La proporció de l'hòstia

 

En aquests dies d’intercanvi de mastegots al carrer i de frívoles legitimitats lligades a la direcció del flux hostiador, potser convé recordar que afirmar, amb una diferència de pocs segons, que la violència no soluciona res i que és un problema que els mossos d’esquadra s'enfronten als manifestants sense pilotes de goma resulta, si més no, paradoxal. Si les pilotes de goma no han de solucionar res, val més que no en disparen.

Un altre detall important és la diferència entre una resposta “proporcional” i una altra de “proporcionada”. Les relacions de proporcionalitat es basen en relacions matemàtiques d’acord amb l’augment o la minva d’una quantitat, mentre que les respostes proporcionades són respostes adequades. I ací rau el problema, ja que la idea d’adequació és força subjectiva, perquè depén de factors morals o culturals. Un exemple: si li tallem els collons a un violador, la resposta davant el greuge pot ser considerada proporcional. En canvi, no en tots els ambients ni en tots els països es considerarà una resposta proporcionada.

Evidentment, les notícies són peces d’un gènere efímer, que sovint es redacta a corre-cuita i sense una revisió acurada. A més, ja sabem que el llenguatge és un viarany envitricollat ple de clots i de paranys, però tampoc podem caure en tots i, en acabant, queixar-nos perquè no aprovem el C2.

El càndid decandit

 

Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.  

Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el seu idioma on el que està estudiant.

Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye, les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.

“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se, defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir, marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc, migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense malícia.

Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard  “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire, ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha  llengües més importants que altres pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.