diumenge, 9 de setembre del 2012

Innisfree i la moral barberiana.


Sligo. On W.B.Yeats passà dos anys de la seua infantesa amarant-se de llegendes de donyets del bosc.

Ahir a la nit estava llegint un llibre del tortosí Gerard Vergés, "Alfabet per a adults". És un recull d'assajos tan fins com breus, sobre els temes més diversos, escrits des d'un punt de vista absolutament personal. M'agrada molt. N'hi ha un en què reflexiona sobre la conquesta lingüística d'Irlanda pels anglesos i on  inclou una traducció feta pel seu germà d'un poema de W.B.Yeats, un jove poeta irlandés que qualsevol dia guanyarà el nobel. El poema també m'agrada més que molt. El copie més avall. Confie que al senyor Antoni Vergés no li molestarà.

La música de fons recomanada per a llegir el poema és aquesta:




L'illa del llac d'Inishfree

"M'aixecaré i aniré a Inishfree,
i construiré allí una petita cabana de canyes i d'argila.
Allí tindré quatre solcs de llegums i una arna per a les abelles,
i viuré sol entre el seu brunzit clar.
Allí hi haurà pau, perquè la pau degota lentament,
des de la matinada fins quan canta el grill.
La mitja nit és allí una visió,
una purpúria resplendor el migdia,
i la tarda l'habiten les ales dels ocells.
M'aixecaré ara i hi aniré. Per sempre. Nit i dia
sentiré esmunyir-se les aigües del llac amb un suau so.
Mentre camino sobre l'asfalt gris
sento la remor de l'aigua al fons de la meua ànima."


Ací teniu la versió original, per allò de no privar-vos de la rima, el ritme i la sonoritat:

The lake isle of Innisfree


By William Butler Yeats


I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.
And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.
I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.

No ens embrancarem ara amb reflexions sobre la imatge idíl·lica d'Innisfree o d'Inishfree. Sobre l'Innisfree de Yeats, el de L'home tranquil  de John Ford o el del documental de Jose Luis Guerín. Ni sobre la tendència tan humana a idealitzar els records agradables. Val a dir que Inishfree és, ras i curt, una imatge poètica de la vida senzilla i allunyada de la civilització. Poc importa si el lloc existeix o no, no és més que una quimera com pot ser Shangri-la o El Dorado, però amb els peus a terra i la mà a la gerra. I tota una altra cosa que la Babia castellana, paradís dels badocs, on sí podem anar de  vacances o de cap de setmana.



Babia

Segons diuen els seus biògrafs,W.B. Yeats va escriure aquest poema el 1888. He estat tafanejant i per eixa època devia viure a Londres. Sobta que al 1888, una època en què el món es deixava seduir per la modernitat, el progrés i la vida urbana algú ja es queixara de la grisor de l'asfalt. El pobret Yeats, que va viure la seua joventut  durant  l'època de la reina Victòria hauria de fer un tomb per qualsevol ciutat actual. Crec que no tindria temps ni d'escriure el primer vers, fugiria espaordit al primer cop d'ull. Jo m'imagine amb ell passejant l'avinguda de  Peris i Valero de València, amunt i avall, agafats de bracet. Ell parlant-me del  Regne Unit de l'època victoriana i jo de la València barberiana.
L'època victoriana és una referència sovintejada en literatura, arquitectura etc... però el seu mot solidari per excel·lència és "moral". No podem pronunciar "victoriana" sense que la nostra memòria a llarg termini no ens xiuxiuege internament a cau d'orella recordant-nos: "moral, moral, has de dir moral". Jo respecte la universalitat de l'expressió sense deixar mai de banda la moral barberiana, que tampoc és brosseta de riu i que és també mereixedora d'un estudi minuciós, del qual, sens dubte, se n'encarregarà la història.

Gerard Vergés clou el seu assaig amb la següent afirrmació sobre la substitució lingüística: "El que no admeto- referint-me als idiomes- és que s'hagi d'apostar pel cavall foraster i enviar l'haca de casa a l'escorxador". Una opinió que no hauríem d'oblidar mai en temps de barberisme.



La reina Victòria vestida de fallera.

Rita Barberà vestida de la reina Victòria


Cong

1888 anàlisi

4 comentaris:

  1. Crec que ja puc publicar... deu ser que no sóc màquina. Quin encert les fotos!

    ResponElimina
  2. Escrius com els angelets.

    Com sabràs, el tema m'interessa. Innisfree és, com a símbol, el que dius, i de fet, com no podria ser d'una altra manera, no existeix un lloc així dit. El de Ford es diu Cong (Conga, crec, en gaèlic). Jo hi vaig estar al 1994 i no havia canviat gaire des de The Quiet Man: un poblet irlandés d'interior però no lluny de la mar, en el Gaeltacht (àrea on encara el gaèlic és parlat), no massa cosa, però prou per a estar tranquil. El poema de Yeats no gaudeix de gran consideració entre els doctes, car és fàcil d'entendre (sí, així va la cosa), malgrat que com sempre amb aquest poeta, quan l'entens i quan no, la sonoritat és sublim. Crec que Seamus Heaney va escriure que potser tenia la millor oïda, la més gran capacitat per a fer versos, de la llengua.

    El que Yeats era, més que cap altra cosa, era un personatge. Curiós que este matí he llegit un poema de RS Thomas (també una mica menystingut per massa fàcil i per ser pastor protestant) sobre ell, sobre un dia que van coincidir en un vagó de tren i no es va atrevir a parlar-li, sabent que es trobaria en algun indret remot dels seus pensaments. Va ser educat per son pare com a ateu, i ateu sembla que va ser, però va acabar, crec recordar, muntant estranyes cosmogonies amb la pràctica sexual al seu centre, la qual cosa va fer riure no poc als seus contemporanis.

    Sobre la seua llengua... era l'anglesa, com la de Joyce, la de Beckett, la de Synge, la de la majoria d'irlandesos escriptors. Dels més grans, que jo sàpia, només Flann O'Brien i Pádraic (Patrick) Óconaire (O'Connor) van ser bilingües practicants. Entenc el que dius i ho compartesc per a nosaltres i per al nostre cas valencià. Ara bé, si recordes el personatge de la nacionalista de The Dead (en Joyce o en el millor, per a mi, film de Huston, l'últim de fet), cal també entendre com d'insuportable era de vegades la gent pro-cèltica, quins policies de la ment de mena que podien arribar a ser.

    Està bé denunciar el que està passant. Denunciar el que va passar i tractar d'arreglar-ho és en canvi tasca més fotuda i pot dur associades subtasques gens defensables. Uns fan la història, d'altres, la majoria, la pateixen, com va dir aquell. Per als irlandesos que escrivien en anglès i no sabien res de gaèlic, sovint la llengua dels seus avantpassats era un problema que no els concernia i (em fique, de nou, en polèmica) potser era assumpte seu decidir-ho així. El que està passant ara, trobe, és d'un altre caire: hi ha gent ben viva que parla una llengua menystinguda, de la qual cal fer-los sentir avergonyits i que mitjançant un pla que pareix dissenyat per un nazi lingüístic, es vulgaritza i castellanitza conscientment per a esborrar el seu codi genètic propi incloent-la en una altra de més potent.

    Sí hi ha, per acabar, un escriptor irlandés de l’Ulster britànic que viu i escriu sobre aquest conflicte lingüístic, l'esmentat Heaney, Nobel del 1995 i gran poeta. Trobe que el següent poema parla de policies d'una i d'altra mena.

    http://awp.diaart.org/poetry/87_88/heaney3.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig llegir alguna coseta sobre Cong, quan escriguí açò. Recorde una anècdota curiosa: crec que la cabana que hereta John Wayne, motor del conflicte de la pel·lícula, ara pertany a un nordamericà que la té a l'abandó i no la vol vendre a un irlandés que vol restaurar-la. Potser és la llavor de la segona part de L'home tranquil. Bé, la primera vegada seria mentida, però crec que si tinguérem l'oportunitat de viure uns quants segles voríem tantes voltes repetir-se els mateixos conflictes que ens suïcidaríem d'avorriment.
      Trist, realment, que la poesia haja de ser hermètica per a ser considerada pels entesos.
      Comprenc també RS Thomas. Quan veus de prop algú que admires te n'adones que aquesta admiració té un efecte tal que qualsevol cosa que li digues et farà quedar davant d'ell com un ximple, i acabes no dient res. Recorde eixa sensació d'un dia que vaig caminar al costat de Quico Mira i un altre dia que estiguí sopant a l'Eliana, a dues taules de El Botifarra.
      Això que dius de la policia, ara per ara, crec que s'ajusta més a la realitat catalana que no a la valenciana. Ací encara tenim pocs lladres per a tanta policia. Algun fonamentalista de les essències valencianes tenim, però es tracta més aviat d'irrisoris blaveros folcloristes o de catalanistes uniformistes més fabristes que Fabra. De fet, darrerament, molta gent considera vital per a la supervivència de la llengua i el desenvolupament del valencianisme polític el treball per a acostar-se al poble, que no s'identifica ni amb el model de llengua estàndard ni amb idees de caire massa pro-catalanista. Se suposa que una aïllada elit cultural valencianista hauria d'abandonar la seua torre d'ivori i confondre's amb la massa alhora que l'evangelitza, transmetent la paraula de Déu en un valencià estàndard sense interferències de massa al nord.És una idea. Una de tantes.A l'àmbit de la llengua se la coneix com a particularisme. Jo, la veritat, i crec que la majoria dels docents de valencià, sempre he donat preferència a les formes valencianes per davant de les catalanes. I puc assegurar-te que això no facilita que els alumnes valencianoparlants s'identifiquen més amb l'estàndard.Ells continuen parlant com a sa casa.I moltes voltes, escrivint...
      Faré cas(com sempre n'he fet) de les teues recomanacions literàries. Ahir estiguí buscant Robert Walser a la biblioteca. Vaig buscar-lo en català, però la biblioteca més propera amb un exemplar era a Benissa, així que haurà de ser en castellà, quan acabe unes coses que tinc entremans...
      Moltes gràcies per les teues consideracions, sempre enriquidores.

      Elimina
  3. Quina gràcia buscar info del poema de Yeats, i trobar-me en aquest post on anomenes al meu pare. Gerard Vergés era el meu tiet, i Antoni el meu pare. Segurament solament jo he entés la referència que fas a Antoni Vergés, pel que escriu el meu tiet a Alfabet per Adults, sembla ser que el meu pare (que va fer una estada a Dublín i parlava anglés) el va ajudar en la traducció d'aquest poema. Lleguir algo que no era ni seu (ell no escrivia) , ni tant sols de Gerard, i al mateix temps sentir que hi va participar, és molt bònic, fins i tot sento la seva veu al lleguir-ho. Gràcies.

    ResponElimina