BOSCOS i CIUTATS, COM BONS GERMANS

Sobre agermanaments germànics, manies i germanies.

Un exemple d'agermanament perifericoboscà

És cert que, quan viatge per plaer, la mirada se'm torna molt més amable. El blau és més blau, el negre s'allibera de les habituals connotacions i el verd, sobretot el verd, agafa un munt de tonalitats suggeridores i, a més, refresca com no ho fa en unes altres circumstàncies.

Deu ser per això que tot em sembla verd, refrescant i suggeridor cada vegada que vinc a Centropa. Centropa és un topònim de fabricació casolana que vaig agafar d'un film de Lars von Trier. En la pel·licula, Centropa era el nom d'una companyia ferroviària, però jo fa anys que el faig sevir per referir-me al conjunt de les que ja formen un bon grapat de destinacions de vacances, quasi sempre d'estiu, que hem passat en ciutats d'Àustria i d'Alemanya, amb alguna breu incursió pels Països Baixos.

Centropa és verda, això és cert. En té la climatologia a favor. I, com sol dir un amic, les plantes i els arbres, al nord, creixen per castic. Però jo no vull  parlar dels boscos, ara. El paisatge forestal el deixarem per a una altra ocasió. Ara, vull parlar de les ciutats. 

Trobe que la percepció del verd omnipresent en moltes de les ciutats de Centropa no és tan sols una conseqüència d'una climatologia i un medi que hi juguen a favor. Em sembla evident que unes altres circumstàncies juguen un paper almenys igual d'important que la innegable incidència del clima i la geografia. 

No ho sé, potser el "centropencs" són més nostàlgics que nosaltres. És comprensible. Eixos hiverns llargs que passen tancats a casa amb la calefacció encesa, a recer de les inclemències meteorològiques i sumits en grises malenconies, segurament els han inoculat un desig inconscient de retorn al passat, de recuperació d'un medi més natural, on els seus avantpassats passaven els hiverns tancats a casa a la vora de la llar de foc, a recer de les inclemències meteorològiques, sumits en grises malenconies i mirant el bosc de la finestra estant. Deu ser per això que infesten les seues urbs de parcs i jardins fins al punt de fer-te oblidar que vius en un lloc civilitzat, industrialitzat, motor de progrés humà i econòmic i peça fonamental de l'estat del benestar. Com si amb eixa amable convivència amb el verd intentaren d'esborrar del teu cap la certesa que, al capdavall, vius a la gran ciutat. I potser eixa és una altra clau per resoldre el misteri, les grans ciutats. 

Si sumem la població de les cinc ciutats més grans d'Alemanya, tenint en compte les seues àrees metropolitanes en un intent d'ajustar-nos més bé a la realitat de les grans concentracions urbanes, trobem que entre Berlín, Hamburg, Munic, Frankfurt i Stuttgart sumen entre quinze i setze milions d'habitants. Una xifra, si fa no fa, equivalent a la que sumen Madrid, Barcelona, València i Sevilla amb les seues àrees metropolitanes. És a dir, les cinc conurbacions més grans d'Alemanya sumen ben bé la mateixa població que les quatre més grans d'Espanya. Una dada ben significativa si tenim en compte que Alemanya té una població de 83 milions i mig d'habitants i Espanya, de 48 milions i mig. I encara resulta més interessant si pensem que Alemanya té una extensió de 357.587 km² i Espanya de 505.990 km². Açò dona una densitat poblacional de 233,72 hab./Km² en el cas d'Alemanya i de 96,04 hab/km² en  el d'Espanya. 

Aquestes dades expliquen més coses que no sembla. I la primera de totes és, precisament, que demostren clarament com ens enganyen les dades estadístiques. Si, per exemple, analitzem les dades concretes de Leipzig (616.000 habitants) i València (840.000 habitants) i les respectives superfícies que ocupen (134 km² València i 298 km² Leipzig) el bonic resultat final és que a València tenim tres vegades més habitants per Km² que a Leipzig (6000 a l'una i 2000 a l'altra). I és que, amb una població que supera en 35 milions d'habitants la població espanyola, açò és un 72% més, i amb una superfície quasi un 30% menor, algú podria pensar que a Alemanya la gent viu amuntegada en ciutats superpoblades, amb carrers, carreteres, transports i serveis col·lapsats. Però eixa sensació és molt més real en les ciutats espanyoles que no en les alemanyes. I la raó és més que clara: a Espanya, com ja sabem, vivim concentrats en quatre punts. El 90% de la població vivim en el 30% de la superfície. A la resta de l'estat, en eixa sinècdoque territorial que pretén englobar "la España vaciada", corre el vent i anem a fer turisme rural de tant en tant. 

Bosc i ciutat fent-se costat.

I per què, ho hem fet així, per aquests verals? Que potser no tenim la nostàlgia atàvica dels centropencs? Que potser hem oblidat el nostre vincle amb la terra, amb el verd, amb l'horta, amb eixe paisatge que mai no ens cansem de glossar en festes patronals i llibrets de falla i que se suposa que ha estat pal de paller de la nostra economia i pedra angular en la formació de la nostra identitat? Doncs, potser. O almenys, tenim una idea del progrés una mica distorsionada. Em ve al cap ara mateix una frase que ja em cridava l'atenció de jove i que he sentit en més d'una ocasió quan, viatjant amb autobús, passàvem al costat d'una zona urbanitzada de feia poc de temps: "Que bonic ha quedat tot açò... Abans, açò, era tot horta." Sí, definitivament, una idea, si no distorsionada del progrés, almenys bastant rància i susceptible d'actualització. I un sentit de l'estètica, basat en la passió pel formigó i l'amuntegament d'habitatges, realment abstracte i futurista, si ho mire des d'una perspectiva generosa i amable, ja que, ara mateix, encara estic de viatge.

Així i tot, no pense que el gust estètic dels nostres ciutadans mitjans, ni la seua idea de com haurien d'haver-se adaptat les grans ciutats al progrés industrial hagen estat determinants en el creixement i l'organització de l'espai urbà. I al respecte d'açò, hi ha un fet cabdal que no podem ignorar. A Centropa, la industrialització arriba un segle abans que a casa nostra. A Espanya, a més, arriba en una època un tant delicada, en què governava un senyor baixet que havia dirigit un colp d'estat militar i que construïa molts pantans. Ara hi ha gent que manté que en aquella època es vivia molt bé. Però clar, com que la gent mai no en té prou, entre la  dècada dels cinquanta i la dels setanta es produeix el famós èxode rural, un desplaçament demogràfic que concentra la major part de la població al voltant dels nuclis industrialitzats a Madrid, Catalunya i el País Basc. I, un poc més tard, amb l'ajuda del creixement del turisme, també al País Valencià i altres punts d'això que anomenen llevant i que no és ni un vent ni un equip de futbol. 

Com ja hem dit abans, la gent abandona els pobles no perquè busquen vides dignes -ja que els cacics de les zones rurals espanyoles sempre s'han caracteritzat per donar excel·lents condicions de vida als seus jornalers i, molt especialment, durant el govern d'aquest senyor baixet que comentàvem- sinó per pur afany de lucre i per una irreprimible tendència al luxe i la frivolitat. És per això que el creixement urbà s'ha de fer a corre-cuita, perquè no hi ha prou hotels de luxe a les ciutats per acollir les famílies que venen del medi rural i alguns es posen a viure davall dels ponts. No perquè no tinguen on caure morts, sinó perquè els agrada la festa que s'està muntant a la gran ciutat i no s'ho volen perdre. D'aquesta manera, un fenomen que a Alemanya dura prop d'un segle i que es produeix de manera progressiva i relativament raonable, per les nostre latituds es produeix en dos o tres dècades. Açò comporta, com podem deduir-ne, una escassa planificació urbana, la construcció d'habitatges barats amb el màxim aprofitament de l'espai i, ateses les circumstàncies, no sols oblidant la presència del verd als carrers, també arrassant espais d'horta amb els seus camps i els seus habitatges tradicionals que amb tanta gràcia glossem en les festes patronals. No puc oblidar, quan parle d'aquest tema, com es mirava ma mare l'actual avinguda de França de València i el voltants de l'hemisfèric alhora que deia: "No soc capaç de dir on era ma casa..."  

I on vull arribar amb tot aquest romanç? Doncs ni jo ho sé massa bé. Només sé que quan passege pels afores d'algunes ciutats de Centropa em pregunte com seria la meua ciutat si haguera tingut un desenvolupament progressiu i raonable. Si haguera crescut amb un pla urbanístic mínimament respectuós amb l'entorn i amb l'herència cultural i paisatgística de l'horta. Si no hauria estat possible, si no germanitzar, almenys agermanar horta i ciutat d'una manera natural i amable. Em pregunte, fins i tot, si jo no viuria en una versió reformada d'una casa de llaurador amb una figuera a la porta de casa i un pi plantat per mon pare al corral de darrere. I sí, potser soc un sentimental i no comprenc l'autèntica filosofia del luxe, i l'encís d'una certa frivolitat. I el progrés, sobretot el progrés, que collons! Que açò abans era tot horta i mira ara, ja no t'has de torcar el fang de les espardenyes cada vegada que plou.

Fleixos, aurons, grafits, vies  i ponts.

Rasmuson Sons

(Són sons per a canta-los al vent) 

Rasmuson Sons són un grup de l'Horta Nord, format per quatre germans que van sorgir del no-res (Isidre, Tico, Tonico i Enric Rasmuson). Durant la darrera setmana, els Rasmuson han estat gravant el seu disc de debut: un EP de sis cançons que, després d'escoltar-les, et deixen en un estat de confusió, com si t'hagueres quedat adormit a la soca d'un xiprer dels pantans, al mig del Bayou, i t'hagueres despertat a l'ombra d'una figuera vora un carxofar d'Albalat, una experiència pareguda a la que visqué el montoliveter Pere Aleixandre a Terra Santa.

Els Rasmuson, per part de pare, tenen una forta tendència a la dissipació; de fet, ningú sap ben bé on viuen, ni tampoc de què. Hi ha una llegenda quasi mítica que situa l'origen de la família en una barraca feta de somiers, plàstics i cartons vora un braçal de la séquia reial de Montcada. El cas és que la seua obra no té un interés econòmic ni professional. De fet, no cobren drets per les seues cançons, perquè diuen que pertanyen al poble i que ells viuen bé espigolant i collint el repom de la taronja. Són gent de la que ja no n'hi ha i que, segurament, tampoc no ha existit mai.

Malgrat tot, volen agrair algunes coses: la primera, l'autoria del gentilici "Nord-hortícola", que utilitzen al títol del disc, que és una troballa de Santi Almenar, insigne Albalater, que generosament ha accedit a l'ús i abús del terme; i en segon i tercer lloc, a Noel Rosa i Newton Mendonça, autors de les lletres de "Feitiço da Vila" i "Desafinado", respectivament, que han inspirat les lletres de "Qui naix a la Vila" i "Descafeïnat", també respectivament. Els Rasmuson son àcrates i ateus, però concedeixen al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, altra volta respectivament. El resultat és una encarnació tan real de les humanes contradiccions que ens fa dubtar que aquests entranyables germans no siguen una entelèquia o un concepte absolut encara per descobrir. En fi, ací us deixe aquest treball de debut que esperem que no siga l'últim. L'últim debut, vull dir, perquè les aficions dels Rasmuson abasten tots els camps de les arts, la qual cosa els converteix en nefastos treballadors.

LES CANÇONS

L'ORACIÓ DEL SAMBA CALENT

La lletra d'aquest tema, com ja s'ha dit més amunt, està inspirada en la de la cançó, composta en 1934 per Noel Rosa, "Feitiço da Vila". Els Rasmuson interpreten aquesta cançó com una reivindicació del lloc on pertanys i una manera de veure el món lligada a la vida bohèmia, a la festa nocturna, a l'alegria senzilla i a la vida al marge de supersticions, religions i uns altres malsons.

MAR QUE ES MARFON A FONS

Marfondre's o marfondir, tot i que, ves a saber per què, no apareix al diccionari de la nostra benvolguda acadèmia, segons el diccionari de sinònims, vol dir esgotar-se, esllanguir-se, dissipar-se, consumir. Els Rasmuson parlen de la mar( i de l'amor) com a escenari i com a recurs explotat finS a l'extenuació. Tot un homenatge als records d'infantesa i als amors d'estiu que sembla que han tingut.

  

COSES DEL MAL VI

Més amor. Ara, tota una declaració. Una evocació dels primers moments d'una relació, de l'amor idealitzat i de l'amor madur, quan deixa de ser una aventura de resultat atzarós. Una meravella, vaja.

DESCAFEÏNAT

Un altre homenatge dels Rasmuson a la música brasilera. En aquest cas a un clàssic inqüestionable, el "Desafinado" que va popularitzar João Gilerto amb lletra de Newton Mendonça. I, precisament, no es tracta d'una versió, sinó d'una adapatació bastant lliure de la lletra.

PASTA FANG I BLUES

I després de l'amor, el desamor. "Hem de parlar, açò ja no és com era" i tot això... Uns que pasten fang i uns alltres que se'n van a pastar-ne.

VIDA DISSIPADA

"Vida dissipada" és, no cal dir-ho, un joc semàntic. La història és la d'una persona que fa un canvi radical en la seua vida i que acaba despareixent sense deixar rastre ni pollastre. No falta qui diu que és la història del pare dels Rasmuson, que segons la llegenda, també va desaparéixer i encara el busquen i que inspira el nom que els germans decidiren posar al grup.

 Àudio de les sis cançons

.

Sense haca ni barraca

 

Doncs estava jo pensant si la cara que fan alguns llauradors quan passeges per l'horta i fiques un peu dins els límits d'això que ells consideren les seues possessions no deu tindre alguna relació amb un sentiment de propietat o de territorialitat paregut al que deuen sentir eixes persones que pretenen que els immigrants venen ací a furtar-nos no sé quines coses que són nostres i que conformen el nostre llegat i la nostra identitat. Suposava jo que deu ser un impuls paregut al dels animals que orinen o refreguen el seu cos contra els arbres per a marcar el territori. Sempre animals mascles, potser, o no exclusivament?

Doncs estava jo pensant en tot açò quan, en reprendre la lectura d'Història d'un cavall de Lev Tolstoi, va i em trobe amb una bonica reflexió sobre el sentiment de possessió, casualment dels "homes", vist des d'una perspectiva equina.

El text m'inspira un parell de dubtes. El prime és que el fet que el traductor faça servir "l'home" per a referir-se, supose, a l'ésser humà no haja pogut acabar sent una traïció a la versió original, o si la versió original reflecteix una època en què només el sexe masculí tenia el dret de sentir-se posseïdor de segons quines coses. El segon dubte és si l'estratègia narrativa de veure les coses des del punt de vista d'un animal, que tant molesta a alguns hui en dia per l'ús sentimentaloide característic de les pel·lícules de Walt Disney i altres faules infantiloides posteriors, ens molesta pel seu excés d'antropocentrisme i d'humanització dels sentiments animals o si, ben al contrari, ens molesta perquè no ens agraden les conclusions a què podrien arribar els animals si ens observaren amb una capacitat de raiocini pareguda a la que tenim alguns humans.

Allà va el fragment en qüestió. Us deixe amb el cavall Pigat, que s'esplaia ben a gust.

Els homes no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d’aquest o d’aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: «el meu», «la meva», «els meus». Ells en fan ús en parlar de diversos éssers vius, de la terra, dels homes, àdhuc dels cavalls. També és cosa correntíssima que, en parlar d’un objecte, una sola persona pugui aplicar la paraula «meu». La persona que té la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes, és considerada pels altres la més feliç.

Quina és la causa d’aquesta manera de raonar? No ho sé pas! Durant un quant temps vaig suposar que potser la qüestió dels interessos era el mòbil de tot. Però ho vaig deixar córrer. Ja us diré per què. Moltes persones em consideren de llur propietat; i, això no obstant, no es serveixen de mi, ni són elles les que m’alimenten, les que em cuiden. Els qui fan tot això són persones forasteres, a les quals no pertanyo; els palafreners, els cotxers.

No passà gaire temps sense que hagués pogut fer-me una idea ben clara de la paraula «meu», a la qual els homes concedeixen tanta importància. Us asseguro que aquesta paraula no significa altra cosa que un instint bestial indigne, que els homes qualifiquen amb el nom de «sentiment o dret de la propietat». Un home diu: «la meva casa» i no hi habita; un comerciant, «la meva botiga», i mai no hi posa els peus; o bé, «el meu magatzem de robes», i d’aquelles robes mai no en pren un metre per a les seves necessitats. Hi ha homes que diuen «la meva terra» sense haver-la vist mai; àdhuc n’hi ha que la paraula «meu» l’apliquen a llurs consemblants, a éssers humans que mai no han vist; i als quals ofenen de totes les maneres possibles i imaginables. Sovint diuen «la meva dona», parlant d’una dona que consideren de llur propietat, però que de vegades viu amb un altre home.

La finalitat principal d’aquest animal estrany anomenat «home», no és pas fer allò que considera bo i just, sinó tenir la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes. Aquesta és la diferència fonamental entre nosaltres i els homes. I sense parlar d’altres avantatges, cal dir amb franquesa que això sol basta per a situar-nos en un graó molt superior al d’ells, en l’escala dels éssers vivents.

En els límits de la realitat

                                                     "The general zapped an angel" de Karel Thole

La possible manipulació de la imatge de Calabazón saludant a "esos máquinas" a l'entrada del CECOPI Disco-pub podria obrir una nova línia en la investigació. I no parlem únicament de la investigació del cas de la gestió de la DANA, sinó de la investigació, així, en general. Ja que sembla que s'han trobat indicis que posarien al descobert, no sols l'ús de la intel·ligència artificial en la fabricació de proves falses, sinó també de l'ús d'algun tipus de burrera natural treballada a l'estil artesà.

A més, alguns testimonis, més o menys indirectes, semblen confirmar que el nivell de falsedat hauria assolit unes cotes desconegudes fins ara, i inclús s'especula amb la possibilitat que Calabazón no haguera existit mai i que la persona que veiem als informatius no fora més que un holograma de polític a l'estil "campechano" que Eduardo Zaplón manà que li fabricaren per amenitzar les festes entre col·legues empresaris, emprenedors i altres tipus de benefactors socials. Aquest holograma, segons algunes fonts, era conegut com el Comte Carlos de Mazaplana, però li haurien canviat el nom quan decidiren presentar-lo com a candidat a les eleccions.

Aquesta hipòtesi de la incorporeïtat de Calabazón sembla que, paradoxalment, està agafant cos. Algunes declaracions del cercle més íntim de les periodistes que solen dinar amb Calabazón amb l'excusa d'oferir-los la direcció de tot tipus de mitjans de comunicació, comissions falleres, associacions de veïns i clubs de tennis asseguren que mai arribaren a establir un contacte físic amb Míster Carabassa. Fins i tot, en algun cas, s'hi arriba a afirmar que era freqüent una sensació de lleugeresa i de superficialitat no sols en el físic, sinó en les idees i en les converses. "Era com relacionar-se amb un núvol de fum", arribà a declarar Maricel Albinyana.

Per últim, també es suggereix una possibilitat que capgiraria el cas i la mateixa essència del poble valencià. El prestigiós politòleg, sociòleg i dermatòleg Kike Gard ha desenvolupat una hipòtesi a partir d'aquests inusuals paràmetres de falsedat. Gard aventura que l'abús del principi d'incertesa (és a dir, l'abús de la farsa indecent i descarada) podria haver generat un nou marc entre la realitat física i el món de les idees, de tal manera que tots els valencians estiguérem vivint, com els personatges de Màtrix, en una mena de somni, com deia Calderón. O, més ben dit, en aquest cas, un veritable malson. A més, algun paregut atzarós entre el nom que  Míster Carabassa sembla que té en aquest entorn d'incerta realitat i la paraula malson podria haver generat un bucle del qual els valencians no poden eixir i que fins i tot justificaria alguns resultats electorals que podrein estar repetint-se amb una críptica periodicitat i que serien difícils d'explicar en un marc de patrons físics universals.

Déu meu! Morirem tots!

 

Sembla que hem trobat un nou motiu per a remoure consciències en estat de repòs i publicar notícies sensacionalistes sense cap ni peus. Bé, enhorabona. Llarga vida al gènere.

Ja fa un bon grapat d'anys que convivim amb l'amenaça del canvi climàtic. A més, la consciència del perill d'una guerra nuclear també ha reviscolat ara, amb el sinyó Putin i la seua nostàlgia de la guerra freda i el seu desig de posar-la al foc per fer-la trencar el bull. Durant dècades, vam viure amb l'amenaça que en qualsevol moment, apareixeria la versió real del Dr. Strangelove, premeria un botó roig i tots aniríem a fer guitzes. Però en les últimes dècades, ja ens n'havíem oblidat. Les bombes nuclears continuaven al soterrani i els torcaven la pols cada setmana, però ningú se'n recordava ja. Eren coses de pel·lis d'espies, d'allò del mur i dels comunistes que eren l'hòstia de roïns.

Els efectes narcotitzants de la globalització fins i tot ens van fer creure que tots els terraqüis érem veïns d'una única vila de dimensions planetàries. D'acord, sí. Teníem algun veí torracollons, com ara el grassonet aquell de Corea del Nord, però què hi farem. Que no hi ha gentola en tots el pobles i en tots els barris?

Ara, però, l'amenaça és tota una altra. Algú ha inventat una maquineta que parla i enraona com si tinguera coneixement. De fet, alguns que hem estat de tertúlia amb ella, coincidim que té molt més trellat que un percentatge de la població que no m'atrevisc a alfarrassar, perquè ben segur que el resultat de l'operació sí que em generaria un neguit considerable.

Alguns dels que han contribuït a crear aquest invent i molts dels que n'han finançat el projecte, ara diuen que cal deturar-ho tot. En algun cas, fan escarafalls anunciant l'apocalipsi, la fi de l'aventura humana sobre la terra. Aquelles amenaces de què parlàvem: l'escalfament global, la guerra nuclear... són brosseta de riu comparades amb el perill d'una apocalipsi desfermada per un ens que, a més d'intel·ligent, és artificial.

Podem suportar conviure amb amenaces generades per nosaltres mateixos, per la nostra inconsciència, la nostra vanitat o la nostra estupidesa. Però un final propiciat per una màquina que no naix de les nostres humanes entranyes i que a més té fama d'intel·ligent, això és molt difícil de pair.

La proporció de l'hòstia

 

En aquests dies d’intercanvi de mastegots al carrer i de frívoles legitimitats lligades a la direcció del flux hostiador, potser convé recordar que afirmar, amb una diferència de pocs segons, que la violència no soluciona res i que és un problema que els mossos d’esquadra s'enfronten als manifestants sense pilotes de goma resulta, si més no, paradoxal. Si les pilotes de goma no han de solucionar res, val més que no en disparen.

Un altre detall important és la diferència entre una resposta “proporcional” i una altra de “proporcionada”. Les relacions de proporcionalitat es basen en relacions matemàtiques d’acord amb l’augment o la minva d’una quantitat, mentre que les respostes proporcionades són respostes adequades. I ací rau el problema, ja que la idea d’adequació és força subjectiva, perquè depén de factors morals o culturals. Un exemple: si li tallem els collons a un violador, la resposta davant el greuge pot ser considerada proporcional. En canvi, no en tots els ambients ni en tots els països es considerarà una resposta proporcionada.

Evidentment, les notícies són peces d’un gènere efímer, que sovint es redacta a corre-cuita i sense una revisió acurada. A més, ja sabem que el llenguatge és un viarany envitricollat ple de clots i de paranys, però tampoc podem caure en tots i, en acabant, queixar-nos perquè no aprovem el C2.

El càndid decandit

 

Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.  

Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el seu idioma on el que està estudiant.

Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye, les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.

“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se, defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir, marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc, migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense malícia.

Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard  “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire, ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha  llengües més importants que altres pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.

Ninja i arrastre

Avui he assistit, com a espectador i per primera vegada, a una competició de "tir i arrossegament" ("tir i arrastre" per a qui ho entén). El concurs és paregut al "Ninja Warrior", que també vaig veure ahir a la nit per la tele per primera vegada. Igual que el concurs televisiu, és un concurs de força i la majoria dels participants encara no han fet més que quatre passos i ja saben que no guanyaran. Però l'ambient no és gens comparable: al "tir i arrossegament" encara hi ha algú (tampoc molts, siguem honestos) que hi posa trellat. 

A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo. 

Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven. 

Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.

Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.

Great Expectations (Para, bola!)

S'ajuntaren un comunista que no confiava en la humanitat, un progressista que menyspreava el progrés i un neoliberal solidari. Es coneixien de l'institut i, sense adonar-se'n, en un no res, ja estaven bufats.

A l'endemà, en llevar-se, el comunista menyspreava el progrés, el progressista no confiava en la humanitat i , per a acabar-ho d'adobar, el neoliberal era solidari. Anaren a fer-se el vermut i van veure les notícies en la televisió d'un bar d'un xinés que no feia menjar xinés.

Pogueren comprovar que res no havia canviat.

De vesprada, ja havien tornat als seus vicis.

Una certa fortor de gorg dogmàtic

Trobe que hi ha punts concrets sobre la pell del planeta on rebalsen les opinions fonamentals d'un determinat corrent polític, d'una idiosincràsia o d'una manera de veure el món. No crec que aquesta idea siga un desgavell si observem la nostra capacitat inqüestionable per tal d'ubicar l'epicentre d'un terratrèmol, un volcà o una massa forestal sobre la superfície terrestre; una borrasca a l'atmosfera, o una mola de peixos a la mar. En el nostre cas, el problema de les idees és la seua intangibilitat, qualitat que complica considerablement la seua localització física. Aquesta mena de concentracions es perceben més bé quan les idees són opinions inamovibles. Sembla que la fe cega, la creença sense condicions confereix al grumoll ideològic una densitat que provoca una fortor perceptible a l'olfacte d'algunes persones hipersensibles que són capaces d'advertir pudors desagradables en llocs on la majoria no percebem res. Aleshores, ens trobem davant un gorg de dogmes o un toll d'idees fixes. En aquest cas les creences s'arrapen a qualsevol element de l'entorn com un gat a una paret llisa.
De vegades, un péntol d'aquesta "no matèria densa" (concepte que concentra un nivell de paradoxa quasi insuportable) queda enganxat en alguna aresta que sobresurt de la realitat física i es fa visible durant una brevíssima estona si, qui està observant, no cal dir-ho, té un ull ben entrenat. Aquest dissabte al matí vaig veure un exemplar magnífic d'un prejudici tan ben ancorat entre les potes d'una taula de "railite" que cap raonament lògic era capaç de fer-lo fluir. Va ser a la terrassa d'un local entranyable de Benicalap, on de vegades esmorze en un ambient d'una moderada "saudade". Això que uns altres anomenarien un bar de "güelos". La conversa que es desenvolupà al meu costat fou un compendi admirable de classisme, intolerància, homofòbia, servilisme llepó d'arrel "caciquil", xovinisme pseudovalencianista, autocomplaença panxacontenta i autobombo fatu.

Pense sincerament que algú amb bona vista i millor olfacte hauria d'elaborar un mapa d'aquests punts del planeta. Localitzar-los amb exactitud pot resultar molt útil a l'hora d'explicar determinats fenòmens socials. A més ens estalviaríem tots els escarafalls habituals de certs mitjans de comunicació i una certa part de l'opinió pública que no troba com explicar-se, posem per cas, com els valencians (i no sols els valencians) han pogut (o poden), encara ara, votar com voten.

Cosmopolita

Jo, que sóc més jove que la majoria dels bancals, recorde perfectament quan la gent utilitzava l'adjectiu "cosmopolita" sense "Rin tin tin". No obstant això, no m'estranya gens que algú ho faça hui en dia amb un cert to de mofa. Mireu què diu el DNV sobre l'assumpte:

cosmopolita [kozmopolíta]
1.adj. i m. i f. Que considera tot el món com a pàtria seua, que viu tan prompte en un país com en un altre, que es comú en tot el món.

Atesa la definició, coses com ara la Coca-Cola, el Burger King, els turistes ignorants, la targeta Visa o les samarretes de Messi i Ronaldo serien cosmopolites. Trobe que a cap cosmopolita dels d’abans li agradaria que el relacionaren amb aquestes coses que tan bé s’ajusten a la definició actual.
Si mire enrere no acabe de veure clar què va ocórrer abans; no sé ben bé si la gent començà primer a utilitzar la paraula “cosmopolita” amb “Rin tin tin” o si , al contrari, començaren a confondre “Rin tin tin” amb “retintín”. Confondre un usuari habitual de línies aèries low cost amb un cosmopolita és una cosa, però confondre una paraula tan suggeridora com “retintín” amb el nom d’un gos, per molt heroic que siga l’animalet, és una mostra de dispèpsia cultural. Un rot lingüístic, en podríem dir.
No sé, tal vegada és que no sóc tan jove com pense i comence a confondre les coses... ¿o deuen ser les coses, que s’estan tornant més confuses? No ho sé. En fi, que tingueu una bona Pasqua. Encara recorde quan, en comptes de conills, en menjàvem mones. De Pasqua, els conills, vull dir... amb un ou bullit al mig, les mones.

En Tomico no és l'Antoni

  L'Orthotomicus erosus i el Tomicus destruens són dos escarabats de noms simpàtics. De fet els seus noms semblen noms de dolents de còmic. Però el seu caire divertit no passa d'ací. Tots dos són el que els llauradors valencians en diuen "minaors". El conegut "morrut roig" de les palmeres n'és un altre; són insectes fil·lòfags, perforen la soca dels arbres fins a destruir-los.

 El senyoret destruens, darrerament, "progressa adequadament" per la zona de la Calderona. A Porta Coeli està fent una faena d'allò més fina. I si us fixeu, també ha deixat pelada una de les muntanyetes del Puig (la de la "patà", si no vaig errat) i va fent via cap amunt de la falda del Mont Picaio. La feina que va fent es pot apreciar des de l'autovia; són eixos pins que rossegen, morts, entre els seus veïns encara verds. Ací rau el problema fonamental, sembla. Quan el pi es torna ros i l'autoritat, competent o incompetent, decideix talar-lo, el malparit de Tomicus ja ha passat a un altre pi, encara verd, i , és clar, talar pins que semblen sans sempre fa coseta si no ho mana un especialista. Faria, diguem-ne, una sensació pareguda, salvades les diferències derivades de l'estima pel cos propi, a amputar òrgans sans per tal d'evitar que una infecció és propague. Almenys és així per a qui valora els arbres per a alguna cosa més que per fer la paella el diumenge a l'ombra o perquè el gosset alce la poteta i li canvie l'aigua a les olives a la seua vora.

 L'altre, l'Orthotomicus, va fent via pel Montgó, segons he pogut llegir hui a la premsa. Ha aparegut als límits de l'incendi de l'any passat al parc natural. Aquests senyors Tomicos s'aprofiten de la debilitat dels arbres castigats per la sequera, pels incendis o per ambdues coses. Són paràsits, animalets sense consciència del mal que ens causen. Llàstima que uns altres animalets que sí que en deuen tindre, de consciència, vull dir, es comporten de manera pareguda creant lleis i fent negocis bruts a costa del sacrifici d'un patrimoni que ja fa molts anys que és irrecuperable.

De gallines i multes

 

 "Dos gallines es barallen
per un perol de segó
i l'una li diu a l'altra:
tu t'afanyes més que jo".

Montoro i el nou Conseller d'Hisenda, Vicent Soler, es barallen per no pagar la multa que la Unió Europea ha imposat a Espanya per una manipulació del dèficit realitzada durant els períodes de Zaplana i Camps que amagava vora 1000 milions d'euros a l'any en factures i que, segurament, el personal de la neteja va llençar al fem pensant que eren embolcalls dels esmorzars. A l'hora de pagar multes i de col·locar-nos com el territori d'Europa que més s'allunya dels objectius de convergència europeus, al costat de Grècia i unes regions mineres d'Anglaterra i del sud d'Escòcia, sí que som una "realitat" diferenciada d'Espanya. Segons com, som o no som part d'"una grande, libre y indivisible". Està bé això; que la multa la pague l'Estat, dic. O la Generalitat. M'agrada que haja canviat la llei. Recorde una multa que vaig haver de pagar a Hisenda per una nòmina que conselleria m'havia abonat amb un mes de retard, cosa que fa amb molts interins cada any, i que no inclogueren al meu esborrany de la declaració. No l'esmenàrem i vaig ser jo qui pagà la multa. És bonic pensar que les nostres errades, negligències o tripijocs les pagarà l'administració. Així es pot treballar sense pressió ni por de desviar uns dinerets ací o allà, encara que no siga del tot legal, sense perill d'haver de rascar-se la butxaca. Si la multa l'haguera de pagar el responsable potser seria una mesura dissuasiva, però clar, tal volta fer d'una multa una mesura dissuasiva suposaria un excés de coherència difícil de suportar. Jo me n'alegre, ja us ho dic. Espere poder acollir-me a aquest bon fur europeu. La pròxima multa que m'arribe; siga de trànsit, d'Hisenda o per repartir caramels amb droga a la porta dels col·legis li la pense traslladar a la conselleria, a l'ajuntament, al ministeri, a la comunitat de veïns o a la comissió de la falla, ja m'ho pense.

El "Pseudo Flipp fartó"

El "Saga pedo" (pedo?)ha tornat a la província de València. Aquest ortòpter (orto?) havia desaparegut de la província de les flors, de la llum i de l'amor durant l'últim segle, segons informa hui el diari Levante, el nom del qual indica la posició de l'esmentada província respecte al centre cosmopolita de l'univers.
Quina mania tenim els humans de pensar que les coses que no podem veure no existeixen. L'insecte amb aquest nom de ressonàncies aerofàgiques deu la seua nomenclatura, tal i com aclareixen al diari valensiano més mercantil, a les seues poderoses potes (pes pedis, en llatí) i no a cap activitat intestinal destacable, com podríem pensar els que no estudiàrem llatí quan tocava fer-ho. A mi, l'animalet, em recorda  Flipp, l'amic de Maja i de Willy. Però aquest no té ales, és carnívor i poc després de nàixer pot papar-se un altre insecte de la mateixa grandària que ell. Si Flipp haguera sigut un "Saga pedo", la sèrie de l'abella Maja no hauria passat de curtmetratge gore. El "Pseudo Flipp fartó", que és des d'ara el nom popular d'aquest insecte per decisió meua ja que, diuen, en ser molt escàs el pobret meu no en té, ha sigut trobat prop de Cortes de Pallàs, al llogaret de los Herreros, molt prop d'on van ser registrats els últims exemplars als anys 10 del segle XX. És estrany que a qui ha redactat el  text on es destaca la gran capacitat de camuflatge del Pseudo Flipp no se li haja ocorregut pensar que no haja desaparegut mai, sinó que senzillament ningú no l'havia trobat en tots aquests anys. Hi ha presències tan discretes que podrien considerar-se absències i presències tan evidents que fan desitjar una llarga absència. Així doncs, no sé si donar-li la benvinguda, la bentornada o la bentrobada, al golut del "Saga pedo".

El "toro cerril"

Ahir va morir "Colilo", d'acord amb la notícia apareguda al Levante, banyegat per "un toro cerril" als bous al carrer de les festes de sant Pere. Segons sembla, "Colilo" era una persona popular al Grau de Castelló, no gaire aficionada a jugar-se la pell en aquest tipus de festes de la testosterona. Diuen que estava distret, parlant amb un amic, quan l'enxampà una mort vestida de negre boví. No fa ni dos mesos va morir una altra persona, a Benissa, en una altra testosteronada de carrer. Segurament també devia tindre algun malnom, amb el qual el coneixien els seus amics. Ara, "Colilo" i el benissenc passaran a ser dos sumands de la xifra total de víctimes als festejos taurins, les famílies de les quals no tenen el costum d'organitzar-se en associacions de víctimes perquè sembla que les morts dels seus parents són una possibilitat accidental assumida prèviament per la víctima. Però això no és veritat, la mort no és solament un accident ni als bous al carrer ni als de plaça. La mort, la seua possibilitat, és l'ingredient fonamental d'aquest tipus de festejos i està en la ment tant de qui hi participa activament, arriscant la seua vida, com de qui ho fa passivament, mirant com uns altres l'arrisquen. Perquè, com deia ma mare, si les banyes foren de sucre i els bous de xocolate, jo hauria sigut torero. I, llevat que existira la possibilitat certa de morir enfitat, no vindria ningú a veure com em cruspia l'animal, per més retallades que li fera abans d'endrapar-me'l. Alguns són així, què hem de fer, gaudeixen amb l'amenaça de la desgràcia i el drama dels altres; mentre que uns altres semblen gaudir demostrant que no els importen els efectes de la desgràcia, sense pensar que qui els patirà seran sobretot els seus amics i familiars, als quals no els ha preguntat ningú si volen arriscar-se a perdre un amic o un parent estimat. A més de tot açò, com se sol dir, ningú no els ha obligat a estar on estaven quan perderen la vida. Això sembla que tranquil·litza molt la consciència de les autoritats i de la societat en general. Quasi tant com quan la víctima d'un accident de trànsit circulava a una velocitat excessiva, borratxa o sense el cinturó de seguretat. Tot esdevé, per tant, un acte d'irresponsabilitat individual, d'inconsciència, de menyspreu del perill que en el cas de la tauromàquia alguns exalcen com una heroïcitat de valentia i virilitat excelses.

A "Colilo" el va escometre un "toro cerril". És inevitable plantejar-se en aquests cas si el pes del "cerrilisme" decanta la balança del costat d'un bou que rep aquest nom perquè no ha estat domat i s'ha criat salvatge o del costat de qui fa córrer aquests animals pels carrers d'una població i es diverteix esquivant les seues envestides. Això sense voler valorar les motivacions de qui els tanca en una plaça i els sacrifica en nom de l'art, la cultura i la tradició. "Cerril" és en castellà sinònim de bast, aspre, salvatge. Aquestes qualitats  s'adiuen amb un animal criat lliure, i semblen sinònimes d'alguna sort de noblesa. En canvi, en els humans,  considere que són trets gens desitjables.

Silvester és talòs

Les crítiques  de les “pel·liculetes” sobre la guerra del Vietnam de les antigues cartelleres Turia (sense accent) solien acabar insinuant una pregunta sorneguera: ¿Com pogueren perdre la guerra els americans amb el Rambo i tota la seua colla de patriotes de gimnàs?

En aquests dies de ressaca electoral comence a tindre un sentiment semblant en acostar-me a qualsevol mitjà de comunicació: ¿Com ha pogut aquest país arribar a aquest punt d’estultícia, podridura i avarícia amb tots aquests visionaris que, per comptes d’analitzar fets i raons, es dediquen al vaticini com si foren meteoròlegs de la tempesta política? Potser hi hem arribat precisament perquè ens agrada més especular sobre les possibilitats que assumir la realitat.

I que prompte ens desinflem en aquest país! Som un foc d’encenalls. Bona part de l’eufòria de diumenge a la nit i de tot el jorn de dilluns ja és desconfiança, recel. Alguns comencen a recordar que les polítiques socials costen diners i que el calaix que deixa el PP està buit, que no hi haurà manera de fer front a tanta despesa. També hi ha qui critica les negociacions dels partits de l’esquerra, on veu una lluita pel poder que recorda les maneres de fer política que durant molt de temps han criticat els partits que ara les protagonitzen. Articles que podien acabar amb un "Tots els polítics són iguals" i que sentencien de manera prematura tal  com ho faria qualsevol tronxo del bar del cantó.

Fins i tot, aquells que no s'hi veuen més enllà de la punta del nas es queixen que la plaça de l’Ajuntament vessava diumenge a la nit de banderes quadribarrades. Però, ¿a qui deuen pensar que hem estat votant tots aquests anys aquells que ells anomenen catalanistes, a Espanya 2000?

Jo aconsellaria, en general, que no ens hi afanyem més del compte, que ja tindrem temps de desenganyar-nos. Sempre arriba, el desengany, més tard o més d’hora, més gran o més petit. Però una cosa sí que us dic: ja m’agradaria que els votants de la dreta d’aquest país tingueren ni que fóra la quarta part de capacitat d’autocrítica que tenim els de l’esquerra. Seria ben saludable.