Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i
l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del
llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de
vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la
pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a
còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri
que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.
Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no
es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi
veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules
més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot
arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el
seu idioma on el que està estudiant.
Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort
en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent
l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye,
les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la
paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.
“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims
en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se,
defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir,
marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells
que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva
del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor
brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc,
migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense
malícia.
Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una
llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a
trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut
amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire,
ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del
blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I
recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni
un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha
llengües més importants que altres
pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.
