Sense haca ni barraca

 

Doncs estava jo pensant si la cara que fan alguns llauradors quan passeges per l'horta i fiques un peu dins els límits d'això que ells consideren les seues possessions no deu tindre alguna relació amb un sentiment de propietat o de territorialitat paregut al que deuen sentir eixes persones que pretenen que els immigrants venen ací a furtar-nos no sé quines coses que són nostres i que conformen el nostre llegat i la nostra identitat. Suposava jo que deu ser un impuls paregut al dels animals que orinen o refreguen el seu cos contra els arbres per a marcar el territori. Sempre animals mascles, potser, o no exclusivament?

Doncs estava jo pensant en tot açò quan, en reprendre la lectura d'Història d'un cavall de Lev Tolstoi, va i em trobe amb una bonica reflexió sobre el sentiment de possessió, casualment dels "homes", vist des d'una perspectiva equina.

El text m'inspira un parell de dubtes. El prime és que el fet que el traductor faça servir "l'home" per a referir-se, supose, a l'ésser humà no haja pogut acabar sent una traïció a la versió original, o si la versió original reflecteix una època en què només el sexe masculí tenia el dret de sentir-se posseïdor de segons quines coses. El segon dubte és si l'estratègia narrativa de veure les coses des del punt de vista d'un animal, que tant molesta a alguns hui en dia per l'ús sentimentaloide característic de les pel·lícules de Walt Disney i altres faules infantiloides posteriors, ens molesta pel seu excés d'antropocentrisme i d'humanització dels sentiments animals o si, ben al contrari, ens molesta perquè no ens agraden les conclusions a què podrien arribar els animals si ens observaren amb una capacitat de raiocini pareguda a la que tenim alguns humans.

Allà va el fragment en qüestió. Us deixe amb el cavall Pigat, que s'esplaia ben a gust.

Els homes no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d’aquest o d’aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: «el meu», «la meva», «els meus». Ells en fan ús en parlar de diversos éssers vius, de la terra, dels homes, àdhuc dels cavalls. També és cosa correntíssima que, en parlar d’un objecte, una sola persona pugui aplicar la paraula «meu». La persona que té la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes, és considerada pels altres la més feliç.

Quina és la causa d’aquesta manera de raonar? No ho sé pas! Durant un quant temps vaig suposar que potser la qüestió dels interessos era el mòbil de tot. Però ho vaig deixar córrer. Ja us diré per què. Moltes persones em consideren de llur propietat; i, això no obstant, no es serveixen de mi, ni són elles les que m’alimenten, les que em cuiden. Els qui fan tot això són persones forasteres, a les quals no pertanyo; els palafreners, els cotxers.

No passà gaire temps sense que hagués pogut fer-me una idea ben clara de la paraula «meu», a la qual els homes concedeixen tanta importància. Us asseguro que aquesta paraula no significa altra cosa que un instint bestial indigne, que els homes qualifiquen amb el nom de «sentiment o dret de la propietat». Un home diu: «la meva casa» i no hi habita; un comerciant, «la meva botiga», i mai no hi posa els peus; o bé, «el meu magatzem de robes», i d’aquelles robes mai no en pren un metre per a les seves necessitats. Hi ha homes que diuen «la meva terra» sense haver-la vist mai; àdhuc n’hi ha que la paraula «meu» l’apliquen a llurs consemblants, a éssers humans que mai no han vist; i als quals ofenen de totes les maneres possibles i imaginables. Sovint diuen «la meva dona», parlant d’una dona que consideren de llur propietat, però que de vegades viu amb un altre home.

La finalitat principal d’aquest animal estrany anomenat «home», no és pas fer allò que considera bo i just, sinó tenir la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes. Aquesta és la diferència fonamental entre nosaltres i els homes. I sense parlar d’altres avantatges, cal dir amb franquesa que això sol basta per a situar-nos en un graó molt superior al d’ells, en l’escala dels éssers vivents.