Escaires, cartabons i viceversa.

Quan expliques a classe les normes d'accentuació del català, o que el pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb "v" i no amb "b", mai no falta un espavilat que observe que les normes del català són com les del castellà però al revés. Si alguna vegada tens l'oportunitat de comentar que en català, per tal de conjurar la mala sort no toquem fusta sinó ferro o que aquells que tenen molta experiència no són gossos sinó gats vells, la cosa comença a tenyir-se de desconfiança. Llavors, quan remarques que no s'ha de dir "al fi i al cap" sinó "al cap i a la fi" i que les coses de vegades "no tenen cap ni peus" en comptes de "ni pies ni cabeza", l'esclat d'escepticisme està assegurat. Alguns pensen que ens hem inventat una llengua girant del revés el castellà com si fóra un mitjó. Hui he fet una descoberta interessant al respecte: si parlem de dibuix tècnic, el que en castellà és una "escuadra" en català és un cartabó i d'allò que en castellà se'n diu cartabó en català en diem escaire ("escuadra" en castellà), o siga, viceversa. Més viceversa, per si no en teníem prou. Quan ho conte a classe, aquells que pensen que viuen al costat dret del mitjó no s'ho podran creure. Quina mala bava la nostra, per a inventar-nos idiomes. Per cert,  l'escaire és el que té la forma d'un triangle rectangle (el de dalt) i l'isòsceles és el cartabó. En llengua vicevèrsica, és clar.