El retorn de l'aranya negra

Quan jo era xiquet i sentia parlar de l’aranya negra, com que anava tan escàs de coneixements entomològics com ara i tan sols un poc menys escàs de coneixements literaris,  no pensava mai  en insectes ni ,encara menys, en la novel·la de Blasco Ibáñez. La meua memòria recuperava al punt unes imatges en blanc i negre, supose que extretes del NO-DO, amb un porter de futbol  rus vestit de fosc, tot ell braços i cames que feien remolins i rebutjaven, quan no engrapaven, balons llançats per davanters impotents. Era Lev Yashin, considerat per molts el millor jugador de futbol de la història en la seua posició.

Així les empomava l'aranya negra, que mai va eixir a collir figues.

De vegades, les banalitats quotidianes, com crec que Borges definia les notícies d’actualitat, amenacen inclús els nostres records més personals. Des d’ahir una nova aranya negra s’ha ensenyorit de la ciutat de València i reclama un protagonisme que molts valencians semblen encantats de concedir-li. Un multimilionari carregat de petrodòlars es passeja pel cap i casal amb la idea de fer-hi inversions i comprar el sòl que trepitjà el seu admirat poeta Ibn Hazm allà pel segle XI. Però aquest “petroric” no passeja com ho va fer el poeta i filòsof cordovés, sinó que ho fa amb un estrambòtic vehicle dissenyat per ell mateix  que ha batejat amb el nom de “Black Spider” i que es troba a mitjan camí entre un vell Cadillac i un carro de combat. Un prodigi d’elegància i bon gust. El vehicle sembla que desperta admiració allà per on passa i tots volen fotografiar-se amb ell. Tot un exemple de les coses que admira una societat en decadència, que continua badant davant de la forma de vida que l’ha menat a la situació en què es troba. Tant se val que ens parlen mil voltes de la disbauxa, del malbaratament de diners i de recursos, de la necessitat de polítiques sostenibles basades en la conservació, de l’ús intel·ligent dels béns... Tot fullaraca, fum, paper mullat. Venerem a qui venerem i ens perd la vanitat, la supèrbia, la superficialitat i l’ostentació. Permetem que les aranyes negres envaïsquen la ciutat i quan quedem enganxats a la seua teranyina, ho fem de grat, més contents que un gínjol. I per això els nostres polítics acompanyen orgullosos el genet de l’aranya negra i li fan la rosca perquè es deixe els doblers ací, o a Xàtiva,on l’acompanya el sinyó alcalde i on el seu poeta favorit va escriure “El collar de la coloma” (en àrab, cal dir-ho, que després alguna alcaldessa va pel món inaugurant biblioteques i dient que Al Russafí ja escrivia en valencià).  Li fan ballar els nanos (amb perdó) perquè ens ajude a ser el que érem abans: una bèstia que fagocita el paisatge i el defeca convertit en xavos que van a les butxaques de qui no els necessita. Això ens posarà de nou "al mapa", i satisfarà eixa obsessió malaltissa que el món estiga pendents de nosaltres; la dèria de les criatures malcriades.

 Sí, a mi aquetes coses també hem fan  pensar que necessitem un canvi de mentalitat, urgent, si pot ser abans que no acabe la crisi. I també m’he preguntat on és, quan la necessitem, eixa passió pel foc purificador i renovador de la qual tants valencians s’enorgulleixen.