dissabte, 21 d’abril de 2018

Ninja i arrastre




Avui he assistit, com a espectador i per primera vegada, a una competició de "tir i arrossegament" ("tir i arrastre" per a qui ho entén). El concurs és paregut al "Ninja Warrior", que també vaig veure ahir a la nit per la tele per primera vegada. Igual que el concurs televisiu, és un concurs de força i la majoria dels participants encara no han fet més que quatre passos i ja saben que no guanyaran. Però l'ambient no és gens comparable: al "tir i arrossegament" encara hi ha algú (tampoc molts, siguem honestos) que hi posa trellat. 

A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo. 

Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven. 

Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.

Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.

divendres, 13 d’abril de 2018

Great Expectations (Para, bola!)

S'ajuntaren un comunista que no confiava en la humanitat, un progressista que menyspreava el progrés i un neoliberal solidari. Es coneixien de l'institut i, sense adonar-se'n, en un no res, ja estaven bufats.
A l'endemà, en llevar-se, el comunista menyspreava el progrés, el progressista no confiava en la humanitat i , per a acabar-ho d'adobar, el neoliberal era solidari. Anaren a fer-se el vermut i van veure les notícies en la televisió d'un bar d'un xinés que no feia menjar xinés.
Pogueren comprovar que res no havia canviat.
De vesprada, ja havien tornat als seus vicis.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Una certa fortor de gorg dogmàtic

Trobe que hi ha punts concrets sobre la pell del planeta on rebalsen les opinions fonamentals d'un determinat corrent polític, d'una idiosincràsia o d'una manera de veure el món. No crec que aquesta idea siga un desgavell si observem la nostra capacitat inqüestionable per tal d'ubicar l'epicentre d'un terratrèmol, un volcà o una massa forestal sobre la superfície terrestre; una borrasca a l'atmosfera, o una mola de peixos a la mar. En el nostre cas, el problema de les idees és la seua intangibilitat, qualitat que complica considerablement la seua localització física. Aquesta mena de concentracions es perceben més bé quan les idees són opinions inamovibles. Sembla que la fe cega, la creença sense condicions confereix al grumoll ideològic una densitat que provoca una fortor perceptible a l'olfacte d'algunes persones hipersensibles que són capaces d'advertir pudors desagradables en llocs on la majoria no percebem res. Aleshores, ens trobem davant un gorg de dogmes o un toll d'idees fixes. En aquest cas les creences s'arrapen a qualsevol element de l'entorn com un gat a una paret llisa.
De vegades, un péntol d'aquesta "no matèria densa" (concepte que concentra un nivell de paradoxa quasi insuportable) queda enganxat en alguna aresta que sobresurt de la realitat física i es fa visible durant una brevíssima estona si, qui està observant, no cal dir-ho, té un ull ben entrenat. Aquest dissabte al matí vaig veure un exemplar magnífic d'un prejudici tan ben ancorat entre les potes d'una taula de "railite" que cap raonament lògic era capaç de fer-lo fluir. Va ser a la terrassa d'un local entranyable de Benicalap, on de vegades esmorze en un ambient d'una moderada "saudade". Això que uns altres anomenarien un bar de "güelos". La conversa que es desenvolupà al meu costat fou un compendi admirable de classisme, intolerància, homofòbia, servilisme llepó d'arrel "caciquil", xovinisme pseudovalencianista, autocomplaença panxacontenta i autobombo fatu.
Pense sincerament que algú amb bona vista i millor olfacte hauria d'elaborar un mapa d'aquests punts del planeta. Localitzar-los amb exactitud pot resultar molt útil a l'hora d'explicar determinats fenòmens socials. A més ens estalviaríem tots els escarafalls habituals de certs mitjans de comunicació i una certa part de l'opinió pública que no troba com explicar-se, posem per cas, com els valencians (i no sols els valencians) han pogut (o poden), encara ara, votar com voten.

dimecres, 23 de març de 2016

Cosmopolita

Jo, que sóc més jove que la majoria dels bancals, recorde perfectament quan la gent utilitzava l'adjectiu "cosmopolita" sense "Rin tin tin". No obstant això, no m'estranya gens que algú ho faça hui en dia amb un cert to de mofa. Mireu què diu el DNV sobre l'assumpte:
cosmopolita [kozmopolíta]
1.adj. i m. i f. Que considera tot el món com a pàtria seua, que viu tan prompte en un país com en un altre, que es comú en tot el món.
Atesa la definició, coses com ara la Coca-Cola, el Burger King, els turistes ignorants, la targeta Visa o les samarretes de Messi i Ronaldo serien cosmopolites. Trobe que a cap cosmopolita dels d’abans li agradaria que el relacionaren amb aquestes coses que tan bé s’ajusten a la definició actual.
Si mire enrere no acabe de veure clar què va ocórrer abans; no sé ben bé si la gent començà primer a utilitzar la paraula “cosmopolita” amb “Rin tin tin” o si , al contrari, començaren a confondre “Rin tin tin” amb “retintín”. Confondre un usuari habitual de línies aèries low cost amb un cosmopolita és una cosa, però confondre una paraula tan suggeridora com “retintín” amb el nom d’un gos, per molt heroic que siga l’animalet, és una mostra de dispèpsia cultural. Un rot lingüístic, en podríem dir.
No sé, tal vegada és que no sóc tan jove com pense i comence a confondre les coses... ¿o deuen ser les coses, que s’estan tornant més confuses? No ho sé. En fi, que tingueu una bona Pasqua. Encara recorde quan, en comptes de conills, en menjàvem mones. De Pasqua, els conills, vull dir... amb un ou bullit al mig, les mones.

divendres, 18 de setembre de 2015

En Tomico no és l'Antoni

  L'Orthotomicus erosus i el Tomicus destruens són dos escarabats de noms simpàtics. De fet els seus noms semblen noms de dolents de còmic. Però el seu caire divertit no passa d'ací. Tots dos són el que els llauradors valencians en diuen "minaors". El conegut "morrut roig" de les palmeres n'és un altre; són insectes fil·lòfags, perforen la soca dels arbres fins a destruir-los.

 El senyoret destruens, darrerament, "progressa adequadament" per la zona de la Calderona. A Porta Coeli està fent una faena d'allò més fina. I si us fixeu, també ha deixat pelada una de les muntanyetes del Puig (la de la "patà", si no vaig errat) i va fent via cap amunt de la falda del Mont Picaio. La feina que va fent es pot apreciar des de l'autovia; són eixos pins que rossegen, morts, entre els seus veïns encara verds. Ací rau el problema fonamental, sembla. Quan el pi es torna ros i l'autoritat, competent o incompetent, decideix talar-lo, el malparit de Tomicus ja ha passat a un altre pi, encara verd, i , és clar, talar pins que semblen sans sempre fa coseta si no ho mana un especialista. Faria, diguem-ne, una sensació pareguda, salvades les diferències derivades de l'estima pel cos propi, a amputar òrgans sans per tal d'evitar que una infecció és propague. Almenys és així per a qui valora els arbres per a alguna cosa més que per fer la paella el diumenge a l'ombra o perquè el gosset alce la poteta i li canvie l'aigua a les olives a la seua vora.

 L'altre, l'Orthotomicus, va fent via pel Montgó, segons he pogut llegir hui a la premsa. Ha aparegut als límits de l'incendi de l'any passat al parc natural. Aquests senyors Tomicos s'aprofiten de la debilitat dels arbres castigats per la sequera, pels incendis o per ambdues coses. Són paràsits, animalets sense consciència del mal que ens causen. Llàstima que uns altres animalets que sí que en deuen tindre, de consciència, vull dir, es comporten de manera pareguda creant lleis i fent negocis bruts a costa del sacrifici d'un patrimoni que ja fa molts anys que és irrecuperable.

dimarts, 14 de juliol de 2015

De gallines i multes

 
 "Dos gallines es barallen
per un perol de segó
i l'una li diu a l'altra:
tu t'afanyes més que jo".

Montoro i el nou Conseller d'Hisenda, Vicent Soler, es barallen per no pagar la multa que la Unió Europea ha imposat a Espanya per una manipulació del dèficit realitzada durant els períodes de Zaplana i Camps que amagava vora 1000 milions d'euros a l'any en factures i que, segurament, el personal de la neteja va llençar al fem pensant que eren embolcalls dels esmorzars. A l'hora de pagar multes i de col·locar-nos com el territori d'Europa que més s'allunya dels objectius de convergència europeus, al costat de Grècia i unes regions mineres d'Anglaterra i del sud d'Escòcia, sí que som una "realitat" diferenciada d'Espanya. Segons com, som o no som part d'"una grande, libre y indivisible". Està bé això; que la multa la pague l'Estat, dic. O la Generalitat. M'agrada que haja canviat la llei. Recorde una multa que vaig haver de pagar a Hisenda per una nòmina que conselleria m'havia abonat amb un mes de retard, cosa que fa amb molts interins cada any, i que no inclogueren al meu esborrany de la declaració. No l'esmenàrem i vaig ser jo qui pagà la multa. És bonic pensar que les nostres errades, negligències o tripijocs les pagarà l'administració. Així es pot treballar sense pressió ni por de desviar uns dinerets ací o allà, encara que no siga del tot legal, sense perill d'haver de rascar-se la butxaca. Si la multa l'haguera de pagar el responsable potser seria una mesura dissuasiva, però clar, tal volta fer d'una multa una mesura dissuasiva suposaria un excés de coherència difícil de suportar. Jo me n'alegre, ja us ho dic. Espere poder acollir-me a aquest bon fur europeu. La pròxima multa que m'arribe; siga de trànsit, d'Hisenda o per repartir caramels amb droga a la porta dels col·legis li la pense traslladar a la conselleria, a l'ajuntament, al ministeri, a la comunitat de veïns o a la comissió de la falla, ja m'ho pense.

dilluns, 13 de juliol de 2015

El "Pseudo Flipp fartó"

El "Saga pedo" (pedo?)ha tornat a la província de València. Aquest ortòpter (orto?) havia desaparegut de la província de les flors, de la llum i de l'amor durant l'últim segle, segons informa hui el diari Levante, el nom del qual indica la posició de l'esmentada província respecte al centre cosmopolita de l'univers.
Quina mania tenim els humans de pensar que les coses que no podem veure no existeixen. L'insecte amb aquest nom de ressonàncies aerofàgiques deu la seua nomenclatura, tal i com aclareixen al diari valensiano més mercantil, a les seues poderoses potes (pes pedis, en llatí) i no a cap activitat intestinal destacable, com podríem pensar els que no estudiàrem llatí quan tocava fer-ho. A mi, l'animalet, em recorda  Flipp, l'amic de Maja i de Willy. Però aquest no té ales, és carnívor i poc després de nàixer pot papar-se un altre insecte de la mateixa grandària que ell. Si Flipp haguera sigut un "Saga pedo", la sèrie de l'abella Maja no hauria passat de curtmetratge gore. El "Pseudo Flipp fartó", que és des d'ara el nom popular d'aquest insecte per decisió meua ja que, diuen, en ser molt escàs el pobret meu no en té, ha sigut trobat prop de Cortes de Pallàs, al llogaret de los Herreros, molt prop d'on van ser registrats els últims exemplars als anys 10 del segle XX. És estrany que a qui ha redactat el  text on es destaca la gran capacitat de camuflatge del Pseudo Flipp no se li haja ocorregut pensar que no haja desaparegut mai, sinó que senzillament ningú no l'havia trobat en tots aquests anys. Hi ha presències tan discretes que podrien considerar-se absències i presències tan evidents que fan desitjar una llarga absència. Així doncs, no sé si donar-li la benvinguda, la bentornada o la bentrobada, al golut del "Saga pedo".