Conills i badocs

S’acaba el curs i l’altre dia feia jo balanç del  pòsit, del solatge que em deixarà. A banda d’amics i anècdotes, que tots els cursos me’n deixen, crec que enguany ha estat un mig curs (només he treballat des del mes de febrer) de trajectes. Quan recorde el meu pas pel Sos Baynat de Castelló, de segur que no podré evitar recordar el trajecte diari més llarg que he fet mai per anar a treballar. He treballat més lluny de casa, sí. Però mai no havia recorregut més de setanta quilòmetres diaris per a anar-hi i uns altres tants de tornada. Això dóna per a molt. Una amena barreja de trajectes i trams del camí fets a peu, amb cotxe o amb tren, plovent, amb vent, amb vent i plovent i cagant-me en tot, amb sol  i per l’ombra. He vist el Ribalta, el parc vull dir, de Castelló, pelat de fullaraca i amb les branques nues, banyat de pluja amb el terra enfangat, envaït pels envelats madaleners, retornant de l’hivern amb un solell blanet i groc i ,ara , al cap, el veig en la seua resplendent esplendor, ple de jubilats que juguen a petanca i em recorden el que ha de ser la plaça de qualsevol nucli poblat.

De tot açò, però, en tinc una parell d’imatges que pense guardar al prestatge dels records que et passen pel davant dels ulls de la memòria l’últim minut de la teua vida. Una  són els badocs de l’estació de Puçol i l’altra els conills de Sagunt. Dit així no sona gens bé, la veritat. Ara m’explique. Un badoc, a banda de ser algú que bada, que resta embadalit o bocabadat, és també una flor de carabassera o de magraner mascle. A Puçol, n’estic segur, deu haver-ne també del primer tipus, inclús esperant a l’andana de l’estació quan aplega el tren. Però jo m’he fixat en el altres. En dos o tres magraners que hi ha pels encontorns de l’estació i que en aquests dies destaquen, quan el sol ho permet, amb un esclat de badocs de color roig llampant i que et recorden no sé ben bé què de la vida i de la civilització que no té res a vore amb el roig dels semàfors. Això em fa sentir bé, dins del meu vagó.

L’altra imatge succeeix poc després; un poc abans d’arribar a Sagunt. A la vora dels rails, a l'estret marge que queda entre el pas del tren i els camps de tarongers, quasi confonent-se amb l’ocre dels cudols que conformen el talús de la via, alguns dies apareixen uns conills. He arribat a comptar-ne fins a huit. Sí, no estic al·lucinant, a eixa hora només porte al cos un café amb llet i unes galetes. Resten palplantats, del tot immòbils en vore passar el "gran cavall de ferro", com diuen els indis de les pel·lis de l’oest. Guaiten el tren i no baden com badocs perquè probablement els seus músculs maxil·lars no els ho permeten. Si no fóra així, no en tinc cap dubte, restarien bocabadats com ho fan els badocs del magraner, preguntant-se on collons va tota eixa gent dins d’eixa caixa, a tota castanya, fent equilibris per damunt d’una via de ferro. No saben res... els conills! Doncs això, un mig curs de badocs i de conills, sense dobles interpretacions. Que quede clar.