diumenge, 31 de març del 2013

"Besitos"



Quan ixes de l’estació de trens de Mainz, si mires al davant, una de les primeres coses que  trobes és el cartell  d’un restaurant  espanyol que es diu “Besitos”. Crec que  és aconsellable interpretar-ho com una  mena de benvinguda  i no anar-hi més enllà. Per tal de consumir versions lliures de la paella i les tapes no cal anar tan lluny. He tingut la sort de visitar Mainz i viure-hi alguns dies en diverses ocasions i mai no he gosat ni tan sols fer una cervesa al “Besitos”. Per tant, la meua opinió es basa absolutament en el prejudici , la qual cosa no em dissuadeix d’expressar-la. A més ¿algú em pot explicar quina necessitat té un valencià d’anar a menjar tapes i paella a la Renània? Exacte. Cap ni una.

Supose que alguns sabreu que Mainz és una ciutat agermanada amb València i que la seua universitat, una de les deu més grans d’Alemanya, té amb la nostra algun tipus d’acord que afavoreix el tràfec d’estudiants, sobretot d’ací cap allà. No sé si açò  ha pogut influir en l’elecció del nom del restaurant. Supose que no, ja que “Besitos” és una cadena de restaurants que també existeix en altres ciutats germàniques però no agermanades. Per altra banda, i ben al marge de tot açò, resulta una casualitat providencial que jo haguera de trobar un dels barbarismes de la nostra llengua que més odie com a nom d’una cadena de restaurants precisament en terra goda.

 Normalment sóc flexible i comprensiu amb els barbarismes; les llengües evolucionen: s’impregnen, s’infecten, s’arrebordoneixen, i de vegades inclús s’enriqueixen a través del contacte amb unes altres. És, fet i fet, la manera natural que tenen d’evolucionar. Per posar alguns exemples del meu tarannà permissiu, puc dir que solc mantenir-me immutable i sense dir ni pruna davant de barbarismes quotidians i tan fascinadors com ara “maera”, “mejillons”, “boquerons” i fins i tot, “merluça”. Encara més: vaig assistir una vegada a l’espectacle colpidor de vore com una persona davant meu, en una parada  d’embotits del mercat de Russafa, demanava primer una quarta de pernil i uns segons més tard una altra quarta de “jamón de York”. No és estrany, dic. ¿Quina persona amb l’enteniment complet pot pensar que el pernil i el jamón de York naixen d’una única matèria primera? Què collons de pernil dolç? Que potser no és salat? I quin romanç és eixe de demanar pernil  cuit? Que potser quan demane pernil del de veritat, el demane curat? “Jamón de York” i avant, que ho entén tothom des d’ací fins al mateix York. Com us he dit i podeu vore, sóc molt tolerant, jo diria que inclús solidari, amb la barbaritat. Malgrat tot hi  ha un  barbarisme que no puc pair. I és precisament “besitos”. Em sap greu si en feu ús però jo el tinc entravessat. Cada vegada que sent una mare demanant al seu fill un “besito” per a la iaia o per al germanet alguna cosa s’encén al meu endins. Darrerament he entés el perquè d’aquest acalorament. Besitos és una violació brutal del codi i de les normes que el regeixen. Maera, mejillons, boquerons, merluça o ,fins i tot, melocotons i freses encara conserven una esborradissa petjada de l’existència d’una llengua diferent de la que generosament ens nodreix de barbarismes. El magnífic mot “maera” perd valencianíssimament la “d” intervocàlica; mejillons, boquerons, melocotons i freses respecten fidelment la formació del plural en català i sempre podem sonoritzar la “s” intervocàlica de fresa, en singular, en un prodigi  de prestidigitació lingüística; i amb la saborosa “merluça” el canvi del so dental (Z) per alveolar(S) posa el toc catalanitzador a la recepta. Però i a “besitos”? Per on li fiques mà? És impossible, no té perdó de Déu. No respecta ni la derivació de “bes” amb eixe cacofònic diminutiu en “-ito”, ni la formació del plural autòcton, ni la mare que l’ha esquilat. Un desficaci total.
Feu-me el favor. Si no us fa res no demaneu més als vostres fills que donen “besitos” a ningú. Si no voleu que donen petons, almenys que donen besets, que és la manera natural de dir-ho. ¿Per què eixe afany gratuït per dir les coses malament?. ¿És que som bàrbars que practiquem el barbarisme voluntàriament inclús desafiant les lleis del costum propi, de la lògica i de l’economia lingüística? Per l’amor de Déu, doneu besets.  O és que voleu que els vostres fills siguen uns salvatges? 

Se m’acut una última reflexió sobre el tema: per què deu haver-se produït aquesta substitució? És que els valencians no sabíem que era un “besito” fins que arribà un castellà a explicar-nos-ho. Tal vegada, com que som molt apassionats, només donàvem besos fins que algú ens va dir que besar també podia ser una mostra d’afecte fratern i ens va mostrar el “besito”. Jo em decante per una explicació més pragmàtica i és que hem deixat que la coentor ens penetre fins al moll de l’os.

divendres, 29 de març del 2013

Matí

Ma mare té setanta-huit anys i ja li cal ajuda per a fer i  entendre moltes coses. Hui hem dedicat el matí a fer-ne algunes  i hem intentat entendre unes altres. Hem passat per ma casa un moment i ,mentre jo feia una escurada endarrerida, ella, per no estar-se amb una mà damunt l’altra, anava plegant un bugada que hi havia damunt d’una cadira. He posat un disc de el Botifarra, per amenitzar i per vore quina cara feia. Jo la volia sorprendre, però ella encara ho ha fet més. Després d’escoltar unes cançons en silenci o taral•lejant alguna tonadeta ha girat el cap i ha dit: "D’on has tret este disc? Està tot en valencià…" He de confessar que no he sentit el més mínim impuls de parlar-li de la diglòssia ni de la normalització lingüística. Deu ser que estic de vacances o que la deformació professional va perdent-se al mateix ritme que es perd la professió. Vés tu a saber a estes hores...

divendres, 8 de març del 2013

Polinèsia per la cara



Hui m’he descobert  una   altra piga a la cara. No passe molt de temps davant l’espill però crec que aquesta és nova. Ha emergit al costat de la templa esquerra i la seua forma recorda l’illa de Menorca. La meua dermatòloga em va dir que això són lentígens  solars. Lentigen té la mateixa arrel llatina que llentilla. També em va dir que la pell té memòria i que molts lentígens són resultat d’abusos solars del passat. En aquesta vida tot passa factura. Em va dir que em posara protector solar cada dia per tal d’aturar-ne l’eixida. La meua amiga  Mònica em va dir d’unes taques paregudes  que tinc al revés de la mà que eren “floretes de cementeri”. Espere que aquestes de la cara siguen almenys floretes de marge de bancal. Si la pell té memòria i la fa servir per a açò, jo diria més aviat que el que té la pell és rancúnia. No m’agradaria que la meua cara, d’ací uns anys recordara un plat de llentilles. Si l’he de tenir plena de taques multiformes m’agradaria més alguna cosa que recordara, posem per cas, el mapa de la Polinèsia. Així el miraria cada matí i pensaria en una fugida que segurament no faré mai. Tal com feia Al Pacino en "Carlito’s way" amb aquell cartell d’una platja paradisíaca. I si això de la memòria dèrmica fóra veritat, no es podria fer servir per emmagatzemar temaris d’oposicions?