Hui m'ha arribat el calendari laboral de l'ensenyament per al curs que comença. L'han enviat del sindicat. Sempre és d'agrair. Me l'he mirat amb respecte i amb distanciament, perquè encara no sé si serà el meu calendari i, per tant, no vull agafar-li massa confiança. Primer perquè és laboral i jo, de moment, no laburo. I segon perquè és escolar i tampoc no sé si quan labure, ho faré a l'ensenyament o a l'Eurovegas, puix m'ha dit l'escurabutxaques del bar del cantó que hi donen molt bones condicions. Diuen que la clientela és més agraïda que als instituts i que deixen bones propines.
M'he mirat el dia de hui, 11 de setembre. Al calendari laboral de la federació d'ensenyament de Comissions Obreres del País Valencià l'11 de setembre va vestit de dol. De negre rigorós, que diuen. Rigorós vol dir de negre, negre. O siga, que no portes d'un altre color ni les etiquetes de la roba. Eixe és el color que paradoxalment tenen als calendaris els dies grisos. Els dies grisos són negres perquè no commemorem res. Per tant el negre rigorós de l'11 de setembre no és senyal de dol pels atemptats de les torres bessones, ni per la celebració del "Toro de la Vega". És negre perquè és un dia gris, com se sol dir: no és res. Ni tan sols diumenge, que vesteixen de roig.
Si algú pensa que açò és una crítica al calendari s'enganya, és una simple descripció. En altres calendaris he vist que vesteixen de verd o de blau les diades d'altres comunitats autònomes, per si eixe dia has d'anar, posem per cas, a comprar tabac a una altra comunitat i trobes l'estanc tancat. Sempre és d'agrair. En aquest calendari en canvi apareixen senyalats amb un cercle el Dia de la Pau, el Carnestoltes, el Dia de la Dona, el Dia contra el racisme i la xenofòbia, de la Salut Laboral i de les Llibertats Nacionals entre d'altres. Supose que ho fan perquè els mestres no obliden programar activitats per a la sensibilització de l'alumnat, sempre tan donat a la sensibilitat, amb aquestes causes. També és d'agrair.
No obstant això, jo, que a la meua manera d'entendre la història i la cultura em considere un catalanoaragonés de València, he recordat que hui era la diada catalana i he engegat el televisor per veure que feia aquella gent en aquest dia tan assenyalat per a ells i tan reivindicatiu enguany. He d'admetre que això no ho faria mai un 12 d'octubre perquè, entre altres coses, no m'interessen les diades de països amb estat consolidat. Són igualment ridícules, però infinitament més avorrides. A més, a la meua manera d'entendre la història i la cultura, no em considere un espanyol de València. Així que he sintonitzat la TV3 internacional, que és la que Camps ens ha deixat veure als valencians, sempre que tinguem televisió per cable, i m'he posat a torrar pa per al desdejuni.
Poc després seia davant l’ordinador de l’estudi per netejar el correu d'ofertes de treball i des d'allà m'ha paregut sentir una tonadeta ben coneguda. He tornat al menjador i m'he trobat en la pantalla del televisor una desfilada de mossos d'esquadra, amb el vestit de gala i les espardenyes de vetes, marxant i amb la muixeranga d'Algemesí sonant d'acompanyament. Jo amb la muixeranga m'emocine i tot, i això que sóc poc amic d'himnes i banderes, però reconec que m’identifique amb alguns símbols que considere pròxims, no tant geogràficament com ideològica. Quan ha acabat l'escena i han començat els discursos he tornat als meus "quefers".
Però espereu, que no acaba ací la cosa: en una nova passada rasant pel menjador, em trobe una dona llegint un fragment de "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster, concretament un passatge en què l'autor cita la crònica de Ramon Muntaner quan compara els territoris de la Corona d'Aragó amb una mata de jonc.
He considerat dues possibilitats: una, que havia sintonitzat teleRibera en comptes de TV3; dues, que jo havia viatjat en el temps i hui no era l'11 de setembre sinó el 9 d'octubre. La primera possibilitat l'he rebutjada en veure el logo de TV3 en la pantalla; i la segona, tot seguit, també, ja que estaven llegint Fuster, cosa del tot impensable en una celebració del 9 d'octubre.
La cirereta del pastís ha sigut veure la Maria de Medeiros (sí, la nóvia del Bruce Willis en Pulp Fiction) cantant un poema d'Ausiàs March.
Estic segur que tot açò només produirà indiferència en la major part dels valencians: en alguns, perquè, amb la complicitat dels mitjans de comunicació, mai se n’assabentaran i en uns altres, perquè fa temps que adoptaren altres símbols i altres cultures com a pròpies. També sé del cert una altra cosa, que entre els que no resten indiferents hi haurà ments tan tèrboles que veuran en aquests gestos un acte d'annexionisme cultural (exactament els mateixos que encara consideren la muixeranga un himne de catalanistes i Fuster l’anticrist dels bons valencians) i no el que són en realitat: una mostra de consideració, reconeixement i ,sobretot, germanor. Què hi podem fer? Poca cosa. O Molta. Continuar parlant i escrivint el nostre català i esperar que algun dia, a aquests borratxos se'ls passe la merla i puguen veure amb claredat tot el temps que han perdut entre el deliri, el somni i la ressaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada