Mel odiosa

Doncs deu fer quatre dies que estava jo mirant com s'amagava el sol de l'horabaixa per darrere d'un tossalet de l'Horta Nord, que no sé com es diu i que és a tocar de la Calderona. Des d'on era, veia el campanar de la vila de Puçol a contrallum i pensava que la llum que el sol aboca damunt de la marjal a la posta del mes d'abril és del color de la mel de tarongina. I hui, vaig a la cuina i, en veure els pots de la mel, m’he adonat que no, que aquella llum devia ser més aïnes del color de la mel de l’eucaliptus, que és un arbre d'una poesia difícil i opaca, sense tradició ni ànima folklòrica, ni floretes blanques de dolç perfum embriagador, per bé que exhale eixa aroma profunda, evocadora de patis de col·legi i càmpings de platja curulls d'estiu. Llàstima de cobla paisatgísticocostumista que s'ha perdut. Aquest món no es cansa mai de posar pals a les rodes de la poesia.