Planeta Gambrinus

Hui, la cambrera romanesa del Gambrinus de Castelló, on eixim a fer el tallat durant el temps d’esplai, m’ha preguntat per què tenim el costum de parlar en valencià. No us amoïneu; no començaré altra volta amb la cantarella de sempre. M’estalviaré també la meua resposta al respecte. M’agradaria observar el fet sense prejudicis i sense donar res per suposat. Hi ha dues coses que criden l’atenció: una és que, per a ella , parlar valencià és un costum, com pot ser-ho, prendre café després de dinar, llegir al llit, passar les vacances al xalet de la sogra o jugar al pàdel els dijous. ¿Algú ha pensat alguna volta que parlar en castellà puga ser un costum? L’altra cosa és encara més dura de pair; quan algú d’ací ( i dic “ací” per prendre una referència espacial no necessàriament cultural ni lingüística) no entén el valencià o se sent estranyat pel seu ús normalitzat, jo solc sentir-me un estranger a casa meua . Però ¿si qui mostra aquesta estranyesa és ja un estranger i et pregunta per què parles la teua llengua a ta casa, com he de sentir-me jo, si l’estranger és ell? La resposta és senzilla: com un extraterrestre. Aquesta xicona ha tingut la gràcia de, amb una simple pregunta, rebaixar l’ús normalitzat d’una llengua a la categoria de “costum” (no sabem si exòtic) i d’elevar la categoria dels seus parlants d’estrangers a sa casa a extraterrestres. I tot pel mòdic preu d’un tallat. Després d’açò, només puc donar les gràcies a tots els que quotidianament feu possible aquesta situació. No sabeu com estalvie en vacances sentint-me al meu país com si estiguera a Plutó.