Una efemèride improbable per al dia de hui, 9 de setembre.

El 9 d'agost de 1993, la dona de Miquelet Mira entrà a l’estudi del seu marit per oferir-li un got d’orxata  i el trobà desmuntant el telescopi  que feia unes setmanes havia instal·lat vora la finestra. Un mes abans, Miquelet havia topat amb el telescopi per casualitat en uns grans magatzems i no pogué estar-se de comprar-lo; el preu feia riure, Miquelet no s’explicava com els taiwanesos podien fabricar productes a uns preus que amb prou feines devien cobrir el valor de les matèries primeres. Però eixe no era el seu problema. Ell només volia veure les estrelles, els planetes,els cossos celestes i ,per què no?, algun cos celestial, que també n’hi ha a la Terra i no gaire lluny de la finestra del seu estudi. Miquelet el comprà, ple de deler  jovenívol.

Uns dies després, i havent escrutat ben a fons la guia de muntatge de l’artefacte, Miquelet l’instal·là al seu estudi. Va firar-se un  mapa del cel nocturn i anava localitzant punts lluminosos d’ací d’allà i associant-los a noms mitològics. En acabant,  assabentava la seua dona de les seues descobertes i ella assentia amb paciència i feia una ulladeta per l’estret foradet del visor. Contemplaren plegats la rojor de Mart, la blavor de Venus, les rugositats i cràters de la lluna i imaginaren selenites amagats al costat fosc del satèl·lit terrestre. Persones com nosaltres, però en bo; sense vicis, vel·leïtats ni mals pensaments.

"Selenites" de George Méliès

Aviat, però, l’entusiasme s’apaivagà. Miquelet s’adonà que les imatges que tant li havien cridat l’atenció en les cobertes de les revistes científiques no estaven a l’abast del seu telescopi a un preu que feia riure i produït per uns taiwanesos  que amb prou feines devien cobrir el valor de les matèries primeres, cosa que no era el seu problema. Així que Miquelet baixà a la Terra i orientà el seu telescopi cap a la cambra de bany d’una veïna, també taiwanesa, a la qual va poder veure un dia netejant-se les orelles amb bastonets higiènics. Un altre capvespre també va poder observar com la senyora Araceli feia punt de ganxo davall del llum de la saleta d’estar.

Passat un mes de la compra del telescopi, l’artefacte restava palplantat sobre les seues tres potes en un racó de l’estudi del senyor Mira. El 9 de setembre, Miquelet entrà a l’estudi cercant una guia micològica, ja que aquella tardor pensava eixir a fer bolets, la seua nova afició. Quan passà al costat del telescopi va ensopegar amb ell i va sentir alguna mena de recança. Va fer una ulladeta pel foradet del visor, com aquell que li fa una carícia a un gat del qual no se n’ocupa prou. Miquelet parà esment i va veure un home en una habitació que semblava un estudi. L’home mirava per un telescopi  i portava una guia micològica en la mà. Darrere d’ell hi havia una dona que semblava oferir-li un got d’orxata.

El retorn de l'aranya negra

Quan jo era xiquet i sentia parlar de l’aranya negra, com que anava tan escàs de coneixements entomològics com ara i tan sols un poc menys escàs de coneixements literaris,  no pensava mai  en insectes ni ,encara menys, en la novel·la de Blasco Ibáñez. La meua memòria recuperava al punt unes imatges en blanc i negre, supose que extretes del NO-DO, amb un porter de futbol  rus vestit de fosc, tot ell braços i cames que feien remolins i rebutjaven, quan no engrapaven, balons llançats per davanters impotents. Era Lev Yashin, considerat per molts el millor jugador de futbol de la història en la seua posició.

Així les empomava l'aranya negra, que mai va eixir a collir figues.

De vegades, les banalitats quotidianes, com crec que Borges definia les notícies d’actualitat, amenacen inclús els nostres records més personals. Des d’ahir una nova aranya negra s’ha ensenyorit de la ciutat de València i reclama un protagonisme que molts valencians semblen encantats de concedir-li. Un multimilionari carregat de petrodòlars es passeja pel cap i casal amb la idea de fer-hi inversions i comprar el sòl que trepitjà el seu admirat poeta Ibn Hazm allà pel segle XI. Però aquest “petroric” no passeja com ho va fer el poeta i filòsof cordovés, sinó que ho fa amb un estrambòtic vehicle dissenyat per ell mateix  que ha batejat amb el nom de “Black Spider” i que es troba a mitjan camí entre un vell Cadillac i un carro de combat. Un prodigi d’elegància i bon gust. El vehicle sembla que desperta admiració allà per on passa i tots volen fotografiar-se amb ell. Tot un exemple de les coses que admira una societat en decadència, que continua badant davant de la forma de vida que l’ha menat a la situació en què es troba. Tant se val que ens parlen mil voltes de la disbauxa, del malbaratament de diners i de recursos, de la necessitat de polítiques sostenibles basades en la conservació, de l’ús intel·ligent dels béns... Tot fullaraca, fum, paper mullat. Venerem a qui venerem i ens perd la vanitat, la supèrbia, la superficialitat i l’ostentació. Permetem que les aranyes negres envaïsquen la ciutat i quan quedem enganxats a la seua teranyina, ho fem de grat, més contents que un gínjol. I per això els nostres polítics acompanyen orgullosos el genet de l’aranya negra i li fan la rosca perquè es deixe els doblers ací, o a Xàtiva,on l’acompanya el sinyó alcalde i on el seu poeta favorit va escriure “El collar de la coloma” (en àrab, cal dir-ho, que després alguna alcaldessa va pel món inaugurant biblioteques i dient que Al Russafí ja escrivia en valencià).  Li fan ballar els nanos (amb perdó) perquè ens ajude a ser el que érem abans: una bèstia que fagocita el paisatge i el defeca convertit en xavos que van a les butxaques de qui no els necessita. Això ens posarà de nou "al mapa", i satisfarà eixa obsessió malaltissa que el món estiga pendents de nosaltres; la dèria de les criatures malcriades.

 Sí, a mi aquetes coses també hem fan  pensar que necessitem un canvi de mentalitat, urgent, si pot ser abans que no acabe la crisi. I també m’he preguntat on és, quan la necessitem, eixa passió pel foc purificador i renovador de la qual tants valencians s’enorgulleixen.

El viatge d'un corredor de marjal

Aquest estiu m’ha pegat per córrer. Feia temps que volia fer algun tipus d’exercici; una mica per perdre panxa i una altra mica per comprovar allò que diuen quan deixes de fumar: que quan fas esport sembla que hages tornat a l’adolescència o que t’hagen implantat un tercer pulmó. El proper gener farà, si no vaig errat, una dotzena d’anys que no fume quotidianament. Crec que ja era l’hora de comprovar-ho.

Vaig començar fa mes i mig amb 10 minutets, per allò de no caure redó d’un batistot en el primer intent, i ara ja córrec mitja horeta. Tota seguida, no pare ni a fumar. No sé si he tornat a l’adolescència perquè , de coneixement, en tinc paregut però estic més garrit i apol·lini.

Podem dir que he esdevingut un corredor de marjal durant els dies de la canícula valenciana. De mosquits, també me n’he papat algun.

Murakami, recuperant, a la marjal d'Almenara.

Ahir a la nit vaig escoltar per casualitat un programa a ràdio 3 on parlaven de la moda de córrer i de l’èxit massiu de les maratons populars. El presentador relacionava el fenomen amb un llibre de Murakami (”De què parlo quan parlo de córrer”). Jo no sé què dir, no l’he llegit i les meues incursions esportives tampoc no obeeixen a cap tendència frívola conscient. En fi, que no sabia que córrer s’estilara més que abans si no que l'impuls de fer-ho m’ha agafat en el lloc i en el moment adients. Tot plegat em va recordar una altra anècdota esportiva. Quan era menut, per una estranya associació d’idees, vaig acabar fent-me de la Reial Societat. Fou unes quantes temporades abans que guanyara les lligues el 81 i el 82. Jo era de la Real abans del 79 però quan  els donostiarres guanyaren la lliga tothom m’acusava de pujar-me al carro del guanyador. Supose que ara, quan algú em veja traent el lleu per la boca pels camins dels entorns de la marjal pensarà que sóc un lector recent de Murakami, seduït per la promesa poètica de l’esforç físic. Al programa feren algunes comparacions sorprenents, com ara relacionar els efectes de córrer una marató als d’un viatge d’àcid, o les conegudes afirmacions sobre les substàncies que el cos segrega quan corre i que creen una mena d’addicció a l’exercici físic.

Hui he eixit a córrer per primera vegada a València. He anat enjornet, al llit del Túria. He vist alguns individus amb roba esportiva i aspecte jonqui. Puc jurar-vos que alguns d’ells corrien i no fugien de ningú. M’ha vingut al cap el programa d’ahir a la nit: les addiccions, els viatges... i una frase d'un personatge de “Dins el darrer blau” de Carme Riera, que he llegit fa poc: “Qui corre no ho fa per cosa bona i Déu sap si no fuig d’alguna malifeta”. El dia era núvol i quan he enfilat el llit del riu en direcció a la desembocadura uns cúmuls grisos m’amenaçaven premonitòriament.  Ajudeu-me, no vull acabar com els corredors del Túria.

On t'envien quan t'envien... a escampar el poll.

De primeres, cal aclarir que el poll de què parlem i de l'escampamenta del qual se'ns considera instrument és el pediculus humanus, que és aquell que era combatut  amb deler i colònia "cruz verde" per les mares dels qui nasquérem abans dels huitanta. No es tracta, doncs, d'escampar cries de pollastre ni de cap altre tipus d'ocell o au. Com s'explica clar i ras a l'apunt del molt recomanable bloc "La parla d'Oliva" ,que ja hem enllaçat des d'ací en alguna altra ocasió, qui ens envia a escampar el poll vol desempallegar-se de nosaltres amb un to agre i displicent, ja que ens està tractant de pollosos. És per això que em sorprenc quan trobe aquesta expressió dita en primera persona amb el sentit que li donem en castellà a expressions com "ahueco el ala, me largo o me las piro". "Au, escampe el poll", llegia jo fa poc en una novel·la d'un consagrat autor valencià. No sé si el significat literal del referent en aquest cas ha perdut el seu sentit per un procés de lexicalització però sobta el fet que algú, per dir que se'n va d'una manera expeditiva, es considere a si mateix un pollós, amb tot el respecte vers aquells que "porten cria de polls al cap" (pediculus capitis), en altres parts del cos, com ara l'esquena, o enganxats a la roba (pediculus corporis) o fins i tot al brosquil d'avall (poll de pubis o cabra; "ladilla" en castellà). Atesa l'especificitat en la nomenclatura segons les coordenades anatòmiques de la seua ubicació, sembla clar que anar carregat de polls no era tan estrany en un altre temps i la cosa donava per a distingir-ne classes i categories inclús en cossos de bèstia, com el poll de bou (caparra/paparra).
Sabem que més al nord, quan la gent vol desaparéixer o escapolir-se "foten el camp"o "toquen el dos". Encara que també poden "picar de talons". Per ací, fa anys, ens "espolsàvem les espardenyes", que ve a ser igual, i  que segons conta la llegenda negra popular i apòcrifa és el que va fer Sant Vicent Ferrer en abandonar  València, ja que de tan  fart que havia quedat dels valencians, no volia dur-se'n ni la terreta que se li havia enganxat a la sola. Uns situen el mític acte en creuar el riu de la Sénia i uns altres a Portbou; supose que depén del punt de vista sobre l'abast nacional de la font.
Per acabar, cal recordar un verb amb el significat de "fer-se fonedís" o "escapolir-se" com és "fofar", que no recull el DIEC, però sí el DCVB tot i que molt somerament. "Fofar" és marxar, fugir d'un lloc, i jo, quan l'he sentit dir, sempre he interpretat que qui "fofa" , marxa discretament o desapercebudament per a qui es queda. I una altra expressió, que per València substitueix el verb "marxar", poc utilitzat per ací en benefici del verb "anar-se'n": es tracta de "fer marxa", que és una manera de dir molt arrelada i totalment viva.

L'oli, d'Oliva i la sardina, de Sardenya

Quan vaig llegir, ja no recorde on, que l’ètim del nom de l’illa de Sardenya era el mot llatí Sardinia, l’associació d’idees  amb el peix blau, saborós, fresc i en llanda, fou tan ràpida com inevitable. Quan una etimologia ens sembla escaient no hauríem de molestar-nos a escarbar-hi més. Això és  un principi fonamental per al benestar interior, com el bífidus actiu, i no sols aplicable, evidentment, a la recerca etimològica, sinó a qualque altra faceta de la vida. Quan una explicació ens satisfà, xe , quina necessitat d’anar esbrinant-ne els ets i els uts. Quina mania d’anar cercant les veritats essencials quan solen resultar tan decebedores. Si u pensa que el valencià , per posar un exemple recent, ve de l’iber i és feliç amb eixa creença, ja són ganes de fer la guitza les de tots aquells erudits que s’entesten a demostrar el contrari. Que potser la seua explicació ens farà més feliços? Quina dèria amb el rigor i quin crim execrable en contra de la imaginació i la conveniència. És per tot açò que en el “Rastre del pollastre” hem volgut crear aquesta secció d’etimologies imaginades que ja encetàrem amb l’apunt sobre els “boixos nois”; per tal d’elucubrar sobre tot allò que és fonamentalment mentida però que ens deixa tan satisfets quan ho considerem veritat de la bona; quan fem un esforç d’imaginació per explicar-nos allò inexplicable o fem  servir el “ això ja se sap”, per estalviar-nos explicacions que demostren que no, que no se sap.

Tornant al principi d’aquesta reflexió, en descobrir Sardinia, la meua imaginació es va poblar de vaixells romans navegant pel mediterrani amb  les xarxes curulles de sardines i pescadors que feien parada i fonda a l’illa en qüestió, de tornada d’un dia de feina, on trobaven tavernes on l’aiguamel corria a doll. Emperò, com dic, mai no estem conformes amb el que ens evoca la imaginació i vaig continuar burxant en la Sardinia fins que vaig pescar una altra teoria que diu que el nom de l’illa deriva del nom d’un antic poble, els Sherden (sards), que n'eren un dels coneguts com a pobles de la mar, que no vol dir que vivien al fons de la mar dins d'una pinya , sinó que eren un grup de pobles que entre el segle XV i el XII abans de Crist anaven rodant pel mediterrani buscant un lloc on raure. Sembla que els Sherden, que per a uns eren hàbils mariners i per a uns altres pirates i mercenaris, característica que comparteixen amb els  polítics, decidiren que una illa, que no sabem com es deia abans i que quedava al sud de Còrsega, on corria l'aire i hi havia bones vistes, era un bon lloc per establir-se. Així que allà que es quedaren, li afegiren un sufix al seu nom i la batejaren com a Sardinia.

No sé quina història us agrada més, la dels pescadors del Santurtzi mediterrani o la dels pirates roders. El cas és que ens queda el dubte de si la sardina pren el seu nom de l’illa, l’illa de la sardina o ni una cosa ni l’altra. I encara més,  removent i espigolant he trobat que els Sherden també són coneguts com Shardana i ja estic amb l’enrònia de dedicar una etimologia imaginada als balls folclòrics.

Matar un Rusiñol

Aquest és Santiago Rusiñol. Pintor, escriptor i paradigma del modernisme català. A banda d’això, cal dir que "rusiñol" és la manera com un parlant de català oriental pronuncia el mot "rossinyol", una vegada que hem passat el mot pel filtre ortogràfic castellanitzant. Açò no és cap misteri, tot i que puga resultar curiós per a qui ha nascut després dels anys huitanta i ha crescut en contacte amb textos en català normatiu. El fet no ha de sobtar-nos més que cognoms com Farré (Ferrer) Pallisé (Pellicer), Savaté (Sabater), Caballé (Cavaller) o Sulé (Soler), per dir-ne uns quants. Ben mirat , no sé com alguns valencians encara tenen valor de dir que la reforma ortogràfica de Fabra (Pompeu, no Carlos ni Alberto) afavoreix la varietat oriental per damunt de l’occidental. Però el mot "rusiñol", a banda de tot açò , amagava un misteri que se’m va revelar dissabte, quan prenia l’ombra a la platja i arribà un grup de joves parlant una llengua estranya. Jo vaig parar orelles de conill, per tal d’identificar-la, però nones. Tot i que de tant en tant reconeixia algun mot d’origen llatí no acabava de traure'n l’aigua clara. Ni portugués, ni italià, ni tampoc romanés. Sonava com " Rusiñol"; molt més oriental. I en eixe moment vaig vore la llum. Tots parlaven rus, però la més jove del grup ho feia adornant-lo amb frases i expressions castellanes, fent una barreja que no era ni figa ni raïm. No parlava, ni més ni menys, que l’espanglish de l’altra banda del mur. Sí, senyor. Algun dia podré dir que quan va nàixer el Rusiñol, jo era al seu costat, prenent l’ombra i la suau brisa envellutada del llevant espanyol.

Boixos nois: els bojos del picamà

De xiquet recorde haver especulat  amb mon pare, que era culé, sobre el significat de boixos nois.  La definició d'un boig com algú “que ha perdut la raó o que experimenta intensament un sentiment o una passió” s’adiu molt bé amb el nom d’un grup de seguidors fanàtics d’un equip de futbol. Eixa explicació,  junt a l’analfabetisme dominant d’aquella època de la immensa majoria dels valencians pel que fa a la seua llengua em va fer oblidar el dubte durant molts anys. Si hi afegim que a València s’apitxa de manera compulsiva i que “molta Chent diu Chàtiva”, no resulta estrany que pensàrem que un boix fóra un boig.

Un carrer d'el Boixar

Amb el temps jo vaig aprendre a escriure en català sense gaire faltes d’ortografia i també ocorregué un fet significatiu: vaig anar a passar un cap de setmana a el Boixar, al Baix Maestrat. Vaig descobrir que el poble agafava el seu nom d’un arbust que abundava per la contornada i que es deia precisament boix. La seua fusta s’emprava antigament per fabricar diferents estris domèstics, com ara els boixets, amb els quals es feia la “punta de boixets”  que en castellà és “encaje de bolillos”. Existeix inclús un refrany que diu: “Molts boixets i poca punta”, i que és una altra manera de dir d’algú o d’alguna cosa que “és més el soroll que les nous”. Espigolant i removent vaig trobar una altra accepció de boix; un boix pot ser també un picamà, una maça o mà de morter per a picar, triturar, matxucar... això que en castellà en diem majar. Correlativament, en castellà, un picamà és un majadero.

Des d’eixe dia cada vegada que sent el nom dels ultres del Barça se’m fa viva una escena. Un parell d’individus joves seuen al menjador d’una casa de Barcelona un dissabte de vesprada. Beuen cervesa i fumen molt mentre esperen el moment per eixir cap al Camp Nou. Un d’ells diu. “Escolta, hauríem d’anar buscant un nom per a la colla, no?”, “Tu saps com es diu “majadero” en català?”. “Ni puta idea, noi, espera’t que ho miro al diccionari de la meva germana”. “Fotre!, se’n diu boix” . “Hosti, tu, boix... doncs m’agrada. Què et sembla els boixos nois?”.

Conills i badocs

S’acaba el curs i l’altre dia feia jo balanç del  pòsit, del solatge que em deixarà. A banda d’amics i anècdotes, que tots els cursos me’n deixen, crec que enguany ha estat un mig curs (només he treballat des del mes de febrer) de trajectes. Quan recorde el meu pas pel Sos Baynat de Castelló, de segur que no podré evitar recordar el trajecte diari més llarg que he fet mai per anar a treballar. He treballat més lluny de casa, sí. Però mai no havia recorregut més de setanta quilòmetres diaris per a anar-hi i uns altres tants de tornada. Això dóna per a molt. Una amena barreja de trajectes i trams del camí fets a peu, amb cotxe o amb tren, plovent, amb vent, amb vent i plovent i cagant-me en tot, amb sol  i per l’ombra. He vist el Ribalta, el parc vull dir, de Castelló, pelat de fullaraca i amb les branques nues, banyat de pluja amb el terra enfangat, envaït pels envelats madaleners, retornant de l’hivern amb un solell blanet i groc i ,ara , al cap, el veig en la seua resplendent esplendor, ple de jubilats que juguen a petanca i em recorden el que ha de ser la plaça de qualsevol nucli poblat.

De tot açò, però, en tinc una parell d’imatges que pense guardar al prestatge dels records que et passen pel davant dels ulls de la memòria l’últim minut de la teua vida. Una  són els badocs de l’estació de Puçol i l’altra els conills de Sagunt. Dit així no sona gens bé, la veritat. Ara m’explique. Un badoc, a banda de ser algú que bada, que resta embadalit o bocabadat, és també una flor de carabassera o de magraner mascle. A Puçol, n’estic segur, deu haver-ne també del primer tipus, inclús esperant a l’andana de l’estació quan aplega el tren. Però jo m’he fixat en el altres. En dos o tres magraners que hi ha pels encontorns de l’estació i que en aquests dies destaquen, quan el sol ho permet, amb un esclat de badocs de color roig llampant i que et recorden no sé ben bé què de la vida i de la civilització que no té res a vore amb el roig dels semàfors. Això em fa sentir bé, dins del meu vagó.

L’altra imatge succeeix poc després; un poc abans d’arribar a Sagunt. A la vora dels rails, a l'estret marge que queda entre el pas del tren i els camps de tarongers, quasi confonent-se amb l’ocre dels cudols que conformen el talús de la via, alguns dies apareixen uns conills. He arribat a comptar-ne fins a huit. Sí, no estic al·lucinant, a eixa hora només porte al cos un café amb llet i unes galetes. Resten palplantats, del tot immòbils en vore passar el "gran cavall de ferro", com diuen els indis de les pel·lis de l’oest. Guaiten el tren i no baden com badocs perquè probablement els seus músculs maxil·lars no els ho permeten. Si no fóra així, no en tinc cap dubte, restarien bocabadats com ho fan els badocs del magraner, preguntant-se on collons va tota eixa gent dins d’eixa caixa, a tota castanya, fent equilibris per damunt d’una via de ferro. No saben res... els conills! Doncs això, un mig curs de badocs i de conills, sense dobles interpretacions. Que quede clar.