El raig que no cessa.

Que algú invente un adhesiu que es col•loca dins de la tassa del vàter o dins dels urinaris perquè els mascles pixadors sàpien cap a on han d’apuntar i siga capaç de viure de la seua comercialització és un fet que trobe fascinador. I sobretot em fascina que un ser humà tan sofisticat com per a idear un invent semblant siga capaç de conviure amb d’altres que necessiten que els indiquen cap a on han d’orientar el raig quan canvien l’aigua de les olives.
Segons he pogut veure últimament aquests adhesius han proliferat i hi ha més d’una empresa que els fabrica. N’hi ha molts models diferents, amb il•lustracions adaptables als gustos de la teua clientela: Belén Esteban, Pep Guardiola, Mourinho... N’hi ha que són paisatges núvols on després de la pluja daurada sempre surt el sol, zombis que es revelen darrere d’una porta o dibuixos de caire més simpàtic i naïf, per a un ús casolà que permetrà que els mascles xiconius (per no dir “masclets”) aprenguen a adreçar les seues emanacions en la direcció correcta.
L’última setmana m’he trobat el mateix adhesiu en dos bars diferents. Hi apareix una xicona de pitram prominent i nu. El pixador, inevitablement, orienta el seu raig justet al canaló que separa les dues bufes. No sé si Guardiola o Mourinho han tingut ocasió d’orinar sobre les seues pròpies imatges ni què deuen pensar sobre que altres persones ho facen. Supose que Belén Esteban no deu haver tingut ocasió de fer-ho, ja que no hi deu entrar, dic jo, massa sovint als vàters de cavallers dels bars, ni crec que tinga un d’aquests adhesius apegat a la tassa del vàter de sa casa. Seria un acte d’egocentrisme i autoodi combinat digne d’anàlisi.
Però tornant a la xicona de les canterelles, he de dir que no em sembla bé. L'acte de pixar-se en les mamelles d’una dona a l’excusat d’un bar no fa senyor. És inelegant, poc fi. Inclús, si no fóra perquè sóc infinitament tolerant amb els exercicis sexuals de cada u quan són de mutu acord, jo diria que és poc respectuós.