On t'envien quan t'envien... a escampar el poll.

De primeres, cal aclarir que el poll de què parlem i de l'escampamenta del qual se'ns considera instrument és el pediculus humanus, que és aquell que era combatut  amb deler i colònia "cruz verde" per les mares dels qui nasquérem abans dels huitanta. No es tracta, doncs, d'escampar cries de pollastre ni de cap altre tipus d'ocell o au. Com s'explica clar i ras a l'apunt del molt recomanable bloc "La parla d'Oliva" ,que ja hem enllaçat des d'ací en alguna altra ocasió, qui ens envia a escampar el poll vol desempallegar-se de nosaltres amb un to agre i displicent, ja que ens està tractant de pollosos. És per això que em sorprenc quan trobe aquesta expressió dita en primera persona amb el sentit que li donem en castellà a expressions com "ahueco el ala, me largo o me las piro". "Au, escampe el poll", llegia jo fa poc en una novel·la d'un consagrat autor valencià. No sé si el significat literal del referent en aquest cas ha perdut el seu sentit per un procés de lexicalització però sobta el fet que algú, per dir que se'n va d'una manera expeditiva, es considere a si mateix un pollós, amb tot el respecte vers aquells que "porten cria de polls al cap" (pediculus capitis), en altres parts del cos, com ara l'esquena, o enganxats a la roba (pediculus corporis) o fins i tot al brosquil d'avall (poll de pubis o cabra; "ladilla" en castellà). Atesa l'especificitat en la nomenclatura segons les coordenades anatòmiques de la seua ubicació, sembla clar que anar carregat de polls no era tan estrany en un altre temps i la cosa donava per a distingir-ne classes i categories inclús en cossos de bèstia, com el poll de bou (caparra/paparra).
Sabem que més al nord, quan la gent vol desaparéixer o escapolir-se "foten el camp"o "toquen el dos". Encara que també poden "picar de talons". Per ací, fa anys, ens "espolsàvem les espardenyes", que ve a ser igual, i  que segons conta la llegenda negra popular i apòcrifa és el que va fer Sant Vicent Ferrer en abandonar  València, ja que de tan  fart que havia quedat dels valencians, no volia dur-se'n ni la terreta que se li havia enganxat a la sola. Uns situen el mític acte en creuar el riu de la Sénia i uns altres a Portbou; supose que depén del punt de vista sobre l'abast nacional de la font.
Per acabar, cal recordar un verb amb el significat de "fer-se fonedís" o "escapolir-se" com és "fofar", que no recull el DIEC, però sí el DCVB tot i que molt somerament. "Fofar" és marxar, fugir d'un lloc, i jo, quan l'he sentit dir, sempre he interpretat que qui "fofa" , marxa discretament o desapercebudament per a qui es queda. I una altra expressió, que per València substitueix el verb "marxar", poc utilitzat per ací en benefici del verb "anar-se'n": es tracta de "fer marxa", que és una manera de dir molt arrelada i totalment viva.