El risc de ser un "pardal risker"

Ja està ací la primavera i, amb la seua arribada, pardals, pardalets i pardalots  busquen el millor lloc per fer niu. Davant de casa ha niat un espècimen de volada curta. Es tracta d’un pardal risker. Aquest pardal deu el seu nom al fet que es comporta com si el món fóra un tauler de Risk: aquell joc de taula basat en la guerra entre imperis en què un mapa del món anava omplint-se de banderetes d’acord amb la sort de cada jugador. El pardal risker, vola d’ací d’allà, normalment dins dels límits d'allò que ell considera el seu país, carregat amb l’ensenya pàtria, i la planta allà on fa niu, siga apartament de platja, xalet de muntanya, barraca de marjal, casa de llabor o, fins i tot, tenda de campanya.

El nostre pardal risker ja ha plantat la seua i malauradament es tracta d’una bandera per la qual no sent gens de simpatia. A ma casa, aquesta bandera sempre ha sigut la bandera dels que guanyaren la guerra i fora de dues dècades de fam i penalitats i probablement més d’una mort prematura, la meua família, a aquest tros de tela, no li deu res. Què voleu? No són símbols, les banderes? Doncs això és el que aquesta simbolitza per a mi. Per molts escuts constitucionals o bouets banyuts que li’n posen al bell mig. Els símbols no sempre transmeten missatges neutres i objectius. Tot no són senyals de stop o de materials inflamables. O potser sí.

Siga com siga, i deixant de banda valoracions massa personals, trobe que mai no he sigut capaç de copsar què pretén comunicar algú que planta una bandera a casa seua. Jo no ho he fet mai. Ni en festes. D’una banda em desplauria molt que algú poguera atribuir-me com a individu els vicis i virtuts d’una col·lectivitat amb la qual , generalment, no hi coincidisc. Per altra,  tampoc no em faria molt de goig trobar el meu balcó encés en flama perquè algú pensa que l’única bandera bona és la que penja del seu .

A mi, tot plegat, em semblen costums un pèl primitius. I no pense sols en el país del meu pardal risker. N’he vistos molts, d’aquests pardals, en altres indrets d’Europa.  D’aquesta Europa “sense fronteres i de les nacionalitats”. Per tot arreu, el pardal risker marca la seua mini parcel·la conquerida amb la seua ensenya  d’identitat nacional. Què vol dir-nos, aquest pardal? Vol prevenir-nos? avisar-nos?  informar-nos?  amenaçar-nos? veure els partits del mundial de futbol amb nosaltres? Per a mi les banderes són cosa de militars i de pirates. Supose que els primers les utilitzaven per no caure al camp de batalla, víctimes del foc o de la fletxa amics; pel que fa als pirates , no he acabat d’entendre mai quin interés podien tindre  que els tripulants dels altres vaixells saberen que eren pirates abans de caure’ls  al damunt.