divendres, 25 de gener del 2013

On t'envien quan t'envien... a pastar fang.

La fanga i la forca.
Sens dubte, una de les expressions més reeixides d'entre les que fem servir per engegar algú de manera expeditiva és enviar-lo a pastar fang. Pastar fang pot semblar d'antuvi una activitat poc profitosa, i això és un desig intrínsec que, com ja  comentàrem al primer lliurament d' "On t'envien quan t'envien ...", comparteixen moltes d'aquestes expressions. Trobe, almenys en el meu cas, que ,de manera inconscient,  relacionem el verb pastar amb l'elaboració del pa i , en eixe sentit, pastar fang se'ns revela una acció pròpia d'un dement o, també, part d'algun joc infantil de fer menjarets, que també es pot dir: jugar a coudinar, fer coucuinetes o fer coudinetes. És a dir, que pastar fang semblaria cosa de gent menuda, de poc trellat o per acabar de coure. Una bona mostra és l'adjectiu pastafanguer, sinònim de maldestre, sapastre o potiner. Cal dir també, que aquesta expressió també disposa d'una versió reduïda o de butxaca, com és enviar a pastar, sense especificar què, la qual cosa multiplica les possibilitats d' interpretació.

A banda d'aquestes consideracions personals, el nom d'aquest bloc ens impel·leix a rastrejar usos i etimologies diverses, i així , després de consultar les fonts habituals, hem trobat que pastar és un verb creat a partir del mot pasta, i que la pasta és principalment una mescla d'aigua i algun altre material polvoritzat o mòlt. Açò pot ser la pasta del pa o la dels macarrons,  però també cal dir que són pasta: la de les botifarres, la de les olives, que es premsa per a fer l'oli, o  d'altres pastes que no ens mengem, com ara: la pasta de dents o l'engrut, del qual també en podem dir pastetes. Per altra banda existeix l'accepció de pasta com a matèria que compon o que motiva una cosa: així diem que algú està fet de molt bona pasta, quan volem destacar les seues qualitats humanes (no hem d'oblidar que Déu pastà de fang el primer home, ni que quan algú s'assembla molt a son pare diem que és pastat a ell). També, i amb un sentit paregut, podem dir que algú, amb tot el que ha viscut, té pasta per a escriure una novel·la. Per últim, tenim la "pasta gansa", però això ja són figues d'un altre paner.

Pel que fa al fang, hi hagué una època en què pastar-ne tenia molt de sentit. Pastant fang es feien els atobons o tovots amb els quals  construïen les seues cases els ibers i sembla que també molts musulmans i, fins i tot, molts dels moriscos que vivien a les terres de l'interior del país fins que els obligaren a marxar al segle XVII. En algun llibre d'història he llegit que els cristians que repoblaren aquests indrets després de l'expulsió dels moriscos, decebuts amb el que havien trobat, demanaven fusters i mestres de cases per tal de reconstruir els habitatges a l'estil cristià, ja que molts dels anteriors habitants vivien en "gourbis" fets de palla i fang.
Un gourbi a Algèria, als anys 60.
Quant a l'etimologia de fang, és ben curiosa.  Les fonts consultades coincideixen que ve de fani , paraula  gòtica. Gòtica, en aquest cas, no vol dir "pàl·lida i vestida de dol", sinó paraula heretada dels "gots", que per molt que coste de creure, no vol dir "vasos" sinó "germànics". Aquesta paraula (fani) significava "pantà" i la final per a fer fang li ve de la influència de fanga i fangar, que al seu torn vénen del llatí vanga, que vol dir "pala" i que - agarreu-vos fort - a canvi de prestar la seua g, perquè fani faça fang, li demana a fani la f  perque vanga faça fanga. És a dir, que una mà llava l'altra i  les dos, la cara. D'aquesta manera, al temps que evitem dir-li fani al fang, ja que Fani sembla més adient com a nom propi de xicona discotequera dels huitanta, trobem que, per mútua influència dins el camp semàntic de l'agricultura, fangar acaba sent un verb que significa  "remoure la terra per preparar-la per al seu conreu",  mentre que la  fanga serà la ferramenta que emprem per fangar, això és, una espècie de forca però més sòlida, ja que la forca sol ser per a la palla. Per tant, expressions com agafar o deixar la fanga, tenen el mateix sentit que agafar o deixar l'aladre o l'arada: són expressions metonímiques per referir-nos a mamprendre o abandonar la feina del camp.

Bé. Al remat he acabat enfangant-me més del compte, espere que no hageu acabat més enredats que al principi. Fins al següent episodi, podeu anar a escampar la boira.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada