De gallines i multes

 

 "Dos gallines es barallen
per un perol de segó
i l'una li diu a l'altra:
tu t'afanyes més que jo".

Montoro i el nou Conseller d'Hisenda, Vicent Soler, es barallen per no pagar la multa que la Unió Europea ha imposat a Espanya per una manipulació del dèficit realitzada durant els períodes de Zaplana i Camps que amagava vora 1000 milions d'euros a l'any en factures i que, segurament, el personal de la neteja va llençar al fem pensant que eren embolcalls dels esmorzars. A l'hora de pagar multes i de col·locar-nos com el territori d'Europa que més s'allunya dels objectius de convergència europeus, al costat de Grècia i unes regions mineres d'Anglaterra i del sud d'Escòcia, sí que som una "realitat" diferenciada d'Espanya. Segons com, som o no som part d'"una grande, libre y indivisible". Està bé això; que la multa la pague l'Estat, dic. O la Generalitat. M'agrada que haja canviat la llei. Recorde una multa que vaig haver de pagar a Hisenda per una nòmina que conselleria m'havia abonat amb un mes de retard, cosa que fa amb molts interins cada any, i que no inclogueren al meu esborrany de la declaració. No l'esmenàrem i vaig ser jo qui pagà la multa. És bonic pensar que les nostres errades, negligències o tripijocs les pagarà l'administració. Així es pot treballar sense pressió ni por de desviar uns dinerets ací o allà, encara que no siga del tot legal, sense perill d'haver de rascar-se la butxaca. Si la multa l'haguera de pagar el responsable potser seria una mesura dissuasiva, però clar, tal volta fer d'una multa una mesura dissuasiva suposaria un excés de coherència difícil de suportar. Jo me n'alegre, ja us ho dic. Espere poder acollir-me a aquest bon fur europeu. La pròxima multa que m'arribe; siga de trànsit, d'Hisenda o per repartir caramels amb droga a la porta dels col·legis li la pense traslladar a la conselleria, a l'ajuntament, al ministeri, a la comunitat de veïns o a la comissió de la falla, ja m'ho pense.

El "Pseudo Flipp fartó"

El "Saga pedo" (pedo?)ha tornat a la província de València. Aquest ortòpter (orto?) havia desaparegut de la província de les flors, de la llum i de l'amor durant l'últim segle, segons informa hui el diari Levante, el nom del qual indica la posició de l'esmentada província respecte al centre cosmopolita de l'univers.
Quina mania tenim els humans de pensar que les coses que no podem veure no existeixen. L'insecte amb aquest nom de ressonàncies aerofàgiques deu la seua nomenclatura, tal i com aclareixen al diari valensiano més mercantil, a les seues poderoses potes (pes pedis, en llatí) i no a cap activitat intestinal destacable, com podríem pensar els que no estudiàrem llatí quan tocava fer-ho. A mi, l'animalet, em recorda  Flipp, l'amic de Maja i de Willy. Però aquest no té ales, és carnívor i poc després de nàixer pot papar-se un altre insecte de la mateixa grandària que ell. Si Flipp haguera sigut un "Saga pedo", la sèrie de l'abella Maja no hauria passat de curtmetratge gore. El "Pseudo Flipp fartó", que és des d'ara el nom popular d'aquest insecte per decisió meua ja que, diuen, en ser molt escàs el pobret meu no en té, ha sigut trobat prop de Cortes de Pallàs, al llogaret de los Herreros, molt prop d'on van ser registrats els últims exemplars als anys 10 del segle XX. És estrany que a qui ha redactat el  text on es destaca la gran capacitat de camuflatge del Pseudo Flipp no se li haja ocorregut pensar que no haja desaparegut mai, sinó que senzillament ningú no l'havia trobat en tots aquests anys. Hi ha presències tan discretes que podrien considerar-se absències i presències tan evidents que fan desitjar una llarga absència. Així doncs, no sé si donar-li la benvinguda, la bentornada o la bentrobada, al golut del "Saga pedo".

El "toro cerril"

Ahir va morir "Colilo", d'acord amb la notícia apareguda al Levante, banyegat per "un toro cerril" als bous al carrer de les festes de sant Pere. Segons sembla, "Colilo" era una persona popular al Grau de Castelló, no gaire aficionada a jugar-se la pell en aquest tipus de festes de la testosterona. Diuen que estava distret, parlant amb un amic, quan l'enxampà una mort vestida de negre boví. No fa ni dos mesos va morir una altra persona, a Benissa, en una altra testosteronada de carrer. Segurament també devia tindre algun malnom, amb el qual el coneixien els seus amics. Ara, "Colilo" i el benissenc passaran a ser dos sumands de la xifra total de víctimes als festejos taurins, les famílies de les quals no tenen el costum d'organitzar-se en associacions de víctimes perquè sembla que les morts dels seus parents són una possibilitat accidental assumida prèviament per la víctima. Però això no és veritat, la mort no és solament un accident ni als bous al carrer ni als de plaça. La mort, la seua possibilitat, és l'ingredient fonamental d'aquest tipus de festejos i està en la ment tant de qui hi participa activament, arriscant la seua vida, com de qui ho fa passivament, mirant com uns altres l'arrisquen. Perquè, com deia ma mare, si les banyes foren de sucre i els bous de xocolate, jo hauria sigut torero. I, llevat que existira la possibilitat certa de morir enfitat, no vindria ningú a veure com em cruspia l'animal, per més retallades que li fera abans d'endrapar-me'l. Alguns són així, què hem de fer, gaudeixen amb l'amenaça de la desgràcia i el drama dels altres; mentre que uns altres semblen gaudir demostrant que no els importen els efectes de la desgràcia, sense pensar que qui els patirà seran sobretot els seus amics i familiars, als quals no els ha preguntat ningú si volen arriscar-se a perdre un amic o un parent estimat. A més de tot açò, com se sol dir, ningú no els ha obligat a estar on estaven quan perderen la vida. Això sembla que tranquil·litza molt la consciència de les autoritats i de la societat en general. Quasi tant com quan la víctima d'un accident de trànsit circulava a una velocitat excessiva, borratxa o sense el cinturó de seguretat. Tot esdevé, per tant, un acte d'irresponsabilitat individual, d'inconsciència, de menyspreu del perill que en el cas de la tauromàquia alguns exalcen com una heroïcitat de valentia i virilitat excelses.

A "Colilo" el va escometre un "toro cerril". És inevitable plantejar-se en aquests cas si el pes del "cerrilisme" decanta la balança del costat d'un bou que rep aquest nom perquè no ha estat domat i s'ha criat salvatge o del costat de qui fa córrer aquests animals pels carrers d'una població i es diverteix esquivant les seues envestides. Això sense voler valorar les motivacions de qui els tanca en una plaça i els sacrifica en nom de l'art, la cultura i la tradició. "Cerril" és en castellà sinònim de bast, aspre, salvatge. Aquestes qualitats  s'adiuen amb un animal criat lliure, i semblen sinònimes d'alguna sort de noblesa. En canvi, en els humans,  considere que són trets gens desitjables.

Silvester és talòs

Les crítiques  de les “pel·liculetes” sobre la guerra del Vietnam de les antigues cartelleres Turia (sense accent) solien acabar insinuant una pregunta sorneguera: ¿Com pogueren perdre la guerra els americans amb el Rambo i tota la seua colla de patriotes de gimnàs?

En aquests dies de ressaca electoral comence a tindre un sentiment semblant en acostar-me a qualsevol mitjà de comunicació: ¿Com ha pogut aquest país arribar a aquest punt d’estultícia, podridura i avarícia amb tots aquests visionaris que, per comptes d’analitzar fets i raons, es dediquen al vaticini com si foren meteoròlegs de la tempesta política? Potser hi hem arribat precisament perquè ens agrada més especular sobre les possibilitats que assumir la realitat.

I que prompte ens desinflem en aquest país! Som un foc d’encenalls. Bona part de l’eufòria de diumenge a la nit i de tot el jorn de dilluns ja és desconfiança, recel. Alguns comencen a recordar que les polítiques socials costen diners i que el calaix que deixa el PP està buit, que no hi haurà manera de fer front a tanta despesa. També hi ha qui critica les negociacions dels partits de l’esquerra, on veu una lluita pel poder que recorda les maneres de fer política que durant molt de temps han criticat els partits que ara les protagonitzen. Articles que podien acabar amb un "Tots els polítics són iguals" i que sentencien de manera prematura tal  com ho faria qualsevol tronxo del bar del cantó.

Fins i tot, aquells que no s'hi veuen més enllà de la punta del nas es queixen que la plaça de l’Ajuntament vessava diumenge a la nit de banderes quadribarrades. Però, ¿a qui deuen pensar que hem estat votant tots aquests anys aquells que ells anomenen catalanistes, a Espanya 2000?

Jo aconsellaria, en general, que no ens hi afanyem més del compte, que ja tindrem temps de desenganyar-nos. Sempre arriba, el desengany, més tard o més d’hora, més gran o més petit. Però una cosa sí que us dic: ja m’agradaria que els votants de la dreta d’aquest país tingueren ni que fóra la quarta part de capacitat d’autocrítica que tenim els de l’esquerra. Seria ben saludable.

Tafaner de casino

Açò és el Casino Recreativo y Cultural del Port de Sagunt de dins estant. Deu fer vora dos anys que el vaig descobrir.  En aquell moment, el dissabte al matí hi anàvem a fer el café una colla ben selecta: un parell de taules de jubilats de xamelo diari; els seus corresponents tafaners, que de vegades feien com si llegiren el diari o conversaven; algun despistat vestit amb xandall que solia eixir al jardí a fer-se un cigarret davall l’eucaliptus i un servidor. No cal dir que em vaig enamorar del lloc al minut u. Qui em coneix bé ja sap que tinc tirada als llocs que en algun moment  han caigut del carro del progrés. Indrets rancis, en el sentit del vi.

Un poc de temps després de la meua descoberta, s’hi va produir un canvi important. Un dissabte al matí vaig trobar-me que el taulell del bar havia estat traslladat al jardí del casino. Vaig celebrar la novetat. S’acostava l’estiu i el jardí també és molt del meu grat; té un escenari i tot, per al ball amb orquestra dels dies de festa assenyalada. En canvi, el motiu del trasllat era ben bé un altre: hi havia goteres al teulat de l’edifici i calia fer-ne una reforma.

D’aleshores ençà el casino ha travessat un congost de dificultats. Però els jugadors de xamelo i els seus tafaners de partida són gent de costums inalterables i arrels fondes i han plantat cara a l’adversitat fins i tot quan, mesos més tard, les ventades gelades de l’hivern feien voleiar l’envelat que instal·laren prop de la barra perquè no hagueren de suspendre la temporada de xamelo indoor. Jo els he contemplat admirat en els temps difícils, a tots ells, sempre que la meua propensió al cadarn i al mal de gola m’ho han permés. És clar que durant aquest període també hi ha hagut temps per al dubte i el desànim. Alguns expressaven el seu escepticisme vers la reforma davant d’un suposat desacord entre l’ajuntament i l’antiga foneria d’acer, que durant dècades ocupà bona part de la població com a mà d’obra i que encara conserva moltes propietats al Port de Sagunt. Ningú sabia del cert qui era en aquest moment el propietari, cosa que tampoc interferia, per fortuna, el natural desenvolupament de les partides que anaven disputant-se.

Dissabte passat vaig tornar al casino després d’un temps d’absència durant el qual he democratitzat la meua fidelitat cafetera amb un estil potser vel·leïtosament contemporani, si se’m permet la redundància. Mai no hi havia vist tanta gent. En un costat del jardí, poc amunt o avall on va raure aquell envelat provisional, havien estés una tela que feia de tauler per a unes peces d’escacs d’un metre d’alçada. Un estol de xiquets s’afanyaven a córrer d’un cantó a l’altre sense un propòsit clar. A l’interior de l’edifici vaig descobrir tota una estança plena de taulers d’escacs disposats amb els seus respectius rellotges cronòmetre per a la celebració d’un campionat com cal. Al menjador del bar, davant els finestrals hi havia parada una taula llarga amb estovalles de paper i plats de plàstic amb creïlles fregides de bossa, olives i cacau “del terreno”. A l’instant entrà tota la xicalla que s’arraïmà a l’entorn de la taula com un eixam. Durant uns minuts em sentí inclús intimidat. Em paregué que feia nosa, que no hi pintava res. Tot seguit vaig parar esment en la reforma: era perfecta. Tan sols han reparat les goteres i han repintat les parets i el sostre. No han mogut ni un taulell de l’arrimador. Tot està com abans, una miqueta més net, si voleu. Confie que molt prompte hi podré tornar a retrobar-me amb la rancior i el repòs de les coses que han caigut del carro de la modernor.

DISTÀNCIA

Aquest cap de setmana he mirat la mar des de la voreta. La mirava i pensava que, a no tants quilòmetres en línia recta i sense cap obstacle al mig excepte l’aigua salada  que els cobreix, hi ha una fossa plena de cossos morts, ofegats. Tot seguit tombava el cap i veia la gent fent l’aperitiu, parlant de futbol, de carreres de motos... el típic diumenge de qui no s’ofega. Després vaig fer cap a casa: el dinar, música, lectura, la becadeta... el típic diumenge de qui no s’ofega i no parla gaire de futbol ni de carreres de motos. De vesprada, torní a la voreta de la mar. Vaig restar una estona palplantat mirant l’arribada muda de les ones, que assolien la vora esbravades pel ponent que hi bufava en contra. No deien res, les ones, les mateixes ones que no sé qui va comparar una vegada amb versos d’escuma. L’aigua no és un bon transmissor del so i les queixes dels morts sols les podem escoltar en els nostres malsons.

Hui he llegit al diari un article d’un escriptor que m’agrada. És valencià, però li diuen Juanjo. Açò és una cosa que tothom troba natural als nostres dies. Pensava Juanjo, al meu parer, que els escarafalls que els europeus fem davant la tragèdia dels immigrants que van desapareixent dia rere dia entre les ones del Mare Nostrum no són res més que teatre. Una mena de protocol moral davant les nostres consciències (açò ho dic jo, no Juanjo). Diu que, en aquest cas, la reacció s’ha vist amplificada per la xifra elevada de víctimes, afirma que si hagueren mort ordenadament i en petites quantitats, com passa habitualment, no s’haguera alçat tanta polseguera. I té raó, en Juanjo. Hi ha coses que afebleixen les veus dels que demanen socors: l’aigua, que no fa de bon transmissor; les minories, que sempre es queixen que no tenen veu; la pobresa, que ens deixa afònics; el temps, que, de les veus, tan sols en conserva una eco prim;  i la distància, que és l’oblit, segons diuen els boleros. Sí, deu ser això, i cal pensar que si un dels vaixells de càrrega que ahir diumenge de vesprada resseguien el nostre modest segment d’horitzó se n’haguera anat al fons de la mar, alguns de nosaltres hauríem deixat de banda el diari, les carreres, la becadeta i inclús el gin tonic amb pebre negre i rodanxes de cogombre, per tal de no haver d’avergonyir-nos davant de les nostres consciències per a tota la vida. Perquè molts de nosaltres som més bons en la distància curta.

Sirenes de matinada

Sí, també jo les he sentides. I potser no cantaven per a mi. Així i tot, he intentat ignorar-les, i no he pogut. No és senzill, quan sotmeten el silenci de la matinada i et fan alçar-te en l’aire, hostils com punxes a la màrfega, un pam per damunt del matalàs. Unes vegades són sirenes, unes altres, mers clàxons, monòtons, penetrants. Llavors esdevé impossible tornar a cabdellar el fil del somni, i romans allà, entre badalls, respirant l’escalfor indestriable del teu cos i els llençols, maleint, blasmant la idea absurda d’una alarma que no alarma a ningú, que no alça del llit ni al propietari del vehicle on està instal·lada i que reclama a la desesperada un superheroi anònim que salte des del seu balcó, en pijama, com tots els superherois, i acace les ombres d’uns lladres quimèrics.

Ningú no ho fa, però. I continues maleint, primer l’amo del cotxe, a qui imagines dormint plàcidament a quatre o cinc illes de cases d’on anit  pogué aparcar, i tot seguit, el fabricant de l’alarma, que segurament no sabia el conte del pastor i el llop i degué pensar que la durada del cant de les sirenes era més importat que la subtilesa corprenedora de les seues notes.