. Posats a triar una època daurada del nostre país i no del país veí, he pensat que estaria bé dir: "Açò amb Alfons el Magnànim no passava", però queda una miqueta llarg, no?. Potser quedarà millor amb Pere el Gran. "Açò no passava amb Pere el Gran" crec que és la fórmula perfecta. A més, d'això fa tant de temps que  ningú no es recorda ja ni de qui era i ,per tant, a ningú no se li quedarà travessat el mos de croissant a la gola quan un altre ho amolle en qualsevol bar de "güelos". D'eixos que tant m'agraden a mi.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 19 de novembre

Tetrabrick de vi "El Diego", guanyador de la "Marraixa de Plàstic" al millor disseny d'envasos.

El 19 de novembre de 1964 es van concedir per primera vegada els guardons del Certamen Internacional de Vins de Marraixa, Vila de Vinaròs. Aquest certamen va ser creat pel viticultor Bernat Mallol i, malgrat no tindre gens de ressò als mitjans de comunicació, gaudeix de gran prestigi entre els degustadors amants dels vins de taula i de la casa. El senyor Mallol obrí la cerimònia de lliurament de premis de l'edició d'enguany amb un discurs en què va lamentar l'abandonament per part d'alguns cellers de la clàssica marraixa. Tot i que, va dir, "Cal adaptar-se als canvis i a les noves exigències dels mercats, i per bé que els nostàlgics trobem a faltar la marraixa, no hem d'oblidar que altres envasos com el tetrabric o el bidó de propilé també ens fan un gran servei." No debades, en aquesta edició s'estrenava un nou guardó en una modalitat fins ara inèdita com és el disseny d'envasos. El premi "Marraixa de Plàstic" va ser atorgat al vi "El Diego", pel seu disseny d'un envàs tipus tetrabrick il·lustrat amb la imatge de Maradona. Mallol, citant el conegut refrany "El vi fa sang i l'aigua fang" va animar al consum del vi de taula i de la casa sempre sense "llimonà", ja que, manifestà," és una porta oberta a noves experiències no sols gustatives, sinó vitals." Els altres guardons es repartiren de la següent manera: la "Medalla de Quincalla" al millor vi picat va ser per a un vi negre servit en un bar de menús del polígon industrial del Forn d'Alcedo; i la "Insígnia de Llanderola"  al millor vi aigualit fou de nou per a la "Bodegueta del Pinxo" el propietari de la qual,  tot citant Paracels, va dir que "El verí està en la dosi" i  va jurar per Posidó que feia la mescla amb aigua de l'aixeta. El colofó per a una vetllada de tèrbol endemà on el vi escaldat va córrer sense aturador el va posar un guardó esperat per tots els assistents com va ser el lliurament de l'honorífica "Barrica d'Eucaliptus" al millor vi envellit en bóta de conglomerat a la desapareguda "Bodega Ivars". Bernat Mallol, visiblement emocionat, va cloure l'acte  amb unes paraules d'agraïment per a la ciutat de Vinaròs, ciutat que novament va acollir el certamen i amb la qual Mallol no està unit per cap lligam familiar ni afectiu però el nom de la qual li va semblar idoni per al concurs, ja que segons ell: "Combina a la perfecció les paraules vi  i arròs i si ho diu un alemany sona com vinarros."

País, paisatge i paisanatge de "els Serrans"

Un bosc al capvespre pintat per David Kaspar Friedrich. Al mig,dos pixapins embadalits.

L'expressió "paisatge i paisanatge" és, ben mirada, tota una troballa lexicosemàntica. Resumeix en tres mots tots els elements constitutius d'un indret habitat. El país i la gent que hi viu. Dic país en el sentit que Josep Pla parlava de l'Empordà o alguns occitans del sud de França parlen del Pays d'Oc. Faig aquest aclariment perquè encara hi ha qui pensa que un país és una entitat políticament independent que participa als Jocs Olímpics. Doncs no, tradicionalment  molta gent  ha considerat la seua comarca com el seu país, és a dir, aquell lloc geogràfic on ells i els seus veïns desenvolupen la seua activitat quotidiana i on han establit les seues relacions fonamentals. És per això que hi ha països i països. Si tenim un país sense paisanatge el que tenim no és un país, és un paisatge.
Aquest travallengua que acabe d'empescar-me ve al cas de les declaracions recollides en una notícia publicada a la premsa d'ahir arran d'una  excursió del ,més il·lustre que il·lustrat, president de la Diputació de València, N'Alfons Rus. El senyor Rus va visitar  el parc temàtic per a piròmans que s'inaugurà a la comarca  de els Serrans aquest estiu i va parlar amb els alcaldes de les poblacions beneficiàries. Supose que el motiu de la visita va ser comprovar l'estat en què ha quedat la zona per tal de veure si l'any que ve encara hi haurà prou matèria combustible o, contràriament,  hauran de traslladar el parc a un altra comarca perquè a els Serrans només resten tions i cendra. Això suposaria un important estalvi en la contractació de patrulles forestals. Les declaracions publicades a què al·ludia adés són d'allò més xocant. Segons el diari Levante l'alcalde de Xulilla, D. Enrique Silvestre (copie literalment) dijo estar "cansado de los pinos", y recordó que en estos municipios los que viven son personas "que se van" porque aquí se encuentran con "una situación difícil y complicada". "Pido que se escuche mi voz y que se auxilie a los que están aquí todavía para que salgan adelante". La veritat és que a un primer cop d'ull i fora de context la frase "estic cansat dels pins" és més atribuïble a un piròman que no a algú que acaba de ser víctima d'un incendi que ha arrasat el terme del seu municipi. Sorprén encara més, si s'admet la gracieta, quan la perla ve d'algú que es diu de cognom Silvestre. Però no ens deixem furgar pel dimoni. La intenció del senyor batlle semblava, volem pensar, orientada a defensar la situació dels veïns de la vila que representa i que són, a diferència dels pins , els que voten en les eleccions. Sembla un acte de lògica humanitària. Ara bé, o el redactor de la notícia ha fet un treball potiner de veres o l'alcalde hauria d'haver matisat una miqueta més. No sabem si està cansat dels pins perquè se'ls dóna més importància que a les oliveres, a les garroferes i els ametllers i ,per tant,considera que les ajudes per a aquells que han perdut els seus camps haurien de prioritzar-se sobre aquelles destinades a la repoblació del bosc o si, amb les seues paraules, el que vol és remarcar la precarització de les condicions de vida de l'entorn rural en general i del poble de Xulilla en particular, tot al marge de l'incendi. Si el motiu del fastig que li produeixen els pins al senyor batlle és el primer, no hi ha cap problema, hi estic amb ell: cal rescatar primer les persones, tal i com està fent el seu partit des del govern de l'estat. Si el motiu és el segon, aquest és un tema que no té res a veure amb l'incendi i al que cal buscar solucions ben al marge, i jo no acabaria d'entendre per què els pins han d'acabar pagant la festa. La situació al món rural no és que siga difícil i complicada ara, és que ho ha estat durant l'últim segle, i potser faré curt. Estic d'acord que hem de combatre el despoblament del camp i l'absurd amoltonament (de moltó, no de muntó) a les ciutats. ¿Però s'ha de fer açò a costes de la repoblació forestal? Si algú ho entén que m'ho explique.Si algú, a banda dels llauradors del poble, tenia un mitjà de vida directa o indirectament relacionat amb el paisatge calcinat, ¿no deu estar interessat en la recuperació de l'entorn?
Tinguem una miqueta de trellat. Sóc conscient que la gent de ciutat, aquells que a la Catalunya rural en diuen precisament "pixapins", no tenim la mateixa relació amb el medi natural que la gent que hi troba el seu mitjà de vida. El que per a mi és un objecte de contemplació i meravella per a ells és el seu lloc de treball i la manera de guanyar-se la pataqueta. Crec que els alcaldes de Pedralba i Gestalgar apunten la solució més interessant: la recuperació de pràctiques antigues i l'augment de l'activitat humana als boscos. Crec que, com sempre, la solució es troba al terme mitjà. El bosc no ha de ser sols un lloc per a ser conservat i contemplat. El paisatge ha de mantindre una estreta relació amb el paisanatge. L'un sense l'altre no tenen futur. No  hi podem  sacrificar  un per a salvar l'altre. Un país sense paisatge és una d'eixes naus perdudes en l'espai que no té contacte ni amb la Terra, ni amb la terra.Un paisatge sense paisanatge no és un país, és un d'eixos quadres del paisatgisme romàntic. Un d'eixos quadres en els quals, ni tan sols els seus autors, romanticots que eren i  adoradors de boscos ombrívols i ruïnes cobertes d'heura, no se'n podien estar d'incloure algun ninotet fent feina o mirant les vistes d'esquena a l'espectador. Segurament, per tal que un paisatge existisca calga conrear-lo i contemplar-lo alhora, calga la pinzellada imprescindible del paisatge humà.

"El veïns de dalt"

La capella de sant Abdó i sant Senén situada al Puig de Sacreu a Santa Pau i que el bisbat de Girona intentà apalancar-se fa un parell d'anys, gràcies a una pietosa llei del PP.

Acabe de llegir un llibret de Llorenç Millo que es diu "Els veïns de dalt". Millo era una persona d'interessos múltiples, una mena de julivert de la cultura popular. Era advocat i s'especialitzà en Dret Alimentari però va escriure sobre temes molt diversos relacionats amb la cultura i la llengua dels valencians. És un referent indefugible quan parlem de gastronomia valenciana, però també  quan parlem per exemple, de pilota. O siga, que fou, sobretot, un home interessat pels usos i costums dels valencians. Va morir el 1998 en un transatlàntic, prop de l'illa de Tasmània, quan viatjava amb la intenció d'escriure un llibre de les seues impressions sobre la cuina dels diferents racons del món.

En dic llibret, d'"Els veïns de dalt", pel seu format i les seues escasses 125 planes amb il·lustracions i tot, i no perquè el text no vinga carregat de saviesa popular com és costum en les obres de Millo. He llegit una edició del 1987, d'edicions del bullent. No cal dir que aquest exemplar és descatalogat, o exhaurit, o qualsevulla que siga la paraula que usem per dir que només podreu trobar-lo en alguna biblioteca o llibreria de vell. Una llàstima, perquè jo el trobe d'allò més entretingut. Si algú tinguera els nassos de reeditar-lo el recomanaria fins i tot com a lectura del primer cicle d'ESO. La cara que farien els alumnes quan els recomanara un llibre sobre vides de sants seria una imatge per a arxivar. Perquè d'això tracta els veïns de dalt, de vides de sants. Hagiografia, que se'n diu. Hagio i grafia són paraules gregues que volen dir "sant" i "escriure" respectivament , així que no cal explicar més. Millo narra les vides d'alguns dels màrtirs que poblen els nostres altars, però fa servir un to planer i humorístic i un llenguatge amb abundants expressions col·loquials i dites populars, un estil molt allunyat de l'enaltiment dels beats i beates, que van desfilant per l'opuscle com  persones del poble , que parlen i actuen com podria fer-ho qualsevol mortal fins que els arriba el moment de la conversió, que sol ser retratat per l'autor com un acte extravagant, tal i com, si més no, degué resultar als ulls dels coetanis d'aquests personatges. És aquest to de naturalitat el que m'ha seduït. Millo parla dels diversos tipus d'anacoretes: els estilites, els dendrites, els  cenobites o els acemetes com si foren companys de partida de truc. No debades ho adverteix al pròleg avisant el lector que els protagonistes dels relats parlen com la gent del poble, perquè ningú se senta agreujat, perquè al cap i a la fi, aquestes coses passaren fa molts anys i ningú sap si són veritat o no.
Al llibre es dedica un dels capítols a sant Nin i sant Non, que és el nom pel qual es coneixen també els sants Abdó i Senén, més coneguts encara per les nostres terres com els Benisants de la Pedra. Ells eren els qui vigilaven les collites abans que arribara sant Isidre provinent de Castella. Això explica l'existència de les nombroses ermites dedicades a ells. Per ací en tenim a l'Alcora, Atzeneta del Maestrat, Aielo de Malferit, Beneixama, Sueca... i supose que moltes altres .Aquests germans perses han estat retirats del santoral cristià per una causa sorprenent: la manca de proves sobre la seua existència real. Però l'esglèsia catòlica és tan generosa que permet la celebració de la seua diada en aquells llocs on té tradició. Certament aquestes són coses velles i no sabem si són veritat o no. Així que aneu alerta i mireu bé quin sant adoreu.

Embolica que fa fort

Segons el DCVB, aquesta expressió "es diu al·ludint a una persona que complica les coses amb mentides o que diu molts de disbarats". No esmenarem ara els mestres Alcover i Moll, però l'explicació és una miqueta elemental. També pot ser que l'expressió haja adquirit nous matisos amb el temps. Jo hi afegiria, si  més no, que qui embolica d'aquesta manera té la voluntat de fer passar garsa per perdiu.

Torne ara de ca ma mare. Ma mare és una antiga clienta de la CAM (Caixa d'Astalvis de la Mediterrània). Alguns estareu pensant què faig escrivint açò en comptes d'estar canviant els estalvis de ma mare de banc. No patiu, ja sé que la CAM ha sigut absorbida(o xuclada?) pel Banc de Sabadell i que ningú sap ben bé què passarà ara. Però prou feina tindríem si cada volta que sentim una notícia sobre la solvència de tal o tal altre banc o sobre com són de malparits els seus amos haguérem d'anar canviant estalvis d'ací d'allà. A més, ja fa temps que canviàrem els estalvis de la mare al patró or i enrajolàrem el bany amb els lingots. Tanmateix, com que no en tinguérem prou per fer també la cuina, hem deixat alguns estalvis en metàl·lic al banc (o això pensem).

I ara, per fi, arribe on anava: hem rebut una carta amb les noves condicions del contracte com a client minorista, derivades de la fusió i de les noves normatives, directives i altres "ives".No sé com m'ha pegat per llegir-la però ho he fet (sí, ja sé que hauria de fer-ho sempre) i fixeu-vos quin bonic títol encapçala l'apartat número quatre:

4. Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia.

És senzillament fascinador. Supose que molts de vosaltres ja haureu perdut el gust per la sintaxi, si és que alguna vegada gaudíreu amb ella. Siga com siga, proveu de fer una anàlisi somera. Què? Ja heu trobat  el nucli del sintagma? Perquè açò és un sintagma, amics i amigues. I nominal, per més senyes. No és una oració, no. Que no veieu que no té verb personal? És un senyor sintagma nominal. Un sintagma del tipus de

Rind­fleisch­etikettierungs­über­wachungs­aufgaben­übertragungs­gesetz, que té 63 lletres i és, oficialment, la paraula més llarga en alemany. I que vol dir: "Llei sobre la transferència de les obligacions de vigilància de l'etiquetat de la carn de vaca i la designació del bestiar boví".

Bé, ja podeu alenar. Ara, anem a pams. Aquests dos sintagmes nominals allargassats fins a l'infinit tenen, a més d'això, alguna cosa més en  comú: per una banda, cal llegir-los més d'una vegada per poder capir el significat exacte; i per altra, els dos fan referència a obligacions. Digueu-me malpensat però jo crec que enunciar obligacions d'una manera tan fosca i poc entenedora no pot ser casualitat. I més encara entre dos mons  distants i distints com ho són Alemanya i Espanya. Jo ,malgrat tot, em decante per l'alemany. Més que res perquè a la segona llegida ja saps poc més o menys que estem parlant de bous i vaques, mentre que en el cas del sintagma espanyol, si el traus del seu context, mai no sabries si el que no té l'obligació  d'avaluar el banc és el  consum de drogues o les postures del Kamasutra.

Normalment, segons he pogut deduir de la meua ja no tan curta experiència vital, qui intenta amagar les seues obligacions o les defineix amb ambigüitat, és que té la intenció d'eludir-les. Potser no és el cas i, simplement, he estat víctima d'allò que se'n diu un llenguatge especialitzat. Totes les activitats humanes que es restringeixen a un àrea concreta del coneixement tenen els seus llenguatges específics. Així els filòlegs diem paremiologia en comptes d' "estudi dels refranys" o els metges diuen insuficiència hepàtica en comptes de "fotut del fetge". Tot i això, la majoria dels col·lectius que fan servir llenguatges especialitzats( i que no tenen per què pertànyer a l'àmbit acadèmic: poden ser pescadors de canya, aficionats a la tauromàquia o crítics de rock) quan s'adrecen a un públic no especialitzat fan el que es diu un canvi de registre per tal d'aconseguir que el seu discur siga entés com més i millor siga possible. Sembla, però, que aquesta actitud diguem-ne democratitzadora del coneixement, aquest vessant més didàctic no ha arribat encara a alguns àmbits. Ara mateix se m'acudeixen dos: el món de les finances i el món del dret i la justícia. Cal dir que si es tractara del món del macramé i de la colombofília, amb tots els respectes pels aficionats a aquestes pràctiques, no estaria preocupat. La meua preocupació ve de l'estranya idea que l'economia i la llei són activitats que afecten  totes les persones i que fóra interessant que tothom poguera ser capaç d'entendre els seus rudiments sense necessitat d'un torsimany (veieu? jo seria un bon banquer; he pogut dir "intèrpret" però he escrit "torsimany").

Torne ara a la carta ¿ No hauria sigut més raonable que en lloc de "Advertencia general sobre la excepción a la obligación de evaluación por el banco de la conveniencia." hagueren escrit "Casos en què el banc no té l'obligació d'assessorar-lo"? Però clar, això és perillós. Fins i tot podria donar-se el cas que algun client entenguera la carta. A més, no tot el que he dit abans és veritat. Hi ha un altre grup amb un interés especial que el seu llenguatge especialitzat no siga entés per la gent de fora del seu món: eixe món és el de l'hampa.

Lingüística Forense

Jan Svartvik amb un col·lega en un curs sobre llenguatge no verbal

No sé si heu  sentit parlar alguna volta de la Lingüística Forense(LF). Per si un cas us en faig cinc cèntims: la LF és una branca de la lingüística aplicada que naix d'una confluència d'interessos entre la lingüística i el dret, o entre la llengua i la llei, si us agrada més. Quins són eixos interessos comuns? Doncs diversos, però tots estan basats en l'estudi de la comprensió i la producció de textos dins de l'àmbit jurídic. Açò vol dir que la LF estudia com fer més entenedors els textos legals i les seues interpretacions, però també el llenguatge que es fa servir als processos judicials i també aquells textos, siguen transcrits o gravats, que es poden utilitzar com a proves en un judici. Així, la LF pot ser útil al punt, per exemple, de determinar l'autoria d'una nota amenaçant o d'una trucada telefònica, però també s'ocupa de si un acusat és capaç d'entendre correctament o de produir un text concret. Els seus pares són els lingüistes Jan Svartvik, que començà a fer circular el concepte, tot i que ja havia estat utilitzat anteriorment, i Malcolm Coulthard , que ha sigut el seu més gran precursor. Té moltes aplicacions pràctiques (no debades és una branca de la lingüística "aplicada")  però me'n centraré en un parell , que hui m'interessen especialment.

En el seu estudi del llenguatge als processos judicials, la LF considera alguns grups socials, com ara els xiquets, els parlants de llengües estrangeres o algunes minories ètniques i dialectals, com a grups amb un potencial desavantatge en un procés jurídic per raó del seu diferent grau de coneixement de la  llengua vehicular a l'hora d'entendre-la o de produir-hi textos. Poden influir per tant en aquest desavantage l'ús dialectal per qüestions de procedència geogràfica o la inadequació del registre per motius culturals o d'altres.

Per altra banda, l'anàlisi de la producció de textos  utilizats com a proves en judicis intenta demostrar, sobretot, un parell de coses: si l'individu en el moment de la seua declaració tenia la capacitat lingüística de produir els textos que se n'han transcrit o si ,altrament, aquestes transcripcions han estats alterades d'alguna manera pels transcriptors.

A Espanya, la LF encara du bolquers però en altres països hi ha lingüistes forenses que col·laboren sovint en investigacions i processos judicials. Sembla, però, que tot i ser una branca força desconeguda i mancada de representació als departaments de les facultats de dret i filologia de l'estat, hi ha gent que està ben informada del que passa fora o té un instint natural per a la Lingüística Forense. D'altra manera fóra difícil d'explicar una notícia apareguda en la premsa d'ahir sobre el judici del "Caso Cooperación" en què es diu que l'advocat defensor del conseller Rafael Blasco intentarà aconseguir l'anul·lació de les transcripcions de les declaracions del seu representat per haver estat escrites en català normatiu, sent que Blasco va declarar en valencià col·loquial. Diu que açò fa que les  transcripcions puguen tenir un  sentit diferent del que tenien les declaracions inicials.

Pa cagar-se i no torcar-se. Aquesta última, és una expressió del valencià col·loquial que podríem transcriure de diferents maneres; propose uns exemples pràctics il·lustratius dels meus estudis sobre Lingüística Forense:

La transcripció en català normatiu seria "Per a cagar-se i no torcar-se", que crec que no dificulta la comprensió del significat original. En canvi, jo seria partidari de l'entrecomillat de les paraules considerades vulgarismes o barbarismes, és a dir: "Pa" cagar-se i no torcar-se, que trobe que respecta la fonètica original, aspecte important en unes transcripcions d'aquesta importància, i que conserva l'essència popular de l'expressió. En canvi, si posteriorment hem de traduir al castellà perquè els senyors magistrats no arriben a copsar l'ànima d'aquesta críptica llengua que és el català, i més encara el seu parlar dialectal i col·loquial de la Ribera, defugint una traducció literal i matussera que seria: "Para cagarse y no limpiarse", jo proposaria "Pa mear y no echar gota", que en reflecteix el sentit amb més fidelitat.

Potser fóra bona idea que els jutjats valencians pugueren comptar amb la col·laboració, sempre desinteressada, no cal dir-ho, dels centenars de professors interins de llengua que encara esperem plaça per a aquest curs. La Lingüística Forense ho agrairia molt, nosaltres ens enriquiríem (espiritualment) i , entre tots, aconseguiríem que la veritat i la llei resplendiren en aquest temps de foscor amb claror enlluernadora.

Rafael Blasco, que també sap fer coses amb els dits, amb un xic de Castelló que parla castellà

Esperanza, por Dios!

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma,^] condesa consorte de Murillo y grande de España(segons la Wikipedia) és com els toreros; diu que se’n va però sempre torna. Dic que és com els toreros per no comparar-la amb la botifarra de ceba -que també torna sempre després de dinar- ja que l’espanyolitat d’un torero és inqüestionable, mentre que la d’una botifarra pot ser discutible. A més, cal pensar que una néta dels comtes de Sepúlveda s’ha de semblar més a la gràcia torera d’un “paseíllo”, que a l’agror aigualida d’un reglot d’embotit de la gerra. Dic que cal pensar-ho, potser no és així. Diu la wikipedia que Esperanza és també neboda del poeta Jaime Gil de Biedma. Mireu quines coses tan boniques escrivia l’oncle Jaume (supose que a Aguirre no li farà res que li diguem Jaume, ja que portem 2000 anys formant part del mateix país i compartint cultura, alegries i llengües comunes).

De Vita Beata

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no pagar cuentas
y  vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Príncipe  de  Aquitania, en su torre abolida

Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sordamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.

A mi m’agraden molt, i semblen escrits per a l’ocasió.

Esperanza va dir ahir( ja ho he comentat adés) que Catalunya forma part d’Espanya des de fa dos mil anys. La meua pregunta és aquesta: Què pot haver fallat ací? L’oncle Jaume semblava un home de sensibilitat exquisida i diuen que inclús va flirtejar ideològicament amb el marxisme. Il·lustrat, culte, amant de les arts... Què ha passat? ¿Hauria convidat l’oncle Jaume a Sheldon Adelson a sopar a sa casa per parlar de l’obra de Gerard de Nerval?

Llegim a la wikipedia que la jove Esperanza va realitzar els seus estudis a La Asunción i el Instituto Británico de Madrid (on segurament va aprendre que el cas dels escocesos no és com el dels catalans). Col·legis privats, només faltaria ...

Però ¿No és el cas d’Esperanza un argument suficient per qüestionar l’educació privada? ¿Què deu pensar la pobra mare quan veu  la filla dient eixos desficacis ,amb els diners que li deu haver costat la seua educació? Vull pensar que Esperanza passava les hores de la classe d’Història fent-se algun “peta” darrere del gimnàs de l’institut. No voldria pensar que en eixos col·legis tan prestigiosos li han pogut donar una versió manipulada de la història. Això només ho fan als col·legis públics, on tots els professors són uns radicals comunistes i independentistes.