Sirenes de matinada

Sí, també jo les he sentides. I potser no cantaven per a mi. Així i tot, he intentat ignorar-les, i no he pogut. No és senzill, quan sotmeten el silenci de la matinada i et fan alçar-te en l’aire, hostils com punxes a la màrfega, un pam per damunt del matalàs. Unes vegades són sirenes, unes altres, mers clàxons, monòtons, penetrants. Llavors esdevé impossible tornar a cabdellar el fil del somni, i romans allà, entre badalls, respirant l’escalfor indestriable del teu cos i els llençols, maleint, blasmant la idea absurda d’una alarma que no alarma a ningú, que no alça del llit ni al propietari del vehicle on està instal·lada i que reclama a la desesperada un superheroi anònim que salte des del seu balcó, en pijama, com tots els superherois, i acace les ombres d’uns lladres quimèrics.

Ningú no ho fa, però. I continues maleint, primer l’amo del cotxe, a qui imagines dormint plàcidament a quatre o cinc illes de cases d’on anit  pogué aparcar, i tot seguit, el fabricant de l’alarma, que segurament no sabia el conte del pastor i el llop i degué pensar que la durada del cant de les sirenes era més importat que la subtilesa corprenedora de les seues notes.