dilluns, 27 d’abril del 2015

DISTÀNCIA



Aquest cap de setmana he mirat la mar des de la voreta. La mirava i pensava que, a no tants quilòmetres en línia recta i sense cap obstacle al mig excepte l’aigua salada  que els cobreix, hi ha una fossa plena de cossos morts, ofegats. Tot seguit tombava el cap i veia la gent fent l’aperitiu, parlant de futbol, de carreres de motos... el típic diumenge de qui no s’ofega. Després vaig fer cap a casa: el dinar, música, lectura, la becadeta... el típic diumenge de qui no s’ofega i no parla gaire de futbol ni de carreres de motos. De vesprada, torní a la voreta de la mar. Vaig restar una estona palplantat mirant l’arribada muda de les ones, que assolien la vora esbravades pel ponent que hi bufava en contra. No deien res, les ones, les mateixes ones que no sé qui va comparar una vegada amb versos d’escuma. L’aigua no és un bon transmissor del so i les queixes dels morts sols les podem escoltar en els nostres malsons.
Hui he llegit al diari un article d’un escriptor que m’agrada. És valencià, però li diuen Juanjo. Açò és una cosa que tothom troba natural als nostres dies. Pensava Juanjo, al meu parer, que els escarafalls que els europeus fem davant la tragèdia dels immigrants que van desapareixent dia rere dia entre les ones del Mare Nostrum no són res més que teatre. Una mena de protocol moral davant les nostres consciències (açò ho dic jo, no Juanjo). Diu que, en aquest cas, la reacció s’ha vist amplificada per la xifra elevada de víctimes, afirma que si hagueren mort ordenadament i en petites quantitats, com passa habitualment, no s’haguera alçat tanta polseguera. I té raó, en Juanjo. Hi ha coses que afebleixen les veus dels que demanen socors: l’aigua, que no fa de bon transmissor; les minories, que sempre es queixen que no tenen veu; la pobresa, que ens deixa afònics; el temps, que, de les veus, tan sols en conserva una eco prim;  i la distància, que és l’oblit, segons diuen els boleros. Sí, deu ser això, i cal pensar que si un dels vaixells de càrrega que ahir diumenge de vesprada resseguien el nostre modest segment d’horitzó se n’haguera anat al fons de la mar, alguns de nosaltres hauríem deixat de banda el diari, les carreres, la becadeta i inclús el gin tonic amb pebre negre i rodanxes de cogombre, per tal de no haver d’avergonyir-nos davant de les nostres consciències per a tota la vida. Perquè molts de nosaltres som més bons en la distància curta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada