Sense haca ni barraca

 

Doncs estava jo pensant si la cara que fan alguns llauradors quan passeges per l'horta i fiques un peu dins els límits d'això que ells consideren les seues possessions no deu tindre alguna relació amb un sentiment de propietat o de territorialitat paregut al que deuen sentir eixes persones que pretenen que els immigrants venen ací a furtar-nos no sé quines coses que són nostres i que conformen el nostre llegat i la nostra identitat. Suposava jo que deu ser un impuls paregut al dels animals que orinen o refreguen el seu cos contra els arbres per a marcar el territori. Sempre animals mascles, potser, o no exclusivament?

Doncs estava jo pensant en tot açò quan, en reprendre la lectura d'Història d'un cavall de Lev Tolstoi, va i em trobe amb una bonica reflexió sobre el sentiment de possessió, casualment dels "homes", vist des d'una perspectiva equina.

El text m'inspira un parell de dubtes. El prime és que el fet que el traductor faça servir "l'home" per a referir-se, supose, a l'ésser humà no haja pogut acabar sent una traïció a la versió original, o si la versió original reflecteix una època en què només el sexe masculí tenia el dret de sentir-se posseïdor de segons quines coses. El segon dubte és si l'estratègia narrativa de veure les coses des del punt de vista d'un animal, que tant molesta a alguns hui en dia per l'ús sentimentaloide característic de les pel·lícules de Walt Disney i altres faules infantiloides posteriors, ens molesta pel seu excés d'antropocentrisme i d'humanització dels sentiments animals o si, ben al contrari, ens molesta perquè no ens agraden les conclusions a què podrien arribar els animals si ens observaren amb una capacitat de raiocini pareguda a la que tenim alguns humans.

Allà va el fragment en qüestió. Us deixe amb el cavall Pigat, que s'esplaia ben a gust.

Els homes no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d’aquest o d’aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: «el meu», «la meva», «els meus». Ells en fan ús en parlar de diversos éssers vius, de la terra, dels homes, àdhuc dels cavalls. També és cosa correntíssima que, en parlar d’un objecte, una sola persona pugui aplicar la paraula «meu». La persona que té la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes, és considerada pels altres la més feliç.

Quina és la causa d’aquesta manera de raonar? No ho sé pas! Durant un quant temps vaig suposar que potser la qüestió dels interessos era el mòbil de tot. Però ho vaig deixar córrer. Ja us diré per què. Moltes persones em consideren de llur propietat; i, això no obstant, no es serveixen de mi, ni són elles les que m’alimenten, les que em cuiden. Els qui fan tot això són persones forasteres, a les quals no pertanyo; els palafreners, els cotxers.

No passà gaire temps sense que hagués pogut fer-me una idea ben clara de la paraula «meu», a la qual els homes concedeixen tanta importància. Us asseguro que aquesta paraula no significa altra cosa que un instint bestial indigne, que els homes qualifiquen amb el nom de «sentiment o dret de la propietat». Un home diu: «la meva casa» i no hi habita; un comerciant, «la meva botiga», i mai no hi posa els peus; o bé, «el meu magatzem de robes», i d’aquelles robes mai no en pren un metre per a les seves necessitats. Hi ha homes que diuen «la meva terra» sense haver-la vist mai; àdhuc n’hi ha que la paraula «meu» l’apliquen a llurs consemblants, a éssers humans que mai no han vist; i als quals ofenen de totes les maneres possibles i imaginables. Sovint diuen «la meva dona», parlant d’una dona que consideren de llur propietat, però que de vegades viu amb un altre home.

La finalitat principal d’aquest animal estrany anomenat «home», no és pas fer allò que considera bo i just, sinó tenir la possibilitat d’aplicar la paraula «meu» a un gran nombre d’objectes. Aquesta és la diferència fonamental entre nosaltres i els homes. I sense parlar d’altres avantatges, cal dir amb franquesa que això sol basta per a situar-nos en un graó molt superior al d’ells, en l’escala dels éssers vivents.

En els límits de la realitat

                                                     "The general zapped an angel" de Karel Thole

La possible manipulació de la imatge de Calabazón saludant a "esos máquinas" a l'entrada del CECOPI Disco-pub podria obrir una nova línia en la investigació. I no parlem únicament de la investigació del cas de la gestió de la DANA, sinó de la investigació, així, en general. Ja que sembla que s'han trobat indicis que posarien al descobert, no sols l'ús de la intel·ligència artificial en la fabricació de proves falses, sinó també de l'ús d'algun tipus de burrera natural treballada a l'estil artesà.

A més, alguns testimonis, més o menys indirectes, semblen confirmar que el nivell de falsedat hauria assolit unes cotes desconegudes fins ara, i inclús s'especula amb la possibilitat que Calabazón no haguera existit mai i que la persona que veiem als informatius no fora més que un holograma de polític a l'estil "campechano" que Eduardo Zaplón manà que li fabricaren per amenitzar les festes entre col·legues empresaris, emprenedors i altres tipus de benefactors socials. Aquest holograma, segons algunes fonts, era conegut com el Comte Carlos de Mazaplana, però li haurien canviat el nom quan decidiren presentar-lo com a candidat a les eleccions.

Aquesta hipòtesi de la incorporeïtat de Calabazón sembla que, paradoxalment, està agafant cos. Algunes declaracions del cercle més íntim de les periodistes que solen dinar amb Calabazón amb l'excusa d'oferir-los la direcció de tot tipus de mitjans de comunicació, comissions falleres, associacions de veïns i clubs de tennis asseguren que mai arribaren a establir un contacte físic amb Míster Carabassa. Fins i tot, en algun cas, s'hi arriba a afirmar que era freqüent una sensació de lleugeresa i de superficialitat no sols en el físic, sinó en les idees i en les converses. "Era com relacionar-se amb un núvol de fum", arribà a declarar Maricel Albinyana.

Per últim, també es suggereix una possibilitat que capgiraria el cas i la mateixa essència del poble valencià. El prestigiós politòleg, sociòleg i dermatòleg Kike Gard ha desenvolupat una hipòtesi a partir d'aquests inusuals paràmetres de falsedat. Gard aventura que l'abús del principi d'incertesa (és a dir, l'abús de la farsa indecent i descarada) podria haver generat un nou marc entre la realitat física i el món de les idees, de tal manera que tots els valencians estiguérem vivint, com els personatges de Màtrix, en una mena de somni, com deia Calderón. O, més ben dit, en aquest cas, un veritable malson. A més, algun paregut atzarós entre el nom que  Míster Carabassa sembla que té en aquest entorn d'incerta realitat i la paraula malson podria haver generat un bucle del qual els valencians no poden eixir i que fins i tot justificaria alguns resultats electorals que podrein estar repetint-se amb una críptica periodicitat i que serien difícils d'explicar en un marc de patrons físics universals.