Provincianismes

El linotipista d'"El temps" oblidà un interrogant al final

Un desdejuni al bar i un cel núvol són dues coses que m’agraden. Damunt el taulell, dos diaris encara verges: el Marca i Las Provincias. Em decante pel segon; en els últims temps ja sembla un diari inclús mig normal, pense. ERROR.Trobe un editorial dedicat a criticar unes interpel·lacions fetes a les Corts Valencianes per 66 ajuntaments catalans sobre el tancament de Canal 9 i altres qüestions relacionades amb l’ús deficitari que les institucions valencianes fan de "la lengua", segons Las Provincias,"supuestamente compartida”. No sé qui ho suposa, açò, totes les universitats del món on es poden cursar estudis de romanística ho afirmen. Però supose, ara jo sí,  que això per a un diari amb quaranta anys de tradició anticatalanista significa poc. Ja que sembla que totes aquestes universitats estan comprades per l’or de la burgesia independentista catalana, que és un monstre de llarguíssims tentacles.

L’editorial fa referència al bon veïnatge i ve a dir que aquest afany annexionista dels catalans sobre el territori valencià perjudica la normalitat d’unes relacions amb interessos econòmics comuns, com ara el corredor mediterrani. Arruixa que plou! Jo sempre havia pensat que l’entrebanc per a aquestes relacions era l’anticatalanisme biliar d’un cert sector de la societat valenciana del qual precisament aquest diari ha estat l’estendard (per no dir la senyera, això sí, coronada i amb tres pams de blau) durant dècades i del qual encara no s’ha desmarcat, si és que l’editorial de hui no era una nostàlgica sessió de remember.

Però sóc valent, i tot seguit, lluny de deixar-me dur pel menyspreu sobre un tema tan ranci i que em toca molt el viu, he volgut donar-los peixet i me n’he anat a buscar la columna d’En Ramon Palomar, aquesta mena d’arlequí tastaolletes que solc llegir de tant en tant quan aquest diari em ve dins les mans. Aquest estrany paladí de l’underground conservador valencià en castellà, si em permeteu el doble oxímoron, es dedicava hui a esplaiar-se en l’abjecció més en voga del mes: blasmar Pablo Iglesias;  al qual, si més no, cal reconéixer-li un mèrit: aquest xicot, en dos dies , sense fer cap altra cosa que ser el principal responsable de traure cinc representants per al parlament europeu amb una nova formació política, ha aconseguit esdevenir un sospitós habitual de continu al punt de mira dels mitjans de comunicació, en un país amb un tropell de polítics asseguts al banc dels acusats i amb més de quatre càrrecs que gestionen el seu poder amb  indecència excel·lent.

Després d’açò he tingut una reacció natural i he retirat les meues mans del diari amb un involuntari gest de fàstic. L’he deixat caure damunt la taula, i en acabant, amb molta cura i un mocador de paper l’he arreplegat amb les puntes del polze i de l’índex i l’he tornat damunt el taulell. Espere que el propietari del bar no tinga cap problema amb sanitat. A mi encara em couen les mans. Trobe que el salfumant no és la millor opció per desinfectar-se les mans.