Sense haca ni barraca

 

Doncs estava jo pensant si la cara que fan alguns llauradors quan passeges per l'horta i fiques un peu dins els límits d'això que ells consideren les seues possessions no deu tindre alguna relació amb un sentiment de propietat o de territorialitat paregut al que deuen sentir eixes persones que pretenen que els immigrants venen ací a furtar-nos no sé quines coses que són nostres i que conformen el nostre llegat i la nostra identitat. Suposava jo que deu ser un impuls paregut al dels animals que orinen o refreguen el seu cos contra els arbres per a marcar el territori. Sempre animals mascles, potser, o no exclusivament?

Doncs estava jo pensant en tot açò quan, en reprendre la lectura d'Història d'un cavall de Lev Tolstoi, va i em trobe amb una bonica reflexió sobre el sentiment de possessió, casualment dels "homes", vist des d'una perspectiva equina.

El text m'inspira un parell de dubtes. El prime és que el fet que el traductor faça servir "l'home" per a referir-se, supose, a l'ésser humà no haja pogut acabar sent una traïció a la versió original, o si la versió original reflecteix una època en què només el sexe masculí tenia el dret de sentir-se posseïdor de segons quines coses. El segon dubte és si l'estratègia narrativa de veure les coses des del punt de vista d'un animal, que tant molesta a alguns hui en dia per l'ús sentimentaloide característic de les pel·lícules de Walt Disney i altres faules infantiloides posteriors, ens molesta pel seu excés d'antropocentrisme i d'humanització dels sentiments animals o si, ben al contrari, ens molesta perquè no ens agraden les conclusions a què podrien arribar els animals si ens observaren amb una capacitat de raiocini pareguda a la que tenim alguns humans.

Allà va el fragment en qüestió. Us deixe amb el cavall Pigat, que s'esplaia ben a gust.

Els homes no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d’aquest o d’aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: «el meu», «la meva», «els meus». Ells en fan ús en parlar de diversos éssers vius, de la terra, dels homes, àdhuc dels cavalls. També és cosa correntíssima que, en parlar d’un objecte, una sola persona pugui aplicar la paraula «meu». La persona que té la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes, és considerada pels altres la més feliç.

Quina és la causa d’aquesta manera de raonar? No ho sé pas! Durant un quant temps vaig suposar que potser la qüestió dels interessos era el mòbil de tot. Però ho vaig deixar córrer. Ja us diré per què. Moltes persones em consideren de llur propietat; i, això no obstant, no es serveixen de mi, ni són elles les que m’alimenten, les que em cuiden. Els qui fan tot això són persones forasteres, a les quals no pertanyo; els palafreners, els cotxers.

No passà gaire temps sense que hagués pogut fer-me una idea ben clara de la paraula «meu», a la qual els homes concedeixen tanta importància. Us asseguro que aquesta paraula no significa altra cosa que un instint bestial indigne, que els homes qualifiquen amb el nom de «sentiment o dret de la propietat». Un home diu: «la meva casa» i no hi habita; un comerciant, «la meva botiga», i mai no hi posa els peus; o bé, «el meu magatzem de robes», i d’aquelles robes mai no en pren un metre per a les seves necessitats. Hi ha homes que diuen «la meva terra» sense haver-la vist mai; àdhuc n’hi ha que la paraula «meu» l’apliquen a llurs consemblants, a éssers humans que mai no han vist; i als quals ofenen de totes les maneres possibles i imaginables. Sovint diuen «la meva dona», parlant d’una dona que consideren de llur propietat, però que de vegades viu amb un altre home.

La finalitat principal d’aquest animal estrany anomenat «home», no és pas fer allò que considera bo i just, sinó tenir la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes. Aquesta és la diferència fonamental entre nosaltres i els homes. I sense parlar d’altres avantatges, cal dir amb franquesa que això sol basta per a situar-nos en un graó molt superior al d’ells, en l’escala dels éssers vivents.

En els límits de la realitat

                                                     "The general zapped an angel" de Karel Thole

La possible manipulació de la imatge de Calabazón saludant a "esos máquinas" a l'entrada del CECOPI Disco-pub podria obrir una nova línia en la investigació. I no parlem únicament de la investigació del cas de la gestió de la DANA, sinó de la investigació, així, en general. Ja que sembla que s'han trobat indicis que posarien al descobert, no sols l'ús de la intel·ligència artificial en la fabricació de proves falses, sinó també de l'ús d'algun tipus de burrera natural treballada a l'estil artesà.

A més, alguns testimonis, més o menys indirectes, semblen confirmar que el nivell de falsedat hauria assolit unes cotes desconegudes fins ara, i inclús s'especula amb la possibilitat que Calabazón no haguera existit mai i que la persona que veiem als informatius no fora més que un holograma de polític a l'estil "campechano" que Eduardo Zaplón manà que li fabricaren per amenitzar les festes entre col·legues empresaris, emprenedors i altres tipus de benefactors socials. Aquest holograma, segons algunes fonts, era conegut com el Comte Carlos de Mazaplana, però li haurien canviat el nom quan decidiren presentar-lo com a candidat a les eleccions.

Aquesta hipòtesi de la incorporeïtat de Calabazón sembla que, paradoxalment, està agafant cos. Algunes declaracions del cercle més íntim de les periodistes que solen dinar amb Calabazón amb l'excusa d'oferir-los la direcció de tot tipus de mitjans de comunicació, comissions falleres, associacions de veïns i clubs de tennis asseguren que mai arribaren a establir un contacte físic amb Míster Carabassa. Fins i tot, en algun cas, s'hi arriba a afirmar que era freqüent una sensació de lleugeresa i de superficialitat no sols en el físic, sinó en les idees i en les converses. "Era com relacionar-se amb un núvol de fum", arribà a declarar Maricel Albinyana.

Per últim, també es suggereix una possibilitat que capgiraria el cas i la mateixa essència del poble valencià. El prestigiós politòleg, sociòleg i dermatòleg Kike Gard ha desenvolupat una hipòtesi a partir d'aquests inusuals paràmetres de falsedat. Gard aventura que l'abús del principi d'incertesa (és a dir, l'abús de la farsa indecent i descarada) podria haver generat un nou marc entre la realitat física i el món de les idees, de tal manera que tots els valencians estiguérem vivint, com els personatges de Màtrix, en una mena de somni, com deia Calderón. O, més ben dit, en aquest cas, un veritable malson. A més, algun paregut atzarós entre el nom que  Míster Carabassa sembla que té en aquest entorn d'incerta realitat i la paraula malson podria haver generat un bucle del qual els valencians no poden eixir i que fins i tot justificaria alguns resultats electorals que podrein estar repetint-se amb una críptica periodicitat i que serien difícils d'explicar en un marc de patrons físics universals.

Déu meu! Morirem tots!

 

Sembla que hem trobat un nou motiu per a remoure consciències en estat de repòs i publicar notícies sensacionalistes sense cap ni peus. Bé, enhorabona. Llarga vida al gènere.

Ja fa un bon grapat d'anys que convivim amb l'amenaça del canvi climàtic. A més, la consciència del perill d'una guerra nuclear també ha reviscolat ara, amb el sinyó Putin i la seua nostàlgia de la guerra freda i el seu desig de posar-la al foc per fer-la trencar el bull. Durant dècades, vam viure amb l'amenaça que en qualsevol moment, apareixeria la versió real del Dr. Strangelove, premeria un botó roig i tots aniríem a fer guitzes. Però en les últimes dècades, ja ens n'havíem oblidat. Les bombes nuclears continuaven al soterrani i els torcaven la pols cada setmana, però ningú se'n recordava ja. Eren coses de pel·lis d'espies, d'allò del mur i dels comunistes que eren l'hòstia de roïns.

Els efectes narcotitzants de la globalització fins i tot ens van fer creure que tots els terraqüis érem veïns d'una única vila de dimensions planetàries. D'acord, sí. Teníem algun veí torracollons, com ara el grassonet aquell de Corea del Nord, però què hi farem. Que no hi ha gentola en tots el pobles i en tots els barris?

Ara, però, l'amenaça és tota una altra. Algú ha inventat una maquineta que parla i enraona com si tinguera coneixement. De fet, alguns que hem estat de tertúlia amb ella, coincidim que té molt més trellat que un percentatge de la població que no m'atrevisc a alfarrassar, perquè ben segur que el resultat de l'operació sí que em generaria un neguit considerable.

Alguns dels que han contribuït a crear aquest invent i molts dels que n'han finançat el projecte, ara diuen que cal deturar-ho tot. En algun cas, fan escarafalls anunciant l'apocalipsi, la fi de l'aventura humana sobre la terra. Aquelles amenaces de què parlàvem: l'escalfament global, la guerra nuclear... són brosseta de riu comparades amb el perill d'una apocalipsi desfermada per un ens que, a més d'intel·ligent, és artificial.

Podem suportar conviure amb amenaces generades per nosaltres mateixos, per la nostra inconsciència, la nostra vanitat o la nostra estupidesa. Però un final propiciat per una màquina que no naix de les nostres humanes entranyes i que a més té fama d'intel·ligent, això és molt difícil de pair.

La proporció de l'hòstia

 

En aquests dies d’intercanvi de mastegots al carrer i de frívoles legitimitats lligades a la direcció del flux hostiador, potser convé recordar que afirmar, amb una diferència de pocs segons, que la violència no soluciona res i que és un problema que els mossos d’esquadra s'enfronten als manifestants sense pilotes de goma resulta, si més no, paradoxal. Si les pilotes de goma no han de solucionar res, val més que no en disparen.

Un altre detall important és la diferència entre una resposta “proporcional” i una altra de “proporcionada”. Les relacions de proporcionalitat es basen en relacions matemàtiques d’acord amb l’augment o la minva d’una quantitat, mentre que les respostes proporcionades són respostes adequades. I ací rau el problema, ja que la idea d’adequació és força subjectiva, perquè depén de factors morals o culturals. Un exemple: si li tallem els collons a un violador, la resposta davant el greuge pot ser considerada proporcional. En canvi, no en tots els ambients ni en tots els països es considerarà una resposta proporcionada.

Evidentment, les notícies són peces d’un gènere efímer, que sovint es redacta a corre-cuita i sense una revisió acurada. A més, ja sabem que el llenguatge és un viarany envitricollat ple de clots i de paranys, però tampoc podem caure en tots i, en acabant, queixar-nos perquè no aprovem el C2.

El càndid decandit

 

Cerque al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll el significat i l’etimologia del verb “candir-se”. Aquest verb apareix en un exercici del llibre de text que fem servir enguany a classe. És un d’eixos exercicis de vocabulari que presenten paraules i locucions sense context comunicatiu amb la pretensió que els aprenents de la llengua les recorden, no se sap ben bé si a còpia de posar-hi hores d’esforços memorístics o per l’efecte algun encanteri que els seduirà i farà que no les puguen oblidar.  

Molts autors dels llibres de text de llengua obliden que molts aprenents no es miren les paraules com se les mira algú que té formació lingüística. No hi veuen lexemes i morfemes, els aprenents. Alguns ni tan sols hi veuen partícules més identificables com els sufixos o els prefixos. Qui té l’ull viu, pot arribar a establir una relació per analogia amb una paraula que ja coneix en el seu idioma on el que està estudiant.

Aquest tipus d’exercicis són ermots estèrils, si és que n’hem tingut sort en la tria i la resta del llibre conté algun rogle fèrtil. Per això sempre sent l’obligació d’adobar un poc les respostes d’aquestes activitats. Les apanye, les amanisc amb alguna anècdota dialectal, alguna frase feta que conté la paraula en concret o alguna curiositat de l’etimologia.

“Candir-se” és una variant de “decandir-se” i té un bon grapat de sinònims en el diccionari d’Albert Jané: consumir-se, defallir, debilitar-se, perdre, acabar-se, afeblir-se, aprimar-se, emmalaltir, marfondre’s. Però amaga una etimologia sorprenent. Sobretot per a aquells que passàrem massa hores de llatí en la cantina de Filologia. “Candir” deriva del llatí “candere”, que segons l’Alcover-Moll significa “tenir una blancor brillant” però que el finíssim Joan Coromines defineix com “Tornar-se blanc, migrar-se”. Per tant, tot ens mena al blanc, al “candidus”, blanc i sense malícia.

Aquestes recerques, sovint, s’acaben ací. De vegades, però, s’encén una llumeta (una candela?) i comences a seguir el rastre al pollastre. I comences a trobar-te coneguts amb una cara nova, tal com passa quan algú que has conegut amb mascareta t’acompanya al bar a fer un cafè i se la lleva. Poc més tard  “candir-se” et presenta el Càndid de Voltaire, ple de candor, i, en acabant, topetes el blat de candial, eixa varietat del blat amb què es fa el pa blanc i que la gent de l’horta anomenava forment. I recordes el pare, dient: “Molt de conte i molt de rotllo, però de forment, ni un gra”. Aleshores entens que si Jesús Tuson no t’haguera ensenyat que no hi ha  llengües més importants que altres pensaries que les úniques importants són les que sents com a pròpies.

Ninja i arrastre

Avui he assistit, com a espectador i per primera vegada, a una competició de "tir i arrossegament" ("tir i arrastre" per a qui ho entén). El concurs és paregut al "Ninja Warrior", que també vaig veure ahir a la nit per la tele per primera vegada. Igual que el concurs televisiu, és un concurs de força i la majoria dels participants encara no han fet més que quatre passos i ja saben que no guanyaran. Però l'ambient no és gens comparable: al "tir i arrossegament" encara hi ha algú (tampoc molts, siguem honestos) que hi posa trellat. 

A més d'això, hi ha alguna diferència fonamental: al "tir i arrossegament", les bèsties, hi van obligades. Supose que els animalistes hi veureu un acte de crueltat. Les haques s'escarrassen sense profit, com al "Ninja Warrior", suen debades. Però mentre que els guerrers guanyen prestigi i admiració entre els seus semblants, a les haques les escridassen i qui guanya prestigi i alguna cassalla de més és l'amo. 

Cal dir que no he vist que els animals foren colpejats ni maltractats. Almenys, no més del que maltractava el meu professor d'Educació Física a alguns companys amb sobrepés quan anàvem a l'institut. Quan no podien amb la càrrega, (les haques, no els companys de l'institut) les deixaven descansar i tornaven a intentar-ho. Si finalment no remuntaven, abandonaven. 

Només hi ha hagut un lesionat i ha sigut un amo patejat per un haca. Algú ha demanat que li feren l'antidopatge (a l'haca, no a l'amo) per si havia pres alguna "substància". I l'home se n'ha anat a l'ambulatori amb un camal esgarrat i pel seu peu, com els toreros. Els entesos afirmaven que serà demà, quan li courà.

Hi ha una altra diferència evident i ben significativa: el món del " tir i arrossegament" és un món agònic; de fet, és una llàstima que Clint Eastwood no parle valencià, en faria una pel·lícula entranyable i el "tir i arrastre" es convertiria en objecte d'anàlisi intel·lectual. Els Ninja, en canvi, semblen tenir el futur assegurat. Hem arribat a ser tan animals, que tots els animals han esdevingut mascotes.

Great Expectations (Para, bola!)

S'ajuntaren un comunista que no confiava en la humanitat, un progressista que menyspreava el progrés i un neoliberal solidari. Es coneixien de l'institut i, sense adonar-se'n, en un no res, ja estaven bufats.

A l'endemà, en llevar-se, el comunista menyspreava el progrés, el progressista no confiava en la humanitat i , per a acabar-ho d'adobar, el neoliberal era solidari. Anaren a fer-se el vermut i van veure les notícies en la televisió d'un bar d'un xinés que no feia menjar xinés.

Pogueren comprovar que res no havia canviat.

De vesprada, ja havien tornat als seus vicis.