dijous, 28 de maig de 2015

Silvester és talòs



Les crítiques  de les “pel·liculetes” sobre la guerra del Vietnam de les antigues cartelleres Turia (sense accent) solien acabar insinuant una pregunta sorneguera: ¿Com pogueren perdre la guerra els americans amb el Rambo i tota la seua colla de patriotes de gimnàs?

En aquests dies de ressaca electoral comence a tindre un sentiment semblant en acostar-me a qualsevol mitjà de comunicació: ¿Com ha pogut aquest país arribar a aquest punt d’estultícia, podridura i avarícia amb tots aquests visionaris que, per comptes d’analitzar fets i raons, es dediquen al vaticini com si foren meteoròlegs de la tempesta política? Potser hi hem arribat precisament perquè ens agrada més especular sobre les possibilitats que assumir la realitat.

I que prompte ens desinflem en aquest país! Som un foc d’encenalls. Bona part de l’eufòria de diumenge a la nit i de tot el jorn de dilluns ja és desconfiança, recel. Alguns comencen a recordar que les polítiques socials costen diners i que el calaix que deixa el PP està buit, que no hi haurà manera de fer front a tanta despesa. També hi ha qui critica les negociacions dels partits de l’esquerra, on veu una lluita pel poder que recorda les maneres de fer política que durant molt de temps han criticat els partits que ara les protagonitzen. Articles que podien acabar amb un "Tots els polítics són iguals" i que sentencien de manera prematura tal  com ho faria qualsevol tronxo del bar del cantó.
Fins i tot, aquells que no s'hi veuen més enllà de la punta del nas es queixen que la plaça de l’Ajuntament vessava diumenge a la nit de banderes quadribarrades. Però, ¿a qui deuen pensar que hem estat votant tots aquests anys aquells que ells anomenen catalanistes, a Espanya 2000?

Jo aconsellaria, en general, que no ens hi afanyem més del compte, que ja tindrem temps de desenganyar-nos. Sempre arriba, el desengany, més tard o més d’hora, més gran o més petit. Però una cosa sí que us dic: ja m’agradaria que els votants de la dreta d’aquest país tingueren ni que fóra la quarta part de capacitat d’autocrítica que tenim els de l’esquerra. Seria ben saludable.

dijous, 21 de maig de 2015

Tafaner de casino



Açò és el Casino Recreativo y Cultural del Port de Sagunt de dins estant. Deu fer vora dos anys que el vaig descobrir.  En aquell moment, el dissabte al matí hi anàvem a fer el café una colla ben selecta: un parell de taules de jubilats de xamelo diari; els seus corresponents tafaners, que de vegades feien com si llegiren el diari o conversaven; algun despistat vestit amb xandall que solia eixir al jardí a fer-se un cigarret davall l’eucaliptus i un servidor. No cal dir que em vaig enamorar del lloc al minut u. Qui em coneix bé ja sap que tinc tirada als llocs que en algun moment  han caigut del carro del progrés. Indrets rancis, en el sentit del vi.
Un poc de temps després de la meua descoberta, s’hi va produir un canvi important. Un dissabte al matí vaig trobar-me que el taulell del bar havia estat traslladat al jardí del casino. Vaig celebrar la novetat. S’acostava l’estiu i el jardí també és molt del meu grat; té un escenari i tot, per al ball amb orquestra dels dies de festa assenyalada. En canvi, el motiu del trasllat era ben bé un altre: hi havia goteres al teulat de l’edifici i calia fer-ne una reforma.
D’aleshores ençà el casino ha travessat un congost de dificultats. Però els jugadors de xamelo i els seus tafaners de partida són gent de costums inalterables i arrels fondes i han plantat cara a l’adversitat fins i tot quan, mesos més tard, les ventades gelades de l’hivern feien voleiar l’envelat que instal·laren prop de la barra perquè no hagueren de suspendre la temporada de xamelo indoor. Jo els he contemplat admirat en els temps difícils, a tots ells, sempre que la meua propensió al cadarn i al mal de gola m’ho han permés. És clar que durant aquest període també hi ha hagut temps per al dubte i el desànim. Alguns expressaven el seu escepticisme vers la reforma davant d’un suposat desacord entre l’ajuntament i l’antiga foneria d’acer, que durant dècades ocupà bona part de la població com a mà d’obra i que encara conserva moltes propietats al Port de Sagunt. Ningú sabia del cert qui era en aquest moment el propietari, cosa que tampoc interferia, per fortuna, el natural desenvolupament de les partides que anaven disputant-se.
Dissabte passat vaig tornar al casino després d’un temps d’absència durant el qual he democratitzat la meua fidelitat cafetera amb un estil potser vel·leïtosament contemporani, si se’m permet la redundància. Mai no hi havia vist tanta gent. En un costat del jardí, poc amunt o avall on va raure aquell envelat provisional, havien estés una tela que feia de tauler per a unes peces d’escacs d’un metre d’alçada. Un estol de xiquets s’afanyaven a córrer d’un cantó a l’altre sense un propòsit clar. A l’interior de l’edifici vaig descobrir tota una estança plena de taulers d’escacs disposats amb els seus respectius rellotges cronòmetre per a la celebració d’un campionat com cal. Al menjador del bar, davant els finestrals hi havia parada una taula llarga amb estovalles de paper i plats de plàstic amb creïlles fregides de bossa, olives i cacau “del terreno”. A l’instant entrà tota la xicalla que s’arraïmà a l’entorn de la taula com un eixam. Durant uns minuts em sentí inclús intimidat. Em paregué que feia nosa, que no hi pintava res. Tot seguit vaig parar esment en la reforma: era perfecta. Tan sols han reparat les goteres i han repintat les parets i el sostre. No han mogut ni un taulell de l’arrimador. Tot està com abans, una miqueta més net, si voleu. Confie que molt prompte hi podré tornar a retrobar-me amb la rancior i el repòs de les coses que han caigut del carro de la modernor.

dilluns, 27 d’abril de 2015

DISTÀNCIA



Aquest cap de setmana he mirat la mar des de la voreta. La mirava i pensava que, a no tants quilòmetres en línia recta i sense cap obstacle al mig excepte l’aigua salada  que els cobreix, hi ha una fossa plena de cossos morts, ofegats. Tot seguit tombava el cap i veia la gent fent l’aperitiu, parlant de futbol, de carreres de motos... el típic diumenge de qui no s’ofega. Després vaig fer cap a casa: el dinar, música, lectura, la becadeta... el típic diumenge de qui no s’ofega i no parla gaire de futbol ni de carreres de motos. De vesprada, torní a la voreta de la mar. Vaig restar una estona palplantat mirant l’arribada muda de les ones, que assolien la vora esbravades pel ponent que hi bufava en contra. No deien res, les ones, les mateixes ones que no sé qui va comparar una vegada amb versos d’escuma. L’aigua no és un bon transmissor del so i les queixes dels morts sols les podem escoltar en els nostres malsons.
Hui he llegit al diari un article d’un escriptor que m’agrada. És valencià, però li diuen Juanjo. Açò és una cosa que tothom troba natural als nostres dies. Pensava Juanjo, al meu parer, que els escarafalls que els europeus fem davant la tragèdia dels immigrants que van desapareixent dia rere dia entre les ones del Mare Nostrum no són res més que teatre. Una mena de protocol moral davant les nostres consciències (açò ho dic jo, no Juanjo). Diu que, en aquest cas, la reacció s’ha vist amplificada per la xifra elevada de víctimes, afirma que si hagueren mort ordenadament i en petites quantitats, com passa habitualment, no s’haguera alçat tanta polseguera. I té raó, en Juanjo. Hi ha coses que afebleixen les veus dels que demanen socors: l’aigua, que no fa de bon transmissor; les minories, que sempre es queixen que no tenen veu; la pobresa, que ens deixa afònics; el temps, que, de les veus, tan sols en conserva una eco prim;  i la distància, que és l’oblit, segons diuen els boleros. Sí, deu ser això, i cal pensar que si un dels vaixells de càrrega que ahir diumenge de vesprada resseguien el nostre modest segment d’horitzó se n’haguera anat al fons de la mar, alguns de nosaltres hauríem deixat de banda el diari, les carreres, la becadeta i inclús el gin tonic amb pebre negre i rodanxes de cogombre, per tal de no haver d’avergonyir-nos davant de les nostres consciències per a tota la vida. Perquè molts de nosaltres som més bons en la distància curta.

dijous, 2 d’abril de 2015

Sirenes de matinada



Sí, també jo les he sentides. I potser no cantaven per a mi. Així i tot, he intentat ignorar-les, i no he pogut. No és senzill, quan sotmeten el silenci de la matinada i et fan alçar-te en l’aire, hostils com punxes a la màrfega, un pam per damunt del matalàs. Unes vegades són sirenes, unes altres, mers clàxons, monòtons, penetrants. Llavors esdevé impossible tornar a cabdellar el fil del somni, i romans allà, entre badalls, respirant l’escalfor indestriable del teu cos i els llençols, maleint, blasmant la idea absurda d’una alarma que no alarma a ningú, que no alça del llit ni al propietari del vehicle on està instal·lada i que reclama a la desesperada un superheroi anònim que salte des del seu balcó, en pijama, com tots els superherois, i acace les ombres d’uns lladres quimèrics.
Ningú no ho fa, però. I continues maleint, primer l’amo del cotxe, a qui imagines dormint plàcidament a quatre o cinc illes de cases d’on anit  pogué aparcar, i tot seguit, el fabricant de l’alarma, que segurament no sabia el conte del pastor i el llop i degué pensar que la durada del cant de les sirenes era més importat que la subtilesa corprenedora de les seues notes.

divendres, 20 de febrer de 2015

El raig que no cessa.

Que algú invente un adhesiu que es col•loca dins de la tassa del vàter o dins dels urinaris perquè els mascles pixadors sàpien cap a on han d’apuntar i siga capaç de viure de la seua comercialització és un fet que trobe fascinador. I sobretot em fascina que un ser humà tan sofisticat com per a idear un invent semblant siga capaç de conviure amb d’altres que necessiten que els indiquen cap a on han d’orientar el raig quan canvien l’aigua de les olives.
Segons he pogut veure últimament aquests adhesius han proliferat i hi ha més d’una empresa que els fabrica. N’hi ha molts models diferents, amb il•lustracions adaptables als gustos de la teua clientela: Belén Esteban, Pep Guardiola, Mourinho... N’hi ha que són paisatges núvols on després de la pluja daurada sempre surt el sol, zombis que es revelen darrere d’una porta o dibuixos de caire més simpàtic i naïf, per a un ús casolà que permetrà que els mascles xiconius (per no dir “masclets”) aprenguen a adreçar les seues emanacions en la direcció correcta.
L’última setmana m’he trobat el mateix adhesiu en dos bars diferents. Hi apareix una xicona de pitram prominent i nu. El pixador, inevitablement, orienta el seu raig justet al canaló que separa les dues bufes. No sé si Guardiola o Mourinho han tingut ocasió d’orinar sobre les seues pròpies imatges ni què deuen pensar sobre que altres persones ho facen. Supose que Belén Esteban no deu haver tingut ocasió de fer-ho, ja que no hi deu entrar, dic jo, massa sovint als vàters de cavallers dels bars, ni crec que tinga un d’aquests adhesius apegat a la tassa del vàter de sa casa. Seria un acte d’egocentrisme i autoodi combinat digne d’anàlisi.
Però tornant a la xicona de les canterelles, he de dir que no em sembla bé. L'acte de pixar-se en les mamelles d’una dona a l’excusat d’un bar no fa senyor. És inelegant, poc fi. Inclús, si no fóra perquè sóc infinitament tolerant amb els exercicis sexuals de cada u quan són de mutu acord, jo diria que és poc respectuós.

dijous, 20 de novembre de 2014

999


Sembla que el projecte de televisió púnica...perdó, púbica... ai, perdó... pública, ara sí!... la tele del tio Rus, vaja, podria tirar endavant. És bona idea, tal com estan les coses de peludes per al PP es fa difícil encarar una campanya electoral sense un instrument de propaganda tan valuós. En canvi, el sinyó president de la Dipu se'ns despenja dient que el poble reclama un instrument comunicatiu audiovisual que informe sobre les seues festes, les seues cultures (en plural) i les seues tradicions. I en la seua llengua! Molt bé, de colló de mico. Estic delerós de vore el model de llengua que farà servir la tele de Don Alfonso, famós per defensar com ningú les nostres senyes d'identitat i per amenaçar amb rematar als qui usen un model de llengua que ell no considera genuí. No han dit res sobre si el nom de la nova tele serà Canal 9, ja que ja no seria tan nou com tot això, o si serà Nou canal 9, o si serà 999 com diu la lletra del tema "Rehab" d'Amy Winehouse, que també parla d'una rehabilitació complicada. A més, subliminarment i pegant-li la volta seria 666. Però si jo fóra ell, Déu me'n lliure, tiraria pel dret i la batejaria com la Tele Pa Rus. D'aquesta manera conservaríem l'esperit original del joc de paraules de l'antic canal autonòmic amb la referència a una paraula ben genuïna i estimada per tots els valencians. Alhora que defensem la nostra identitat, recordem d'on venim i homenatgem el creador de l'invent. Pa Rus és, per tant, el nom perfecte per a la nostra televisió púbica, o pública, tant se val.

dijous, 3 de juliol de 2014

Provincianismes



El linotipista d'"El temps" oblidà un interrogant al final
Un desdejuni al bar i un cel núvol són dues coses que m’agraden. Damunt el taulell, dos diaris encara verges: el Marca i Las Provincias. Em decante pel segon; en els últims temps ja sembla un diari inclús mig normal, pense. ERROR.Trobe un editorial dedicat a criticar unes interpel·lacions fetes a les Corts Valencianes per 66 ajuntaments catalans sobre el tancament de Canal 9 i altres qüestions relacionades amb l’ús deficitari que les institucions valencianes fan de "la lengua", segons Las Provincias,"supuestamente compartida”. No sé qui ho suposa, açò, totes les universitats del món on es poden cursar estudis de romanística ho afirmen. Però supose, ara jo sí,  que això per a un diari amb quaranta anys de tradició anticatalanista significa poc. Ja que sembla que totes aquestes universitats estan comprades per l’or de la burgesia independentista catalana, que és un monstre de llarguíssims tentacles.
L’editorial fa referència al bon veïnatge i ve a dir que aquest afany annexionista dels catalans sobre el territori valencià perjudica la normalitat d’unes relacions amb interessos econòmics comuns, com ara el corredor mediterrani. Arruixa que plou! Jo sempre havia pensat que l’entrebanc per a aquestes relacions era l’anticatalanisme biliar d’un cert sector de la societat valenciana del qual precisament aquest diari ha estat l’estendard (per no dir la senyera, això sí, coronada i amb tres pams de blau) durant dècades i del qual encara no s’ha desmarcat, si és que l’editorial de hui no era una nostàlgica sessió de remember.
Però sóc valent, i tot seguit, lluny de deixar-me dur pel menyspreu sobre un tema tan ranci i que em toca molt el viu, he volgut donar-los peixet i me n’he anat a buscar la columna d’En Ramon Palomar, aquesta mena d’arlequí tastaolletes que solc llegir de tant en tant quan aquest diari em ve dins les mans. Aquest estrany paladí de l’underground conservador valencià en castellà, si em permeteu el doble oxímoron, es dedicava hui a esplaiar-se en l’abjecció més en voga del mes: blasmar Pablo Iglesias;  al qual, si més no, cal reconéixer-li un mèrit: aquest xicot, en dos dies , sense fer cap altra cosa que ser el principal responsable de traure cinc representants per al parlament europeu amb una nova formació política, ha aconseguit esdevenir un sospitós habitual de continu al punt de mira dels mitjans de comunicació, en un país amb un tropell de polítics asseguts al banc dels acusats i amb més de quatre càrrecs que gestionen el seu poder amb  indecència excel·lent.
Després d’açò he tingut una reacció natural i he retirat les meues mans del diari amb un involuntari gest de fàstic. L’he deixat caure damunt la taula, i en acabant, amb molta cura i un mocador de paper l’he arreplegat amb les puntes del polze i de l’índex i l’he tornat damunt el taulell. Espere que el propietari del bar no tinga cap problema amb sanitat. A mi encara em couen les mans. Trobe que el salfumant no és la millor opció per desinfectar-se les mans.